Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, March 28, 2012

El cor humà no està fet per als taps. Vigília de vaga.


"És molt fràgil, un cor. Ha de servir molt de temps. És absurd comprometre'l en feines tan grolleres. És com si creméssim diamants per a coure una poma."
.
PILOT DE GUERRA
Antoine de Saint Exupery
.
.
Els humans fem servir la metàfora del cor per a referir-nos al conjunt d'efectes de l'activitat neuronal  que fan referència a allò que estimem, sentim, valorem, desitgem... a la realitat del "jo conscient" que ofereix amor i que exalta, o que, en alguns casos, menysprea i odia.
I el cor és fràgil perquè és batut pel vent de les coordinacions hereditàries, de les velles i ancestrals pulsions seleccionades, que maldaran per a fer que satisfaci els imperatius de l'espècie. És fràgil, també, perquè necessita ser estimat, i això no sempre depèn d'ell, ja que l'amor és incondicional; si hi és, hi és a canvi de res; si posa condicions, no és amor. Bo i tot, l'amor acostuma a morir-se si és maltractat, perquè és tan feble com nosaltres. L'amor només pot ser un acte de llibertat, perquè no es pot forçar ni imposar.
Als vint-i-tres anys, vaig treballar un estiu a la fàbrica d'impressió i enquadernació de PRINTER, i em va venir al cap aquesta mateixa idea de Saint Exupery: "És com si creméssim diamants per a coure una poma" M'afectava de manera desmesurada veure la gran quantitat de "cors" (capaços, ells, de viure miracles) abocats dotze hores diàries a feines repetitives, estridents, pudents, sota els crits i els estirabots dels encarregats, amb la por de perdre el sou, i amb l'amargor, alhora, de formar part d'una màquina inhumana que els estressava i que els utilitzava com a peces més que eren del sistema.  Molts obrers treballaven fins i tot els caps de setmana i somniaven amb el mes de vacances, que algun dia arribaria, si és que no rebien la proposta (falsament opcional) de cobrar les vacances en comptes de gaudir-les, i de continuar treballant fins no se sap quan i sense saber exactament per què, si no hi havia més vida que aquella.
Alguna vegada que he explicat aquestes sensacions, he rebut mossegades, i fins i tot menyspreus, per part d'amics, de coneguts, o de desconeguts, que no pensen com jo i que diuen, o deien (perquè, a alguns, fa anys que no els veig), que el que em passava era fruit del meu infantilisme, de la fantasia que em negava a deixar enrere. I afegien que aquesta manera de pensar ja lligava amb mi; ¿què es podia esperar d'algú que perdia les hores fent poesies o descrivint les excel·lències d'una posta? Al seu parer, això demostrava que no havia madurat. No comprenien tampoc perquè se'm posava la pell de gallina quan escoltava determinades cançons.
Avui continuo fent poesies; fins i tot contes, relats i alguna novel·la. A banda d'això, fa quatre anys i mig que mantinc una afició que en aquella època llunyana de 1991 no podia ni imaginar, perquè no existia internet a les meves contrades. Em refereixo a aquest blog, que cada dia visiten unes cent persones, i que, ni que no fos visitat per ningú, em permet mantenir una activitat constant d'escriptura i reflexió, que comparteixo amb qui ho vulgui.  Continuo, encara, patint per les persones que se senten esclavitzades per una feina que no les tracta amb la dignitat que mereixen. La por a la pobresa i les cadenes de les hipoteques han forjat una nova raça de semiesclaus que viu malament per culpa d'allò que semblava que eren les normes del joc econòmic. Em fan patir, tant o més, els que ni tan sols no poden treballar. Em fan ràbia els qui viuen com rics i han robat més que ningú. Em fan fàstic els qui participen de la corrupció com si la llei no els abastés a ells.
També haig de dir que encara se'm posa la pell de gallina quan escolto les cançons d'ahir i altres de noves. I continuo pensant que el cor humà ha aparegut a l'univers per a viure miracles, per a descobrir i contemplar la bellesa, per a estimar i néixer de nou cada dia. El cor humà no mereix passar-se la vida només formant part d'una màquina productora de pintallavis, de tríptics de publicitat o de taps de cervesa, com si això fos el tot i la principal finalitat de la seva existència. El cor humà no està fets per als taps, són els taps els que han d'estar al servei del cor humà. Entenc que hem de treballar, però la vida humana és més que tot això i no pot resignar-se a viure en unes condicions de treball indignes. És per això també que demà faré vaga.  



2 comments:

helena arumi said...

M'ha vingut al cap la peli·cula de Charles Chaplin, "El gran dictador", amb aquelles imatges...
I he pensat que quan et visito al teu blog, només sento coses positives i m'apuges l'estat d'ànim, em fas sentir millor, em fas pensdar millor.

Gràcies per existir. T'estimo.

Anonymous said...

Avui no puc estar més d'acord amb tot el que has exposat. Voldria afegir que pel que jo he viscut, no és tan sols a les fàbriques i en les feines repetitives on es donen aquestes circumstàncies. Qualsevol persona que treballi 8h al dia, o sigui, un terç del seu dia, fent una feina no gratificant, en independència dels diners que rebi a canvi, està perdent el preuat temps de la teva vida. I tot comença a la infantesa i a l'escola, en què l'objectiu, la majoria de les vegades (penso que sempre, però no vull ser tan radical), es basa en l'adaptació dels nens i les nenes a una societat, en igualar-los, en comptes de descobrir les seves diferències i motivacions, i a més a més, potenciar-les, siguin quines siguin aquestes. El no aconseguir que les persones treguin la seva "vocació" condueix a treballar per viure, ni que en aquesta tasca s'hi perdi "la vida sencera".

Marisa