Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, March 22, 2012

El gran mar. El cony. Els freaks. Els monstres humans. Els micos. La misèria. La renuncia absoluta a la venjança. Perdoneu-me, és que tinc mal de queixal.


Si no us agrada el que llegireu,
perdoneu-me,
però és que tinc molt mal de queixal;
i l'amoxicilina té aquestes coses.

Que què som?
Som un cony.
Som un cony de moralistes.
Som un cony de perfeccionistes.
Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.
Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.

No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?
No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.

Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.
Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.

Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.

Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!          
.
.

9 comments:

David B. said...

Em poses la pell de gallina!!

Anonymous said...

Només vull dir que m'alegra veure que hi ha gent amb aquesta tendència natural a fer-se preguntes i qüestionar-s'ho tot. Gràcies per compartir-ho.
Com tu dius no cal estar d'acord tot, avui no hi estic gaire.
Espero que se't guareixi ràpid aquest mal de queixal.

Marisa

Sergi said...

No sé si demanes excuses per fer servir la paraula cony o per haver escrit un text menys estructurat i ordenat del que en tu és habitual.

En qualsevol cas, no has de demanar excuses per expressar-te. Si avui el mal de queixal fa que l'autocensor intern estigui una mica distret, doncs mira, està bé canviar de tant en tant. Una vegada vaig imaginar el cos humà com un país, en el qual el govern (el cervell) decidia segons el corrent polític que estigués al poder. En aquest sentit veig el teu post com una petita revolta, una manifestació del queixal indignat que, per un dia, pot alçar la seva veu.

Francesca said...

No oblidis, amic, que hi ha nens realment cruels. La infantesa no és font inexcusable d'innocència.Jo crec que els grans monstres ja ho devien ser d'infants.
Però m'ha agradat molt aquesta entrada.
Tu tens mal de queixal i jo d'oïda, agermanats...:) ànims...

Nuesa Literària said...

Gràcies a tots pels comentaris!

He sentit a dir moltes vegades la idea de la crueltat dels infants, però... tot i que n'he conegut de molt a prop més de 1400 (de nens i de nenes), no n'he vist cap de cruel, ni un; és possible, també, que jo tingui problemes de visió. Fins i tot els nens o adolescents que de vegades semblen més durs, arriba un dia que descobreixes que la duresa que exhibeixen és una façana que fàcilment revela la seva feblesa. Hi ha una certa inconsciència, a la infantesa, que de vegades pot semblar crueltat; però quan a un infant li fas veure de quina manera els seus actes afecten algú altre, brolla l'empatia espontàniament. La crueltat dels infants és un mite dels adults. I estic convençut que els grans monstres Homo sapiens van ser infants al qual se'ls va fer molt de mal, o se'ls va educar molt malament, que, de fet, ve a ser el mateix.

Anonymous said...

El que ens diu la psicologia en quant a la maldat humana és que hi ha un percentatge de la població que neix amb una estructura cerebral peculiar: els psicòpates. Dubto molt que hagin sigut infants angelicals, potser sí en aparença, però no de fons. Aquí deixo un enllaç d'un autor que ha escrit sobre aquests "personatges": http://www.acosomoral.org/psicopata03.htm


Marisa

Nuesa Literària said...

No hi ha cap infant angelical. Els infants són nens i nenes amb la feblesa pròpia dels nens i de les nenes, i amb la bondat senzilla (no pas angelical) dels nens i les nenes. De fet, la maldat idealitzada és un atribut angelical; s'atribueix als àngels, dins la mitologia, la capacitat d'escollir el mal d'una manera absoluta i pura. Òbviament, les decisions angelicals no existeixen en el fucionament de la ment humana tan influïda per l'inconscient.
Existeix el que avui dia es coneix com psicopatologia social (el que abans es deia psicopatia) que es caracteritza per la impossibilitat d'experimentar l'empatia. Alguns psiquiatres parlen d'un 10% de la població afectada per aquesta característica, si bé els efectes no són gairebé mai els que surten a les pel·lícules, sobretot perquè amb una bona educació la disminució de les emocions pot ser suplida per la part racional de la ment. En aquest mateix blog he parlat sovint dels "psicòpates", si feu click a l'etiqueta "cervell i funcionament de la ment" i remeneu una mica trobareu algun post on en parlo.
Ara bé, no tinc clar que els genocides nazis fossin psicòpates, i encara menys que d'infants tinguessin algun problema de disminució de l'empatia; sembla que, pel que he llegit, la majoria d'ells van patir una infancia amb una disciplina molt estricta, culte a l'obediència, maltractaments físics, humiliacions a causa d'algun defecte... La majoria de psiquiatres estan d'acord en la idea que els maltractaments psíquics i físics a les edats més tendres de la infantesa, quan les connexions neuronals es formen a més velocitat que durant la resta de la vida, els efectes produïts per la violència poden ser definitius pel que fa a la disminució a certes capacitats mentals i emocionals.
Els dimonis humans no existeixen, es fabriquen, tot i que certes característiques genètiques poden afavorir la seva aparició. I encara goso pronunciar una proposició més inquietant; estem fets de la mateixa pasta que els genocides; no són tan diferents a nosaltres. En determinades circumstàncies del destí: experiències viscudes, educació, genètica... hauríem pogut acabar com ells. Confio que no em tireu rocs, l'última vegada que vaig dir això últim vaig perdre dues o tres amistats.

Anonymous said...

Estic d'acord en què si tinguéssim determinada genètica, educació i experiències, tal i com dius, nosaltres també podríem ser com ells. No es pot culpar a ningú per ser el que és. Ara bé, per viure en una societat cal respectar els drets dels demés. Què fem quan algú no pot? La llibertat d'un acaba on comença la de l'altre, veritat? Doncs aquests "personatges", ho coneixen perfectament, ho exigeixen per a ells, i en canvi, a tu si cal, et trepitjaran. Què cal fer? Comprendre a qui no et comprèn ni et comprendrà mai perquè poden haver sofert experiències traumàtiques que els han fet així? Penso que de cap manera, els demés encara tenim menys culpa de que siguin així. Que estem fets de la mateixa pasta? Segurament, però entre el blanc i el negre d'aquesta pasta, hi ha tota una escala de matisos, i em temo que la seva és d'un gris molt fosc.
Ja veig que coneixes bé el tema. Per si a algú li interessa, aquest és un enllaç a un documental de "Redes" sobre la psicopatia, no l'he trobat complet i està en tres trossos:
http://www.youtube.com/watch?v=WPW7bWqSaiQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=9infxrmqdpk

http://www.youtube.com/watch?v=wpCFmPjUwL4

Com sempre, interessants les teves reflexions. Hi pensaré una mica més.

Marisa

Nuesa Literària said...

Estem d'acord, Marisa. ¿Que què cal fer? Tancar-los de per vida i intentar que arribin a "sentir" l'abast del que han fet. En cap moment no intento defensar-los; només comprendre els seus actes però no en el sentit de treure'ls responsabilitat sinó pel pur interès científic de saber el perquè dels comportaments. Indulgència, ni una.
Tot i així, trobo inadequades les condemnes a mort dels judicis de Nuremberg, perquè, entre d'altres raons, la mort no és prou dura per a fer justícia, i en certa manera els allibera de donar la cara; de fet, alguns d'ells es van suicidar durant el procés, la qual cosa vol dir que la mort els estava més bé que la derrota.
Trobo, també, injustos els prejudicis i la culpabilització dels descendents, dels nebots néts de Hitler, els Stuart-Houston, i que ara viuen a USA amb un cognom diferent, i que han sofert un menyspreu constant; o els néts de Himmler, de Hoess, de Göering... Suposo que els humans som així, però hauríem de saber diferenciar les persones i demanar responsabilitats només a qui les té, si no, estarem cometent un dels errors dels nazis que feien servir l'origen genètic per a jutjar les persones.