Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, February 11, 2013

Quina mena de micos som?




Arriba un moment en què l'esgotament mental fa estralls, i necessitem cansar-nos físicament, per a  reposar la ment; potser perdre hores de son per a fugir de la fredor de l'agulló buit del corrent de les societats Homo sapiens. 

Cansa engegar el televisor i escoltar el locutor parlant de l'Urdangarin, i després sentir-li dir que ara canviarà de tema, i veure que es posa a parlar del Bárcenas; i tornar-lo a escoltar dient que “ ara passem a una altra cosa” i sentir-li dir després no sé què del Bustos... I una rere l'altre. I tots presumptes; cap culpable.

I assegut en un banc d'un parc, escolto algú, desconegut, que parla i que explica que ell en té prou amb mirar enrere i recordar aquell amic que un dia li va proposar que mentís, i que digués que havia tingut un cop lleu amb amb el cotxe per aconseguir que l'assegurança li pagués, a aquest amic, la pintura i la reforma de la carrosseria del cotxe. Aquest algú li va respondre que no al seu amic; i l'amic, primer, li va deixar clar que era idiota; i després, es va passar uns quants mesos de morros, sense parlar-li. I recorda, també, aquest algú assegut al banc del parc, aquella altra persona amiga que li va proposar que fes un examen per ell, que li pagaria bé, i que no li costava res. Aquest algú desconegut del parc li va respondre que no, i la persona amiga que li havia fet la proposició el va menysprear, dient-li que quin concepte de l'amistat tenia ell, que de què anava; va perdre, per sempre, la seva amistat. I aquest algú desconegut que he escoltat al banc del parc diu que recorda també aquell altre que li va explicar com havia convençut un empresari per tal que mentís i que digués, amb papers i tot, que havia treballat un temps determinat a la seva empresa; temps que li donava dret a l'atur, a aquest altre, que precisament nedava en l'abundància. I aquest altre li va proposar, a aquest desconegut que escolto al parc, que fes el mateix; i el desconegut del parc li va dir que no, i li va dir a més a més, a aquest altre, que era un lladre, i que estava robant el pa de la gent que el necessitava, i aquest altre, ofès, li va deixar de parlar durant setmanes, i mai més no li va treure el tema.

Aquest algú desconegut que he escoltat parlar en un banc del parc no recorda el nom de cap dels corruptes anònims que li van fer proposicions deshonestes; i afegeix que de tot això ja fa moltes dècades, però es pregunta, en recordar aquests fets, quina mena de micos som. I jo també m'ho pregunto.

2 comments:

helena arumi said...


L'ésser o mico assegut al banc era algú especial i diferent, algú que paga la pena. No sé res més. Però això ho sé del cert.

Sergi said...

L'altre dia vaig llegir un article de l'Astrid Bièrge que també deia que hauríem d'intentar ser millors que els polítics dels quals ens queixem.

Coincideixo amb vosaltres en la part grossa: realment tenim una tendència quasi malaltissa a buscar algú a qui carregar les culpes. Si podem posar una cara al culpable de tot plegat, millor que millor.

A partir d'aquí, plantejo dos elements de reflexió.

1. Imaginem un petit empresari (amb deu treballadors al seu càrrec) que ha vist com la crisi li retallava les vendes en un 30%. I veu que el futur no és precisament prometedor. Les seves opcions passen per: acomiadar tres treballadors, posar diners de la seva butxaca (potser hipotecant la pròpia vivenda) o fer alguna "petita trampa" per pagar menys impostos (una empresa pot arribar a pagar tranquil·lament, entre IVA, SS i altres taxes, 100.000 euros a l'any). No és lògic que, si està fart d'escoltar que tots els polítics estan robant diners públics, no tingui gaire remordiments per pagar menys impostos? (impostos que, al cap i a la fi, han d'anar a parar a les mans d'aquests polítics).

2. Últimament, des del flanc esquerre que més s'està queixant de les retallades, veig moltes iniciatives anticapitalistes com mercats d'intercanvi d'objectes o de serveis. Posem per exemple un intercanvi classes d'anglès/reparació de cotxe. Pel sistema tradicional (capitalista), s'hauria pagat uns euros per les classes d'anglès i posteriorment s'hauria facturat la reparació corresponent. Ambdós actes haurien comportat uns impostos que, en el mètode anticapitalista de l'intercanvi, no es generen. Per tant, és coherent que d'una banda ens queixem de les retallades i de l'altra promocionem un tipus d'activitat que no deixa de ser economia submergida? D'on trauríem els diners per pagar les escoles i els hospitals que no volem que es tanquin ni es retallin si tots funcionéssim amb aquest tipus d'economia d'intercanvi?

(Aquest segon punt no està directament relacionat amb el post però és una idea que em balla pel cap últimament.)