Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, October 16, 2017

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels




Avui ha estat un dia estrany. Ens hem llevat amb la intenció de passar el dia per Viladrau i Sant Hilari, cercant el rastre d'en Serrallonga; però ha estat impossible. L'autopista anava carregadíssima. La C-17 tenia retencions fins a Vic i ens hem atipat de cotxe. A l'últim, hem decidit agafar les carreteres a on no hi hagués embussos, i deixar-nos endur pel destí, a veure a on anàvem a parar. Hem acabat a la carretera de Caldes de Montbuí, però hem passat de llarg Caldes i hem anat en direcció a Centelles, sempre triant el camí a on hi hagués menys cotxes. Finalment, com que ja era quasi el migdia, m'he ficat al primer poble que he trobat, que era Sant Quirze de Safaja, i he buscat el centre del poble. No trobàvem lloc per aparcar perquè és un poble molt petit i quasi no hi havia espai. Hem trobat una petita plaça, i he deixat el cotxe ben aprop d'una paret al costat d'una església. Al baixar del cotxe hem vist que era un cementiri; i a la porta del cementiri, hi he vist un petit monument dedicat a un dels personatges de la meva vida "Màrius Torres". M'he quedat glaçat, perquè feia anys que pensava buscar a on estava enterrat per anar-li a fer una visita algun dia.

La porta del cementiri estava tancada amb clau, i no hi havia ningú als carrers del poble. Quan ja estava resignat, i em pensava que no podria entrar-hi, ha aparcat un cotxe i ha baixat una parella gran amb unes claus. Anaven a posar flors a un familiar. Els he demanat si podíem entrar-hi, i m'han dit que sí, que encantats. El cementiri era increïblement petit, i el nínxol de Màrius torres, tan senzill i tan a prop de la terra com la seva poesia.

Màrius Torres m'ha inspirat llibres i relats que he escrit: Llunyanies, La noia de la Residència de les muntanyes... a on fins i tot hi surt com a personatge. M'ha emocionat moltes vegades també amb la Cançó a Mahalta, que un dia una noia jove que es deia i es diu Laura em va dir que valia la pena d'escoltar. Jo en aquell moment coneixia només La ciutat llunyana gràcies a la Montserrat Roig; però Cançó a Mahalta em va obrir un univers i em va inspirar un altre llibre, que encara és inèdit.
Pensant en aquest episodi d'avui, en què m'he trobat al costat de la tomba d'en Màrius, m'he sentit ben bé com si l'atzar, o alguna altra realitat, m'hi hagués arrossegat. Quantes casualitats! Els embussos a la carretera; l'atzar de triar la menys transitada. El primer poble que m'ha sortit a l'hora gairebé de dinar. El primer lloc a on he pogut aparcar... i pam... el cementiri de Màrius Torres. Jo anava a buscar un bandoler, en Serrallonga, i un poeta m'ha arrossegat fins al seu costat.

A la tarda, havent dinat; hem decidit acostar-nos al Marquet de les Roques, la casa d'estiueig de Joan Oliver (Pere Quart) a Sant Llorenç del Munt, a l'anomenada Vall d'Horta. No hi havia ningú!!! Ningú!!! Imagineu-vos, la solitud de la muntanya, el castell modernista d'en Joan Oliver, el record de Carles Hac Mor i un recital al qual fa nou anys vaig participar en aquell mateix lloc. L'emoció de Màrius Torres encara al cor... i Llavors he tret la guitarra i li he cantat a Joan Oliver el seu poema, amb la melodia que va crear Lluís Llach. I m'he trobat el segon poeta del dia ben a prop.
.
.
.

Saturday, October 14, 2017

La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones.


A song written in 1985 by Frank and Seán O'Meara, about Grace Evelyn Gifford Plunkett, an Irish artist and cartoonist who was active in the Republican movement. She married her fiancé Joseph Plunkett in Kilmainham Gaol only a few hours before he was executed for his part in the 1916 Easter Rising.

S'acosta el desè aniversari d'aquest blog. 
Si m'haguessin dit fa deu anys que duraria tant, no m'ho hauria cregut. Si m'haguessin dit que les circumstàncies polítiques del país serien avui dia les que són, encara m'ho hauria cregut menys. 
És aquest un temps en què cauen les màscares, sense por ni vergonya. Uns gosen protestar contra el "Gobierno de España" perquè no ha aconseguit que els mitjans de comunicació estrangers censuressin la realitat del que va passar aquí quan el "Gobierno" va decidir agredir ciutadans de totes les edats que mantenien una actitud pacífica. 
Les estratègies dictatorials es consideren correctes, acceptables, provocant d'aquesta manera escàndol en altres països que no comprenen com aquestes afirmacions es poden produir dins d'un estat Europeu que s'anomena a sí mateix democràtic, i no comprenen tampoc com després de realitzar-les, no passa res, ningú dimiteix, ningú s'avergonyeix. 
No passa res bo i tota la corrupció, judicis, imputacions, indicis, condemnes, registres... patits merescudament pel "partido" del "Gobierno". No només no passa res sinó que la intenció de vot a Espanya indica que la població els continua donant suport. No passa res malgrat l'atac a cívils per part de les forces de seguretat del "Estado" el dia del referèndum, agressió desproporcionada confirmada i condemnada pel món. No passa res ni aquí, ni a la Unió Europea. 
El canvi de fronteres continua sent un tema tabú per l'economia del món, la qual mana intentant per tots els mitjans que no ho sembli. El canvi de fronteres, que fins ara s'ha produït gairebé sempre amb vessament de sang, continua essent un dret dels pobles que no es concedeix si no és amb una violència inhumana i tirànica. Catalunya està intentant traçar els seus límits, els que com a poble ha decidit, només amb la força dels vots i de la paraula; i la tirania legalista de la vella "España" amb la connivència de l'ancestral i antiga Europa, agredeix, amenaça, espanta, crida, condemna, empresona, i es desespera; potser intuint que el poble no es pot aturar sense que l'agressivitat antidemocràtica del "Estado" quedi en evidència.
Que fàcil que és modificar les lleis per aconseguir que un estat satisfaci les necessitats democràtiques dels pobles que el formen! I això no es fa perquè no es vol.
Que fàcil que és modificar les lleis, i fins i tot la constitució, per a satisfer les exigències econòmiques dels qui ens han deixat diners! I això es fa perquè no queda més remei.
Que fàcil és modificar les lleis per facilitar la fugida d'empreses de Catalunya! I això es fa immediatament perquè es vol.
No té sentit tampoc demanar raonaments als qui ja han pres la decisió d'ofegar les aspiracions d'un poble sigui quina sigui la raó democràtica, les exigències dels drets humans, el sentit de la justícia, l'aspiració i dret de llibertat de totes les cultures... Els testicles pesen més que el cervell de les persones que es deixen endur per l'instint de domini i d'imperi. És aquí a on la bondat humana es troba a faltar, o a on es confon amb aquest instint tribal de possessió que els du a diferenciar entre bons i dolents, essent per ells els bons els submisos, i els dolents els qui decideixen ser lliures; no hi ha opció. Els braus sempre duran banyes, i escometran tot el que se'ls posi per davant; no els expliquis res relacionat amb drets, amb empatia o amb humanitat; tenen banyes i són braus, i no hi ha res més. Tot el que pugui semblar que hi ha, és un sofisme disfressat de lògica que no se sosté i que pretén únicament enganyar el món; però al món no se'l pot enganyar amb facilitat, per això, després de molts anys, i de molt sofriment, acabarà guanyant el poble.
És fonamental, per a no perdre la raó ni el dret, no fer servir mai la violència. Els violents trien el seu propi destí. Els violents escullen el seu propi vestit miserable, el full de ruta amb el qual entraran dins la història com els opressors i els patètics; per molts esforços de maquillatge que intentin fer. La violència no té futur en una societat de persones que situen la bondat humana, el dret de tots els éssers humans a ser lliures, la pau, la cultura, la felicitat... com a primer objectiu de l'existència. Els conceptes antics i bestials com la venjança, la rancúnia, l'odi, el menyspreu, el domini damunt dels altres... no han de jugar cap paper en aquells pobles i persones que el que volen per damunt de tot és un món més lliure i una humanitat més feliç. No val la pena res si per aconseguir-ho es perden els principis identitaris que ens han fet existir com a poble i com a espècie: l'empatia, la intel·ligència, la col·laboració, l'esforç, el treball, el respecte mutu, la llibertat, la tolerància, la cultura, l'amor. 
Hi ha valors infinitament superiors a la supervivència. La vida val més que la supervivència. L'honestedat val més que la supervivència. La supervivència sense la bondat no te raó de ser. I tots aquests valors són els únics que poden dur a la victòria. La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones, la que abraça el nexe comú entre tots els éssers humans, siguin del país que siguin i tinguin les idees que tinguin.

Monday, October 9, 2017

Pobre Espanya!



Tenen tot el dret, els defensors de la unitat d'Espanya, a manifestar-se; igual com el tenen i el tenien a votar que no, a votar a partits que defensin la unitat, a fer propaganda dels beneficis d'estar junts, a explicar-ho i a intentar convèncer.
Ara bé... que difícil que ha de ser defensar aquesta opció i tenir de companys de mani i de causa a personatges que duien cartells a on hi posava "Las papeletas son peores que las bombas de ETA"! Molt difícil caminar al costat d'aquests rètols que banalitzen la maldat del terrorisme i de la violència i que pretenen fer creure que són menys dolents que els vots de la gent de les ciutats i dels pobles que diumenge malgrat la violència patida van poder votar. I els qui apedregaven balcons a on hi havia estelades! I els qui volien atonyinar periodistes amagats rere ulleres de sol dil fascio! I els qui exhibien banderes nazis, o franquistes, i aixecaven la mà a l'estil del fuhrer! Que difícil defensar la Catalunya espanyola amb espanyols que es feien passar per catalans! Jo em sentiria incòmode.
Em sap greu, perquè hi ha una altra Espanya; molts la coneixem i l'estimem. L'Espanya que no té por dels vots, i que més aviat els veu com una oportunitat per a reforçar la unitat, ja que aquesta unitat, si és votada, serà més forta i més real que si és imposada per llei i amb l'amenaça de la presó. Hi ha una Espanya fins i tot capaç de conviure pacíficament amb independentistes, sense insults, sense el radicalisme de les amenaces de mort i de presó. 
Per què una manifestació a favor d'Espanya ha de tenir només els colors groc i vermell...? També és d'Espanya el color morat. També són espanyols els qui volen que el Cap d'Estat es voti. Que curiós que aquesta Espanya amant de la llibertat, entusiasmant, generosa, valenta... no s'intuís enmig de tants nazis! La imatge que el món ha rebut de l'expressió d'ahir, pel que he llegit a diaris del món, és una descripció d'Espanya intensament de mitjans del segle XX, com si la segona guerra mundial no ens hagués ensenyat res.
Encara que pugui sembla rar, m'hauria agradat sentir-me seduït per una altra idea diferent a la caspa i l'agressivitat. No m'explico com alguns polítics teòricament de vocació progressista poguessin participar sense rubor enmig de tanta impulsivitat i de tan poca intel·ligència.
A on és l'Espanya del segle XXI, l'Espanya capaç d'entusiasmar els joves (els joves normals, vull dir, no em refereixo als que alcen el braç a l'estil nazi o canten el cara al Sol)?

Podria dir que a mi m'és igual, perquè la independència de Catalunya és un fet; si no arriba a ser ara, no trigarà gaires anys; les atrocitats de les forces de seguretat s'han encarregat de fer entendre de per vida a les generacions de nens i de joves de quin costat poden estar si volen una societat pacífica i civilitzada. Els nens d'una guarderia, l'altra dia, van plorar quan va passar un helicòpter de la policia espanyola; i en una altra escola a on la policia anava a fer una xerrada en un curs de primària, també hi va haver plors i por. Per tant, la independència és un fet, només és qüestió de temps. Per això dic que podria dir que m'és igual; però no m'és igual, perquè m'estimo Espanya i la seva gent, igual com m'estimo França, i Escòcia, i tants llocs fantàstics del món; en tots ells, i a Espanya també, hi ha gent adorable.
.
..

Friday, October 6, 2017

GOIGS DE LA MARE DEL DIABLE


GOIGS DE LA MARE DEL DIABLE

Que negre que és el pou rere els teus ulls el buit d'acer forjat amb la ignorància amarga. Que fred que és el teu mot, eixut d'humanitat, poruc, covard, fatxenda. Quin mal que fa el teu gest encarcarat, la màscara que oculta potser un no res que es mor. Que trist el teu somriure fals de boc, quan li toques els pits a la noia que plora. Quin sofriment tan gran la teva mare, quin sofriment tan gran... Pica i mor qui pica i mata. Pica i una mica esclata un plor en un racó de cor que mor. Fica el cor a la sabata, i trinxa l'ull i bull la ràbia, saba d'arbre quan es tomba i les arrels surten del tot. Pobre mare! Quin dolor!

Tuesday, October 3, 2017

Crònica del dia del Referèndum d'Independència (per Mathew Tree)

El següent escrit és del Mathew Tree, el va publicar al seu Facebook. 
     Ell, gentilment, m'ho ha deixat penjar aquí.

On the evening of the September 30th, I went on a stroll to my nearest polling station, the Fort Pienc primary school at the far eastern end of Barcelona's Eixample district; the same school which my children had attended from the ages of three to twelve. So I knew quite a lot of the people there, who were putting up signs on the walls supporting democracy and the right to vote and were going to spend the night there, organising activities that were non-referendum-related, as they knew they would get visits from the Catalan police, who had instructions to close any premises in which 'referendum-realted activity' was taking place. 
The police had been twice, had been exquisitely polite, took note of the number of people staying overnight and left. The atmosphere inside was bristling with excitement, of a kind I'd seen before (on the major Catalan demonstrations of 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 and 2017) when people who thought they'd never stand a chance of seeing any real change in Catalonia suddenly found themselves doing the changing themselves.

An app named 'Call to Democracy', downloaded by millions of people, advised everyone who wasn't staying the night to be at the polling stations at 5am the following day: four hours before they opened. This was to prevent any attempts by the police to break in and steal the ballot boxes. I got there at five to five, it was still dark, and already hundreds of people were waiting in a drizzle which took another quarter of an hour to turn into a downpour. Nobody left, including the ones without umbrellas. We waited and chatted. At around six, I went back home to get an umbrella and some dry shoes and socks. On the way back I went to the bar of the bus station opposite the polling station for some water. The Catalan government spokesman was on the TV, announcing that, in order to allow citizens to vote at schools which had been evacuated and sealed off by the police, a universal census had been activated, meaning that with suitable ID, anyone could vote at any available polling station. Not long after I got back to the crowd, the streetlamps clicked off, just as natural light was starting to ease its way into the sky.
A little later, a helicopter belonging to the Spanish National Police began circling over us, spotlights on, for about an hour. No press helicopters, because Madrid had sealed off Catalan airspace for the weekend to avoid journalists taking pictures of the huge crowds waiting patiently at polling stations all over the country. 9am rolled around but the doors were still shut, because the Spanish authorities had blocked the servers to prevent voting. The school's IT expert arrived, and fixed the problem, at least for the time being. The elderly were given priority, and soon a corridor in the crowd was made so that a thin line of men and women in wheelchairs or leaning on walking sticks or their grandchildren, could wend their way into the school. A little later, the first of them emerged to universal applause. One (very) elderly man in a wheelchair raised his fist and yelled 'Long Live Free Catalonia!'. These were, after all, people who had lived through the worst years of the Franco dictatorship, when simply saying something in Catalan within hearing of the wrong policemen could get you beaten up or thrown into jail (later, on Twitter, someone told how his grandmother had been beaten by police for saying, in a baker's, in Catalan, 'Who's last in the queue?').
Anyhow, to cut a long story short, there was a lot of waiting, hours and hours of it, with the server crashing every thirty minutes until finally the IT guy found a definitive solution, in the early afternoon. By this time we had heard news from the three other polling stations in our neighbourhood. Some people had been over there and then returned with videos of people being beaten, dragged and kicked by heavily armed Spanish National Police, who had broken into the premises by climbing fences or smashing open windows and doors. All in order to get the ballot boxes. A Catalan public TV news app started to broadcast news of the number of people injured around Catalonia in similar operations: by midday there were just over two hundred of them.
I asked a passing camera crew where they were from. France 4. Their camerman had been swiped with a baton when filming at the nearby Ramon Llull polling station. People were now coming in to Fort Pienc from that and other neighbouring polling stations, including a woman whose arm was in a sling and her fingers in splints. I asked her what had happened. Her name is Marta Torrecillas, she's 33 years old and works for the Catalan government as an Adminstration Department Head. She was at the Pau Claris polling station when the police came in. No sooner did they see the accrediation around her neck identifying her as a Catalan government worker, than they ripped the plaque off her, and, laughing, started lifting her skirt and lowering her blouse, before throwing her down a stairway. One policeman then broke three of her fingers, one by one. (He has been identified as agent 4U21, and - it goes without aying - is still at large). She had the stunned, dazzled look of someone who cannot yet fully believe what has happened to them. After having been thus abused and tortured, she had made her way to Fort Pienc, and voted. Indeed, our polling station, thanks to the size of the crowd that never left its side, remained untouched by the Spanish police.
News from other places - where friends and family of the people outside the Fort Pienc polling station had voted, or tried to - started coming in. In Sant Cebrià de Vallalta, a tiny muncipality off the Maresme coast, north-east of Barcelona, people had been dragged down stairways; in another tiny village, Aiguaviva, near Girona, tear gas had been used.
The helicopter came back several times and buzzed above us for a while before heading off again. And then images started flooding in on smartphones from all over Catalonia: people being shot at with rubber bullets (banned in Catalonia) while they tried to help an injured man into an ambulance; a middle-aged woman with her face covered in blood; young women being dragged along the floor by their hair; an injured politician being whacked a second time as friends tried to get him through a police cordon. All in all there was an average of eight injured people for every polling station that was attacked. 700.000 people of a total census of 5,400,000 had been prevented from voting, either because they couldn't make it to an untouched polling station or because the servers were down or because they were being attended to by paramedics.
For the last 40 years I've watched as time after time, Catalans have been treated like foreigners (or worse) in their 'own' state by central government and its affiliated media. A conflict which sooner or later had to have some kind of resolution. For many years, the opreferred option was to turn Catalonia into a federal state, along the lines of the Basque Country. Since the federal option was quashed by Madrid in 2010, independence was all that was left. Little wonder, then, that this year just under 80% of the Catalan population wanted a referendum on whether Ctalonia should become an independent republic, or not. Despite seemingly insuperable obstacles, the Catalan government, backed by a pro-independence parliamentary majority, duly organised one. Apart from at least partially revealing what Catalans wanted, the referendum also showed us what Madrid really thinks of us, when push comes to shove: that from its point of view, the only acceptable option is that we - literally -keep our heads down, shut up and pay our taxes (the highest regional tax rate in Europe). Or we will be terrorised. There is no other Spanish or European region which is in this position (and by the way, you pompous English pontificators - and there are only a few of you, fortunately - who claim that those Catalans who want independence are all either manipulated or money-grabbing, we know exactly who we are and what we think and why).

The latest news, just in today (02/10/2017), is that the thousands of violent men in uniform who showed such loathing towards us yesterday, are being asked by the state to stay on in Catalonia for an indefinite period. And it's not so they can learn the language.
.
.
.
.

Image from Alhzelia in the wikipedia, CC BY-SA 2.0

Sunday, September 24, 2017

És el vent insistent qui m'empeny riu avall...

Cover d'una cançó de Joan Vilamala

Bufa el vent, i arran de codina fa, si fa no fa, l'olor de sempre. Sembla mentida que amb un paisatge tan bonic, i en una posta tan dolça, hi hagi qui decideixi posar-se nerviós i violentar un país sencer pel gest lleig de no deixar-lo votar, i pels mots lletjos i agressius que diuen que posar un paper en una urna amb una opinió és en aquests moments un delicte.
El paisatge natural, la llum acarabassada del captard, hauria de ser suficient per a fer pensar als repressors la quantitat de gent maca que estan ofenent, els milions de persones de totes les edats i sexes que estan etiquetant com a delinqüents, les famílies honrades a les quals estan insultant i encadenant a no poder decidir, ni tan sols expressar, allò que els agradaria per la seva terra.
El normal seria que els repressors polítics sentissin vergonya; vergonya de detenir, i d'emmudir, gent honrada i treballadora; vergonya de perseguir paperetes com si tinguessin fòbia a la democràcia; vergonya de dedicar més esforços i diners a reprimir una votació que a buscar les pistes de tota la trama de corrupció i de malversació que afecta el seu propi partit; vergonya profunda d'ofendre gent maca i normal que intenten cada dia llevar-se per a tirar endavant la seva família i la seva empresa.
El paisatge, hi continuarà essent; i un dia, les generacions que vindran miraran els temps que estem vivint i ens jutjaran. Fora bo, avui, i sempre, poder respirar profundament, i llançar-los als que vindran, i des del nostre temps estrany, un petó i una abraçada; i dir-los, amb el cor a la mà, que la vida que intentem tirar endavant val la pena, i que ho fem el millor que podem malgrat els errors, i que ens sentim orgullosos d'estimar la pau i la llibertat, perquè al capdavall, allò que queda, és la satisfacció de voler fer en cada moment allò que és correcte encara que de vegades, com tothom, ens puguem equivocar. 
.
.
.
.

Sunday, September 17, 2017

Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol


Fa una estona. 
Aquesta tarda. 
Al Montcau mentre el Sol s'adormia. 
La meva filla gravava. 
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent. 
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.

Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.

Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
.

Thursday, September 7, 2017

Homes ànec, vidres vermells als ulls i "només existeix allò que jo entenc"



L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.

L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.

L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
.
.
.

Saturday, September 2, 2017

Homo Fictum



El món és ple d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat d’estimar, d’imaginar i de sentir. 

Som tots iguals en dignitat, en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i representen un fre per a la construcció d’una societat millor.

Doneu-me gent que no sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada, i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança. Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents. Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies polítiques necessitin arreglar res irreparable. 

I ara algú dels que llegeix està pensant: 
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró» 
Tu? Tu no el vas conèixer. No ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. 
Igual com a l’univers hi ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles. La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes, sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment. L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni serà mai jutge. 

Es predica a totes les religions el caràcter de déu com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai; perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple. 

L’exercici de jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor, una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que déu té agulló. 

Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap verb que defineixi en ells essències ontològiques.

Tornant a la misèria humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels «bons», dels «nobles» (en contraposició als que són considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla or.

Totes les persones són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella mateixa es configura el seu propi càstig. 

El pitjor càstig de qui fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema determini pels culpables. 

Qui fa mal algú altre és digne de llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.

Les societats tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà». 

Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires. 

La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai... passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que la vida valgui la pena.         
.
.
.

Wednesday, August 30, 2017

Per què no somniar, si no val diners?


Quatre dies,i t'enfades? 
Mentre tingui el turó, un xic desert;
i un dia Sol, l'altre pluja i trons; 
i una guitarra; un tros ignot de mar,
 perquè el pèndol del temps s'aturi al present...
Quin tresor, la vida!

Enfadar-se? Gruar? Patir?
Si al capdavall, acabarem morts...
Per què no somniar, si no val diners?
Per què no sentir cada nit, quan t'ajeus per descansar,
la pau a la panxa i a la ment pel fet de percebre la riquesa,
que no és altra que el verd dels arbres, el present,
i aquell petit bri d'amor que haurem donat
que donem sempre,
als qui aquesta existència contundent
ens posa al costat en el temps i en l'espai.

Ara, si em permets, et deixo, queixant-te...
Me'n vaig al meu racó secret de mar i de Sol.
.
.
.

Tuesday, August 15, 2017

On és el feixisme?



Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!». El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò, sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!» «No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"...  el tens a dins per molt progre que et consideris, per molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i, quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un «no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar (tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida... algun dia... arribarà a ser del tot.   
.
.
.

Tuesday, August 8, 2017

Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida

Whalt Whitman

La mort és absència. 
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal entès i que els humans no podem desaparèixer així com així. Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció, i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i és indolor. 

I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets; sorprenentment, encara ho ets. 

Al final, et queden els poetes romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog. Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
.
.
.  

Friday, August 4, 2017

Cròniques de les platges tèxtils. Lamentacions de les generacions perdudes. Els fills dels morts de les cunetes, que no han nascut. I l'esperança d'un nou temps de flors i llibertat.


Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!

L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.





Pobre generació educada pel franquisme! 
Quina merda de mala sort! 
És clar que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels barrots. 
Pobre periquito quico quico...! 
Ell es veu mono i modern, i fins i tot lliure, però és una desferra. 
Els barrots més difícils de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la mediocritat... al capdavall no veu la presó.
Però a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència; per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.
L’Espanya d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual, sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als supervivents de la repressió, i ha estat escopida i demonitzada.
I avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se purament en els diners. 
Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris, més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac: «la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els meus germans petits, a casa sols amb la play4».
La platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa, amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es integrista, i que va de demòcrata i de modern.

Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i estúpida.
Torna a casa ja llibertat!
Darling be home soon!



.
.
.
.
.

Monday, July 31, 2017

Els temps estan canviant? O no...

Fa un any de la gravació a la Mola...

Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per anar-se’n de creuer.

Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou. Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes, s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren pels qui no pensen com ells.
Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades, sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan d’acord amb l’opinió del grup.

Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així, perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares, pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.

He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les paraules i la confiança.

Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el mateix, que és que els temps estan canviant.

Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.

Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què? Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.
Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus» diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols, malgrat les teves barres i la teva barra.

Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel, per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús, per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!



Friday, July 28, 2017

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.


En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 
És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 
Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.
 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 
I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?
Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?
Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?
El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.
Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 
La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.
Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.
Bon dia tingueu! 

Wednesday, July 26, 2017

Els sons de fons de la vida, i l'oxitocina.



Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.
Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament. 
Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental. 

Tuesday, July 25, 2017

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 
Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"
Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.
.
.
.
  

Monday, July 24, 2017

Still ruht der See


Still ruht der See, 
die Vöglein schlafen
ein Flüstern nur, du hörst es kaum
Der Abend naht, 
nun senkt sich nieder
auf die Natur 
ein süßer Traum
auf die Natur 
ein süßer Traum

Still ruht der See, 
durch das Gezweige
der heilge Odem Gottes weht
Die Blümlein an 
dem Seegestade
sie sprechen fromm 
ihr Nachtgebe
sie sprechen fromm 
ihr Nachtgebe

Still ruht der See, 
vom Himmelsdome
die Sterne friedsam niedersehn.
O Menschenherz, gib 
dich zufrieden
auch du, auch du 
wirst schlafen gehn
auch du, auch du 
wirst schlafen gehn

Text und Musik: Heinrich Pfeil – 1879

Sunday, July 23, 2017

D'on ve la llum?



D'on ve, la llum?
Del fons, del fum
del cel, que obrint l'escletxa encén el mar.
Dels estels, de les onades,
del maragda ocult dels somnis
de sirenes i grifons,
al lent viatge de l'estrella a l'horitzó.

Tot es fa roig;
fins el puny
que s'alça amunt per tots els morts:
els que han viscut la vida sense sol,
els que han temut els raigs, la carn, els sons...
El dol
els ha esculpit la vida,
els ha enfonsat el cor, el riure, el vol
del nen que en ells un dia ho era tot.

D'on ve la llum?
Quan no sabries dir si és blau o és verd,
i la sal pels narius t'adorm despert,
i el fred dels ossos t'abriga l'anhel,
i ets brum i mar i blau i sal i cel.

D'on ve, la llum?