La història del Titànic és una mica com la nostra vida: naixem, ens construïm, ens fem grans, comencem el nostre viatge, i, en un moment donat, arribem a comprendre que morirem, que, malgrat tot, sigui com sigui, acabarem morts. Tot i així, continuem tocant fins a l'últim alè de la nostra vida; i procurem tocar bé i gaudir de la bellesa fins a l'últim moment.
Ho escric quan s'acompleixen cent anys del seu enfonsament.
.
.
.
.
2 comments:
Jo crec que això de que tocaven mentre el Titànic s'enfonsava és un mite. Mira tu, al Costa Cruzeros...imagín que va passar el mateix: que els enganaven i els deien que no passava res greu.
No obstant, bella metàfora de la vida.
Sembla que hi va haver molts testimonis que coincideixen en la flema dels músics, que van considerar com una missió, i com una mena de resistència al pessimisme, morir així. Els mateixos testimonis també van dir que la gent no els feia gaire cas, i que en l'intent de fugir els tripulants es trencaven braços i cames o s'amenaçaven amb armes de foc.
Sigui com sigui, llegenda o realitat, cert que és una bona metàfora.
Post a Comment