Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, February 4, 2014

Fa poc que han vingut de fàbrica, i encara no se'ls han oblidat les consignes.




Què fas que crides? No cridis. Si són nens.
Què fas que agafes el cetme i entres a l'aula? No disparis, home, que són nens.
Què fas que parles com si els haguessis de suportar, com si aguantar-los fos un suplici, com si no tinguessis res a aprendre d'ells?
Què fas que no els deixes beure aigua?
Què fas que mal penses? No són enemics.
Què fas que no toleres ni un somriure, ni una broma, ni un error?
Què fas que tens tanta pressa quan expliques? Gaudeix.
Què fas que no els entusiasmes amb allò que expliques?
Què fas que parles amb esgotament, com si allò que expliques t'avorrís?
Què fas que no tens els ulls humits d'emoció, pel repte que se't proposa? Una hora de classe en què unes quantes desenes de cervells es disposen a percebre allò que tu dibuixaràs a l'espai de la seva imaginació.
Què fas que no fas broma amb ells?
Què fas que quan castigues ho fas de mala llet?
Què fas castigant la gent per pertànyer a un grup? “Ets del C?”, li preguntes a un, “Sí, sóc del C”, et respon. “Doncs au, castigat! Perquè el C està castigat”. Ensenyes, així, l'art refinada dels dictadors, que reprimeixen grups sense matisos ni excessives preocupacions per la justícia. Allò que pretens ensenyar amb el càstig, ho esguerres amb el que el càstig ensenya sense que tu ni te n'adonis. Eduques més amb el que fas que amb el que dius. Com pots parlar de respecte, si no respectes?
Què fas que els parles com si valguessin menys que els adults? ¿Què fas que fas enfadar els motors del grup, afegint-los a un sac impersonal anomenat classe? Fas enfadar els que et poden ajudar a crear l'ambient, la màgia, l'escena, el clima.
Què fas que no aprens d'ells les úniques actituds raonables davant l'existència? Curiositat, alegria, optimisme, energia, sinceritat, bondat, acció, moviment, creació, esperança... Fa poc que han vingut de fàbrica i encara no se'ls han oblidat les consignes.

I malgrat tot, i a l'últim, veig que sembla que et sigui igual que tothom parli mentre expliques; no atures la classe quan veus que no hi ha passió pel que dius, i que les ments que vols atraure et fugen. T'has cansat de cridar?
I malgrat tot, veig que bo i la mala llet que gastes, tot i el cetme, hi ha un soroll de fons a l'aula, un malestar, que fa que no sigui agradable aprendre.
I malgrat tota l'artilleria que has disparat per a posar pau, has deixat una aula en guerra.
No ets amb ells, no se senten amb tu; tens por.

Què fas que tens por? Si són nens. Si són tu. 

2 comments:

xavier pujol said...

Li passaré l'enllaç d'aquest post a una persona estimada que és mestra, i que està enamorada de la seva mainada i la seva feina.

Fita

Jeremias Soler said...

Moltes gràcies!