Wednesday, April 4, 2012

Avui és Sant Martin Luther King



Era el 28 d'agost de l'any 1963, i, a Washington, s'hi va organitzar la que potser fou la manifestació més impressionant del segle XX. 
Martin Luther King va començar un discurs, que s'havia preparat durant hores, davant d'una multitud de persones de totes les races i religions. Pocs minuts després de l'inici de les seves paraules, va sentir l'impuls d'abandonar el guio traçat, i es va referir als seus somnis més profunds; als anhels de llibertat de tota criatura humana; a la victòria futura quan totes les persones podrien viure en condicions d'igualtat; a la reconciliació entre els antics amos i els antics esclaus; al somni del futur, que ja era arrelat al cor de les persones del present... 
Avui aquest somni encara no ha arribat del tot, perquè quan el món es convenç que les persones de color han de tenir els mateixos drets que els blancs, brolla llavors la intolerància contra els romanesos, o els gitanos, o els musulmans, o els homosexuals, o... Cada nova generació que neix necessita aprendre de nou els secrets de l'amor i de la tolerància, perquè portem als gens la pulsió de l'enfrontament amb el diferent o amb el qui arriba de fora. L'educació i la consciència ens lliuraran de la violència i de la barbàrie. Cal amarar-nos de la constant humilitat de reconèixer que, quan arribem a pensar que ja hem superat el racisme, podria ser que ens brollés d'algun racó desconegut de la ment una intolerància nova vers algú a causa d'alguna característica física, psíquica o ideològica; una intolerància de la qual potser no en serem plenament conscients.
Els moments crucials de la vida, la naixença, la mort, la malaltia, la lluita per la supervivència... ens revelen l'essencial i ens ajuden a deslliurar-nos del que no serveix, del que sovint posem al capdamunt de tots els objectius però que en realitat no mereix tantes atencions. Tot i així, sempre hi haurà cafres que repetiran tòpics malsonants que no tenen més força que el seu so. Sempre hi haurà violents que convertiran els exabruptes vomitats al llarg de la seva exaltació violenta en la seva filosofia vital; alguns d'aquests fins i tot moriran tan ignorants com han viscut; són víctimes d'una profunda mancança d'educació humana, o d'una mala educació humana. El mateix Martin Luther King va morir un dia com avui, un 4 d'abril, de 1968, assassinat per un d'aquests personatges que actuava a instàncies d'algú altre. És per això que avui és un dia especial, un divendres sant. Avui es commemora el martiri d'un sant no catòlic, no canonitzat, i ple dels mateixos defectes que podria tenir qualsevol altre ésser humà. Per canonitzar Martin Luther King, no calen processos judicials canònics, ni advocats del diable, ni defensors apologètics; no cal posar en marxa la maquinària propagandística de tantes organitzacions religioses que han falsejat i mitificat els seus fundadors per a poder convertir-los en estàtua de fusta. Martin Luther King era un tipus normal que va dedicar els últims anys de la seva vida a lluitar perquè un determinat grup humà, que tenia en comú el color de la pell, pogués viure amb els mateixos drets que la resta de ciutadans, i ho va fer amb l'arma de la "no violència". Mai la "no violència" ha aconseguit tant. La força de la "no violència" és més poderosa que l'energia nuclear.
Potser per això avui celebro el sant de la meva filla, Sant Martin Luther King, un sant no canonitzat ni catòlic, perquè els sants no ho són per les seves creences sinó per les seves lluites; i de vegades, malauradament, pels seus martiris.
El vídeo de més amunt reprodueix l'actuació de Mahalia Jackson minuts abans que Martin Luther King comencés el seu discurs a la Marxa de Washington del 28 d'agost de 1963.


A continuació el discurs sencer:

Primera part
   


Segona Part

2 comments:

Sergi said...

És sempre un plaer llegir les teves paraules sobre Martin Luther King. Transmets l'admiració que et desperta el personatge i la seva lluita.

Entenc que de retruc també estàs reivindicant un model de lluita, per la justícia i sense violència. Un model que avui, més que mai, és necessari.

Jo també crec que hem de seguir apostant per la no violència. Tenim el poder de la paraula i moltes eines per poder lluitar de forma pacífica.

Alguns enyoren temps de revolucions sanguinàries, creuen que quan la causa és justa, cal fer servir la força.

Jo crec que, com passa a la literatura, forma i fons es complementen. És cert que hi ha casos crítics, on un bàndol ja fa servir la violència i l'altre ha de defensar-se.

Afortunadament, a casa nostra, encara no vivim en un país dominat per la violència. I, malgrat el que diguin els derrotistes, podem canviar les coses sense violència. Dos exemples recents: la lluita pels drets dels homosexuals, que va aconseguir que es reconegués el dret al matrimoni homosexual i la prohibició de curses de braus a Catalunya. Per mi, dos casos exemplars de com lluitar sense violència i amb efectivitat.

Olga Xirinacs said...

No hem après res, salvant honroses excepcions.
El cristianisme és una revolució encara per fer: el rebel Jesús només va durar tres anys, enfrontat a les autoritats religioses de la seva època, les mateixes que ara vesteixen seda i or.
I el poble honora imatges de vellut i pedres precioses que alçaran plenes de torxes en nits com aquestes.
Igualment King i tants altres màrtirs, anònims o no.

En el fons, el poble adora el luxe i els lluentons, perdona els poderosos i manté el deute dels equips de futbol amb una mà mentre amb l'altra treu el pa de la boca dels pobres.
Que tinguis bona Pasqua.

ranktrackr.net