Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, March 18, 2015

Vivim tan poc.



Vivim tan poc, que tenir por és absurd.
I a l'equipatge amb què ens van deixar en aquest planeta, hi ha tantes andròmines perilloses, que qui ens el va preparar, o qui va permetre que ens el plantessin al costat, o qui sigui que ens va fer viatjar, haurà de respondre per les malifetes que les andròmines de la bossa puguin produir. De vegades, i segons com, tenim un equipatge tan inadequat, que tenir por és absurd.

I tot va tan de pressa, que el fet de no estar content un sol segon és absurd. Allò que perds, ho perds perquè ho has tingut. Allò que se'n va, ha estat amb tu, i aquesta és l'arrel del goig. I allò que mai no has tingut no pot competir amb allò que ja tens i que és tan gran; però si no mires el que tens, no veuràs la seva immensitat.

Som tant de carn, i ens dirigeix tant l'ocult de la ment, que sentir-se més que algú és absurd. I les normes i els cànons i els costums i les tradicions i els protocols escrits i decidits són tan arbitraris, i depenen tant de la decisió de tants que són de carn, que convertir res en norma és absurd, i estèril, i contraproduent. Qui imposa una forma es reencarna en el ridícul i en l'ofensiu. L'autèntic mal gust és imposar un gust en nom de no se sap quina tradició o quina norma de bèsties ancestrals. Qualsevol rei és de carn i el seu orgull, i la seva arrogància, evidencia l'encarnació del ridícul.

Vivim tan poc, que jutjar-nos és absurd. I diu la noia que crida tant, i que es pensa que té raó, que si un pateix, no és lògic que sigui bord, perquè aquell altre també pateix i no ho és. Però la noia, que es pensa que ho sap tot i que creu que té raó no s'adona que som diferents, que hi ha equipatges diferents. Ella, que per cert no és capaç de recordar les cares de les persones, no sap que venim amb un equipatge, i s'ha cregut el mite imposat pels “bons i savis avis i besavis” que diu que tots som iguals i que el bon déu ens ha fet perfectament lliures per a decidir com els àngels. 
La ignorància antropològica dels qui tracten amb persones fa que aquests fereixin les persones, perquè no les comprenen i perquè no es comprenen.

Vivim tan poc, que tot és clar, perquè l'instant, cadascun, és únic, i se'n va per a no tornar més. La fugacitat de cada punt del temps fa que tot sigui d'or immaterial i que, a cada clivella de temps, s'hi amagui un somriure lluminós i l'oportunitat de ser u amb algú que és allà.

Sovint, qui camina, no et veu encara que et miri, perquè no és a l'instant present. L'acció de caminar, massa vegades no és considerada una acció en sí mateixa sinó un estat de transició entre dos actes que sí que són  acció. La major part de les persones, sense adonar-se'n, consideren que els desplaçaments són formes de “no ser”, i sovint no hi són. Hi és el cos, que es mou i que avança, però la consciència viu pendolant cap al passat o cap al futur immediats; per això, sovint, quan algú camina per un carrer, no hi és, ni hi veu, ni hi sent, ni gaudeix de la caminada, ni s'adona que camina, ni veu les façanes, ni el cel, ni els núvols de cotó, de color rosat o de color llautó. 
I vivim tan poc que no hi hauria d'haver instants secundaris de no ser, perquè cada moment amaga un instant miraculós, que en si mateix és l'essència de la divinitat. Hi ha qui no creu en déu perquè li resulta increïble la seva existència; a mi el que em resulta increïble és l'existència de qualsevol cosa, fins i tot la meva existència.
.
.
.

3 comments:

Lídia said...

Preciós!

xavier pujol said...

Totalment d'acord. Fins i tot vivint molts anys, la vida es fa curta.
Ja no diguem res dels que es queden a mig camí.

Jere Soler said...

Gràcies pels comentaris! I perdoneu el retard a dir gràcies, però és que visc tan poc, que tinc tots els instants plens de coses, totes apassionants... :-)