Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, May 16, 2014

Carta a un angelet que em vol regalar la visió beatífica i la glòria en què se sap tot i tot es té.



Saber-ho tot? No! No haver de treballar per a obtenir res? No! Descansar eternament? No!
Veure la veritat absoluta cara a cara i no haver de buscar-la? Que no!
A veure si m'entens... Jo sóc un ésser humà, i no vull ser una altra cosa, perquè si sóc una altra cosa no sóc jo. 
Vull sentir-me feble perquè algú em pugui protegir, o vull sentir-me fort per a protegir algú que se senti feble. Vull haver de mastegar el meu menjar. Vull haver de suar-lo, de buscar-lo, de merèixer-lo. Vull dubtar, perquè si no dubto no gaudeixo del descobriment quan arriba. Vull sentir-me cansat, per a poder gaudir del descans. Vull que tot el que em vingui a les mans i a la vida se m'acabi, i que comenci de seguida una altra cosa. Vull que existeixi algú que no estigui d'acord amb mi per a poder argumentar allò que penso i exposar—ho. Vull la sensació de finitud, d'instant que se'n va per a sempre més. Vull admirar-me cada dia una mica per algú nou, i una altra mica per algú antic, i estimar persones imperfectes, amb vicis i defectes, i amb grans a la cara; gent normal, que ronca a la nit i que de vegades sent gelosia, que d'altres vegades m'enganya i que després li sap greu.


Angelet, bonic, que em promets el cel i la beatitud absoluta, t'has topat amb un home i prou, amb algú que necessita una petita dosi de caos. Em cal que tot estigui a mig fer per assaborir la llibertat del desordre, la bellesa estranya del que no és complert, que potser em fa intuir una bellesa ideal utòpica que tots tenim a dins invisible. La invisibilitat de la perfecció que no existeix ens permet ser humans. 
Ves-te'n al teu cel, angelet, que el meu, no pot ser altre que aquesta Terra i aquesta vida imperfecte i esquerpa... Però no crec, angelet, que al teu cel de badalls hi pugui haver un mar més blau, ni un gust de sal més intens, ni uns cossos tan bells, ni una sensació d'estar vius més profunda, que aquesta que em regala la incertesa, el dubte, la vulnerabilitat, el misteri... El teu cel, angelet, fa inútil l'esperança, perquè quan ja es té tot no s'espera res. La sorpresa ens fa humans. La mancança ens fa humans. La limitació ens fa humans. I si no som humans, no som nosaltres. 
Em nego, angelet, a deixar de ser humà. Gràcies, però busca-te'n un altre.
.
.
.
.
.
.

2 comments:

xavier pujol said...

Cantaven els Dharma, en paraules de Josep Fortuny

"Àngel de la dansa,
dolça companyia,
no em deixis sol,
ni de nit ni de dia
no em deixis mai
sense melodia."

Fita

Jere Soler said...

Gràcies, Xavier, pel teu comentari. No tinc mai temps per agrair-vos i respondre-us sempre els comentaris, però saber que algú llegeix el que escric em dóna molta força i us ho agraeixo molt, sobretot quan completeu amb comentaris tan interessants el que jo he començat a escriure.
Gràcies!