Tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres.

Cal poder respirar bé, si un no respira bé ho ha de deixar tot, per bonic que sigui, i intentar de treure el cap de l'aigua. Perquè és cert que vindrà l'hivern, amb el fred i els abrics, pero avui és estiu i s'oblida tot, el bo i el no tan bo; i enmig dels turons coberts de bosc de pins, al silenci del capvespre i després d'haver-me unit a la Mediterrània com a una deessa, m'adono del poc que importa la complexitat dels humans. Que si ets amic, que si no ets amic, que si no em respons, que si no m'escoltes, que si m'has bloquejat al face, que si no m'has proposat allò que em vas dir que em proposaries, que si no m'has dit que te n'anaves a sopar amb no sé qui, que si penses que jo penso que tu penses que jo penso... 

Aquests dies d'estiu en què només tinc la pell, i que per tenir la pell no em considero res que acabi en ista... aquests dies en què m'arrenco totes les etiquetes, em trobo de nou amb mi, em saludo i em demano si us plau no allunyar-me més de mi, perquè tot aquell que viu lluny d'ell mateix és un esclau de les complexitats dels altres i no viu realment la vida.

I el “no” és un mot que s'ha de saber dir sense remordiment. La tecla del bloqueig del facebook no significa matar ningú, i un ha de ser senyor del silenci que desitja. És impossible gaudir del silenci del capvespre si un es veu obligat a escoltar tothom qui parla. L'obligació és un hàbit deplorable. Els humans hem de substituir-la per l'amor. El silenci del bosc o del poble al capvespre és un beuratge que ningú no té dret a impedir-nos. Tenim dret a escoltar qui vulguem. Tenim dret a deixar d'escoltar o de llegir a aquell que per la raó que sigui ens rovella les connexions neuronals, ens enverina o ens cansa... o senzillament, tot i ser un bon jan, alguna cosa dins nostre ens demana allunyar-nos-en pacíficament; allunyar-nos d'aquella veu que per alguna raó inconscient no ens fa sentir bé. L'adéu és un dret que ningú en nom del seu gust té dret a impedir-nos. Qui se'n va, sempre ho pot fer. Qui exigeix tenir-nos amb ell, apel·la a un dret que no existeix, perquè existeix la llibertat. El dret a marxar és prioritari al dret a retenir.