Quatre dies,i t'enfades?
Mentre tingui el turó, un xic desert;
i un dia Sol, l'altre pluja i trons;
i una guitarra; un tros ignot de mar,
perquè el pèndol del temps s'aturi al present...
Quin tresor, la vida!
Enfadar-se? Gruar? Patir?
Si al capdavall, acabarem morts...
Per què no somniar, si no val diners?
Per què no sentir cada nit, quan t'ajeus per descansar,
la pau a la panxa i a la ment pel fet de percebre la riquesa,
que no és altra que el verd dels arbres, el present,
i aquell petit bri d'amor que haurem donat
que donem sempre,
als qui aquesta existència contundent
ens posa al costat en el temps i en l'espai.
Ara, si em permets, et deixo, queixant-te...
Me'n vaig al meu racó secret de mar i de Sol.
.
.
.
.
.
.
No comments:
Post a Comment