Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, May 31, 2013

Pels seus fruits els coneixereu...

Quants han mort! Quants han estat torturats pels que els volien salvar l'ànima! 
Deixeu la meva ànima en pau, que ja està prou ocupada mirant el mar, el sol, el bosc, la gent... sentint-se lliure dels llasts de ferralla rovellada i de terror amb què al llarg de segles els del tomàquet al cap han dominat la pobra gent ignorant. 
La Terra sencera, amb tota la seva bellesa natural i esclatant, és un cant a la llibertat de pensament i a la diversitat; la religió inventada i imposada dels del tomàquet al cap ha mostrat el seu rostre fals i errat en els seus fruits, que foren els crits esgarrifosos dels torturats i l'execució de les persones anomenades heretges; veritablement, ésser heretge d'una religió així és un honor.

Thursday, May 30, 2013

Comença el judici contra Amina Tyler, activista de FEMEN

Comença el judici contra Amina Tyler, la jove de Tunis que va ser detinguda per protestar contra la situació de la dona al món islàmic. Milions de dones (la meitat de la humanitat) viuen amb la vida esmonyonada per la necessitat d'ocultar-se i de sotmetre's al marit o al pare; mentre als països occidentals, per no buscar problemes o per a no perjudicar l'economia, la major part dels governs i de les autoritats miren cap a una altra banda.
Fins quan els micos sapiens serem tan ignorant i tan intolerants? 

LLIBERTAT PER LA MEITAT DE LA HUMANITAT!

LLIBERTAT D'INDUMENTÀRIA, D'EXPRESSIÓ I DE PENSAMENT!


Wednesday, May 29, 2013

Els enemics del poble no esborraran la sort d'eternitzar el meu mot...



Els enemics del poble no esborraran la sort,
d'eternitzar el meu mot, la llengua del Tirant,
el zel de Ramon Llull, la prosa d'en Cabré;
el vers d'en Martí i Pol, la lírica d'en Llach.
Com més vingui el menyspreu, 
amb més força ens tindran,
des d'Andorra a Portbou, de Llitera a MontRas,
travessarem la carn de la terra segant
les cadenes de l'odi amb gests de llibertat;
respondrem als esputs amb poemes d'amor,
i emplenarem l'escola amb senyeres i flors.
No callareu el mot dels colls que vau tallar
ara fa tres-cents anys; Villarroel tornarà.
Vau pensar que esclafàveu el futur d'un país
però continuem dempeus, construint el destí,
el blat dels segadors, el pa dels que vindran,
els somriures dels fills que un dia posseiran
la Catalunya lliure de senyors i d'esclaus,
sense jous, ni mentides, ni esquellots, ni babaus.


Per lo repòs etern, per lo color més blau...

La lluita per la llibertat


La lluita per la llibertat comença per un mateix; per la decisió tossuda de seguir un estel els colors i la brillantor del qual ens fan sentir que és nostre. La lluita per la llibertat comença per evitar de totes totes que el corrent dels esdeveniments, les ambicions materials, la por, els vents que en el passat ens van dominar, la incertesa, o qualsevol bafarada tòxica... ens desdiguin de la ruta. La lluita per la llibertat no rau a la fidelitat a cap fe o a cap idea sinó a la capacitat de canviar qualsevol idea quan ens adonem que està en l'error o que és injusta; sense la capacitat de canviar-ho tot si convé no podem ser lliures. La lluita per la llibertat no és rebutjar qualsevol autoritat sinó obeir aquella autoritat les normes de la qual ens ajuden a arribar a l'estel, i lluitar sense treva (però sense perdre l'estel) contra aquelles autoritats que volen destruir l'estel que estimem. La lluita per la llibertat comença dominant fins i tot la força de les drogues que genera el nostre cos quan les circumstàncies ens empenyen a ser esclaus de les coordinacions hereditàries: la dopamina, la norepinefrina, la serotonina, l'adrenalina... La lluita per la llibertat necessita també la força de la generació natural al nostre cos d'aquestes substàncies quan ens empenyen vers l'estel que ens diu que és nostre. La lluita per la llibertat ens obliga a néixer de nou cada dia, cada matí, sentint la mateixa alegria del primer dia; d'aquell primer dia que vam començar el projecte que ens fa sentir nosaltres mateixos, del primer dia que ens vam sentir lliures i encaminats. La lluita per la llibertat és com pujar un cim; pujant cap al cim podem perdre la vida, és un risc; però si no el pugem per por a morir, ja no tenim vida.

Monday, May 27, 2013

L'energia dels estels i el ritme.


Al vídeo de més amunt sentireu el repic, el so cíclic, l'ona d'energia que provoca el vent quan empeny la corda del masteler i aquesta es tensa i torna enrere empesa per l'elasticitat del material i torna a ser empesa pel vent.
En realitat, el vent, l'aire en moviment, és conseqüència de l'energia tèrmica del Sol, aquesta estrella d'aquí al costat, que escalfa l'aire i, en escalfar-lo el dilata, i en dilatar-lo el fa menys pesant, i per tant el fa moure, creant tot un laberint de corrents capaços d'empènyer cordes, veles, i si cal molins de vent.
L'energia i la bellesa formen una única realitat, creada per la força, per l'energia, per la materialització de l'existència en aquest univers.
El ritme és una conseqüència natural de les lleis de la natura i de la composició de la matèria.
Tot és bell, fins allò que d'entrada no entenem.
La vida triomfa.
L'energia i la natura ho són tot.

Saturday, May 25, 2013

La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.



Konrad Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural intraespecífica.
Existeix una selecció natural que treballa a partir de la competència entre les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.
Existeix, però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres individus de la mateixa espècie.
Aquesta selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són útils pel conjunt de l'espècie.

Aplicat, això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica; però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també, que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els altres com si ho sentíssim nosaltres.

Al llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.

Thursday, May 23, 2013

La Terra és un òrgan vital.



Qui es maltracta els pulmons, fumant; o el fetge, bevent, pot esperar, desassenyadament que cas que li falli el cos li puguin fer un trasplantament de pulmó o de fetge.
Qui maltracta la Terra, no pot esperar de cap manera que cas que la Terra deixi de ser compatible amb la vida, li facin un trasplantament de Terra.
La Terra és un òrgan vital. 

Tuesday, May 21, 2013

Caldes d'Estrach, quan plou al maig...



Caldes d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.
La vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre. La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa, que som a la llar.















Monday, May 20, 2013

"La idea d'Europa" a la Jazz Cava



Pels qui encara no l'heu vista, especialment de Terrassa i del Vallès, aquest dijous, 23 de maig, a les 19h, arriba “La idea d'Europa” a la JazzCava. L'aforament és limitat i cal confirmar l'assistència a: internacional@terrassa.cat

L'obra reprodueix i encarna les paraules de George Steiner sobre Europa, que als temps que vivim haurien de ressonar a les orelles i als cors de tots els ciutadans.

Us enllaço cap a l'escrit que vaig penjar en aquest blog després d'anar-la a veure:


.
.

Sunday, May 19, 2013

L'Eurovisió, l'Iñigo, la Bonnie Tyler, els ideals de 1976 que s'han perdut. La marxa enrere dels crancs malgrat que l'Iñigo i la Bonnie Tyler ahir hi tornaven a ser.




Corria l'any 1976 , i a Holanda, guanyava a l'eurovisió la cançó britànica “Save your kisses for me”, interpretada pel grup “Brotherhood of man”. L'Iñigo, que ahir mateix, a ple 2013, va fer de comentador del festival, es consolidava, en aquell 1976, en estrella mediàtica amb el programa “Directísimo”, i la Bonnie Tyler, que igualment ahir, al mateix festival i a ple 2013, representava a United Kingdom, començava en aquell 1976 a assajar el seu famós “It's a Heartache”.
En aquella època, l'estat espanyol es movia per, aparentment, desempellegar-se d'un segrest de quatre dècades, Catalunya anava desfent cadenes i recuperant llibertats. La Costa Brava romania encara força verge, i es podia sentir la tonada del “kissis for me” a la piscina del Camping Cala Gogo; més enllà ja no, perquè si et movies per la costa d'entre les poblacions, els espais eren notablement virginals (si més no, molt més que ara); molts d'aquells espais, trenta-set anys després, són ja ciment, o rajoles, o camps de golf, o “camins de ronda maquíssims”, per on els i les turistes del ramat de Barcelona passegen amunt i avall les seves sabates de pobre vergonyant que vol semblar triomfador, mentre van deixant el rastre dels seus sentors de perfum enmig d'uns pins que enyoren el paisatge de la seva llar perduda.
Al 1976, creixien amb força les llavors dels moviments que lluitaven per la llibertat d'apropar-se nus a la platja; i a molts racons d'Europa s'afermaven els ideals socialdemòcrates que construien l'estat social amb els impostos de tots, deixant enrere l'imperi del capital que posava les persones i els seus drets al servei de la producció industrial. D'altra banda, el català anava agafant posicions, molt lentament, en el camí esperançat de l'educació, arribant, anys més tard, a convertir-se en la llengua vehicular de l'ensenyament. El món, especialment a Europa, i malgrat la guerra freda i les dictadures que encara bullien, era com una mena de flor que s'obria i que movia a l'esperança.

Els que forjaven aquest futur de llibertat es van anar morint; dècades més tard, els seus fills es van enamorar dels diners i del poder, i es van pensar que s'ho podrien emportar tot sense que es notés gaire; va tornar la prioritat de la producció per damunt dels drets de les persones; la nuesa i l'estètica natural va tornar a ser proscrites pels esnobs vergonyants de la gran crisi de l'especulació financera; els governants espanyols van convertir de nou el català en una llengua folcklòrica de segona categoria; la llei de costes va arribar als nivells de 1969, quan un “xiringuito”, un complex d'apartaments o qualsevol altre artificialitat, podia desfer unes dunes verges amb la justificació sagrada dels diners. Al mateix temps, els indicadors d'alarma naturals del planeta es van disparar sense que això provoqués cap modificació substancial a les polítiques mediambientals.

L'Homo sapiens es va anar convertint a poc a poc en una societat d'insectes que adoraven l'eficiència i la imatge.
El que va passar després, us ho escriuré un altre dia.

Tuesday, May 14, 2013

Quan vingui la mort, que em trobi vivint.



Si ve la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec, que és la llibertat, la natura salvatge i la nuesa; la realitat de la mort em farà més fidel a la vida a la qual pertanyo. El besllum de la vida, i tot això de lluminós i bell que transmet, em comunica una sensació d'esperança per a totes les persones. Si Déu no fos amor, no voldria que existís. Si Déu no fos amor, no mereixeria existir. Si Déu castigués els qui actuen segons són, Déu no seria amor. Si a l'altra banda em trobés algú abandonat de Déu, no tindria pas cap interès en fer companyia a aquest Déu. Si Déu donés a algú per condemnat sense remei, aquest Déu no seria el meu Déu; ni jo, d'ell. Si només hi ha una vida, ja m'està bé. Si per contra la vida no s'acaba mai, i vivim per sempre; també m'està bé. El que no m'estaria bé seria tenir una vida, tan bella com la que ens han regalat, i que algú, qui fos, em posés com a norma “no poder viure-la”.

Sunday, May 12, 2013

L'esclavatge de les tradicions, normes i protocols.


Imatge de http://www.shorpy.com/ que representa la norma de bany de principis del segle XX als Estats Units, i que no supera els 512 pixels tan com demana aquest web.
.
.
.
Totes les cultures i estats del món tenen les seves elits, que viuen lligades a unes tradicions, normes i protocols allunyades del natural; són pobre gent esclava.
Encara és més fotut quan els grups amb menys recursos s'encadenen a les mateixes tradicions, normes i protocols; sense més raó que el fet que sigui “el que toca”. Aleshores tota la població és autènticament esclava.

Friday, May 10, 2013

Un marc legal dissenyat per a no permetre la llibertat dels pobles de l'estat.

.
.
Junqueras: 

"El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta, perquè està dissenyat per no poder-la fer" "La legalitat espanyola no és neutral" "El problema de Catalunya no és el fet de ser una nació sense estat, sinó formar part d'un estat que li va en contra"

Dóna gust escoltar un polític que explica la realitat amb tanta claredat: no es vol permetre opinar el poble català, les forces unionistes no volen la llibertat de decidir, volen la unió encara que el poble no la vulgui; i tenen por de la democràcia.
La constitució va ser redactada amb la por als militars franquistes arrapada a la pell; militars adoctrinats que tenien els fusells a les mans.
Espanya és la mateixa Espanya que va torturar i destruir el nostre GRAN GENERAL VILLARROEL, el qual mai no ha de ser oblidat. La mateixa Espanya que sent aversió, dissimulada o no, vers la nostra realitat cultural i nacional i que ens nega com a poble. 
La paraula nació atribuïda a Catalunya és una pesta per als espanyolistes que senten terror davant d'una hipotètica pregunta al poble. El poble, segons ells, no ha de poder decidir, no ha de poder ser lliure per marxar. Són espanyolistes abans que demòcrates; i no senten vergonya d'això.

Tingueu per segur, feixistes,
que el meu país serà lliure,
que el meu país podrà viure,
que el meu país podrà escriure,
lletres de llibertat.
Tingueu per segur feixistes,
que el meu país parlarà,
i la vostra por pudenta,
ben enrere quedarà,
ben enrere quedarà.
La vostra estructura negra
de misèria i de maldat
que no entén cap més bandera
que la que ens heu imposat
es desfarà com la sorra
quan la mar la va esfondrant
el meu país, ni que us pesi
trobarà la llibertat.
Tingueu per segur feixistes
que el poble no callarà.
Ni que li tapeu la boca
la terra sobreviurà.

Wednesday, May 8, 2013

Els importem una merda. Per ells no som un poble. Recordeu-ho!

Avui el Tribunal Constitucional Espanyol ha dit que li és igual la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és a dir que li importa ben poc el que senten pensen i creuen els representants del poble de Catalunya, és a dir que, segons la “Constitución Española”, l'opinió del Poble de Catalunya no importa. De tot això es pot deduir que, a ulls d'Espanya, el Poble de Catalunya com a poble no existeix, no té veu política, no té res a dir; el que digui el poble de Catalunya és una tifa punxada en un pal; o altrament dit, el Parlament de Catalunya és un Parlament per a contentar les ovelles i les vaques del ramat, tipus Navarro, que se senten cofoies de l'autonomia i de l'”estatutet”, i que mentre el Parlament digui coses boniques serà tingut en compte, però que quan pretengui ser la veu del poble serà enviat a la merda amb bones o males paraules.
Prenem-ne nota.

Monday, May 6, 2013

Amics del llamp


.
.
Vencem els amplis espais de temps en què la calma no empeny les veles i el vaixell llangueix amb la sensació que la vida s'esmuny sense ser viscuda, caminant cap al cim sota la tempesta. 
Quan avancem cap a un destí lluminós, tant se val si les boires són fosques; la llum perlada dóna ple sentit al viatge, i ens fem amics del llamp i còmplices de les flaires del bosc. Absorbim d'aquests paratges aquella ànima que, malgrat les ombres tedioses pròpies i alienes, ens cal per moure'ns enmig d'un món que adora la imatge i el poder. Retrem tribut a la lentitud de la vida per a no perdre'ns cap trepitjada, cap mirada, cap silenci, cap somriure fugisser, sense esperar res més que el trajecte sota la tempesta i la bellesa de tot.
Quan trepitgem el bosc, el temps perdut es converteix en el sentit de la vida, i albirem un món més lliure i més verd per als nostres fills i per als fills dels nostres fills. Confiem en aquesta natura que ens sosté amb el palmell de la seva mà; li agraïm la vida i la bellesa, i sabem, per ella, que tot val la pena.

Saturday, May 4, 2013

La dignitat de les vaques, que pensen i estimen

.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.

De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a la mirada. 
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici. 
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia. 
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la. 
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.

Els animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada espècie amb la seva peculiaritat. 
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat. 
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària. 
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes. 
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat. 
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen. 

Thursday, May 2, 2013

"Per què hi ha mal?" o... "El regal constant que significa llevar-se cada dia"



El mal és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions hereditàries) sovint són responsables no només d'actes inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients. 

Els pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient que està al servei de les pulsions o de les coordinacions hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva utilitat per a la supervivència. 

Les actitud que els humans etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de controlar l'entorn.

Això no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer tot el possible per a eliminar les accions o les decisions fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.
Amb aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem, sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o convertides en un motiu per a destruir una persona o per a condemnar-la a qualsevol infern.

Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.

Cada dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar, als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis, o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós: la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.

Des de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge, ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la vida i l'alegria.



Wednesday, May 1, 2013

Del Castell de Montesquiu al Castell de Besora (II)


Tornem a Montesquiu en un dia radiant. L'any passat hi vam venir i ho vam deixar escrit en aquest blog:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/03/del-castell-de-montesquiu-al-castell-de.html

 Avui, després de cuatre dies seguits de pluges intenses, l'aire és net i clar. El Sol encén els colors del paisatge. El terreny s'enfila fins al cel. Al davant, el castell de Besora; a l'esquerra, el Puigmal nevat de cap a cap; a la dreta la plana de Vic. Desenes de vaques de mirada calmosa ens miren tranquil·les. Una mare vaca s'apropa a un precipici cridant amb angoixa; el ramader descobreix el seu vedell que havia caigut i el rescata; encara és viu i la vaca mare respira alleugerida.
Sens dubte, un dia immens.