Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, June 30, 2014

"Hoya de Huesca" "Río Asabón" Allunyament de la civilització. Solitud. I algunes idees dels esperits del bosc.


Ara feia temps que per raons de feina no havia publicat res i ho trobava a faltar, i aprofito per explicar-vos un indret secret a aquells que estimeu els llocs salvatges, sense pobles a prop, i molt, molt lluny de la civilització.
Un lloc a on si engegueu la ràdio no enganxareu cap emissora. Un lloc sense cobertura de mòbil i a on Google Earth no ha fet fotografies detallades. Un lloc, a on ni tan sols els usuaris de Google Earth hi han enviat fotografies; jo tampoc no ho faré; us ho dic només a vosaltres, els amants dels llocs solitaris i naturals, desconeguts i misteriosos, a on us podreu trobar amb els déus del bosc, amb les fades, amb els esperits de la boscúria i amb els valors eterns amagats a la finitud besllumant. Si us agrada banyar-vos en solitari com si estiguéssiu a casa vostra però enmig de boscos espesseïts, per aquí anireu bé.
És important que el vostre viatge prioritzi el trajecte més que no pas el destí, que sigueu capaços de vèncer les pors que us impedeixen gaudir de sensacions que mai no diríeu, i que no sapigueu què passarà als minuts que seguiran, i que aquest desconeixement us agradi.
Em surt del cor, en aquest moment, i no sé per què, dir-vos que és important que no us penseu que ho teniu tot assolit, que no digueu que sí per a fer content el qui teniu davant quan el que heu de dir és que no, que no malparleu de ningú, ni per a fer pinya, ni per a crear vincles, ni perquè sigueu més “cotilles” que una portera, ni perquè us penseu que teniu raó quan critiqueu algú. Que si feu un dinar no el feu contra ningú. Que si pregueu no sigui contra ningú. Més val ser ateu que creure en un déu que té persones escollides i bons i dolents i condemnats i salvats i els de la “Creme” i els empestats. I no sé perquè escric això últim, algun esperit del bosc m'ho dicta.

Al gra. Si aneu de Huesca a Murillo de Gállego, després us trobareu els Mallos de Riglos i el riuet o riuàs que hi corre per sota.
Després, si seguiu la carretera arribareu al Pantano de la Peña, i més enllà, a la A-132, un riu serpentejant entre boscos i turons, al punt màxim d'allunyament de la civilització del qual us parlava. A qualsevol punt del riu, o al quilòmetre 56 si voleu aparcar bé, trobareu el racó perdut que surt a les imatges, i milers més força més amagats i bellíssims. Perdeu la por a remullar-vos. Esteu sols. Venceu el temor infantil a les aigües desconegudes i als boscos fantasmals, La natura us ho agrairà.
Després continueu el viatge i arribareu al Pantano de Yesa. No és a les antípodes de la civilització, però té també espais de solitud. I si us foneu amb les aigües, descobrireu que les aigües us estimen, us abracen; no són aigües de sal, són aigües de sucre i de tendresa. Absorbireu el misteri.
 Mallos de Riglos


 Riu Gállego

 Riu Asabon (quilòmetre 56 de la A-132)






 Pantano de Yesa


Saturday, June 21, 2014

Paraules de comiat d'un pare a la promoció de sisè que abandona l'escola.



Tanco els ulls i recordo aquell primer dia de setembre en que ens vam acostar a una aula de P3 a jugar una estona. Només una estona perquè us anéssiu familiaritzant amb l'escola.
Recordo cases immenses de nines, cuines, vehicles, molta calor... i molts nens i nenes petits, amunt i avall, alguns amb cara d'espantats, sense treure els ulls dels pares, i d'altres començant ja a fer xivarri. Nens i nenes que teníeu, si fa no fa, les mateixes faccions al rostre que teniu ara, la mateixa brillantor a la mirada, la mateixa qualitat de somriure. Podria dir noms de rostres de nens i nenes que vaig observar aquell dia i que ara veig aquí.
Han passat nou anys i heu deixat enrere la primera infantesa. Nou anys d'excursions, de racons, de tallers, de bates, de menjador, d'estones de pati, de carnestoltes, de danses, de Sant Jordis, d'amistat, d'aula verda, de professors, de professores, de baralles, de reconciliacions, de rialles, d'amors i desamors, i més amors i més desamors...

Tot s'ha acabat.
Tot s'ha acabat perquè comenci una aventura diferent. L'aventura no podria començar, si no s'acabés la vida que heu portat fins ara. La infantesa us ha fet arribar fins a una preadolescència que, com a tots ens ha passat, us sacsejarà com el vent a les branques dels arbres.

Alguns el curs que ve us allunyareu. Les vostres vides caminaran per vies diferents. Però heu de conservar i tenir cura de l'amistat que heu viscut.

Que ni la distància ni el temps no us facin oblidar els companys que han crescut al vostre costat. Heu crescut junts. I passi el temps que passi a la vida, heu de recordar sempre aquells nens i aquelles nenes que van compartir amb vosaltres la infantesa sencera.

L'existència, el destí, la sort, la naturalesa, l'atzar, la vida... van decidir un dia de fa nou anys que havíeu de compartir el temps de la infantesa... que havíeu de créixer junts; i aquesta existència, o atzar, us ha regalat aquests anys plens de somriures, de jocs i d'aprenentatges. I aquest regal té un valor infinit que mai ningú no us podrà prendre; els uns als altres us heu enriquit amb una riquesa que val més que la material, perquè és una riquesa humana.

Els professors i els pares us hem observat, i hem ajudat el millor que hem pogut, el vostre procés; i, encara que cada vegada des de més distància, sempre hi serem.

Fins ara, us ho heu passat molt bé, malgrat que, com és normal a la vida, hi ha hagut moments puntuals de llàgrimes, per diferents raons... Però tingueu en compte, que el millor de la vostra vida encara està per arribar. I que vosaltres hi esteu anant. Vosaltres esteu caminant cap al millor de les vostres vides. Una vida que serà com vosaltres decidiu que sigui. Vosaltres sou els qui la construireu amb el vostre esforç i amb les vostres ganes. La vida és un regal, però un cop la vius i la tens, ja no us regalaran res més, tot el que hagi de venir ho haureu de treballar cada dia, i ho podeu fer molt bé. Sou joves, llestos i llestes, valents i valentes, guapos i guapes... i esteu disposats a esforçar-vos per a construir aquella vida que més us agrada, la que vosaltres decidiu.

Poseu l'esforç que calgui per a triar aquella vida que us il·lusiona.


Tanco els ulls i recordo aquell primer dia, d'un setembre de fa nou anys. Sou els mateixos. Sou companys. I passi el que passi, ho heu de continuar sent per sempre.   
.
.
.

Thursday, June 19, 2014

Preguntes i paraules a Felipe VI


Baqueira, un lloc preciós, immensament natural, 
per a gaudir de la natura al 100% 
Milions de persones de l'Estat no hi poden anar, 
ni hi podran anar mai, per una qüestió purament econòmica. 
(imatge de Varas a la Wikipedia)

Dius:

"En esa España, unida y diversa, basada en la igualdad de los españoles, en la solidaridad entre sus pueblos y en el respeto a la ley, cabemos todos; caben todos los sentimientos y sensibilidades, caben las distintas formas de sentirse español. Porque los sentimientos, más aún en los tiempos de la construcción europea, no deben nunca enfrentar, dividir o excluir, sino comprender y respetar, convivir y compartir."

I et pregunto? Què passa amb els que no se senten espanyols? Què passa amb els que no comparteixen aquest sentiment? No hi caben en aquesta terra? S'han d'imposar els sentiments? Ens hem de sentir per collons espanyols? Si no ens sentim espanyols, ho podem dir? Podem caminar pel carrer si no ens sentim espanyols? La meitat dels votants de Catalunya que van escollir partits sobiranistes, tenen dret a sentir-se catalans i prou? Són maquiavèl·lics, dolents, excloents, irrespectuosos... només perquè no tenen el sentiment que tu exigeixes? Han de callar perquè tu ho dius? Les banderes republicanes que molts madrilenys volien brandar quan tu passessis, i que han estat prohibides, són una mostra d'aquesta gran acceptació de sensibilitats diverses? Hi ha alguna cosa que enfronti més que menysprear els sentiments d'uns quants milions de persones que, com a mínim, reclamen poder ser escoltades? Es pot conviure si no es pot sentir lliurement alguna cosa diferent a allò que marca una constitució del segle XX? Per què et fa tanta por un referèndum Monarquia o República? Com goses anomenar-te príncep de Girona sense preguntar-los als gironins si els sembla bé? Has pensat que aquesta pompa que t'envolta, tan poc disposada a posar-se en qüestió, i que tan natural t'ha semblat al llarg de la teva vida, no reflecteix els sentiments i sensibilitats d'uns quants milions de persones? Vols un poble de súbdits o un poble de ciutadans? Vols una Espanya de pobles sotmesos per la força, per lleis indiscutibles, o una Espanya formada per pobles que volen ser-hi? Et preocupa més el teu futur professional o l'autèntic esperit democràtic reflectit a la lliure adhesió dels pobles d'Espanya? Menysprees el sentiment de milions de persones que consideren Catalunya com la seva nació? 

Comprendràs que no puc cridar "Viva el Rey", perquè no sento que el rei em representi. En canvi sí que puc cridar de tot cor, que visqui molts anys el Felip, el company Felip, no el rei.
A nivell personal, et valoro profundament com a ciutadà i com a ésser humà. I com a qualsevol altre persona de la humanitat, et desitjo tota la felicitat possible, a tu i als teus.  
.
.
.
.

Monday, June 16, 2014

Preguntes quan podràs fer un discurs, princesa?



Poques crueltats més refinades hi poden haver que fer creure a una criatura que és més important que les altres criatures; immergir-la en un món de privilegis, aforaments, irresponsabilitats jurídiques, immunitats, aristocràcia arrogant i creguda, que fonamenta la seva posició de supremacia en uns orígens no triats, justificats per la guerra, l'autoritarisme, la conquesta, l'execució de soldats enemics, la imposició de doctrines per la força, la misèria medieval humana, tan cruel, tan violenta.
Preguntes quan podràs fer un discurs, princesa? Tant se val! Te l'escriuran. I el dia que no te l'escriguin, serà perquè estaran segurs que ja t'han amotllat la ment, tan tendra i blanca, al món de prerrogatives i de cotofluixos a on has tingut l'atzar de néixer. Et parlaran de disset generacions de reis d'Espanya, com si valguessin més que els somriure de totes les princeses que mai no regnaran.

I qui són les princeses que mai no regnaran? Les princeses desnonades dels pisos que el banc s'ha quedat, perquè els seus pares van ser engatussats pels poders financers, i van vendre's la pau per un somni que els van fer creure. Les princeses que no poden fer dansa, ni patinatge, ni anglès, ni piano, ni solfeig... perquè els quatre-cents euros que guanyen els seus pares no els permeten una formació més enllà de la d'ofici, que de moment es manté. Les princeses que mengen només un àpat al dia, perquè a casa no hi ha més euros (tan sols a Terrassa, hi ha vuit mil famílies en aquesta situació).
Quan podràs discursejar, preciosa? Quan t'hagin convertit en una figura de museu vivent. Quan hagin exposat la teva imatge a totes les llars del país. Quan hagin fet servir la teva tendresa, indubtable, per a popularitzar una institució de poder no escollida pel poble. Alguns, cruels i injustos, se'n riuran de tu, per ser filla de qui ets, et faran servir per atacar el que consideren una injustícia. D'altres, per contra, ja t'estan convertint en un ídol mediàtic que ha de commoure el cor de les espanyes en favor de la unitat i de la tradició. Per a mi, bonica, ets un ésser infinitament valuós i digne, una autèntica princesa, no pas perquè siguis filla de qui ets, sinó perquè totes les nenes del món, siguin filles de qui siguin filles, són autèntiques princeses.

Són princeses les filles brunes dels intocables de la Índia. Són princeses les filles de les prostitutes del Raval, que dormen en una habitació rònega mentre senten els gemecs de la seva mare, treballant per a donar-los la vida. Són princeses les que neixen a la presó, a on la seva mare està internada per la raó que sigui. Són tan princeses com tu, les que neixen ja amb la sida, o les nenes del cor de l'Àfrica que no podran anar mai a l'escola, o les que moriran abans de complir els cinc anys al mateix país a on el teu iaio anava a caçar elefants. Ets un ésser meravellós, bonica, perquè ets persona, perquè és una nena, perquè ets humana, no pas per ser princesa, perquè totes les nenes són tan princeses com tu.
Desitjaria per a tu, la millor educació, una educació republicana, laica, mixta, progressista, a on poguessis descobrir que totes les persones hem estat creades igual, que totes naixem amb els mateixos drets naturals i amb la mateixa necessitat de llibertat i de felicitat... M'agradaria evitar-te les formacions militars, la violència, el classisme imposat, la mentalitat carrinclona i jeràrquica amb la qual et faran creure que ets més important que la resta de nenes i nens de l'estat. M'agradaria protegir-te de la mentida, de la foscor educativa, del cotofluix de sucre a on creixeràs. Però això no em correspon a mi decidir-ho. Tots els fills i filles han de ser educats segons els valors dels seus pares, i els teus, igual com tots els pares del món, t'estimen molt. Tu ets el que més s'estimen. Tan de bo, ells també (ell si més no) s'haguéssin estalviat la mala educació amb què els van programar.

Les persones no tenim la llibertat que ens pensem que tenim; l'educació ens marca, sobretot l'educació de casa, l'aprenentatge absorbit durant dècades. Allò que un infant, des que neix, aprèn i valora com a normal, empès per l'afecte de la gent que l'educa, només pot ser canviat per un miracle. Un cop l'atzar, l'educació, l'entorn... ens fabrica i decideix qui som, ja no podem respondre d'una manera desharmònica amb la condició insalvable de ser qui som. Ens determina el fet de ser qui som, i només un miracle, o un caprici especial d'aquesta natura sorprenent, ens pot alliberar d'aquest destí. Tal vegada, al mateix cor d'allò que aprendràs, princesa, aprofundint en la idea d'igualtat i de llibertat, descobriràs, algun dia, el camí per a transformar les estructures injustes que heredes. Si arriba aquest moment, et farà falta un pou de coratge per a trencar amb tot; la vida és una aventura apassionant, et desitjo la victòria.  

Saturday, June 14, 2014

L'estratègia educativa mandrosa d'evitar els conflictes, o de negar els matisos, disminueix o elimina l'essencial tasca educativa transversal.



Alguns tics que, al meu parer, hem d'evitar els docents (jo el primer) per a no caure en l'estratègia mandrosa d'evitar els conflictes, o d'apartar les pedres del camí, o de retallar les ales dels alumnes per por que, intentant volar, s'estavellin.

“Au! Tot el grup castigat, perquè sou molt xerraires! I tampoc no em posaré ara a destriar qui xerra i qui no! Sou quasi tots! Per tant, tots castigats! Perquè és al grup a qui castigo!”

I quan fem això, eliminem els matisos, ensenyem que cal ser més pràctics que justos, que castigar innocents per aconseguir un objectiu estratègic és vàlid a nivell social, i perdem la confiança i l'estima dels alumne bons, que hi són, i que no mereixen ser castigats per pertànyer a un paquet que la nostra ment s'ha inventat per mandra. Amb els càstigs generals ensenyem estratègies antidemocràtiques per a tota la vida futura dels infants. No podem cometre l'error d'aplicar a l'educació allò que no volem que s'apliqui a la societat.

“Ai! No els deixis fer el treball amb l'ordinador que s'ho copiaran els uns dels altres només fent un click!”

I així mai no aprenen a fer servir bé l'ordinador, sense copiar-se, sense plagiar, sense resumir, sense cercar, sense sintetitzar... Eludir els problemes no implica aprendre a superar-los, i si renunciem a un mitjà a causa del seu hipotètic i potencial mal ús, el que aconseguim és que la falta d'educació en aquest aspecte concret es mantingui.

“Ai! No els deixis endur el dossier per a treballar-lo a casa, que el deixin a l'escola per demà, perquè si deixes que se l'enduguin, quan hagin de tornar a treballar aquí a l'escola, se l'hauran descuidat a casa, i llavors aquí no tindran res a fer, i no hi haurà qui els aguanti.!"

I així, mai no es topen amb l'error de deixar-se el dossier a casa, ni amb totes les conseqüències que aquest descuït comporta, i no arriben a canviar els hàbits o les alertes que els haurien de permetre aconseguir que això no els torni a passar, perquè els professors, per evitar-nos problemes, hem impedit que es topin amb aquest aspecte concret de l'educació.

“Ai! Que els grups de treball siguin uniformes, amb alumnes que tinguin el mateix nivell acadèmic i actitud, perquè així, als que treballen bé, no se'ls unirà cap aprofitat a parasitar la nota que es guanyen els bons.”

I així, els alumnes treballadors mai no es troben amb la necessitat de dialogar amb els companys que no tenen els hàbits tan adquirits. I els menys, o gens, treballadors, ajuntats en grups ben homogenis, fan pinya en la seva vagància, i no tenen models ni esperons per a decidir-se a fer alguna feina. Uns i altres han deixat de topar-se amb un problema, i per tant mai no aprendran a superar-lo.

“Ai! Els nens per un cantó, les nenes per un altre... així no es distreuran... així s'atendrà millor les diferències... així no hi haurà conflictes sentimentals i/o hormonals...”

I els nens i les nenes, ben separadets, es perden l'oportunitat d'aprendre a treballar en equip, d'aprendre a solucionar els conflictes que puguin sorgir a causa de la diversitat de sexes, d'aprendre l'evidència de la igualtat de capacitats, de drets i de deures, que una societat encara força masclista posa en dubte amb estereotips, tòpics, i missatges subliminals... de posar les llavors educatives de convivència i coneixement que seran entre d'altres coses prevenció de la violència de gènere. Els conflictes s'eludeixen, però no se solucionen; no s'arriba a l'aprenentatge per a superar-los. I aixó encara és més greu perquè segurament són conflictes que tornaran a aparèixer al llarg de la vida adulta, potser més importants que l'aprenentatge concret del treball que es disposen a fer junts.

“Ai! Tots amb uniforme! Així no hi haurà problemes amb la tria de la roba. Així no hi haurà actituds consumistes. Així tots seran iguals...”

Quan en realitat el que està passant és que els nens deixen d'aprendre a triar quina és la roba més adequada per a cada situació, perquè, gràcies a l'uniforme, no en tenen necessitat; també deixaran de descobrir en ells una probable tendència consumista en la indumentària, que no apareixerà i que per tant no es podrà solucionar a través de l'educació del dia a dia i de les experiències; també deixaran de fer servir la roba com un element d'expressió de la seva personalitat i del seu estil; es vestiran tots iguals, sense la riquesa d'un llenguatge tèxtil indirecte que forma part de la seva llibertat d'expressió. Novament, l'estratègia d'esquivar el conflicte, en aquest cas amb la política educativa dels uniformes, redueix els aprenentatges transversals dels infants; aprenentatges que els són essencials per a la resta de la seva vida.
.
.
.


Monday, June 9, 2014

Pensant en els que, per molt que miren, no hi veuen.

Platja de la Musclera. Arenys de Mar. 

Grafitti a la platja de la Musclera d'Arenys de Mar.
.
.
.
Hi ha racons que et retornen la força que el desgast físic i psíquic del dia a dia et va xuclant. Racons que per alguns no són vistos, per molt que miren i miren, per un problema de mal color dels vidres de les ulleres. Per altres, aquests racons, paradoxalment, representen una estranya i insòlita trobada amb déu. Enmig de la simplicitat i de vegades al costat de la misèria, la natura dibuixa un esclat de bellesa tan gran, i tan plàcid, que déu parla.

Pensant en els que per molt que miren, no hi veuen, em ve al cap la història d'un, que tenia tanta gana, que el dia que el duien a visitar una granja perquè aprengués a estimar els animals del corral i descobrís altres maneres de viure, més naturals, diferents a les de la ciutat, es mirava els conillets i s'imaginava els seus ronyons rostits amb vi de xerès. I quan començava a parlar de gastronomia, i de com cuinaria tots els éssers vius que li anaven ensenyant, li deien que estava obsessionat, i ell deia que no, que no hi havia cap mal a parlar de menjar i de plats i de receptes... que era una afició sana. I li deien que d'acord, que sí, però que ara estaven a una granja i que potser no era oportú estar continuament parlant de com es podrien cuinar els animals i les plantes, i que a la vida hi havia més coses que el menjar. Però ell, pobre home, havia passat molta gana de petit i no podia veure animals, ni arbres, ni fruits, ni arrels... només menjar, menjar i menjar... I és que el més probable és que quedem lligats de per vida a allò que ens han prohibit de petits. La repressió ens encadena amb una força intensa a allò que ens han escapçat i censurat, i perdem la capacitat de veure les coses com són, amb tota la seva bellesa multiforme. Acabem veient les coses com som, amb la mateixa reducció, obsessió i estretor de miraments amb què ens han retallat, seguint els patrons de la tradició i de les normes sovint no escrites.

No és pas impossible aprendre a mirar de nou, la natura amaga una força immensa i la posa a l'abast dels seus fills. El preu és deixar, deixar i deixar... El guany és tenir-ho tot; un tot que, sovint, quan vas deixant coses, no acabes de veure bé.


A cops la natura t'explica contes amb petits episodis atzarosos de la vida; convé aprendre a llegir aquests contes i treure'n ensenyaments. Recordo, per exemple, una tarda d'un més de novembre de 1987, en què em vaig perdre a Madrid. Jo anava amb un grup de coneguts amb qui havíem fet una sortida de cap de setmana i em vaig separar sense voler del grup. No eren amics meus, eren només coneguts, i com que érem molts, i ens havíem dispersat en grupets de manera improvisada, per molt que en vaig quedar sol, no em van trobar a faltar. Els d'un grup es van pensar que jo devia estar amb un altre grupet, i a l'inrevés. El cas és que em vaig quedar sol a Madrid, al centre, a les dues del migdia, i fins a les onze de la nit no sortia l'autobús d'un punt determinat de la ciutat. El que de primeres em va semblar un revés, va acabar sent una immensa descoberta. Vaig assaborir una de les llibertats més dolces i més grans de la vida. Em vaig adonar que quedar-me sol, em permetia el plaer d'anar a on vulgués, de visitar el que vulgués i el temps que vulgués, de parar-me a contemplar una flor al costat d'un llac, d'estar-me mitja hora gaudint d'un músic de carrer, d'entrar en una església atrotinada i olorar la flaire dels ciris. Vaig sentir-me tan bé, que d'ençà d'aquell moment la independència personal, la solitud buscada, la llibertat de fer el que em roti, es van convertir en una de les prioritats de la meva vida. Estar amb gent? Sí. Però mai a canvi del dret a decidir què faig, on vaig, què penso, què dic, que voto, que opino, què m'agrada, com em diverteixo... Si estic amb algú, no és per compromís, és per gust. Si m'allunyo, no és perquè estigui enfadat, és perquè em ve de gust marxar. Si dic una paraula bonica, és perquè crec en ella. L'aprenentatge d'aquella tarda va ser una de les primeres lliçons d'una felicitat que en aquella època encara no coneixia. No és que fos infeliç, no... però encara no coneixia el que vol dir ser feliç. A poc a poc en vaig anar aprenent.  
.
.
.
.

Saturday, June 7, 2014

Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep; però deu ser un problema personal meu, no el vull extrapolar a ningú.

Dinizulu, un rei Zulú
.
.

Resulta difícil ficar-se a la pell d'algú que, des del primer segon de la seva naixença, ho ha tingut tot a l'abast. 
Suposo que per aquest algú, per molts esforços d'imatge que faci, per bona voluntat que pugui tenir, ha de resultar molt difícil posar-se a la situació de les persones que depenen d'un sou per a pagar una hipoteca, el menjar, l'educació dels seus fills, la subsistència... amb l'afegit que aquest sou és fràgil, inestable, insegur, probablement insuficient i injust. 
Em pregunto si l'embolcall de cotofluix a on el privilegiat ha crescut no li haurà atrofiat algun sentit intern de la ment; el sentit que ens ajuda a posar-nos en el lloc de l'altre i comprendre la qualitat de la seva angoixa. Estic gairebé convençut que quan tens massa, quan ho tens tot massa a l'abast, quan et riuen totes les gràcies, quan t'idolatren... alguna cosa s'espatlla. Perquè si no fos així, si els prínceps conservessin la capacitat de sentir el dolor aliè, es moririen de vergonya, i no sembla pas que passi això.

A mi em faria vergonya saber que sóc príncep i que seré rei pel cognom que tinc; i que ningú més que jo ho pot ser, i que he cobrat des de petit uns diners abusius amb els quals moltes famílies podrien evitar ser desnonades, o potser pagar l'educació dels seus fills. Em moriria de vergonya. Crec que acabaria abdicant i fent-me republicà. 

El cas és que no seria culpable de ser com sóc si des de petit m'haguessin estat rentant el cervell, i repetint-me contínuament que un dia seré rei, i matriculant-me, pel "morro", un curs per davant del que toca per la meva edat, i vivint en un palau amb tots els luxes... 
Em faria vergonya ser el príncep o el rei d'un poble que no m'ha escollit, i al qual ni tan sols no se li ha preguntat si està d'acord amb què jo sigui el seu príncep. Em faria vergonya estar envoltat de tota la trepa de cortesans fent-me reverències i parlant-me de vostè com si fos més que ells, com si valgués més, com si fos més important. Em faria vergonya que, a causa de la meva existència, les persones fossin súbdites en comptes de ciutadanes, i que a diferència de l'altra gent, a mi, fes el que fes, no se'm pogués jutjar. Em faria vergonya rebre regals, afalacs, capricis, privilegis de qualsevol mena només pel fet de ser príncep o rei. 

Però ja dic... que parlo des de fora. Jo he sentit en pròpia carn la por a perdre-ho tot més d'una vegada a la vida. Un ric, o un príncep, a qui mai no li ha faltat res, es perd (o s'estalvia) aquesta experiència i això és en part bo i en part nefast. És bo, perquè s'estalvia sofriment. És nefast, perquè mai no comprendrà què vol dir ser pobre, viure esclavitzat a una feina que potser no t'agrada gaire, experimentar la por de morir físicament o social. En el fons, en el fons, els diners i el poder que no es reparteixen impliquen mediocritat humana
¿Com pot gosar algú asseure's en una poltrona que no ha suat, per a regnar damunt d'un poble que no ha pogut decidir si li està bé o no tenir-lo com a rei, i fer-ho sense enrojolar-se?     

Thursday, June 5, 2014

L'analfabetisme científic, que normalment no acceptem que patim, ens fa dominables.

Harry Truman (imatge de domini públic)
.
.
Apropiar-se de Déu per a blindar les causes pròpies, ho ha fet l'Homo sapiens des de la prehistòria, justificant bajanades i crueltats en nom d'un déu amb el qual s'adoctrinava criatures, les quals creixien, per l'analfabetisme científic de l'època, sense dubtar ni un bri que a l'altre món hi havia diables preparats per a torturar els pecadors i els dissidents, i angelets i sants a punt d'abraçar els qui arribaven al descans etern, i marededéus enjoiades que s'apareixien a pastorets i pastoretes que passaven molta gana i moltes hores sota del sol.

 Fixeu-vos que l'altre món era anomenat “descans etern”, amb la qual cosa ens podem fer una idea de com era la vida dels pobre pagesos de remença, dels esclaus de la terra del senyor feudal. El Senyor era senyor per voluntat divina, ja que era doctrina de l'església que tot poder, fins el mundà, venia donat per déu. Els súbdits no gosaven apartar-se d'aquesta creença no fos cas que un diable de l'avern els mossegués el membre viril pels segles dels segles en un pou de foc i de llàgrimes.

Avui la situació ha canviat molt, però continuen existint analfabets científics que es pensen que ho saben tot, i que abracen dogmes com si fossin descobertes científiques, i que somnien amb maresdedéus vestides d'or, capitanes d'exercits, patrones d'imperis, empolainades de joies, beneint creuades i senyor anacrònics per una suposada gràcia o voluntat divina. Els és fàcil prendre el nom de déu en va als analfabets científics que no saben que ho són.

Vivim una mena de societat a on el sistema s'assegura, o s'assegurava fins fa poc, que tot alumne assoleix un mínim de coneixements de les anomenades "humanitats", perquè formen part de la cultura general, necessària per a qualsevol persona adulta, i més si es té com a projecte de futur una titulació universitària o una feina que es desenvoluparà en un entorn intel·lectual; i em sembla correcte i lògic sense cap mena de recança o ironia. Però no es dóna, o no s'ha donat, la mateixa importància, o el mateix caràcter generalista, als coneixements científics i matemàtics. I a causa d'això, ens podem trobar personatges que ocupen càrrecs elevats a l'església, al govern, a les administracions, als mitjans de comunicació... i que són uns autèntics ignorants pel que fa a la manera de treballar de la ciència, a la biologia, als misteris de l'origen de la vida, a les lleis que governen els fenomens, a la lògica matemàtica, a l'evolució progressiva de la intel·ligència i de la consciència humana, i en general als últims avenços en neurociència. 

Aquest analfabetisme té implicacions que van més enllà del fet que tal o qual càrrec religiós, de govern, o, en general, públic, faci el ridícul amb alguna declaració misògina o de Walt Disney. El problema i les conseqüències de la manca de formació científica de les persones influents són bastant més greus. I no és tan sols qüestió de tot allò que no arriben a saber els qui tenen, per la raó que sigui, l'encàrrec de dirigir vides o d'influir damunt dels altres; el drama ve de tot allò que no arriben a ser, de la seva actitud, del model cosmològic que la seva ment elabora per a comprendre el món i les persones; el que no arriben a ser, manipula els milers de persones damunt les quals influeixen i que, inconscientment o conscient, se'ls creuen; i enquista una societat jerarquitzada i classista, amb injustícies que s'hereten.

I així ens trobem persones que legislen en contra dels homosexuals, i dels seus drets, i que en algun racó de l'inconscient, o de manera declarada, els consideren uns pecadors, uns viciosos, o uns immorals... arribant en alguns casos a condemnar-los a mort, a cadena perpètua, o, com passa a Rússia, a ser uns proscrits. Alguns analfabets científics que legislen ignoren l'origen natural de l'opció, i arriben a deslligar expressions sense fonament que se salten el mètode científic, i, encara pitjor, el respecte a la llibertat de cada persona de viure la seva vida en pau. 
I pel mateix motiu, ens trobem molts alts càrrecs de l'església que no dubten en absolut que tots venim d'Adam i Eva, la primera parella, i que ni comprenen, ni coneixen, ni s'interessen, ni accepten... l'evidència, que no pas la hipòtesi, de l'evolució de les espècies per selecció natural, ratificada a les investigacions de tots els genetistes, i que un cop compresa i acceptada per la ment humana disposa vers l'actitud i la humilitat adequades front el misteri de la diversitat humana i la tolerància a totes les seves variacions, modificacions, formes, expressions. El xovinisme humà, acompanyat de la ignorància sobre la natura i la seva complexitat, provoca la negació del ésser humà com a primat i el situa en una posició de semidivinitat inconscient, amb una llibertat pura i una responsabilitat il·limitada, sense gaire matisos; una visió que mou a la intolerància i a l'absolutisme moral, i que exigeix la identificació de la legislació política amb la legislació religiosa. Hi ha llocs on el rei encara es considera una representació del poder diví, i s'assumeix que els seus súbdits ho són per voluntat divina, i que els membres de la noblesa ho són per voluntat divina, i que els de la plebs ho són per voluntat divina, i tot això no es posa en dubte perquè la manca de formació científica fa que la ment humana elimini del seu funcionament el caràcter escèptic, l'esperit crític, i tota la metodologia lògica en l'acceptació o no de les asseveracions.

No és estrany que passi això. Hem viscut com a ignorants durant molts segles. A l'edat mitjana, el normal era ser analfabet. L'individu de la plebs era dominable i influenciable... no podia defensar gaire els seus drets, entre d'altres raons perquè no tenia consciència que en tingués, i perquè s'empassava la gran mentida que deia que déu ho volia tot així. I l'església ho beneïa. D'aquesta època miserable i fosca, descendeixen bona part dels poders que avui encara es reben en herència: monarquies, grans fortunes, títols nobiliaris... misèria, vergonya, vanitat de vanitats... Al capdavall, l'ús del nom de déu en va. 

Un déu que no deixa d'inspirar els lliurepensadors vers la igualtat de totes les persones; la llibertat com a ideal inspirador de la vida; la pau com a camí per a la resolució dels conflictes; la cultura i l'art com a instruments de la multiforme necessitat d'expressió humana; la investigació científica com a camí per a l'alliberament de la consciència humana de tots els diables, angelets, sants, coaccions, manipulacions, pors, mitologies, tradicions, tics... amb les quals els enquistats en els privilegis continuen maldant per a sotmetre les persones.

Alguns analfabets científics, sovint també, per a vestir la seva ignorància, acusen la ciència de totes les pestes, tot i que ells van al metge i que en general viuen més anys que si la ciència no existís, però això no ho veuen. I acaben dient aquell tòpic tan típic que fan servir els qui compensen la vergonya de no tenir interès pel funcionament de la natura: 

“Els científics van crear la bomba atòmica”. 

Anem a demostrar la mentida que representa aquest sofisme.

Les relacions energètiques de les partícules de l'àtom, les han anat descobrint i explicant una bonior de diferents científics. Aquests descobriments no són negatius, perquè de la comprensió de l'àtom se'n deriven d'altres descobriments posteriors a la bomba atòmica, útils i benignes.

L'energia atòmica la va desenvolupar un tècnic a partir del coneixements obtinguts pels científics. Si l'energia nuclear és dolenta o no, és un tema de debat, ja que l'energia atòmica no serveix només per a fer bombes; al meu parer, la seva tecnologia és excessivament perillosa i s'hauria d'abandonar.

La bomba atòmica la va construir un tècnic fent servir els coneixements dels científics. (això és essencialment dolent, però ho va fer un tècnic, no pas la ciència)

La bomba atòmica la va llançar un analfabet científic, en Harry Truman, que no va saber resoldre una guerra de cap altra manera. (Això és un genocidi, però no el va causa la ciència sinó els responsables de la fabricació de les bombes, i sobretot el polític analfabet científic abans esmentat que per a més inri era presbiterià, i havia estudiat principalment història, agricultura i música)


 Que ningú es pensi que culpabilitzo les humanitats del llançament de la bomba atòmica (ni els presbiterians!), només intento donar una resposta a algunes persones que m'han dit que la ciència en té la culpa. 
Tampoc vull que ningú se senti ofès pel fet de no tenir una formació científica; el que vinc a dir és que igual com hi ha una intensa formació humanística de caràcter general per a la població, a nivell científic, i durant molts anys, les assignatures més profundes (física, matemàtica avançada, biologia, genètica, etologia...) s'han encaixonat exclusivament dins les branques de les persones que anaven encaminades de manera més específica a carreres científiques, i en canvi els humanistes, molts dels quals acabaven amb càrrecs de responsabilitat, d'aquestes matèries n'eren pràcticament analfabets.

Amb tot, sempre hi ha excepcions, i acostumen a ser les més extremades: hi ha alguns integristes religiosos amb titulacions científiques, si bé també s'ha de dir que són minoria. En aquest escrit, i en general, em refereixo als efectes de la ignorància científica damunt la població en general, sense que es puguin menysprear les circumstàncies i els matisos de cada cas particular.
.
.
.

Monday, June 2, 2014

Primer dia de platja. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les.


El primer dia de cada temporada de mar és el més intens, tot i que l'aigua la sents com si acabés de sortir de la nevera. Però dus tants mesos sense amarar-te d'aquesta brisa humida i impregnada d'una sal que sembla que tot ho purifica, que et fa l'efecte que has tornat a casa. T'omples dels colors que has recordat tant al llarg del curs. Els has contemplat a les fotografies, has rememorat als mesos de l'hivern la sensació de la llum, impossible de descriure.
Ni les imatges enregistrades no poden reproduir els colors naturals, ni poden reproduir el fet d'estar dins d'aquests colors i abraçat a aquesta brisa com si fos una melassa marina salvatge que et dóna la benvinguda, però que no és carrinclona, perquè tu saps, i ella també, que si no la respectes, si te'n vas mar endins, embriag de bogeria, i si la tractes com si no tingués poder, et manllevarà la vida; això sí, sense deixar-te d'estimar en cada moment. S'assembla una mica a allò de les sirenes d'Ulisses: aprèn a escoltar el seu cant, gaudeix de la bellesa de la seva intensitat, però no perdis el cap. Amb la natura, no pots pecar d'excés de confiança; li pertanys, no et pertany. No t'atorguis familiaritats irrespectuoses, perquè aquesta bellesa que t'ha creat i que t'estima com una mare, et matarà si no la respectes, i tot haurà estat perfectament natural.

Hi ha qui, per a defensar qualsevol bajanada, apel·la sempre al caràcter natural de qualsevol fenomen, fa servir el nom de la natura en va, com aquells blasfems de les grans religions que diuen (els qui se les creuen) que fan servir el nom de déu en va. No podem fer servir el nom de la natura en va, perquè és cert que són naturals les orques, les balenes pilot, els dofins... però si ets tan babau de llançar-te a l'aigua a alta mar quan descobreixes una orca, i si ets tan ruc d'afirmar que et llances a l'aigua perquè t'estimes la natura i perquè no hi ha res tan natural com una orca... descobriràs que també entra dins de la lògica natural que l'orca et pugui mossegar, o que pugui jugar amb tu i enfonsar-te catorze metres cap al fons en menys de deu segons, i continuar-te enfonsant fins a cent metres de profunditat, i tenir-te cinc o sis minuts per allà baix si li ve de gust, o si li recordes a algú que li va fer mal un dia. No prendràs el nom de la natura en va. La natura també ha creat la mort. La natura extingeix qui no és capaç de sobreviure o qui representa un perill per a una o altra espècie dominant, o per a la seva pròpia espècie.

Davant d'una persona, el natural és admirar i estimar la intensa bellesa invisible que amaga rere la profunda bellesa visible que brilla sota del sol. Si en algun moment, algú, no té en compte que un ésser humà, més encara que un iceberg, oculta sota les aigües maragda d'un cos preciós, un pensament infinitament encara més preciós i més immens, llavors aquest algú ignorant es converteix en algú que menysprea, en algú que redueix, en algú que deforma, i al capdavall en algú que no tracta de manera humana les persones. Els qui no tenen en compte que en un iceberg és més gran allò que no s'hi veu que allò que s'hi veu, s'hi acaben estavellant. Una vegada, fa molts anys, en una altra ciutat i en una altra terra, algú em va dir que no deixava anar al seu fill de colònies perquè també hi anaven noies, i perquè, segons ell, el natural en un xicot de tretze anys, que viu a la mateixa casa que vint o trenta noietes de la seva edat, adolescents i boniques, és repassar-se-les, i que per tant no podia deixar que el seu fill anés de colònies. Vaig intentar, sense èxit, fer-li veure, que en un ésser humà el natural és aprendre a copsar la magnitud visible i invisible de tots els altres éssers humans, nois i noies, i que l'educació no era enterrar els problemes sinó superar-los. Qui es resigna a ser, ell o els seus fills, la bèstia irracional que alguns consideren que l'Homo sapiens és ineluctablement, i qui es limita exclusivament a aplicar a l'àmbit educatiu la filosofia de la por i de l'ocultació en comptes de treballar per a comprendre i respectar el caràcter natural i miraculós de la consciència i dels sentiments humans, renuncia de totes totes a qualsevol progrés educatiu. El natural en una consciència és descobrir que aquell cos que és tan bell és per damunt de tot una consciència encara més bella, i aprendre a conèixer-la i respectar-la.
La peculiaritat de l'animal Homo sapiens és ser capaç de comprendre i d'estimar l'abast immens de la consciència i dels sentiments de totes les persones que es va trobant per la vida. L'ensenyament autèntic no és aprendre a tancar les portes per evitar els robatoris sinó aconseguir amb l'educació que no calgui tancar-les. La societat lliure no és aquella que tapa els cossos per evitar que els mascles perdin el cap, sinó aconseguir amb l'educació que aquella bellesa que descobrim en l'altre ens recordi i ens posi dins del cor el que l'altre realment és: una consciència adorable i digna de ser respectada i estimada.