Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, October 11, 2012

No podem convertir la llibertat en marbre. Comentaris al llibre de Francesc Torralba "Jesucrist 2.0"



La natura, amb tota la seva bellesa, exerceix i esperona una violència implacable que al capdavall ha contribuït a la nostra aparició, a l'existència de l'amor que pot sortir de nosaltres, i al goig de formar part d'un tot indescriptible.
.
.
Continuo amb la lectura del llibre Jesucrist 2.0 de Francesc Torralba, que vaig comentar en aquest post:


 i en vull destacar l'explicació del que, per a ell, és el programa ètic del cristianisme:

Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.

I reconec, honestament, que m'agradaria que aquest programa fos també el meu, que el puc subscriure; a excepció, potser, d'escoltar i obeir la crida del mestre, que potser implica un caire més de seguiment doctrinal  catòlic, que ara per ara no comparteixo. Pel que fa a la resta, però, entenc i crec que aquest ideal podria ser vàlid per a qualsevol persona humana, fins i tot per a qualsevol consciència de l'univers. Tot i que, internament, percebo una tendència natural al cosmos que, al llarg de milers d'anys, ha esperonat la lluita violenta entre les espècies; lluita que ha provocat, al costat de la mutació i d'una bonior de factors més, l'aparició de la nostra espècie Homo sapiens. Descobreixo, per tant, una aparent contradicció entre la necessitat ètica de tota consciència i els instruments violents gràcies als quals ha aparegut aquesta mateixa consciència. Segles i segles de guerres són la conseqüència de la tendència natural a la lluita de les espècies, i a la lluita entre les tribus humanes; tendència que no s'ha inventat l'ésser humà sinó que està imprès a la natura des de l'inici de la vida; aquest mal, que duem a la sang, no l'ha inventat l'ésser humà. Accepto, però, que el caràcter temporal i finit del “mal” tregui ferro a la qüestió, i que l'ètica sigui vàlida un cop hàgim assolit la consciència superior. L'hem assolit ja?

Després el Francesc afirma que les ètiques de mínims no garanteixen ni la felicitat ni el goig d'existir, i que calen ètiques de màxims. Suposo que quan parla d'ètica de mínims es refereix a aquells principis ètics mínims que tothom ha de complir per a poder viure en harmonia dins d'una societat diversa. Jo li diria que, en realitat, (i crec que ell estaria d'acord amb mi) no hauríem d'acceptar l'ètica en la seva vessant de camí que mena a la felicitat, sinó que més aviat l'ètica en si mateixa és ja un valor, una finalitat, i que cal cercar aquest valor sense especular si el seu acompliment ens proporciona o no felicitat; en tot cas, el que ens ha de moure a l'ètica és la recerca de la felicitat dels que ens envolten. No nego que aquesta recerca produeixi dins d'un mateix una pau profunda, però això només és un efecte secundari que no ens ha d'influir. Si la raó última dels meus actes fos la meva felicitat, tindria un problema de prioritats que en algun moment em faria fracassar.
Entenc que l'ètica en una comunitat diversa, a causa de la diferència de visions i sentiments, només pot ser de mínims. A nivell individual, però, un es pot plantejar els màxims que vulgui. 
Torno a un altre tema que també li he llegit al Francesc, en el qual crítica el relativisme moral, acceptant que aquesta crítica no és avui dia políticament correcta. Al meu parer, ni el relativisme moral ni l'absolutisme moral són posicions encertades. Els absolutistes morals ignoren els matisos culturals, psicològics, ètnics, científics, mèdics... que fan que un acte determinat que la doctrina particular d'alguna religió condemna sigui considerat un pecat o un crim. Imposen una moral inflexible que sovint segueix les directrius cegues d'una religió concreta. Quan els parles de la lògica que fa que determinades condemnes siguin injustes, et responen (de vegades) que davant dels imperatius de Déu la lògica humana no té res a dir. Juguen brut, perquè sovint ells intenten fer servir aquesta mateixa lògica humana per a defensar barrabassades integristes com la doctrina de l'infern, el pecat original transmès amb el naixement, o quadratures impossibles del cercle en qüestions dogmàtiques com la Trinitat o la ressurrecció... Quan convé, fan servir la lògica més instintiva per a defensar antropomorfismes divins o lleis eternes... I quan els convé, també, es carreguen la racionalitat, la lògica i la ciència, per a imposar l'obediència a les morals ancestrals.
Els relativistes morals, per contra, neguen el bé o el mal per si mateixos, i, en alguns casos, sembla que perdin el timó dels actes i que els valors més profunds de l'Homo sapiens acabin depenent de com bufi el vent.
Entre el relativisme moral il·limitat i l'absolutisme moral hi ha punts intermedis, que normalment són ignorats o negats pels integristes d'una i d'altra banda (perquè d'integristes n'hi ha a totes les ideologies). És cert que la major part dels actes depenen en la seva bondat o maldat de la cultura i dels valors de la societat on succeeixen; però això no passa pas amb tots els actes. Hi ha algunes accions que són sempre bones o sempre dolentes en qualsevol època i a qualsevol context, perquè allò que destrueixen, o allò que estimen, es fonamenta no pas en el context sinó en la mateixa essència de l'Homo sapiens, que no varia amb el context. Hi ha accions que mentre siguem Homo sapiens seran sempre benediccions; i d'altres que, mentre siguem Homo sapiens, seran sempre crims contra la humanitat; sense entrar en el relliscós terreny de la culpa, que és una altre tema.
Posaré un exemple:
 En la meva opinió, tenir relacions sexuals amb una persona, amb dues, amb tres... pot ser bo, o dolent, depenent del context, de les circumstàncies, dels valors de la persona, de les intencions... En canvi, matar, ferir, menysprear, odiar, destruir... sempre serà dolent.

Si us hi fixeu bé, al capdamunt d'aquest escrit, el programa ètic del cristianisme que ens regala Francesc Torralba fa referència a valors essencials, no entra en detalls doctrinals o morals. La moral és feixuga, el que cal és l'amor. No podem reduir l'amor a una casuística de lleis i normes. No podem convertir la llibertat en marbre. No podem revisar cada alenada de la nostra respiració per a verificar si és honesta o pecaminosa. La meva opinió és que l'única limitació dels nostres actes ha de ser la recerca del benestar de tots els que ens envolten; sense obediències cegues a morals enterques.
Un altre dia continuaré amb les meves opinions sobre el llibre Jesucrist 2.0, per avui ja m'he embolicat prou.
.
.
.

2 comments:

argentina jofresa said...

jeremies, sobre l'escrit següent pen que:(Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.)
Penso que es podria canviar MESTRE per CONCIÈNCIA I seria encara més entenedor

Jeremias Soler said...

Exacte. Amb aquest canvi el programa ètic és del tot assumible. Merci!