Thursday, January 3, 2013

Nàmaste


Oh quina gran civilitat, que bonica que ha quedat la Costa Brava, amb aquest gran desplegament de ciment, gres d'interior, bigues, envidrats, passeigs marítims... Olé! Olé! Smuak! Smuak! "Maravillosa la Costa Brava, Joaquim Nadal!"

Podriment de ments malaltes de poder i de diners. Fills de la selecta mala educació, amb jaquetes de nen ric, amb el cap als USA i la butxaca a Alemanya; anant llençant tones de merda sintètica a la mil·lenària terra dels seus avantpassats.

Visca la civilització, no? O no? Ai que perroflautes que és aquest nen! Que s'ha d'anar endavant, nen! I a on el poses, el progrés?  eh? I el progrés? A on el poses, dins la teva dèria, el progrés?

Diuen amb veu de nas i es queden amb la boca mig oberta, mirant-te com babaus, fixament, mentre es pregunten per dins a on diantres hauràs aparcat l'OVNI. 
Després et parlen de “Los Reyes” que estan en “Marivent”, “tan campechanos”,  i Oh! Tu! Vaig veure unes malles a Stradivàrius més mones! Quina cucada!
Ara "Los Reyes", tot s'ha de dir, ja no sonen tant; la vida, tard o d'hora, passa factura a qui sigui que calgui passar-la per tots els allunyaments de la natura i de la justícia, conscients o inconscients.

I hom busca i busca la grandesa que ha aconseguit el suposadament civilitzat estil de vida dels "neocons"; propi de persones madures i adultes, diuen, que defugen l'infantilisme, segons diuen també; i hi veus pobres cada vegada més pobres; i rics cada vegada més rics (i sobretot cada vegada més imbècils) i cada vegada més orbs i cada vegada més esclaus. I veus desnonaments. I veus un paisatge cada vegada més malmès per una plaga que té nom de progrés i ànima d'insecte, que té nom de capitalisme i ànima de diable, que té nom de creixement i ànima d'extermini, que té nom d'interès bancari i ànima d'odi silenciós, que té nom d'obrer mercaderia i ànima de tractant d'esclaus, que té nom de religió artificiosa i ànima de manipulació mental, que té nom d'estil de vida allunyat anys llum de la llibertat i ànima de mort en vida. I t'adones de com en són de cecs aquests capitalistes que se'n riuen dels Hippies perquè el hippies no toquen, diuen els capitalistes, de peus a Terra, estan desfasats; mentrestant ells, els neocon, munten guerres per a reactivat l'economia, i torturen si cal, això sí, quan els convé i sense que se sàpiga, qui faci falta per a sostenir el civilitzat sistema de tots; tan digne ell, tan allunyat dels hippies llibertins.

T'estimo, Tarifa, i estimo el caos de la natura, i estimo l'ordre de la natura, i estimo els camps sense urbanitzar, les platges sense passeigs marítims, els carrers sense asfaltar, la roba estripada... i estimo que cadascú es guarneixi com desitgi, si ho desitja, i que la línia dels carrers no hagi de ser recta per obligació, i que les persones siguin lliures... per damunt de la tirania dels diners, dels bancs, del déu sagrat de la propietat privada; que per imperatiu polític, social, absolut, esdevé el concepte fonamental adorat a l'altar major de la cultura, de la civilització i de la vida... 

Vivim esclaus de tot el que posseïm. Vivim esclaus de les falses veritats que ens han obligat a creure i a defensar. Vivim esclaus de la uniformitat que només té sentit per a les abelles, per a les formigues, per a les termites...

T'estimo mare Terra. No ets, ni seràs per a mi, un mercat, ni un valor del mercat, ni una acció, ni una inversió lliure, ni un aval, ni el mesquí interès dels qui ho veuen tot a traves del paper prim i translúcid dels euros. 

T'estimo, mare Terra, malgrat el gest de fàstic que fa el burgès que ara mateix llegeix això que escric i que no suporta les olors excessivament reals i sinceres de la natura, que es cobreix el cos amb derivats del petroli i que compra sense escrúpols a botigues que ofereixen productes barats, que són barats perquè són fabricats per nens que no poden anar a escola. El gest de fàstic hauria de ser per això, ara i sempre, i no per la barba de setmana, o per la roba vella, o per la voluntat de no seguir els criteris estètics de tants superbs que compren per reis joguines de més de tres-cents euros a les botigues més "rutlleres" de Terrassa.
En algun racó d'aquest planeta encara és possible viure en llibertat; de fet, si hom és lliure interiorment, a qualsevol lloc s'és lliure; perquè quan canviem, canvia el món. El futur és dels qui treballen dur, dels qui treballen molt; però, sobretot, el futur és dels qui estimen allò que treballen, dels qui creuen que el món serà millor gràcies a la seva suor, gràcies a les seves llàgrimes, gràcies a la seva sang, gràcies a la seva llibertat. 



1 comment:

Sergi said...

L'altre dia vaig participar en una iniciativa per recaptar fons per la campanya "un nen, una joguina" i vaig fer-me la següent reflexió: realment és necessari que els nens de famílies amb pocs recursos estrenin joguines noves?

Entenc que en la iniciativa no hi ha mala voluntat sinó tot el contrari. També entenc que les comparacions són odioses i que un nen d'una família amb pocs recursos es pot sentir en inferioritat si els reis porten millors joguines als seus companys de classe. Entenc també que al nen li farà il·lusió rebre el regal que ha demanat.

Ara bé, potser preferiria que, en comptes d'esforçar-nos a incloure aquests nens en els beneficis de la cultura capitalista, se'ls ajudés a valorar altres formes de riquesa. Per exemple podríem fer préstecs de joguines usades, com es fa amb els llibres.

Al capdavall, l'abundància de joguines noves no fa necessàriament que els nens siguin més feliços. Jo, si veig vint nens amb una joguina (per exemple una pilota) em semblaran més feliços que un sol nen amb vint joguines. Perquè no hi ha res més enriquidor que el contacte amb altres humans.

ranktrackr.net