Sunday, September 8, 2013

22.- Blog vint-i-dos de la Cadena per la Independència. "L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat"



Aquest escrit d'avui representa l'anella número 22 de la gran Cadena de Blogs per la Independència, que aquests dies que envolten l'onze de setembre, s'enllaçarà. A mi, m'ha enllaçat la Loreto Giralt, i un servidor, després de l'escrit de més avall, us enllaçarà a la següent anella de la cadena.
.
.

"Roger i la comunitat dels disset frares"
.
.
Una vegada hi havia una comunitat de disset frares; un d'ells, l'anomenat Roger d'Urgell, volia abandonar l'ordre; i la resta de frares no l'hi permetien.

-Em treuen un bon feix dels diners que aporto a la bossa -deia en Roger -, no crec en el mateix déu en què creuen els meus germans. I, a més, em diuen que sense ells no sóc res, que no tinc identitat, que només existeixo com a part de la comunitat i no pas com a individu. Juanito Navalmoral no deixa de dir-me que, a mi, m'ho donen tot, i que, a ell, no li donen res, quan en realitat és a mi a qui espremen com a una llimona. I tot i ser un dels frares que més guanyen, per culpa de tot el que em treuen tinc dificultats per a menjar i per viure amb dignitat. Rodrigo Sanchidrián, diu que ell aporta més que jo i que no se'n vol anar pas, però en realitat, Rodrigo sempre ha manat molt, la comunitat s'ha escrit al ritme del seu pas, ell ha dictat sempre les lleis i els temps de la comunitat sencera, la cultura, l'estil, els gustos que s'imposen a tot el monestir són els seus, i és lògic que no vulgui marxar. ¡Quantes vegades Rodrigo m'ha fet callar! ¡Quantes vegades Rodrigo ha silenciat la meva llengua i ha dit i ha repetit a tort i a dret que jo sense la comunitat no sóc ningú!

Després d'escoltar-lo, la resta de frares se'l van mirar amb desconfiança, i li van dir que el que passava era que ell era un egoista i un insolidari, i que no se'n podia anar, que mai no se'n podria anar, perquè els estatuts de la comunitat de frares exigien que fos la majoria de frares els qui decidissin si un dels frares podia o no abandonar la comunitat. Roger, llavors els va demanar que canviessin els estatuts per tal que qualsevol frare que ho desitgés pogués marxar; i li van respondre que ni parlar-ne, que els estatuts només es canviarien si la majoria de frares ho decidien així, i que ara cap dels frares voldria canviar els estatuts sabent que Roger ho aprofitaria per marxar i per a trencar l'estabilitat i els ingressos del monestir.

Roger va contestar que no s'hauria imaginat mai que la comunitat fos una secta, un grup que el té segrestat en nom d'una norma que no és justa i que no respecta la seva llibertat. I va afegir que li era igual el que diguessin els estatuts, que ell era una persona i que tenia uns drets, i que si no el deixaven marxar, se n'aniria igual; perquè, al capdavall, els estatuts que impedien la seva llibertat no eren ja els seus estatuts.

La resta de frares, encapçalats per Rodrigo, li van dir que no aconseguiria de marxar, que l'hi impedirien per la força. Roger els va dir que aniria al cap de policia, Hans Amsterdam; que Hans Amsterdam, el gran policia i jutge, amb la seva saviesa, impediria que els frares el tinguessin segrestat. Rodrigo va riure molt, i li va dir a Roger que Hans era molt lent, i que s'havia de pensar molt les coses, i que potser el dia que arribés a prendre una decisió, si és que la prenia, Roger ja hauria perdut les ganes de fer la seva vida. La resta de frares van dir-li de tot: que els estudis que havia cursat essent frare no tindrien validesa; que el posarien a la presó per traïció contra la comunitat, que no aconseguiria feina enlloc perquè el vetarien a tot arreu... Però en Roger tenia al cap la llibertat; i quan algú té a dins la llibertat, cap espantall, cap amenaça, cap força del cel ni de la Terra no pot impedir que aquest algú lluiti pel seu somni. L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat.


Roger un bon dia se'n va anar sense demanar permís, perquè les persones lliures no pregunten a ningú si poden fer la seva vida. Entre permís i permís, protocol i protocol, podria passar que a algú se li escapés la vida, i que el dret a ser lliure es quedés en un somni. De fet, si sempre obeíssim fil per randa la legalitat, les persones de raça negra encara s'asseurien a les últimes files dels autobusos i les dones, pel fet de ser dones, no podrien encara votar.

Aquesta és la meva història, la que dedico a la Cadena de Blogs per la Independència d'aquest 11 de setembre de 2013. I ara us enllaço amb el blog nº 23, el de la Maria, que du per nom: 

"SOMNIS DE PLASTILINA"


Visca Catalunya Lliure!

12 comments:

Carme said...

Moltíssimes gràcies per aquesta història tan clara i tan engrescadora...

Twitejo aquest post

#cadenablogs11setembre

Endavant!!!

Quadern de mots said...

Com el frare Roger hem de fer, marxar ja en tenim prou de seguir permisos i protocols.

Bona diada!!!

Sergi said...

Em sembla recordar que ja l'havia llegit. És difícil això de les analogies o les al·legories perquè es tracta de comparar dues situacions que sempre seran diferents. En aquest cas, per exemple, sona extrany que uns frares guanyin diners (bé, potser existeix, que jo sóc molt ignorant en aquesta matèria però sempre m'he imaginat que aquestes congregacions funcionaven de forma molt austera) o això altre dels estatuts.

De tota manera, la descripció del maltractament psicològic i de la privació de llibertat que pateix el frare sí que exemplifica prou bé la situació de Catalunya i algunes de les absurditats que s'han de sentir.

Assumpta said...

Quina història tan bona!!! M'ha agradat moltíssim, de principi a fi (els noms, molt ben buscats!! hehehe)

Jeremias Soler said...

Gràcies a tots pels comentaris!

Sergi, et sona perquè un versió un pèl més simple la vaig penjar al meu blog de Diari de la Independència, però com que allà només entren quatre gats i aquests dies estic molt enfeinat, l'he adaptat per aquesta ocasió. En realitat la vaig escriure ja fa molts mesos al facebook de la Lucia Etxebarria en un d'aquests posts que ella posa i que generen debat.
Sobre això que dius que et sona estrany que uns frares guanyin diner... la meva dona té una tia que és monja, i que fins fa poc ha estat la principal font d'ingressos del seu convent, dibuixant postals, làmines amb lletres artístiques i frases de la Bíblia, enquadernacions artesanes... Es veu que va estudiar arts gràfiques i belles arts. Al convent també hi venen dolços típics d'Alba de Tormes, i tenen una Hostatgeria, és a dir, que qualsevol hi pot anar a passar uns dies a pensió complerta. Això els permet anar vivint a les 13 monges que hi queden.

jomateixa said...

Una història molt treballada.
Bona diada!

sa lluna said...

Molt bona història.

Bona Diada!! ... aferradetes :)

Víctor Pàmies i Riudor said...

Bona Diada, Jeremias!

Bruixes a la cuina (Dolors) said...

Visca!!!!!!!!
Bona diada!!
Dolors

Jeremias Soler said...

Gràcies de nou a tots, i espero que hàgiu passat una bona diada!

sargantana said...

avui i per primera vegada la cadena m'ha portat fins aqui...
i si no et fa res..em quedaré

ja m'ha captivat l'escrit del teu perfil potser perque el comparteixo totalment
i el conte m'ha fet sentir com quan la mare m'els explicava perque en tregues l'entrellat i entengues situacions reals de la vida

gracies per participar a la cadena de blogs pero molt mes per la manera com ho has fet
fins aviat !!

Jeremias Soler said...

Gràcies per la generositat del teu comentari, Sargantana...

ranktrackr.net