Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, January 31, 2014

Com educar els fills (I) La sabatilla? El calbot? El mètode fàcil i carca que aixeca passions. El fracàs.



Cada dos per tres em quedo gelat quan escolto algú de qui mai no ho diria defensant el cop de sabatilla al cul, la bufetada, o el calbot als fills. I t'ho diuen donant per segur que tu penses com ells, que és evident, que és de calaix. I hi posen un èmfasi especial, de manera que si manifestes una opinió diferent apareix com a absolutament evident que pixes fora de test, que no saps de què parles, que no hi toques, que vas de progre, o que acabaràs mal educant les criatures.
Potser sóc utòpic, però de moment, des de la meva dissidència, me'n vaig sortint. Avorreixo qualsevol mètode que defensi un aprenentatge per ensinistrament. Si un nen o nena aprèn algun concepte com si fos un gosset, en realitat no l'aprèn de debò. Res que es deixi de fer per por a una agressió, lleu o poderosa, es deixa de fer per convicció. Madurar no és resignar-se i abandonar un hàbit per por a unes conseqüències, sinó abandonar els actes inadequats, i abocar-se als bons, pel fet d'haver descobert una positivitat que sedueix; ja sigui per raonament o per sentiments.
Educar amb mètodes físics, ni que siguin simbòlics, ni que siguin lleus, ni que no siguin premeditats, enceta una cadena mimètica d'ensinistrament que es reproduirà, si no hi ha un canvi intel·lectual profund, a la següent generació, i que ofegarà l'autèntic aprenentatge. El nen o nena, a més, són éssers sagrats; més sagrats que un rei, que un emperador, que un papa o que una hòstia consagrada. Tractar-los com a éssers irracionals és una barrabassada, a banda que els perjudica greument, que aixafa la seva espontaneïtat, i que castra bona part dels dons amb els quals neix i que s'han de potenciar. L'educació necessita créixer damunt dels dons naturals dels sentiments, l'empatia, la tendresa, la confiança, l'esperança, la llibertat...
Qui necessita recorre a cops, siguin com siguin els cops, és un fracassat com a educador. L'amor que estima amb cops és un amor malalt i miserable que algun dia evidenciarà la seva buidor.

Cada vegada que aconseguim que un nen o nena creixin gràcies a un afalac, a una paraula encertada, a una motivació plenament aconseguida, estarem contribuint a construir una persona superior, sana mentalment, que tindrà més possibilitats d'estimar sense posseir, i d'acceptar que els altres han de canviar el seu obrar, si és que l'han de canviar, per pròpia decisió i en llibertat. 
Hi ha moltes més coses a dir, però avui ja m'he cansat. Un altre dia continuo.

6 comments:

Carme said...

No, no te'n cansis, que dóna gust llegir-te.

Estic totalment d'acord amb el que dius, els que necessiten pegar són mals educadors i persones immadures i no acabades de fer. Segurament perquè han estat ells mateixos mal educats.

Empíricament, està demostrar que no cal cap d'aquests mètodes desagradables per educar bé els fills.

I si em deixeu fer de iaia i explicar batalletes, ho faré...

A mi mai no em van pegar ni el meu pare ni la meva mare.

Sóc àvia, tinc dos fills adults, al quals no només no els he pegat mai, ni una sola vegada en tota la vida, sinó que tampoc els he cridat mai ni una sola vegada... ens hem estimat i ens estimem i ens hem entès i ens entenem. Han fet el que els calia fer a cada moment, sense cap necessitat d'agressions per lleus que fossin.

I són dos adults responsables i fantàstics que tampoc criden ni peguen als seus fills, que són uns nens preciosos, espavilats, curiosos, inquiets i molt feliços...

Si a casa meva ha funcionat, no veig per què no pot funcionar a tot arreu.

xavier pujol said...

Totalment en contra de pegar els fills. Ni els pares, ni els mestres, no hi tenen dret.
Fa anys vam lluitar molt contra les joguines bèliques. Actualment alguns jocs d'ordinador són terriblement agressius i sembla que fomentin la violència. De poc serveix que pares i tutors deixin de pegar, si després els infants troben violència a la resta de mitjans.
Fita

Maurici said...

Molt bones reflexions. Espero amb ànsia la continuació... ;)

Montse said...

Jesper Juul i la seva obra "Su hijo, una persona competente" em van canviar la vida!

L'heu llegit?

Una abraçada des del meu mar.

Montse said...

per cert, jo també espero la continuació...

Jeremias Soler said...

Gràcies a tots pels comentaris.
No sé quan ni amb quin ritme, però continuaré amb aquesta sèrie de "Com educar els fills". Que de fet, si s'adquireix l'actitud adequada, educar bé els fills és bastant assequible; perquè la natura ens dota per a fer-ho. Al llarg de centenars de milers d'anys, tots els nostres avantpassats han educat els seus fills, que han estat els éssers més estimats per cadascun dels seus pares respectius.
Educar és essencialment deixar llibertat; orientar en base a l'amor i als sentiments, aplicant la racionalitat per damunt del substrat d'un amor incondicional i absolutament respectuós amb la llibertat i la dignitat del nen o nena. Educar és creure una mica que el nen és l'únic dogma sagrat, i que ni que l'autoritat hi hagi de ser, no és el prioritari; el primer és el nen o nena i la seva vida. Bé, ja continuaré. Una abraçada.