Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, December 30, 2013

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.
.
No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 
La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 
Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.
La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.



Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.
Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.




Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 




A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.


 

2 comments:

Olga Xirinacs said...

Qui més qui menys tenim un paradís interior que a vegades no sabem descobrir.
Quan el cinema o un viatge ens en descobreixen d'altres, el cor s'hi vol quedar. Però, com dius, tornem a la vida de cada dia.
Però la vida de cada dia envolta el nostre paradís i ens el guarda perquè hi entrem de nou.
Bon any, Jeremies.

Jere Soler said...

Gràcies pel comentari, tan cert. Bon any per tu també, Olga!