Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, January 21, 2014

Recordant els Petits Cantors Catalans. Qualsevol temps passat fou millor? No. I tu ho saps, Juana. Et recordo Juana. A la teva salut, Juana.




La melodia, l'estil, el cant, el cor que podeu sentir... és a dir, els Petits Cantors Catalans, formen part d'un temps important dins la meva infantesa. D'ella, el millor foren les persones amb qui vaig riure i jugar; i la natura que el destí i les circumstàncies alguna vegada em van deixar gaudir i estimar.  
Les activitats intenses que hem desenvolupat durant la infantesa sovint ens deixen una barreja de sensacions difícils de definir; la majoria bones, d'altres no tant. Haig de dir que no sóc gaire nostàlgic; agraeixo el bo viscut, els amics, les bones estones, la música, les melodies, els viatges... Intento recordar tot això... Però haig de dir que sóc molt més feliç avui que no pas quan tenia onze o dotze anys; la diferència és contundent. No sé si aquesta sensació del fet que el present sigui per a mi un temps molt més feliç és comuna a molta gent, o si per contra la gent acostuma a considerar les èpoques passades com a més felices. Segur que hi han estudis que ho expliquen; jo parlo de les meves sensacions.

 No em resulta difícil trobar les raons d'aquesta evidència; no és per res que fes o deixés de fer, és en part i més aviat perquè amb quaranta-cinc anys, sento que tinc les capacitats mínimes per a desenvolupar una creativitat que de petit necessitava també desenvolupar i no podia; perquè no en sabia més, perquè no tenia mitjans, perquè em faltava créixer i aprendre. És perquè la manera de pensar, i el que sabem, defineix el grau de la nostra llibertat; i ara em sento absolutament lliure. És també per alguns mals mestres, el cognom dels quals no diré, que m'estripaven els treballs per qualsevol lletra mal dibuixada en comptes de valorar-ne la part positiva i animar-me a superar-me des de la positivitat. És per la antiga grisor de Terrassa, tan feta per a les fàbriques i tan poc per a les persones. És potser perquè encara no havia descobert que els bassals tenen més valor que les rajoles de marbre i que rere cada fulla hi ha poemes i cançons, i algú que ens mira i que ens estima des del misteri, sense jutjar-nos ni condicionar-nos. És potser perquè el ritme del creixement, l'entorn social, les activitats cada vegada més professionals, em van anar allunyant progressivament del bosc, de la muntanya, de la pluja, del dolç hàbit de perdre el temps, de la confiança en l'existència i en la natura... 

No ho sé... és un tema que donaria per a escriure molt i molt, i no vull que ningú pensi que vaig tenir una infantesa infeliç, ni de bon tros, però no canviaria cap dia de llavors per cap dia d'avui. Entre d'altres coses, perquè llavors no era pare, ni sabia què era ser pare, ni sabia què volia dir tenir fills. Tenir fills, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat, implica sentir, evidenciar i acceptar que l'existència és bona, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat. 

Per a mi el passat és un temps agredolç, en el qual com a infant em tocava suportar l'autoritarisme d'alguns adults, suportar les limitacions que m'impedien expressar el que duia a dins, les manies i obsessions dels mestres que projectaven damunt nostre els valors que ells creien que tothom havia de tenir i que no sempre eren constructius ni humans.
Recordo, com un exemple entre molts, una professora que ens va castigar, a mi i a uns quants més, pel crim d'aixecar-nos de la cadira per a escoltar i per a sentir la pluja com queia. Érem asseguts a la taula, a classe, i de cop el cel es va tornar carabassa i ens va arribar aquella flaire dolça tan fascinant de la pluja. I va començar a caure aigua del cel amb aquell so meravellós i inigualable que té la pluja. Uns quants ens vam aixecar, admirats per la sensació de l'aigua. La “Juana”, la de socials, com a càstig, ens va fer copiar un tema sencer (unes quatre hores de feina) per haver-nos aixecat davant d'ella. Va castigar la nostra admiració per la natura, per la terra, per l'existència. Ens va ensenyar que calia renunciar a la curiositat, a l'admiració, al gaudi de la bellesa del present. Després ens va dir que algun dia li ho agraïríem. 
A onsevulla que siguis, Juana, sàpigues que l'únic que t'agraeixo és tot el que em vas ensenyar sobre com no ha de ser un professor. 
A onsevulla que estiguis, Juana, vull que sàpigues que de vegades, quan plou a classe, et recordo molt. Llavors, només algunes vegades, convido a aixecar-se de la cadira els alumnes que ho desitgin, i els deixo mirar per la finestra i aplaudir la pluja, o la neu, o l'albada, i els animo a gaudir de la bellesa que ens envolta... 
A la teva memòria, Juana. Et dedico aquest escrit; i no fumis que és dolent; i somriu una mica, que és bo per la salut. 

1 comment:

xavier pujol said...

Als anys 50 i 60 del segle passat gairebé tots eren com la Juana, o pitjors:
Jo vaig tenir la Srta. Maria, el Sr. Amadeu, l'Hermano Máximo, l'Hermano Vagarias... Més que mals mestres eren males persones: cruels, injustes i fins i tot... ho deixo. Tothom sap de què eren capaços els "Hermanos"

Fita