Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, November 15, 2014

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs d'aspirador




El creador que no ho ha estat no us pot atendre, perquè està passant l'aspirador; després traurà la pols i amb l'esprai omplirà d'escuma blanca totes les fustes, la casa farà una estranya olor sintètica de polígon industrial de Parets, i quedarà bonica, llampant, per tal que les amistats, quan li visitin el pis, se sentin molt malament en comparar l'ordre, la netedat, la perfecció del pis dels amics amb la deixadesa mediocre del seu habitatge... Demà, tot tornarà a estar ple de pols, però el poeta que no escriu poemes, l'escriptor que no perd el temps escrivint, tornarà a passar el drap i l'escuma per a preparar un nou atac a les amistats, ja que l'enveja de les amistats és el signe del triomf vital.

De petit li van dir que no valia per escriure, ni per pintar, ni per dibuixar, ni per l'art en general. Cada vegada que feia una làmina de l'assignatura de Visual i Plàstica la seva mare se la mirava i li deia, fill meu, no has nascut per això, i el nen no aconseguia millorar, perquè es creia de debò que no era capaç d'arribar a més. Ni tan sols quan un artista reconegut va veure una caricatura abstracta que el nen havia fet i es va aturar, impressionat, bo i dient-li que allò era diferent a tot, el nen no se'l va creure, perquè els seus mestres i la seva mare li havien deixat clar que ell no era un artista. El nen va viure sempre com si dugués al front una etiqueta que posava “No artista”. Per això es va dedicar a anar a l'Ikea i al Carrefour, i a treure la pols dels mobles i a posar la casa bonica com un museu.

I aquest novel·lista que no escriu, tampoc no beu, per això té el fetge bé i pot anar sense problema a l'IKEA a passar el dia. Hores i hores dins l'Ikea li protegeixen el fetge del mal que vindria si es dediqués a beure vi, o sidra, o alguna copeta de conyac. Gràcies a aquesta bona salut, podrà continuar anant a l'IKEA, i si no al Diagonal Mar, o potser al Baricentro... Els caps de setmana són per a gaudir.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs de rentadora. Ara va a l'Eroski, ara al Carrefour... ara torna a l'Eroski... després s'atansa a l'Aki perquè li han dit que fan un descompte aquest mes... Ho pot fer perquè dorm tota la nit. No escriu sota les estrelles com els que duen la mala i desordenada vida bohèmia del vi i la sidra... i ves a saber si d'altres coses. Per això pot gaudir a l'Ikea i al Carrefour, i a l'Eroski, i a l'Aki... fins i tot al Baricentro... I quan no surt es recull a casa a treure la pols, a fregar les rajoles de la cuina, a fer que brillin les figuretes de la vitrina...

Ahir, l'artista, va passejar pel cementiri tot sol. Va anar a un enterrament però no va suportar la idea d'entrar a la cerimònia religiosa a escoltar els tòpics del capellà: “ens hem reunit davant de déu”, com si no estiguéssim sempre davant de déu, “per a acomiadar la nostra germana”... quan en realitat l'artista que no crea s'havia acostat a donar suport a un conegut que se sentia trist perquè havia perdut la mare; a la pobra dona no l'havia vista mai, “que ara està amb Jesucrist”, amb Jesucrist? Tothom s'ho creia? Sí... ves a saber amb qui està... potser ha tornat a néixer, potser ara s'ha desfet d'aquest cos que neteja tant, que treu tant la pols, que va a l'Ikea... i ho veu tot. Potser no només veu allò que li cal per a sobreviure, reproduir-e i controlar l'entorn. Potser ara ho veu tot. O potser no veu res. Potser no es. O potser sí. Tant se val. El cas és que l'artista que no fa art va passejar una estona pel cementiri, sol, entre els nínxols, i es va adonar que els cossos que s'anaven podrint només tenien una antiguitat de set anys, perquè cada set anys renovem totes les cèl·lules del cos, i que de fet el que allà hi ha és un record. Com les noves ofertes de l'empresa funerària, que ara han establert un pack per a cremar-te i enterrar les cendres en uns nínxols especials, molt coquetons, al final del cementiri. El poeta que no fa poemes perquè neteja la casa no comprenia, ahir, quin sentit té cremar-se per acabar a un cementiri tan gris i macabre com aquell per on caminava. Si un es crema és per a ser escampat al Morral del Drac, o a la platja naturista de la Waikiki, o al Cap de Creus, o al Cavall Bernat... El cas és que caminant pel cementiri va adonar-se que allà hi reposaven els cossos de molts que havien anat a l'Ikea, al Carrefour... que havien gaudit caps de setmana sencers amb les ofertes de matalassos i de cortines que de tant en tant fan... També va pensar que algun dia tots havien estat nens i nenes estimats, petits i adorables, infinitament dignes, i va maleir les ments que havien inventat la idea de l'infern que a tants atemoreix... i va sentir fàstic per tantes intel·ligències que havien convertit la vida en un perìode de compres a l'Ikea i al Carrefour... o en una lluita per a tenir més i provocar més enveja als amics...


Després va tornar a pensar que un dia es morirà i que el món estarà buit dels poemes que no ha escrit, de les històries que no ha imaginat, de les idees que no ha atrapat i compartit, de les nits màgiques que no ha viscut, dels vasets de vi que no ha gaudit, de les cançons que no ha bramat perquè li han dit que ho feia fatal...
.
.
.

2 comments:

novesflors said...

Escrivim, creem, doncs, encara que no esdevinguem grans artistes.

Jere Soler said...

És clar. Res del que fem ho hem de fer per a ser grans. Ja som grans. El que fem ho hem de fer per a gaudir, perquè som com som. I si ens ho creiem, cada vegada arribarem millor a reproduir el que som. Els conceptes "gran" "petit" estan contaminats per la mentalitat consumista que ho relaciona amb fama, diners, reconeixements, glòria mundana... Esdevindrem grans artistes si allò que fem ho arribem a reconèixer com a part de nosaltres mateixos... amb això és suficient.