Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, September 28, 2012

El gran misteri de l'existència només pot estimar-nos


Sento, ara, i en cada instant, la felicitat de tots els moments viscuts amb felicitat a la vida. Quan era petit, només em sentia feliç en determinats períodes de temps; un cop passaven els esdeveniments que em feien feliç, entrava en una mena d'estat d'espera un xic angoixada; m'omplia la incertesa, els dubtes, els interrogants sobre la vida i els seus misteris. Em faltava alguna realitat que desconeixia. Tenia, llavors, moments intensíssims de felicitat, que coincidien amb les estades a la natura, especialment a Sant Llorenç del Munt; però un cop passaven aquests moments, passava a enyorar-los i la meva vida era moderadament tensa; com la vida que veig als ulls de molts infants. Penso, potser, que l'evolució de la vida consisteix a adonar-se que l'existència és un privilegi, i que no hi ha moments bons, als quals hàgim de desitjar, ni moments dolents, que hàgim de témer o evitar, sinó que cada moment, sigui millor o pitjor, ofereix infinites possibilitats de benestar, sota les boires o sota el sol.
Ara que sóc gran, gaudeixo, a cada moment, inclòs l'actual, de cada moment de felicitat que he viscut a la vida, com si en viure-los, s'haguessin quedat en mi. 

Em preocupa ser feliç perquè no ho mereixo. El normal és que siguin feliços els sants, les persones d'aura blanca, els bons, els que fan les coses bé, no pas els que són com jo, que en fan una de bona i una altra d'esguerrada... No mereixo sentir-me tan bé. Fins i tot enmig de les desgràcies atzaroses de l'existència, em sento immensament feliç. Quan l'angoixa per un diagnòstic em domina, sóc feliç. Quan pateixo pel dolor d'algú que estimo, malgrat el patiment, sóc feliç. Quan m'adono dels meus errors, de les meves foscors, i les detesto, malgrat l'abatiment per l'evidència del mal provocat, sóc feliç.
A cops intento recordar quan, les coses, van començar a ser així per a mi, i em costa escriure una data. Recordo períodes de la vida en què no he estat feliç, però no aconsegueixo determinar quan va començar aquest estat de felicitat constant. Fins i tot lluny, en el temps i en l'espai, de les experiències que m'han fet feliç, les sento i em sento igual que quan les vaig viure. 

El naixement dels fills? Crec que sí. Crec que des del 2002, moment en què va néixer el meu primer fill, sóc feliç en tot moment; fins i tot en els moments de dolor profund. És com si el naixement d'una vida, i d'una vida que surt de mi, em revelés que tot plegat va rotundament cap al bé, diguin el que diguin els integristes de qualsevol color. És com si la vulnerabilitat humana i el seu infinit valor, evidenciat en el petit ésser que neix sense decidir-ho, em fessin conscient de la responsabilitat que té déu vers nosaltres, del compromís no abandonar-nos en el no res, ni en cap infern. No existeixen els diables humans, som fills de la informació genètica i de l'entorn i el gran misteri de l'existència només pot estimar-nos.
A part del naixement dels fills, destaco els dies viscuts a la Waikiki, en nuesa, amb l'aigua pels turmells, i el sol deslligant granellons; només el so del mar, la llum de Tarraco, la cala salvatge amb els pins, la gent que estimo més al meu costat... Aquesta felicitat la tinc sempre a dins, fins i tot a l'hivern, fins i tot quan tot plegat, al meu voltant, sembla conxorxar-se per destruir-me. La meva felicitat en aquests instants és tan gran com la dels millors instants de la meva existència.

2 comments:

Carme said...

Que el gran misteri de l'existència et continuï estimant, doncs!

Jo no crec pas que ser feliç s'hagi de merèixer. Només se n'ha de saber ser. Si en saps, ja t'ho mereixes de sobres.

Sempre et llegeixo, però avui amb més atenció que mai. Jo hauria pogut subscriure gairebé tot això que dius durant molts anys de la meva vida, em sentia feliç sempre i malgrat tot. Pensava que ja seria per sempre i no ho ha estat.

He badat en algun punt important, (o potser he deixat de merèixer la felicitat, com tu dius) que m'ha fet sentir durant uns mesos gens, gens feliç. Sortosament la felicitat va tornant com era abans...

Gràcies per la reflexió i per l'acompanyament.

Bon cap de setmana.

Sergi said...

Sé que no et conec prou com per dir el que et diré a continuació però no em sembla que no siguis mereixedor de la felicitat de què dius gaudir. Potser, si t'haguéssim de buscar un pecat, el més obvi seria el de la sobreactuada modèstia.

Potser sí que tens algun defecte més però, no en tenen tots els humans? Els qui tenen el mateix nivell de defectes que tu o fins i tot superior, no mereixen tampoc gaudir d'una felicitat similar a la teva? Crec que hi ha alguna cosa molt equivocada (potser amb una mica d'arrel cristiana) en aquest martiri de la felicitat no merescuda.

En canvi l'actitud de proclamar la bellesa del món i la felicitat de gaudir-ne, la trobo molt saludable. Si necessites fer penitència pel pecat que creus que no et fa mereixedor de la felicitat, no se m'acut millor manera que predicar el missatge de la felicitat i la bellesa. Potser es tracta fins i tot d'una obligació moral. Quan algú s'ha contagiat de l'alegria de viure, cal que l'intenti escampar el màxim possible. Ningú s'ha d'avergonyir de ser feliç.

Potser hi ha qui pensa que algunes persones no mereixen la felicitat però, i què? Seria millor el món si aquestes persones (posem que són enemigues nostres) fossin infelices? Jo crec que no, que com més feliç és algú, menys ganes té de fer mal als altres. En canvi, la gent amargada és perillosa, tant pels seus amics com pels enemics.

Gràcies, Jeremies, per ser feliç i per explicar-ho als amics i als coneguts. Per obrir aquesta finestra per la qual podem intentar treure el cap i veure el tros de cel que veus tu, des de la teva perspectiva.