Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, December 16, 2013

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 
Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.
.
.
.
La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.
No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 
Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.
Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.
A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.
A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.



Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

4 comments:

Silvia said...

Bo, bo, em sembla; ho expliques de conya i m'encanta. Mmmm...només...una cosa ( he de llegir més, segur). Els descendents dels descendents ( tres, quatre generacions) continuen tanint por a la olor? Pot ser ( divago) que els "fills" dels afectats per l'experiment pateixin lefecte no per gènetica sinó perquè l'han rebut ja al ventre de la mare? I els demés, els néts i renéts, ho perdin? Interessantíssim. He de passar més, perquè el teu blog és una joia. Natra, sobre Lamarquisme. Certament, Darwin tenia en estima el seu treball. Sobre l'evolució com tan bé apuntes. Ara mateix, els científics estan dividits i encara no entenc cóm la majoria s'aferren tan fortament al "taló d'Aquiles" del Darwinisme: est+a clar i comprovat que les múltiples mutacions aleatòries no comporten uns canvis "benignes" tan extraordinaris com es donen. Has llegit Margulys? Segur que sí. A mi em sembla tan lluminós i factible que els individuus ens haguem anat fusionant, i tan evident. No sóm "un" sol bitxo. Començant per la mitocóndria i acabant per les bactéries intestinals. Res, un plaer sempre ficar-me en el teu blog. petons. Silvia A

Nuesa Literària said...

Pel que he llegit de l'article traduït de science, els néts dels ratolins electrocutats, conserven encara aquest record; no sé si els besnets.
El que dius de la possibilitat que ho hagin après al ventre de la mare ratolina, no és possible; perquè crec haver llegit que varen ser fecundats posteriorment a l'experiment, i durant l'embaràs no se'ls va aplicar l'experiment.
És evident que la investigació sobre l'evolució no deixa ni deixarà de sorprendre'ns.

novesflors said...

Molt interessant. De tota manera, el que fem de bo nosaltres, els nostres bons hàbits, si els tenen els nostres fills potser simplement els han aprés de nosaltres, per observació.

Silvia said...

Però, com podem saber què se'ns trasmet i què no...? Han de ser experiències traumàtiques ( agradables o no, però colpidores) només les que es poden heretar? Perquè venim de tants avantpassats amb tantes experiències. És ben bé que no sabem ni un nyap de res. Faras un post també sobre la "nova" espècie que han trobat a La sima de los huesos? O ja l'has fet? He de passar més per aquí;-))