A poc a poc,
com el que és gran,
la neu vesteix la nit.
No sona el crit
de l'ego enterc
per un mal vent ferit.
Qui prem el foc
veloç del boig
estridor mal parit,
no pas de ser
ans de semblar
un ametller florit,
se'n va lligat
al buf de l'or
amagat i adormit;
afany d'escriure,
amb sang i plor,
buidor, soroll, brogit.
La neu del cel
no apunta triomfs,
ni registra vagits;
el gruix vesteix
el verd, i el pols
batega amorosit.
A poc a poc,
el gran amor
treballa dins la nit;
com el que és gran,
sense dir res,
la neu cobreix la nit.
No comments:
Post a Comment