Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 11, 2016

Berlín, caos, bellesa i llibertat.


Berlín. 
Els estudiants, als pupitres, duen gorra, si ho volen; i al costat de la llibreta, potser hi tenen un refresc de cola; però estan en silenci, escoltant atentament un professor que captiva la seva atenció.
Els policies, alguns, van amb els cabells llargs, i acostumen a dur piercings, o tatoos; els revisors del tren, si fa no fa, el mateix, però són molt eficients a l'hora de fer la seva feina.

Milers de quilòmetres cap al sud, i més a l'oest, hi trobem els atacs d'histèria d'alguns que s'enfilen per les parets quan un alumne entra amb gorra a classe, o quan es menja un bocí de pa. De vegades, es deturen les explicacions per a solucionar el gravíssim conflicte de la gorra, o del pa, o del refresc de cola... mentre la resta de grup, com que s'avorreix, juga a llançar-se boles de paper. 

Al sud, els policies han de seguir la línia estètica marcada per no se sap qui. I els revisors. I tota una bonior de personatges que es vesteixen amb l'eina de l'autoritat, que sovint és vista com un vestit de gala, com una medalla. Les cotilles de les normes d'urbanitat no escrites són hereves d'aquelles obligacions que el Movimiento Nacional imposava als funcionaris que tractaven amb la gent. 

Després de dècades de dictadura de llei, arriben dècades de dictadura social, a on, malgrat que les lleis siguin democràtiques, les mentalitats dels nens del franquisme, i dels educats pels nens del franquisme, continuen creient en els tabús i en els codis que els seus avantpassats van haver d'empassar-se per imposició. 

A Alemanya, la societat de l'obediència de les tres primeres dècades del segle XX, va trobar la seva vergonya i el seu fruit maligne en els nens educats en ella, que anys després del seu període educatiu, serien o bé els impulsors de nazisme o els qui el van obeir sense dubtar-ne, perquè tenien ben après que l'obediència era un hàbit de les persones ben educades.
Però Alemanya va reconèixer l'error i va tenir el coratge de no oblidar la història, de condemnar-la i d'aprendre de les tragèdies. Ningú no va considerar que fos obrir ferides la decisió contundent d'il·legalitzar els símbols nazis o d'aixecar memorials i homenatges als milions de víctimes del govern alemany de la dècada dels trenta i dels quaranta. Ningú no va protestar pels símbols que rendeixen tribut als qui van morir intentant de saltar el mur. Ni pels memorials que condemnen la crema de llibres. "Els qui un dia cremen llibres, acabaran portant persones a la foguera" va escriure un escriptor alemany al segle XIX, cent anys abans que les seves paraules es convertissin en realitat davant de la Universitat més important de Berlín. La cita està gravada en una placa al mig de la plaça a on els nazis van calar foc als llibres dels pensadors contraris al règim la mateixa nit que van ser cremats i destruïts els negocis i les llars de milers de jueus. A Alemanya, els honora haver condemnat la barbàrie. Més al sud, aquesta obligació resta pendent, i no està ni escrita a les intencions dels governs que, una vegada i una altra, es neguen a retornar els morts de les cunetes a les seves famílies, i que fins i tot ho impedeixen i en fan mofa. Fet i fet, manen els hereus del franquisme, i arriben a sentir-se orgullosos d'un temps miserable de privilegiats pels diners i pel règim, un temps de trepitjats pel fet d'haver perdut una guerra, o de ser diferents o de ser pobres, un temps de religió imposada, de filosofies perseguides, de boques tancades, de toros i futbol els diumenges a la tarda tediosos sense poesia ni alè de llibertat. Un temps de roba fosca i grisa, nuesa demonitzada, i gent encarcarada i empobrida intel·lectualment. 

A Berlín, a l'estiu, hi ha gent que pren el sol nua als llacs o parcs de la ciutat. Són una mena de gent que van tombar un mur amb la força de la mateixa gent, i que després de tombar-lo, en van deixar trossos alçats, allà mateix a on aquests trossos havien estat, i els van convertir en art i en crit de llibertat. Allò que retallava ànimes, ara les alça. La bellesa ha deixat d'estar tancada als museus i de seguir una línia concreta marcada pels pedants. Berlín és caos, bellesa i llibertat. S'ha alçat damunt les runes. Ha enterrat els búnquers de l'odi. Exhibeix el seu passat i se'n declara enemic ontològic. 
Per això, com algú altre ja ha dit, considero que qualsevol persona lliure és ciutadana de Berlín. I com a persona lliure que intento ser, em sento orgullós de poder dir que jo també sóc berlinès.          
































1 comment:

Oriol23.cat said...

Molt xulo . M'agradarà seguir-te...Bon dia!!! !!*!!