Necessitem considerar-nos déus

No hi ha forat d'on no puguis sortir. No hi ha situació que no puguis redreçar. No hi ha persona (sana) que no pugui canviar; a qualsevol moment i a qualsevol edat; hagi fet el que hagi fet. 

Sovint, quan pensem en les persones que han comès crims, més o menys grossos, alguns potser econòmics, tendim a demonitzar o a destruir el culpable, convençuts que nosaltres, en la seva situació (situació que inclou totes les circumstàncies, estructura mental, educació, experiències, fenotips genètics...), no hauríem comès el mateix error. Apel·lem a les lleis, i les exigim dures i implacables. Però no hem d'oblidar que el sistema judicial no és l'absolut; no decideix la realitat. El sistema judicial és un instrument de dissuasió del qual no som capaços de prescindir, i és per això que hi ha de ser; la justícia i la dignitat de les persones, però, sovint van per un altre cantó.

Totes les persones poden recuperar-se; per això mai no és vàlida la destrucció o enterrament en vida de les persones. No existeix la persona angelical. Som consciències atrapades en un cos de mamífer; cos sotmès a pulsions ancestrals heretades, amb un cervell que ens manipula i que ens influeix sempre que pot i sense que ens n'adonem. Les persones que ens envolten són allò que seríem nosaltres si estiguéssim atrapats al seu cos, són allò que seríem cadascun de nosaltres si tinguéssim el seu cervell, el seu sistema nerviós, les seves experiències prèvies, les seves circumstàncies...

Necessitem perdonar-nos. Necessitem perdonar els altres i a nosaltres mateixos. Ningú no és millor que ningú. El sentit de la vida (tant si el coneixem com si no) ens empeny a créixer en tots els aspectes. Que mai res... ni la por, ni l'orgull, ni l'afany de venjança, ni el desig... no ens impedeixi rectificar el que calgui rectificar, i créixer. Cada dia pot ser el primer dia de la resta dels nostres dies.

Tots som supervivents d'una tempesta feixuga que ens bat amb acarnissament. A dins, al nostre cor, hi flameja una llar feta de bona voluntat, d'ideals de tendresa, d'esperança en un món millor; un món a on no existeixen ni les llàgrimes ni la violència. Som tots iguals per dins, ni que la febre de les pulsions, la por, les experiències, les circumstàncies... ens facin actuar i semblar diferents.

Necessitem apropar les interioritats personals destinades a comprendre's; ens cal unir les llars interiors de totes les persones, i vèncer la por i el sentit visceral de defensa, que ens fa convertir en divinitat allò que només és un simple instrument de funcionament social. No hem d'entronitzar la legalitat ni la moral, l'absolut és l'ésser humà i la seva dignitat. Necessitem considerar-nos déus, i estimar-nos com a déus infants, en un Nadal etern que mai no s'acabarà. Necessitem arribar a entendre que, malgrat que no ho meresquem, ens hem d'estimar; hem de renunciar a la rancúnia constant, que emplena el món i que fa que ens devorem els uns als altres. Som tots, si fa no fa, iguals, i ens necessitem. Estem, tots, si fa no fa, sols, i ens necessitem. A tots ens espera, sense que ho puguem impedir, la mort; esperem-la, doncs, junts, i la vigília no se'ns farà tan trista. Visquem junts la vida, des del respecte a la llibertat individual i a la creativitat. 

Som fills d'una vida càlida i bella; més bella i més càlida encara en totes aquelles realitats que no es veuen, en la vida que flameja a la llar interior que posseïm a dins. Tenim la vida, i tot l'univers, dins nostre. Estimem-nos.