Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, August 15, 2017

On és el feixisme?



Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!». El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò, sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!» «No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"...  el tens a dins per molt progre que et consideris, per molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i, quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un «no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar (tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida... algun dia... arribarà a ser del tot.   
.
.
.

Tuesday, August 8, 2017

Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida

Whalt Whitman

La mort és absència. 
Alguna realitat en tu no hi creu fins que no topa amb l’absència. Esperes que ell arribi, que digui que tot ha estat un mal entès i que els humans no podem desaparèixer així com així. Alguna cosa en un mateix creu que la naturalesa farà una excepció, i que aquest cop la mort no serà tan radical, i l’absent podrà venir a cops a fer una copa i xerrar una estona. Però et trobes amb l’absència i et fas conscient de la realitat, de la buidor, d'allò que feies fa un any amb la persona que ja no hi és i que llavors era tant. I et preguntes a on és. I saps de bo de bo, que les cendres de damunt del moble no són ell. I la mort en sí et fa una mica menys de por, perquè no ser... o és absurd, i no és; o és, i és indolor. 

I el cap se’t rebel·la i no vols envellir. Llavors mires una mica la mort amb admiració, com si fos l’àngel que ens pot atorgar el do de no ser mai vells. A l’últim t’adones que ser vell no existeix, igual com el fet de dur un vestit un xic arrugat, que no canvia la persona que el du. I et poses a córrer cada dia una estona, imaginant-te que encara ets atractiu; i a ulls d'algú, encara ho ets; sorprenentment, encara ho ets. 

Al final, et queden els poetes romàntics anglesos per a creure en l’eternitat; en una eternitat que no és patrimoni de les religions, sinó d’aquells que tinguin la capacitat de somniar i de crear. «Quan m’hagi fet massa vell per somniar, et tindré a tu per recordar com es fa» diu una estimada cançó irlandesa que un dia d’aquests penjaré en aquest blog. Avui vull afirmar la meva fe en els poetes romàntics anglesos, que van morir, però que encara són vius, i que d’aguna manera representen la prova que la mort no existeix. Ells em van educar quan jo tenia només deu anys i els llegia ajagut en una hamaca que sostenien dos pins al Pla de Sant Llorenç. Ells van aparèixer a les publicacions del Reader Digest que jo devorava de petit, i, sense saber-ho, vaig començar a aprendre una ètica despullada de religiositat, fruit de les reflexions massòniques de les grans ments il·lustrades dels Estats Units als segles XVIII i XIX. Thomas Jefferson, Oliver Wendell Holmes, Whalt Whiltman, Henry David Thoreau, John Adams, Lord Alfred Tennyson, Mark Twain... Ells em van salvar, m’han salvat, de la foscor dels integrismes. I ara, davant aquesta absència que la mort em regala, em fan adonar, a través d’estranyes coincidències, i de revelacions personals intransferibles, que ningú no mor, que més enllà de la vida, ningú no jutja; no hi ha judici, no hi ha lligams amb el passat. L’existència no té un sentit d’utilitat. Res de la vida serveix per a res fora de la mateixa vida. La humilitat de Déu fa que es negui a ser jutge, i la grandesa de l’existència fa que els poetes, els nens, els borratxos, els bojos i déu... tinguin raó.
.
.
.  

Friday, August 4, 2017

Cròniques de les platges tèxtils. Lamentacions de les generacions perdudes. Els fills dels morts de les cunetes, que no han nascut. I l'esperança d'un nou temps de flors i llibertat.


Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!

L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.





Pobre generació educada pel franquisme! 
Quina merda de mala sort! 
És clar que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels barrots. 
Pobre periquito quico quico...! 
Ell es veu mono i modern, i fins i tot lliure, però és una desferra. 
Els barrots més difícils de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la mediocritat... al capdavall no veu la presó.
Però a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència; per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.
L’Espanya d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual, sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als supervivents de la repressió, i ha estat escopida i demonitzada.
I avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se purament en els diners. 
Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris, més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac: «la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els meus germans petits, a casa sols amb la play4».
La platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa, amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es integrista, i que va de demòcrata i de modern.

Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i estúpida.
Torna a casa ja llibertat!
Darling be home soon!



.
.
.
.
.