L'actitud
també emmalalteix.
Tendim
a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més
de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de
resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de
capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de
decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat
orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals
inadequades, configurades a partir de les males experiències de la
infantesa i/o de la pròpia informació genètica.
Perdonem
fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat
a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap
comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a
comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic
no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments
violents i en actituds destructives.
Ens
convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè
decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres
cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte
amable, humà i respectuós.
Les
persones canviem i mai res no és impossible.
No comments:
Post a Comment