Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, May 23, 2012

El voyeur.

  
Tercer dijous dedicat a la nuesa a la natura. 
Aquesta vegada torna a tocar un relat.

El Voyeur


Es troba l'Elisabet al replà de l'escala; és la primera vegada que la veu d'ençà que es van trobar al Torn. El cor se li accelera; aquell dia, quan la va veure nua i ajaguda a la tovallola, es va morir de felicitat; vint anys i la pell bruna com l'aram; els ulls blaus i un somriure de cel; tota dolçor, tota tendresa; si no fos vell... si tingués trenta anys menys... si no li fes tanta vergonya dirigir-li la paraula...
-Bon dia, Elisabet! -quequeja, amb una veu feble, com si demanés permís -. Què...? Cap a la platja? -treu les forces de l'adrenalina que se li escampa pel cos en mirar-la.
-Bon dia, Antonio! Sí! -fa la noia, amb un somriure educat -. Avui fa molt bon dia!
-I què m'expliques? -insisteix l'Antonio, maldant per allargar la conversa. Després es queda tallat, mirant-la fixament, sense saber ben bé com continuar. Una trempera inoportuna comença a fer de les seves pels baixos dels texans -. A la platja nudista, una altra vegada? -afegeix, i la veu li acaba en un gall.
-Avui no -diu l'Elisabet, nerviosa, i trenca a riure -. Quina coincidència l'altre dia!
-I tant! -exclama l'Antonio, eufòric, convençut que la noia no se sent incòmoda, i que li dona taba. La mira amb la boca mig oberta -. Fa molt que practiques el nudisme? -insisteix, amb la trempera completament desfermada; ben oculta, però, sota els pantalons. Si no fos per la trempera, no gosaria preguntar-li tot això ni allargar tant la conversa -. Digues... ¿fa molt que et vas iniciar?
-Antonio... -mormoleja la noia, dissimulant menys la incomoditat, i amb un to com de reny -. Parles com si fos una pràctica...
-I no ho és? 
-Doncs... no ben bé. -diu; i fa cara de circumstàncies.
-Per mi el nudisme és una cosa del tot natural, eh... -diu l'Antonio, intentant aparentar normalitat -. Per què dius que no és una pràctica?
-A veure... tu m'has preguntat si practico el nudisme, com si no dur banyador fos una cosa específica, peculiar, insòlita... com si necessités d'alguna mena d'iniciació, entens? I no hi ha res a practicar!
-Ah no? No t'entenc, bonica.
-El que vull dir és que si parles de “practicar” i “d'iniciar-te”, deu ser perquè per tu banyar-te nu no és una cosa gaire natural -diu la noia; i es fa un silenci estrany. La noia pensa que potser s'ha passat -. T'has d'enfrontar a la nuesa traient-li importància, si no... t'obsessionaràs i acabaràs buscant alguna cosa poc sana. A mi, no em surt dir que practico res, m'entens? No sé com dir-te... em... em trec la roba perquè s'hi està bé, i ja m'oblido que no la duc. Saps? No faig res concret.
-Ja... Jo... Jo no hi busco res morbós -menteix, l'Antonio, una mica xafat pel que li està dient l'Elisabet -. Sóc nudista; per mi és natural.
La noia fa una expressió mig burleta.
-No dic pas que no... -accepta -. Però em penso que, a tu, et van reprimir molt de petit; oi que sí? -diu. I li dóna un copet al braç. L'Antonio, en percebre els dits de la noia, sent una trempera més intensa que la d'un elefant, i gairebé no li surten les paraules.
-Doncs una mica sí. Bé... de fet, bastant. Pensa que em vaig educar a la postguerra.
-És això -conclou ella -. Si vols que alguna realitat es converteixi en mite o en obsessió, prohibeix-la. Res no ens lliga tant a una realitat com la seva prohibició.
-Parles molt bé, xicota. Que estudies filosofia?
-Psicologia. Ara t'haig de deixar, Antonio, que me'n vaig amb la meva mare a Comarruga i haig de preparar la bosa.
-A la platja?
-Sí.
-Nudista, també? -demana l'Antonio. Recorda, però, que la noia li ha dit que avui no farà nudisme. Ella no arriba a sentir-lo, perquè ja puja les escales. L'Antonio es pregunta com deu ser el seu banyador, i la trempera se li allarga.

                                                                    *

L'endemà surt de casa a les nou, com cada diumenge d'agost. Ho fa abans que la seva mare es llevi, perquè no vol que vegi com se'n du els estris de platja: la tovallola lila, que fa vint anys que té, la crema del sol, els entrepans, la gorra i la càmera de fotos. Al vespre, quan torni, li dirà que ha estat al Club de Petanca de Cornellà, i li explicarà que si les coses li van bé potser fins i tot la temporada vinent anirà als campionats d'Espanya. La petanca és un esport que permet que els de més de seixanta puguin arribar tan amunt com els més joves. Però és evident que l'Antonio no du les boles de la petanca a la bossa, ni se'n va precisament a Cornellà, ni li importen tres merdes anar o no anar als campionats d'Espanya de petanca.

Arriba a Arenys, a la Musclera, i planta la tovallola al tros de sorra que hi ha ben bé davant de l'aparcament. Des d'on s'està, pot vigilar el talbot dels anys setanta que fa més de quaranta anys que condueix; amb el toro de peluix de Salamanca i el rosari que va comprar al Rocío. Un dia d'aquests ha de fer un pensament i canviar-se el cotxe, que s'està gastant un ull de la cara en ITV's i reparacions; però és clar, no són temps de grans despeses, i, pel que ell necessita, ja fa.

La Musclera es comença a omplir de gent. Es despulla del tot. Es posa les ulleres de sol i comença a observar. De tant en tant es fica a l'aigua; el sol cau com una llosa. Una noia d'uns vint-i-cinc anys, nua com el dia en què va néixer i amb un cos de Brigitte Bardot de la millor època, li accelera el cor fins a fer-lo tremolar; un dia d'aquests el trobaran mort a la sorra i la seva mare s'assabentarà que va a platges nudistes; la pobre dona es morirà del disgust, igual com quasi es mor del disgust aquell dia de mil nou-cents cinquanta-cinc en què el va pescar masturbant-se al safareig de casa seva, amb els ulls clavats al forat de la tàpia del galliner, per on s'hi veien les veïnetes. Les veinetes eren nenes de la seva edat que es banyaven nues a la bassa del pati. Quasi es mor de culpabilitat i de vergonya. Li va costar una pallissa del seu pare i una confessió paorosa amb Mossèn Sebastià, que li va parlar de l'infern, de l'eternitat, de les flames i de l'odi que t'omple per dins i que no s'acaba mai pels segles dels segles. A cops, però, li venia a la imaginació el color de xocolata clara de la pell de les nenes nues, amb els cabells rossos i llargs voleiant al vent, i es tornava a confessar de mals pensaments, espantat de la seva perversió. La seva mare li recordava cada nit com n'era de fàcil d'anar-se'n a l'infern per culpa de les noies; i li feia resar el “Jesusito de mi vida que eres niño como yo”. No va poder parlar mai amb les seves veïnes perquè no el deixaven jugar al carrer. A l'escola de frares, i a la plenitud dels anys cinquanta, l'Antonio no tenia nenes a la seva vida; va créixer sense la presència del sexe femení, que ell tot sol s'imaginava a les nits, amb la convicció que els pensaments el durien a l'infern, però no ho podia evitar. No tenia amigues, ni conegudes, ni cosines, ni germanes... Les úniques dones de la seva vida, a banda de la seva mare, de la padrina de vuitanta anys, i de les seves ties conques, eren les imaginacions de sucre que configuraven éssers de cartró pedra: noies perfectes, tendres, angelicals; al capdavall, de fantasia. Noies que l'esperaven en algun país meravellós per a casar-se amb ell i convertir-se en esposes submises i dolces. L'Antonio va créixer esmonyonat per l'integrisme religiós de l'època, pel llistó moral i inhumà que negava als infants el coneixement real de la meitat de la humanitat.

Però ara té seixanta-set anys, i és a Arenys, i contempla el cos nu d'una Brigitte Bardot real. Es fixa en els seus genitals depilats i en les seves natges rodones i perfectes, amb aquella corba precisa que només la natura sap traçar. Se li obre la boca. Babeja. Els seus ulls petits i tremolosos estrafan una mirada perduda rere els vidres rodons d'unes ulleres de cul d'ampolla. La noia el contempla amb desconfiança. Ell se n'allunya. Comença a caminar riba amunt i riba avall. Clava els ulls a totes les muses que fan que el seu cervell ordeni la generació de dopamina. Dopamina en vena quan veu culs bruns de xicotetes joves i dolces; el cor desbocat i una trempera inoportuna que fa que algú l'increpi i que hagi de fugir per cames. “Miron de merda! Hòstia, cada diumenge clavat aqui! Collons de pervertit!” I l'Antonio posa la tovallola i la roba a la bossa de plàstic del Carrefour que ha dut per a transportar els estris mínims, i s'allunya en direcció a Caldes d'Estrac, per la Riba, sense ni tan sols vestir-se. Dos-cents metres enllà, veu una clariana a la sorra, envoltada de noies de calendari i d'una família amb molts fills. S'hi instal·la i torna a començar el procés d'observació; si fa no fa, els esdeveniments es repeteixen, i de nou, un parell d'hores després, ha de fugir sense contemplacions. Torna a on era abans; els que l'havien increpat ja no hi són. Instal·la de nou el campament base i comença altra vegada la seva pacient i apassionada observació. S'embriaga d'adrenalina, de dopamina, d'oxitocina... substàncies que genera el seu propi cos i que li desboquen el cor. Se sadolla de les imatges que durant tants anys li ha negat la vida, el més bell de la creació: les noies, les dones, els cossos naturals que fins que van posar-se de moda les platges nudistes, quan ell ja tenia més de quaranta anys, mai no va poder veure clarament. I sempre, d'una manera a cops inconscient i a cops conscient, va témer i va desitjar aquests cossos, que no sabia gaire ni com eren. Els primers anys, rere els banyadors d'una peça. Després van venir els biquinis i li van canviar la vida. Als anys vuitanta es va trobar amb la nuesa integral, que li va configurar els estius. A la platja, però, s'hi està sempre en silenci, sense parlar amb ningú. L'única persona amb qui ha parlat obertament en una platja nudista ha estat l'Elisabet, l'altre dia, quan la va trobar al Torn, i es va sentir diferent, com si fos normal, com si no fos allò que, només amb la mirada, tothom diu que és: un voyeur, un pervertit...

                                                                    *

L'Antonio és al Torn i el moreno no deixa d'hostiar-lo. Cops de puny. Puntades de peu. La gent xiscla. Algú truca a la policia.
-Degenerat! Vés a tocar-te a una altra banda! -exclama l'agressor. Cops i més cops. Fins que tres o quatre nois, dels que jugaven a volei, el subjecten i li impedeixen que s'acosti a l'Antonio, el qual s'està a terra, sagnant, i mig estabornit. L'Elisabet s'acosta corrents.
-Antonio! Eres aquí! Què t'ha passat?
-El coneixes? -fa un dels nois que subjecta el moreno.
-És un veí meu.
-Collons quin “pàjaru” de veí que tens.
L'Elisabet s'ajup al seu costat.
-Estàs bé? Que algú avisi una ambulància! -crida.
-M'has d'ajudar, noia... -pronuncia l'Antonio abans de perdre els sentits -. Estic acabat...

                                                                     *

-Antonio, t'han fet mal! -li diu l'Elisabet, a la Waikiki, un mes després de la pallisa i un cop ha escoltat la història de la seva vida.
-A mi? Qui? No! -exclama ell.
-Que sí! I ho saps! Et van fer mal els qui et van educar!
-Jo ja era així; ningú m'ha ensenyat a ser un porc. De ben petit ja espiava les veïnes quan es banyaven.
-Això ho fan tots els nens.
-Com jo, no. A mi, m'agradaven.
-És clar. Normal. Fins i tot a les nenes els agrada mirar. I més si allò que vols mirar t'ho prohibeixen.
-Que no, Elisabet, que sóc una merda de pervertit.
-No et posis etiquetes. Et van fer molt de mal, i per això t'has obsessionat.
-Fins i tot abans d'espiar les veïnetes, ja m'agradaven massa les nenes; i només tenia cinc anys. Me'n recordo perfectament. Sóc un monstre!
-No diguis bestieses! Tots els nens, des de ben petits, tenen pulsions sexuals; la majoria se n'obliden.
-Això ho has estudiat tu?
-És clar. No ets un monstre. Et van esmonyonar. Com un bonsai.
-Un bonsai?
-Sí. Els bonsais. Els arbrets.
-Ja... ja... ja sé què són.
-Doncs els lliguen les branques des de petits. No els deixen créixer. Acaben esquifits.
-Tinc alguna desviació, Elisabet; no pot ser que des de petit m'agradin tant les dones nues.
-Ets com tots. Et van lligar les branques, que no van poder florir com les dels altres arbres. De petit t'agradaven les dones nues com a tots els nens. Ni més ni menys. El que passa és que te les van fer sobrevalorar massa, perquè te les van prohibir amb acarnissament.
-A molts nens de la meva època els van educar com a mi; i no són pas com jo.
-No saps com són. No saps per quin costat estan esmonyonats. No ho coneixem tot de tothom. I a més les persones no som pas totes iguales.
-Si fa no fa, totes iguales.
-No és veritat. Veus aquella noia panotxa? Doncs per molt que li toqui el sol mai no estarà morena. I aquell paio que juga allà a pales? Només amb dos dies de platja es posarà com el Will Smith. El mateix sol afecta de manera diferent a uns i altres perquè som diferents. Comprens, Antonio?

                                                                   *

Dos anys després, l'Antonio torna a ser a la Waikiki, amb l'Elisabet i uns quants amics.
-Per què estic tan tranquil, parlant aquí amb tu? -demana l'Antonio -. ¿Per què no sento la necessitat de perseguir dones ?
-No hi pensis. Ja ha passat tot.
-No em pensava pas que algun dia sentiria aquesta indiferència. Han estat molts anys de...
-Perquè rere les imatges hi has trobat persones -el talla, la noia.
Arriba la Mercè.
-Com va, Antonio?
-Bé, xicota. Comença el bon temps.
-Ja tocava. Quin hivern!
S'acosta el Peter.
-Hello Antonio!
-Òstima, Peter! Al juny i ja ets aquí? Tant de fred fa a Escòcia?
-Els jubilats necessitem hivernacles com aquest.
La família Puig Riera baixa pel camí pendent de la Waikiki.
-Mireu qui arriba! -exclama l'Elisabet.
-Que gran que està l'Ainhoa! -fa l'Antonio.
-I el Pau!
S'estan tot el dia a la platja. L'Antonio es lamenta dels anys que ha perdut perseguint sensacions balmades. Rere els cossos nus, que tant dolents li van pintar a la infantesa, hi ha trobat persones, i ha après a descobrir sensacions potser més asserenades que les que genera l'adrenalina, la dopamina, la norepinefrina, l'oxitocina... Percepcions que tenen un sabor i una qualitat difícil de descriure. La sensació de tenir tota la pell en contacte amb l'aire, amb l'aigua, amb el sol... Al llarg dels seus anys de voyeur, va tenir el cor massa accelerat per a fixar-se en aquestes subtileses. Els somnis dels amics que ha conegut, els seus anhels, la calidesa del seu tracte, l'esperança en el futur, la intensitat del present. La família Puig Riera amb la seva alegria. La profunda humanitat de l'Elisabet, que mai no el va rebutjar, ni tan sols quan ell se la menjava amb els ulls. Gent normal, amb les misèries de tothom. I si en algun moment troba els seus amics bells o belles, millor que millor; el més bell són elles i ells mateixos, el que senten, el que estimen; no tant la seva imatge, que també és bella.
Al vespre torna a casa, a Barcelona. A la seva mare, de noranta-un anys, li continua amagant que va a platges nudistes. Ara, però, a diferència d'abans, no se sent culpable. 

                                                              *   *   * 


2 comments:

Carme said...

M'ha agradat molt la teva història amb final feliç i asserenat!

Anonymous said...

Preciós relat. Crec que, a més petita escala, això ens ha passat una miqueta a molts dels que, fins i tot molt més joves que el protagonista, hem estat educats en el fals pudor, en la vergonya de que ens vegin nus, i en conseqüència, en el morbo exagerat de veure cossos nus. La primera vegada que anem a una platja nudista, hi ha la barreja de la vergonya que s'ha de superar, amb la temptació irresistible de mirar al voltant... però amb el temps, de mica en mica ni ens en recordem de la nostra nuesa, ni ens fixem en la dels altres. A mí també m'ha encantat el final. Enhorabona!