Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, August 5, 2014

El drama de les inadaptacions del humans. L'amargor de l'ós del zoo.



A la nostra espècie l'han fet els topants, les pedres, les dificultats, la climatologia, les característiques de l'espai que ha habitat. Aquestes característiques se les ha anat trobant al llarg dels últims quatre-cents mil anys; potser en fa dos-cents mil que som Homo sapiens. 
En tots aquests anys, i fins fa cent cinquanta (un segle i mig), aquestes característiques incloïen un planeta encara per explorar, molts espais per a estendre's i per a obrir-se pas, molts misteris que ens cridaven individualment i com a grup. Ens hem fet com a espècie amb aquestes característiques i per a aquestes característiques. 
Ens hem fet, perfectament adaptats, com una mà a un guà, per viure en aquest planeta inexplorat que ja no existeix, per habitar aquesta Terra amb amplis espais salvatges deshabitats a on ens podíem estendre tant com volíem i que ja no existeix, per caminar per aquest món de misteris que ens atreia i que despertava en nosaltres anhels de viatges i de canvis vitals... però aquest món ja no existeix. Estem fets, per selecció natural, per habitar un món que ja no existeix.

Heus aquí doncs una primera inadaptació, sovint inconscient, com li passa a aquell ós que ha nascut en un zoo i que no coneix el seu hàbitat. L'amara una estranya nostàlgia vital, la sensació que no és on ha de ser, que viu engarjolat... no sap per què, perquè no coneix el paisatge a on allò que ell és s'ha fet i adaptat.

Vivim, també, allunyats del verd on ens hem fet, dels turons, del contacte amb l'aire, del tacte del fang al cos i sota dels peus, de la llum del capvespre a l'aire lliure, de les corredisses pels prats, pels boscos, per les selves, d'una llibertat vital de la qual no som conscients. Vivim cada vegada més temps, però ens amara la mateixa nostàlgia de l'ós del zoo, i, igual com ell, no sabem per què ens passa.

Aquesta és la segona inadaptació. El nostre cos s'ha fet per a viure immers a la natura i rau enclaustrat a parets i paviments de formigó i aliatges de metall.

Hi ha qui cerca fugides religioses i proclama que el nostre cor està inquiet fins que no trobi déu, perquè d'ell hem sorgit i no descansarem fins a tornar a ell. D'altres cerquen l'alleugerament de la inadaptació en una carrera professional que suposadament els donarà allò que els falta per a sentir-se triomfadors. Hi ha moltes menes de lluites cegues que busquen alleugerar un neguit que només ve de les inadaptacions de l'espècie.

Només ens cal tornar a la natura i de nou buscar misteris i perseguir-los. Com més íntimament i rotundament ens unim a la natura, millor ens sentirem, encara que l'educació pesa i molta gent està ensinistrada per a viure entre ciment, com els passa als pobres óssos del zoo, que ja no saben caçar, que tenen por de la llibertat, i que probablement si els alliberessin no sobreviurien.


2 comments:

pons007 said...

Endavant, ningú et priva que tornis a viure al bosc

Jere Soler said...

Ho faig tant com puc. Però no puc tant com voldria, per la mateixa raó que l'ós del bosc no pot. Realment sí que m'ho priven, sí que ens ho priven.
De tota manera, la inadaptació no ve pas per no viure al bosc, sinó per desconnectar-se'n i per apartar-lo del nostre hàbitat habitual; apartar no només al bosc sinó el paisatge sencer tal com era quan ens vam fer.

I l'altra inadaptació, la primera de la qual parlo, i que ve de no tenir un planeta encara per descobrir, no es pot solucionar, almenys fins que no s'estableixin els viatges interestelars :-)