Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, October 18, 2014

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.


 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 













2 comments:

pons007 said...

I per mi millor que l’estiu s’allargui cap a la tardor, ja hi haurà temps per passar fred i menjar moniatos més endavant :P

xavier pujol said...

Coincidim. Dissabte ens vem banyar i l'aiga, fresca, això sí, ens va reconfortar.