Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, November 11, 2013

Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.



Per molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la ferida en cicatriu curada i alliçonadora.
L'ordre, la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I probablement les decisions i els fets dels altres són els que viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells. El comportament que experimentem els humans és el més probable de tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya. Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.

D'altra banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida. Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc. 

El bé, l’amor, la veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix. 

Tinguem menys i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.   

L’univers ha aparegut per tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada, el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets. Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots som sempre infants.

3 comments:

Sergi said...

Hi ha qui diu que el bé i el mal són subjectius o que no existeixen com a valors fonamentals.

Jo ho veig d'una manera matemàtica. Hi ha 4 grans maneres de relacionar-nos amb els altres humans:

Intel·ligència: Actuem buscant el nostre benefici i també el dels altres.
Maldat: Actuem buscant el nostre benefici encara que això comporti perjudicar els altres.
Candidesa: Actuem buscant el benefici dels altres, encara que aquests altres ens prenguin el pèl i ens acabin perjudicant.
Estupidesa: Actuem amb intenció de perjudicar els altres, encara que nosaltres no en treiem cap benefici i, fins i tot, acabem perjudicant-nos.

Evidentment, les relacions són complexes i algú pot actuar de vegades amb un 80% d'intel·ligència i un 20% de candidesa. O podem voler beneficiar a una persona, tot i perjudicar a una altra. Però, tot i així, ho considero un bon punt de partida per a molts plantejaments.

Especialment, crec que cal tenir en compte que l'única actitud que fa el bé és la intel·ligència. És a dir, la suma de voler ajudar els altres i saber-ho fer. Quan les bones intencions s'alien amb la ignorància poden ser devastadores. Fins i tot més que la maldat més egoista.

Jeremias Soler said...

De vegades sí, és cert; les bones intencions acompanyades de la incapacitat poden ser terribles; però d'altra banda conec grans intel·ligències devastadores, a causa del fet que treballen amb inputs insuficients o equivocats. Un ordinador de gran potència pot servir per a fer funcionar una màquina de respiració assistida o per a dirigir un atac nuclear. Un catedràtic de física pot fer servir la seva intel·ligència racional per cercar estratègies per a esborrar una nació del mapa, o pot dedicar-se a fer conferències a favor de la pau i del desarmament nuclear. I d'altra banda, hi ha intel·ligències petites que fan molt de bé si treballen al costat de la humilitat i saben reconèixer que no en saben prou, i demanen ajuda, i es limiten a fer bé als altres només fins a on saben. La intel·ligència és només una eina; el que determina si serveix per al bé o per al mal és l'amor del qui manega l'eina.

Anna Jiménez said...

Tinguem menys i siguem més. Totalment d'acord. Com més posseïm, més cadenes ens lliguen. Crec que la renúncia ens allibera i dóna pau.
Preciós el paràgraf final. Com sempre, és un plaer llegir-te.