Nuesa literària

Reflexions de Virst, l'extraterrestre, sobre la mort.

2012-01-30T20:08:00.001+01:00

L'edifici que s'amaga rere els xiprers és el Mausoleu d'August.

Molta gent, a Roma, passen pel costat i no ho saben,

però el cos gran emperador s'amaga dins d'aquestes pedres.

"La mort és una realitat indefugible, per la qual cosa, no té sentit tenir-li por. No es pot tenir por d'una realitat segura, perquè llavors la por també serà segura i inevitable. Si l'existència té un sentit positiu, tot allò que és segur no pot ser dolent. La convicció que l'existència és ineluctablement positiva ens porta també a estar convençuts que la mort inevitable és positiva, encara que, mentre no l'hàgim experimentada, no ho puguem entendre. Hem de perdre, d'una manera descarada, la por a la mort; és l'única manera de vèncer-la. En el moment que hàgim perdut la por de la mort, podrem viure intensament"

Fragment de "Informe sobre l'Homo sapiens", de l'explorador extraterrestre Virst.

Aquest informe està inclòs dins del llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània.

Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

2012-01-27T19:17:00.003+01:00

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.

Si els somnis, alguna vegada, són...

2012-01-25T15:00:00.000+01:00

Tenim dues opcions: creure que allò que tenim entre mans pot transformar la humanitat i mimar-ho com si el futur dels nostres descendents sortís beneficiat de l'èxit de la nostra tasca, o acomplir amb allò que tenim entre mans convençuts que no serveix per a res i que mil vents s'enduran sense remei el fruit del nostre esforç. Les dues opcions són falses, però nosaltres n'hem d'escollir una; hem d'escollir perseguir la utopia, o resignar-nos a l'obligació rutinària. Que cadascú trii una mentida o l'altra. La veritat va massa pel mig i entestar-nos a prioritzar-la ens faria perdre pistonada. I al capdavall els somnis, si alguna vegada són, són perquè ens els hem cregut. I això val per totes les feines i per totes les tasques.

El secret de la felicitat i els vestigis de l'antiguitat a la riera.

2012-01-22T15:35:00.001+01:00

Les pedres ens informen de la història del paisatge, la qual és força més antiga que la història d'éssers tan efímers com nosaltres. La Riera que baixa del Montcau, i que s'estén fins a Terrassa, i de Terrassa al Barcelonès, mostra, a les rodalies de la seva naixença, els estrats d'argila i de pedres que assenyalen els anys i els segles.

Cerquem dins de cada estrat vestigis d'una vida antiga fossilitzada, que hagi pogut quedar atrapada enmig de les pedres de primavera que un riu antic amuntegava al llarg del seu curs. En trobem una de sospitosa, potser una cloïssa, qui-sap-lo. És petita i ens la guardem per a mostrar-la a algun expert. Cerquem, també, no ja als estrats sinó arreu, possibles restes dels homes i de les dones antigues que van habitar aquests boscos. Aquest propòsit és més feixuc i ara per ara roman sols als somnis. Però en algun racó d'aquesta riera, o als torrents que baixen fins a la vall, hi reposen, amb tota seguretat, els ossos dels l'Homo antecessor; i algun dia, algú, els trobarà. Bocins de la seva tecnologia van ser descoberts a Vallparadís no fa pas gaire. El jaciment s'ha convertit en un estrany edifici, de moment buit, que sosté una plaça força bonica, que va agradar molt als votants potencials. En general, i no parlo en concret de Terrassa, els morts de fa un milió d'anys són una pedra a la sabata dels que estimen llargues tirallongues de zeros als comptes corrents i als recomptes dels vots. Saber-ho tot d'aquells éssers, parents d'uns de gairebé idèntics dels quals descendim, representa un plaer que de moment no passa de la fantasia. El dia que trobi el més mínim vestigi d'ells, o de qualsevol altra espècie, tinc molt clar a qui trucaré, i serà un goig fer-ho.

El llit de la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel esdevé terra fèrtil per a les plantes aromàtiques del paisatge mediterrani, que emplenen l'hivern de colors. Aquests colors s'encenen amb el Sol i ens capbussen dins l'instant. Recordo un capellà que en un casament de fa un munt d'anys els va dir als nuvis que la felicitat no existia d'una manera continuada, que era una utopia, que en realitat la felicitat eren petits moments que s'anaven de seguida. ¡Que equivocat que estava aquest pobre home! ¡I tants! La felicitat constant existeix, i és a frec. Brolla de la capacitat de veure les flors (literalment i metafòrica) estacionals i restar extasiat amb la sensació de no necessitar res més. La infelicitat és un fenotip controlable que va aparèixer perquè movia l'individu a expandir-se i conquerir nous territoris, nous objectius, noves fites. Però, insisteixo, és controlable; el podem desactivar amb la contemplació de la bellesa. Un cop desactivat el fenotip de la infelicitat, restem en l'estat natural de la ment Homo sapiens, que és el d'una felicitat constant i imperturbable.

Mestres inconscients de mestres ignorants.

2012-01-19T22:10:00.001+01:00

Nen.

Lluny de casa.

Els teus pares no hi són.

El sol s'ha post a l'orient pels teus pares avui.

Aquesta nit, aquí, al Vallès, enmig de les fàbriques abandonades i dels barris de la bombolla immobiliària, el carrer és fred i un gos borda, el so d'una moto trenca el capvespre i la multitud t'és desconeguda i indiferent. Un món estrany que parlar rar et mira rar.

El teu germà gran és amb tu i té quinze anys. I sap que, més que germà, avui, i per algun temps, serà el teu pare; perquè esteu sols.

Algú, molt lluny, us plora, i es pregunta per dins com us deu anar.

No pot sentir la vostra veu. Quan dormiu, no pot escoltar la vostra respiració. No sap si esteu plorant o si esteu bé. I sou la seva vida, la raó que fa que ella hagi nascut. Desitja que la gent amb qui us topeu sàpiga veure-us tan sols un bri de com ella us veu, que sàpiga trobar la llum immensa de la vostra dignitat, que no us escombri com una molèstia, com una càrrega, com una nosa.

Una bonior us mira i us veu com algú que xucla el pa que ells han suat. Us han portat aquí. Només sou nens. Però hi ha qui us assenyala com a lladres de recursos, de diners, d'espai, de temps, de tot... A ells també els ha estat donat tot, fins la vida, i no se n'adonen.

La por fa que els humans siguem com monstres. Caldria perdre aquesta por, i fer un petó, potser, a la mort, potser al fracàs, potser a la pobresa, però mai a l'instint tribal que us nega ser estimats.

Són els vostres ulls enormes com el cor de la vostra terra, on un bocí d'arròs és compartit.

Us contemplo i veig que contempleu amb el gest precís la llum del sol que mor; la mateixa llum que està mirant, molt lluny, la vostra mare.

Es veu als vostres ulls que sou feliços de ser; perquè, de fet, us adoneu que existir és un gran regal. Ningú no us ho ha ensenyat. El que passa és que encara no ho heu començat a oblidar. Els grans, un dia, arriben a oblidar el regal de ser, i s'encotillen en una camisa de desitjos i d'exigències que no els deixa ballar al ritme de la música de l'existència. El to de l'univers és un amor que venç l'odi i la violència; una consciència que troba en l'amor més senzill la seva identitat i que rebutja la pulsió que mou a competir.

Us envolta l'ésser una llum clara i esclatant que no es percep amb la vista. Camineu damunt dels caps que quan us miren no us veuen a vosaltres sinó a les seves pors. Sou grans, sou mahatmas, i encara ho sou més perquè no ho sabeu. Ningú no sap que sou grans. Sou mestres inconscients de mestres ignorants. Passeu per alumnes i sou déus encarnats.

Jo, com a mestre ignorant, aprenc de vosaltres el secret de la vida.

Parem la S.O.P.A. Perilla la lliure circulació del coneixement. Perilla internet.

2012-01-18T18:03:00.003+01:00

El tema és urgent i perillós i no se'n fa tot el ressò que mereix. La crisi econòmica provoca que la tragèdia de la censura del coneixement per obscurs interessos econòmics passi desapercebuda. Wikipèdia és a punt de desaparèixer. Correm el risc d'haver de pagar per a poder penjar en un blog una explicació científica que hem après d'un diccionari que té un autor. La neurosi d'alguns autors que confonen intel·lectualitat amb riquesa està abocant l'actual llibertat de circulació del coneixement a la garjola de la censura i del mercantilisme cultural.
Els especuladors fins ara han estat concentrats a les finances i als diners; si no els podem expulsar dels diners, com a mínim, no hem de permetre que embrutin el coneixement, que és la suprema riquesa de l'ésser humà.
¡Fora els especuladors del coneixement!
¡Fora els qui volen viure de la inspiració d'un dia, els qui es pensen que ser artista és sortir al "Lecturas", comprar-se cases amb piscina i ser lloats i afalagats per tothom!
¡Fora els qui pretenen fer pagar algú que té fam de coneixement i que acut a la xarxa a aprendre què és una bactèria, o a contemplar el somriure de la Gioconda!
Qui pretengui fer negoci amb l'herència cultural i intel·lectual de la nostra espècie és un segrestador del progrés i de l'educació, i l'hem de combatre amb el poder de la raó i de la democràcia fins a quedar extenuats.

Missatge als teòlegs.

2012-01-17T22:48:00.002+01:00

Que es la teologia? L'estudi de Déu. L'estudi dels fets i de les realitats relacionades amb Déu. ¿Pot, per tant, la teologia ser independent d'una creença religiosa determinada? ¿Té, la teologia, alguna mena de rigor si depèn d'un conjunt de creences determinades? Sens dubte, tindrà rigor per tothom qui comparteixi la fe de la qual determinada teologia es deriva.

La teologia em mereix tots els respectes, igual com em mereixen tots els respectes les diverses creences en la mesura en què aquestes respecten la dignitat humana. El gran problema de la teologia és la supèrbia d'alguns teòlegs, la majoria dels quals (no tots) pateixen d'una profunda ignorància científica. ¿Com es pot pretendre comprendre déu si no es comprèn prou la natura, que és la seva obra?

De déu només en coneixem la natura, la seva bellesa, les lleis que la regeixen, l'ésser humà i la resta d'animals que formem part d'aquesta natura. Fins i tot la pregària, i la comunicació amb déu, brollen d'aquesta natura en la qual déu, cas que existeixi, ens ha posat i de la qual formem part; som natura. La comunicació amb déu no se salta les lleis naturals; perquè en tot el que som i ens envolta, no hi ha altres lleis. Si déu és aquí, i em penso que hi és, és a la natura.

L'orgull desmesurat d'alguns teòlegs, catedràtics, eminències respectades i lloades... els pot portar a cometre l'error de menysprear la comprensió profunda de la natura que atorga el mètode científic, el qual cada dia ens explica una mica millor el funcionament de la ment, el misteri de la llibertat humana, la influència de la genètica en la presa de decisions, l'atzar de la quàntica, la visió antropocèntrica i deformada de l'Homo sapiens... No es pot deslligar l'estudi de déu del coneixement profund de la natura si és que no es vol caure en una elucubració fantàstica i mitològica profundament deslligada de la realitat. Els estudis teològics haurien d'incloure assignatures de matemàtiques, de física, de biologia, de geologia, de neurologia... El mateix es podria dir de la filosofia en general.

Aprofito per convidar qualsevol teòleg que llegeixi aquest blog a comentar-me els escrits. No cal que estiguem d'acord. Una de les meves dèries és respectar profundament els qui no pensen com jo. Desitjo aprendre tot allò que pugui d'aquells que veuen la realitat d'una manera diferent a com jo la veig. Dels qui pensen com jo, no puc aprendre gairebé res; els que estan en desacord amb mi, en canvi, em poden obrir la ment, o com a mínim obligar-me a revisar els plantejaments, i això és una benedicció. No sóc fàcil de convèncer, però sóc fidel a la veritat, no pas a les idees. Puc canviar sense cap problema d'idees si algú em convenç que no són certes, o que tenen algun error. Una de les limitacions de qualsevol fe és que proclama la fidelitat a unes idees per damunt de la fidelitat a la veritat. Sigui com sigui, sóc un aprenent de tot, i tinc intenció de continuar sent un aprenent de tot.

Credencials políticament correctes.

2012-01-16T23:57:00.001+01:00

Escolto aquest diàleg:

-Opino que els assassins han d'estar tots morts.
-Llavors, ets com un d'ells.
-Pregunta-li què en pensa al pare d'algun assassinat
-No està en condicions d'opinar; el dolor i l'instint de venjança no li ho permeten.
-Quan algú et mati un fill ho entendràs.
-Si algú em matés un fill, seria incapaç d'entendre res.
-Allunya't de mi, no m'interesses, ets un desgraciat.

L'ombra de Camus em persegueix. La radicalitat de l'amor absolut i universal fa que qui el proclami es converteixi en un proscrit. La societat dels Homo sapiens obliga a odiar els assassins, els dictadors, els feixistes, els corruptes, els terroristes... Odiar els culpables es converteix en la carta de presentació social, en la tarja identitària dels qui volen ser tinguts en compte. Els qui es neguen a odiar ningú, sigui assassí o assassinat, bo o dolent, innocent o culpable... són persones que no interessen, que molesten, que incomoden, que ofenen... Hi ha qui diu que la seva opinió és menyspreable.

Desitjar la mort o l'infern a un assassí ens converteix en allò que més odiem d'ell.

Vistos des de fora (I)

2012-01-14T13:04:00.001+01:00

"És un ésser estrany, un primat sense pèl, bastant intel·ligent, amic de costums i tradicions. Obeeix de manera irreflexiva els dictats de la cultura en què ha crescut, entenent com a cultura el conjunt de costums, normes, ritus, celebracions... (que gairebé mai no són racionals) habitualment heretats dels avantpassats, de l'entorn, de la societat...

Aquesta cultura canvia gradualment amb el temps i al llarg de les generacions. Els canvis en els costums i en les tradicions semblen patir el mateix gradient de variació que els canvis tecnològics. El sistema judicial normalment sempre va al darrere dels canvis de costums, fet que produeix una constant insatisfacció amb les lleis. Els canvis en els costums, normalment i com és lògic, vénen després dels canvis tecnològics i dels avenços en els coneixements científics. Hi ha sociòlegs que afirmen que només pot ser així (...)"

Petit fragment de la investigació duta a terme per Virst, l'extraterrestre que va escriure "INFORME SOBRE L'HOMO SAPIENS", que està inclòs en el llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània. Fitxa del llibre a Cossetània.

El valor de les coses.

2012-01-13T01:09:00.001+01:00

Veieu aquest ferro rovellat que pentina el vent?

Si fos la desferra d'una antiga fàbrica en ruïnes, i no representés una icona artística valorada pels poders socials, molts ni se'l mirarien; i si se'l miressin, seria amb menyspreu o amb fàstic. I si realment fos una fàbrica destruïda, molts tampoc no serien capaços de veure-hi el treball de les vides anònimes que hi van deixar somnis i sofriments al llarg de dècades. Una fàbrica en ruïnes no és només un munt de matèria inútil, és un traç que ha estat observat cada dia per moltes persones que hi han abocat intensitat vital en un o altre sentit.

Hi ha persones que perceben el valor amagat rere la matèria; i n'hi ha d'altres que només valoren un objecte o una obra si la valoren també els líders dels models estètics, socials, morals i econòmics. El grau de pobresa espiritual dels qui depenent del corrent dominant és molt elevat, i curiosament acostumen a considerar-se superiors a tots aquells que són diferents, ja sigui perquè porten pantalons de vellut, perquè ballen sota la pluja o perquè no tenen un mòbil d'aquells que ho fan tot i encara més i que tenen una marca que... renoi! que bé queda aquesta marca!

No cal aclarir que “El Peine de los Vientos” no són les restes d'una fàbrica, sinó una obra cercada i dissenyada per Chillida, que té un valor per si mateix. I aquest valor el continuaria tenint encara que només el mar li atorgués. La meva opinió és que el valor de les obres d'art és intrínsec; per això, els crítics, al meu parer, moltes vegades, parlen de fum.

Boira baixa

2012-01-10T22:57:00.001+01:00

De la Mata en direcció a l'alzina del Salari, un diumenge fred de gener amb boira baixa, es descobreixen flaires diferents i colors especials que la llum del sol no ens deixa veure. El present, si som capaços de fugir del passat i del futur, ens regala la intensitat vital. El so de les trepitjades ens recorda que caminem damunt d'una terra salvatge; el concepte de salvatge adquireix l'elegància que sempre té i que gairebé mai no veiem. Allò que és salvatge és com la natura ho ha fet sense la intervenció tècnica humana, i té el traç de la força que ho ha fet tot, que ens ha fet com som.
Igual com una aleta de tauró ha estat dissenyada per la necessitat aerodinàmica del cos dins la mar, i amb el color de la mar, i amb el tacte lliscadís que talla l'aigua... nosaltres hem estat fets per aquesta terra i per aquestes pedres, fetes de pedres més petites i d'argila roja, i per aquesta boira que ara amaga una penya, ara mostra una alzina, ara deixa endevinar el sol rere un vel de núvia de boires, i per aquest verd negrenc que absorbeix l'aigua del cel.
Milers d'anys enrere vam estimar tant aquest paisatge com l'estimem avui; i el vam reconèixer tan nostre com avui el reconeixem.

Seixanta-sis milions d'anys.

2012-01-07T23:03:00.001+01:00

Cadascuna de les capes d'aquest Flysch del turó d'Igueldo, al costat del Peine de los Vientos a Donostia, es va formar fa entre 100 i 66 milions d'anys. Milions de petits granets de sorra, pedres minúscules, terra arrossegada per algun corrent d'aigua, potser un riu o un canó submarí, es van anar amuntegant i formant diferents capes que assenyalen períodes temporals. També el temps, la pressió i la temperatura es van encarregar de convertir el fang i la sorra en pedra; i els lents moviments de l'escorça van deformar i inclinar les capes inicialment horitzontals (perpendiculars a la força de la gravetat).

¿Què és la durada de la vida humana si la comparem al temps que fa que es van formar aquestes capes, quan encara hi havia dinosaures? Si una vida dura vuitanta anys, caldria la durada de 825.000 vides humanes per arribar als seixanta-sis milions d'anys.

Quanta existència abans de l'existència humana! Qui s'ho mirava tot això? ¿Qui ho convertia en consciència? Hi havia consciència en algun racó del cosmos fa seixanta-sis milions d'anys? Quina perfecció en la natura! Quants detalls! I ningú ho convertia en consciència!

Per què no dur gorra? Exercici d'autocrítica políticament incorrecte.

2012-01-05T15:06:00.000+01:00

Imatge de la Wikipèdia.

Observant les tendències, els hàbits i els codis de conducta de molts instituts del País Basc, de Castella i Lleó i de tot el territori de Catalunya, que són els que més conec, voldria, avui que entrem a la nit de Reis, fer un exercici més de sinceritat (dels molts que faig) pel que fa a les meves opinions, malgrat que corri el risc de no ser políticament correcte. Si algú es molesta, que sàpiga que el que jo escric és només la meva opinió, i que no ha de ser modèlica ni compartida; i que tingui en compte, també, que cap opinió no ens hauria d'ofendre, sinó, en tot cas, d'obrir al debat respectuós i assenyat.

El cas és que fa por de vegades opinar que la dèria de prohibir als adolescents de dur gorra és un absurd. Ningú no m'ha donat una raó convincent per la qual no es pugui dur gorra. Jo, en canvi, tinc un munt de raons per a respectar la lliure indumentària dels joves dins dels límits de l'operativitat i de les hormones. I fa por opinar, perquè no hi ha enuig més furibund que aquell que es veu empès a defensar una norma mancada de fonament; cal una certa crispació, una contundència manifesta, quan no hi ha arguments lògics. A un bon feix de societats, s'imposa cobrir el cap per estar en una classe, en un parlament, o en un temple; aquí, acostumem, a prohibir l'ocultació del cap. ¿Per què prohibir un detall que no afecta a l'exercici intel·lectual, que no oculta els trets de la fesomia, que pot respondre a una necessitat d'expressió identitària, o que pot ajudar a sentir-se bell un jove o una jove? Prohibir és afegir llenyar seca al foc de la provocació adolescent. Prohibir una gorra és una manera equivocada d'imposar una autoritat que s'ha de guanyar amb l'exemple, amb el tracte just, amb l'empatia, amb el caràcter... i no amb normes que en realitat esdevenen marques territorials castradores i injustes.

I podríem passar al tema de l'autoritat. Moltes vegades l'alumne té raó quan se sent injustament tractat pel professor, quan percep un to repressiu que prejutja, quan troba a faltar una comprensió profunda, quan no se sent escoltat, quan se sent tractat com un ciutadà de segona, com un “menor”, mai millor dit. La paraula “menor” s'hauria d'esborrar del vocabulari pedagògic. No hi ha cap alumne “menor”; si volem que es converteixin en adults cal tractar-los com adults; per tot allò que és fàcil i també per tot allò que és dur. I igual com cal suspendre'ls si no fan la feina que pertoca, o sancionar-los si actuen en contra de les normes de convivència, cal també concedir-los aquells drets, aquells privilegis i aquell bon tracte que concediríem a un adult.

Imaginem que ens toca impartir un curset per a professors... ¿li diríem a un professor adult que es tragués la gorra a classe, cas que algun dels professors la dugués per estil, per estètica o per gust? ¿Li diríem que amagués l'ampolla de plàstic d'aigua, a un professor adult, si la tingués damunt de la taula, i anés fent petites glopades mentre treballa i està atent? ¿I si un professor o professora (alumna del curset) ens demanés que necessita d'anar al lavabo, li deixaríem de mala gana, i amb algun renec les claus, o li diríem amablement “aquí tens les claus!”? Doncs si tractaríem així de bé, i de respectuosament, als professors adults participants al curset perquè són adults... ¿per què no ensenyar a ser adults els alumnes també en els drets, en el respecte a la indumentària i en el bon tracte que els oferim?

Si escoltéssim, o llegíssim, algunes de les converses que tenen els adolescents entre ells quan es queixen d'alguna actitud que consideren injusta per part d'algun professor, ens posaríem vermells, perquè ens adonaríem que, algunes vegades, quan diuen que se senten prejutjats, mal mirats, i menystinguts, tenen una bona dosis de raó. Si entrem a classe amb por, aquesta por és traduïda per part de molts alumnes no com a por, sinó com a llunyania empàtica; i de manera inconscient generem rebuig i desconfiança. I compte! que, si és necessari, cal fer un crit, i un crit ben fort, i si convé un cop de puny sobre la taula; i cal castigar, i sancionar, i expedientar... si és necessari. Però tot això acompanyat d'un tracte d'adults, d'un respecte profund, auster i asèptic, a la persona que tenim al davant; i tot això, també, al costat de l'absoluta convicció que aquell ésser que tenim davant té un dignitat infinita i que mereix ser tingut en compte. I si cal dir-li “aquest no és el moment de discutir d'això, ara t'has de limitar a fer-me cas” se li diu; però se li diu en un to amable, respectuós, com li diríem a un adult; i després, amb calma, es busca el moment per a discutir o debatre el que l'alumne ens demana de discutir. Cal eficàcia executora, però ha d'anar acompanyada d'un tracte madur, si volem que els alumnes arribin a ser madurs. I no hem d'oblidar que tractem diversitats familiars, al costat d'una bonior de sensibilitats diferents i de visions diferents de la vida; evitem del tot les referències als costums o morals familiars, que poden ser immensament diferents i que no hem d'entendre, que no tenim la missió d'entendre, i encara menys de dirigir o corregir.

I malgrat tot el que he dit, que quedi clar: si existeix una norma escrita o consenuada que prohibeixi les gorres, jo la faré respectar amb contundència, i la respectaré jo mateix; però el dret a opinar sobre qualsevol norma el tinc i el tindré sempre.

L'origen genètic del "conservadurisme", de la mandra al risc de "canviar".

2012-01-04T21:16:00.002+01:00

Imatge de la wikipèdia

Heus aquí un fragment d'una conferència de Konrad Lorenz (La doctrina apriorística de Kant a la llum de la biologia actual, 1941) que explica dues modalitats d'immobilisme que sovint ens afecta als humans i que descobrim en alguns altres animals, i que té unes arrels genètiques. Com més comú i més present està un fenotip en diferents espècies, més temps fa que existeix el gen (o estructures) que provoquen la seva aparició.

El primer immobilisme seria la mandra, la por a un esforç inútil, l'apatia, el conformisme, i es desprèn del següent fragment de la conferència de Konrad Lorenz que aquests dies estic comentant:

La musaranya aquàtica evoluciona al seu espai vital temptejant l'entorn, per ella no regeix el principi que diu que la línia recta és la distància més curta entre dos punts. Si la musaranya s'entestés a seguir la línia recta, la qual cosa està dins de les seves facultats, hauria de dirigir-se cap l'objectiu ensumant, palpant, i utilitzant els seus ulls, molt poc desenvolupats, de manera que gastaria més temps i més energies entestant-se en anar recte que seguint el sistema de memoritzar el camí i fer el de sempre.

(...) La fura de bosc comuna (Mustela putorius), força més intel·ligent que la musaranya, troba molt aviat el camí més curt.

El segon immobilisme resulta sorprenent. Seria el “conservadurisme”; l'oposició als canvis per por al desconegut, al risc, a la incertesa dels resultats. I aquest fenotip de la conducta el trobem en alguns altres animals, a banda de l'Homo sapiens. Les estructures que provoquen aquest fenòtip (pulsió o coordinació hereditària) serien l'arrel de les actituds conservadores i carques, així com de les supersticions i de les religions més primitives. Heus aquí el fragment que en parla:

(...) A l'oca vulgar, certes causes religioses li impedeixen canviar el seu camí habitual, ni tan sols intentar cercar una via més curta; està reprimida per aquesta especial inhibició interna que tant lliga a als éssers primitius a conservar els costums en una forma determinada. La justificació biològica d'aquesta rígida conservació de la tradició és molt senzilla: tot organisme que no tingui una perspectiva d'espai, temps, i causa, en una determinada situació, sentirà la necessitat d'observar rigorosament una conducta que ha demostrat ser segura i convenient. L'anomenat pensament màgic, que no és en absolut exclusiu dels homes primitius, s'associa a aquest fenomen. El motiu de certes supersticions, com la de tocar fusta és clarament: "qualsevol sap el que pot passar si no ho faig".

Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth, descobridors de l'efecte de la selecció natural damunt les estructures on se suporta la conducta.

2012-01-03T16:36:00.000+01:00

Imatge de la wikipèdia

Heus aquí el primer dels ensenyaments de Konrad Lorenz que escriuré entre avui i el 9 de gener, i que fan referència a la influència de la informació heretada pels gens sobre la conducta humana.

De fet, ja n'he parlat una mica, però en aquest post hi afegeixo el nom dels descobridors de l'evolució de les estructures de la conducta.

Així, en K. Lorenz, al llibre “L'acció de la naturalesa i el destí de l'ésser humà”, ens diu que Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth van descobrir, de manera independent l'un de l'altre, que les formes de comportament, i les estructures que els serveixen de base, mostren una trajectòria filogenètica similar a la dels demés òrgans. Això vol dir que, de la mateixa manera que l'aleta d'un tauró adquireix al llarg de generacions la forma que té gràcies al fet que aquesta forma li atorga, al tauró, avantatges de cara a la supervivència, a la reproducció i al control del entorn... les estructures que a nosaltres com a humans ens fan decidir, pensar, opinar... són com són perquè ens atorguen avantatges de cara a la supervivència, la reproducció i el control del entorn. La capacitat de pensar i de decidir com hem d'obrar sofreix els mateixos embats de l'evolució que el cos del individu.

Errenteria.

2012-01-01T22:57:00.000+01:00

Les imatges que penjo aquí no són pas les més turístiques d'Errenteria. Errenteria, de fet, no és un municipi turístic; però és cert que té un nucli antic amb una força especial que brolla de la història, de la tradició, de la vida. Aquesta força queda plasmada a l'estil arquitectònic dels edificis del centre. Prometo, en una altra ocasió, enregistrar-los. Avui he dedicat aquest reduït arxiu fotogràfic a unes quantes imatges urbanes que mai ningú no gosaria fotografiar per si mateixes, de tan quotidianes com són. Potser els que no estem habituats al municipi (jo ja començo a estar-ne) valorem la proximitat dels turons gemats de Jaizkíbel, rere els quals brama el Cantàbric; o el detall del dibuix de les façanes; o la grisor humida del cel; o la pluja purificadora, tan freqüent; o la llum natural dels rostres adolescents mancats de l'esnobisme i la complexitat burgesa dels joves d'altres latituds. Hi ha un no sé què d'espontaneïtat als ulls de molta gent; un no sé què que evidencia la buidor de cert protocol social que en altres països fa llunyans els veïns i desconeguts els conciutadans. No sentireu mai tractar ningú de vostè; aquest tractament jeràrquic no existeix.

No som nosaltres, Benet, els qui hem escollit estar sols.

2011-12-28T23:47:00.000+01:00

Amic Benet XVI, l'altre dia vas dir que el mal profund, arrelat a l'ésser humà i a la història, és la separació de déu; l'orgull pretensiós que tenim els humans d'actuar sols, deixant de banda déu; el poder que intentem posseir damunt de la vida, competint amb déu i ocupant el seu lloc; la supèrbia de decidir el que és bo i el que és dolent. Permet-me, si et plau, que et manifesti el meu desacord. En la meva modesta opinió, no hi ha més opció que actuar sols, perquè, a efectes pràctics, estem sols.

Davant l'arbitrarietat amb la qual un volcà, un terratrèmol o un càncer, actuen damunt les persones, independentment de si són més o menys bones, o de si demanen o no ajut a déu en les seves desgràcies, no ens queda més opció que treballar ben sols per aconseguir una vida millor pels nostres congèneres. L'opció d'esperar, sense fer res, que déu solucioni els nostres problemes, i la il·lusòria esperança que retroni la seva veu des del cel per dir-nos què és el que és bo i què és el que és dolent, no és una opció ni madura ni honesta. Hem rebut de l'evolució filogenètica la capacitat de comprendre, amb esforç i amb mètode, els mecanismes que governen els fenòmens que ens envolten. Aquesta és una capacitat que ens ha estat atorgada per la natura i que tenim l'obligació de fer servir, sense que ens tremoli el pols, al servei de la dignitat de les persones. Déu no ens regalarà la vacuna contra el càncer o la regeneració d'òrgans a partir de les propietats de les cèl·lules mares. Hem d'aprendre a controlar els mecanismes de la vida per a millorar-la. D'altra banda, en el nostre dia a dia, déu no baixarà a fer de jutge ni de legislador per a decidir quins comportaments cal prohibir i quins altres cal permetre dins les nostres societats; els estats que han pretès posar la suposada voluntat de déu dins dels seus codis civils i del seu sistema penal han esdevingut, i esdevenen, estats de terror i d'injustícia, on les persones no tenen llibertat per a pensar, per a crear, per a viure, per a decidir, i on la mort i la tortura són el pa de cada dia. Ningú no té el monopoli de la bondat i de la maldat dels actes. Ningú no té via directe amb un déu que, per ara, calla; i quan suposadament déu parla per boca d'il·luminats i de visionaris, la història s'encarrega de demostrar amb els esdeveniments que no era ell qui parlava per les seves boques. Imposar una moral és un acte de supèrbia descomunal. Fer-la complir amb violència, bo i excusant-se en el fet que suposadament és paraula de déu, és una forma perversa de prendre el nom de déu en va per a sotmetre les persones a visions de la vida subjectives i discutibles. L'ésser humà té l'obligació d'organitzar-se i de conviure en pau sense imposar una o una altra visió de la religiositat i de la moral a ningú. L'ésser humà ha de destriar els actes permesos i els prohibits no en funció de cap dogma religiós o cultural sinó aplicant els principis que procuren una societat lliure i digna, amb la vocació de procurar la felicitat per tots.

Enmig de l'aparent buidor de l'univers, l'única resposta coherent que té la persona humana és la decisió d'actuar amb maduresa i amb seny per posar les seves potencialitats al servei de la recerca del misteri des mecanismes que ens situen a l'atzar del salts quàntics. La comprensió d'aquests misteris és l'eina que ens permet millorar la vida. La veritat ens fa lliures. Estem sols davant d'aquests fenòmens, no pas per decisió nostre, i sols els hem de resoldre, perquè ningú més no ha fet acte de presència fins ara per ajudar-nos en aquest camp. Tenim l'obligació de destriar els actes bons dels dolents en funció de com afecten als qui ens envolten i al bé comú, i no pas seguint cap codi moral suposadament diví.

I el paradoxal és que, bo i el seu silenci, si déu existeix, no hi ha cap mena de separació entre ell i nosaltres. Ell ha permès un univers que després de quinze mil milions d'anys de canvis ens ha fet com som. Ell és responsable de la nostra intel·ligència, dels gens que ens empenyen a créixer i a expandir-nos, del nostre desig de felicitat, de l'anhel que ens mou a progressar i a ser lliures, de la capacitat de raonar i d'entendre la lògica dels fenòmens, de la possibilitat d'estimar sense por i en llibertat. Ell ha creat els nostres cossos tal com són: esclat de bellesa, estacions receptores de l'ordre extern, artistes creadors de models esclatants de llums, sons, colors, gustos i tactes, creadors de fantasies i de somnis. Ell ha procurat la capacitat que tenim d'imaginar. Ell ha establert el sexe i totes les seves variants; les còmodes i les incòmodes; les que s'emmotllen a la societat on brollen i les que converteixen els individus que les posseeixen en marginats socials. Déu no ha instituït els colors, sinó l'arc de Sant Martí. Déu no ha creat línies rectes, sinó corbes, punts, fronts d'ones, multiplicitat d'històries possibles en un univers quàntic i indeterminat. Déu va pensar en Picasso, en Brossa, en Voltaire, en el meu veí, en tu, en mi, i en tots els que vindran algun dia, abans que tot fos... El déu que viu en silenci fa que, amb el seu silenci, estiguem sols; no som nosaltres, Benet, els quí volem estar sols, és ell el qui calla; és ell que amb el seu silenci fa que no tinguem més opció que sortir-nos-en sols; ho deu voler així. Potser rere el silenci arribarà la seva veu, la veu de déu, però nosaltres ja haurem donat el primer pas, que és ser madurs, treballar amb les capacitats rebudes, i no tenir por, no tenir gens de por, perquè, malgrat tot, l'existència és bellíssima i l'agraïm amb tot el nostre ésser.

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

2011-12-26T10:45:00.000+01:00

El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ

“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.

Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.

La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir).

Ja no hi haurà nits més llargues

2011-12-23T17:34:00.003+01:00

Feliç festa d'Apolo, d'Helios, de Mitra! Feliç dia del naixement del sol invicte! Felices Saturnàlies! Temps d'alliberament dels esclaus, i de la festa de les llums a la nit més llarga! Feliç naixement de Frey, el déu del nord, del sol naixent, de la pluja i de la fertilitat!

Guarniu l'Yggdrasil, l'arbre de l'univers i empleneu el capvespre de tendresa! Feliç adveniment de Huitzilopochtili! Feliç renaixement d'Inti! Feliç Capac Raymi! Feliç naixement de Jesús, fill de Déu! Bon Nadal! Feliços dies a totes les persones de bona voluntat de qualsevol mitologia o pensament!

Arreu del món, la mitologia tradueix la metàfora natural de la nit més llarga en la victòria del bé damunt del mal. A partir d'aquesta nit, totes les nits que vindran aniran minvant, i la llum vencerà la foscor.

Generacions de ments creadores, àvides d'històries de llum i de felicitat, han contribuït a enriquir l'imaginari col·lectiu de l'ésser humà que busca rere els plecs de l'existència una escletxa que li confirmi que l'amor vencerà, que tendim vers allò que més ens atrau malgrat que no ho sapiguem: l'amor d'algú, d'alguna realitat que és algú, i que està per damunt de les nostres limitacions; algú, o alguna cosa que és algú, que ens confirmi que l'horror del mal no té l'última paraula, i que arribarà una nit que no creixerà més; la nit més llarga a partir de la qual totes les nits s'agenollaran davant la llum creixent.

Desitjo a tothom uns dies entranyables en els quals us retrobeu amb el vostre jo genuí, el que va arribar fa molts i molts anys i que continua existint més o menys amagat segons cada cas. Aquest jo és el que ha d'agafar les regnes de les nostres vides i les ha d'empènyer-les vers la senzillesa de la llum.

Que passeu bones festes!

Vindrà un dia en què descobrirem que ho tenim tot a l'abast. Homenatge al mestre. Anunci de Campofrío.

2011-12-21T22:58:00.000+01:00

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que el futur ens presentarà una albada nova; i haurem après la lliçó de viure, i serem capaços de gaudir com infants, sense endeutar-nos ni ambicionar fum.

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, que ja haurà passat tot, i en mirar el mar, veurem el mar i prou, sense preocupacions ni angoixes; i al paladar hi tindrem el gust de la sal, i a la pell el tast del sol, i el rellotge estarà aturat, i ens adormirem a la sorra, en un racó proper de la costa nostra, ben lluny dels paradisos falsejats dels paquets turístics.

Vindrà un dia, quan menys ho pensem, en què els amics allunyats tornaran, i serem capaços de riure amb les desgràcies, ens arraparem a l'essencial i descobrirem que allò que buscàvem a les fantasies, ho tenim al costat, i que sempre ho hem tingut al costat.

Vindrà un dia en què la por s'esvairà, i en què sense tenir res ho tindrem tot.

Nosaltres, encara que no ho sembli, podem decidir quan volem que arribi aquest dia. Només cal obrir les mans i deixar escapar allò que no ens cal i que se'ns enganxa com una melmelada adorable i llefiscosa. Deixem marxar la melmelada, rentem-nos les mans i agafem l'aigua més pura, la fruita dels arbres, la tarda de poble, el sobretaula d'agost, la vesprada de diumenge, el bosc proper, la muntanya sagrada, la posta única i irrepetible dels turons dels afores, els jocs dels infants, la xerrada dels avis, el dòmino, les cartes, les havaneres, les caramelles, els castells, els dracs, els dimonis, les sardanes, el mercat, la competició per veure qui descobreix caps més grossos, fer-la petar sense fer res, arreglar el món i riure'ns d'haver pensat que l'arreglàvem...

Sobre el plaer de la feina asserenada, o allò que un dia vaig decidir damunt d'un diposit de ClH

2011-12-19T22:27:00.002+01:00

Evitar la pressa.

Gaudi del plaer de fer la feina amb calma.

El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és altre que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

Recordo una entrevista de feina als estibadors de la zona franca en una època en què jugava a daus amb el destí i enviava currículums a tallers dels Monegros, a fàbriques de paper de Creta, a corporacions nord-americanes, o a indústries de Huelva. L'accelerat que em va entrevistar em va preguntar si em considerava capaç de fer tres o quatre feines alhora. M'ho preguntava mentre atenia dues trucades de telèfon alhora, i mentre a fora del barracó on fèiem l'entrevista sonava l'estridència d'una grua que carregava contenidors des d'un vaixell de color groc canari. Li vaig respondre que per fer les coses bé, primer se n'havia de fer una, i després l'altra. Va apuntar la porta amb el dit i em va fer adéu amb la mà mentre continuava xerrant pels dos telèfons. Tot això va succeir poc abans que passés tres mesos a Madrid, en una empresa molt important de paper reciclat on, un dia, dalt d'un diposit de ClH vaig decidir que havia de dedicar-me a escriure, que la meva vida havia de ser ensenyar i escriure. Pensar i escriure. No hi feia res que mai no publiqués; però calia escriure. A sota meu, hi havia tones de ClH, capaces de disoldre'm i de fer-me desaparèixer. La meva mort, per a l'empresa, hauria suposat una petita molèstia, una despesa en flors, alguna indemnització a la família i carretades d'hipocresia funerària: protocol, saber estar, correcció social, mentida que cobriria una profunda indiferència. ¿Què es podia esperar d'algú que va pronunciar “Si el jefe de producción se estresa i se muere de un infarto se pone a otro en su lugar, que tenemos miles de candidatos deseando ser jefes de producción. Si se tiene que morir de estrés, que se muera, pero que no deje de cumplir con los niveles de producción”? Us prometo que la frase és literal; no l'he llegida a cap novel·la.

I tota aquesta explicació biogràfica ha sortit quan he començat a parlar just del contrari.

D'evitar la pressa.

De gaudir del plaer de fer la feina amb calma.

El plaer més gran és fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

La saba misteriosa de la felicitat té un component fonamental que no és cap més que fer la feina amb calma, amb gust, amb goig, amb fe.

I creure que el poc que fem és tan genuí, tan sincer i tan gran, que pot canviar el curs de la història humana.

I sentir que allò que fem té guspireigs de pols d'estels, fimbrament d'eternitat, misteri del cosmos. Adonar-nos que toquem el fons de la font dels cors, que agitem les seves aigües identitàries, i que reflectim damunt dels seus ròdols, que s'eixamplen, la llum de les estrelles més brillants.

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

2011-12-17T15:13:00.003+01:00

Navegant per youtube m'he trobat aquest entranyable instant de poble, en què un vaixell de Grècia se m'endú

vers rutes mai recorregudes per traçar un mapa inèdit en una existència que de continu ofereix

continents per descobrir i persones per estimar.

¿I si aquest és el camí, però ells no en són els guies?

“A ningú anomeneu guia, perquè un de sol, que està al cel, ha de ser el vostre guia; a ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare”

Va dir el seu mestre; i ells es fan dir guies, monsenyors, eminències, pares, padres, paters, papes...

“No podeu servir a déu i el diner...”

Va dir el seu mestre. I ells han classificat les persones pel diner, han fet escombrar als pobres a les escoles que ells dirigien pels rics, han negociat, han invertit, han especulat, han engegat guerres disfressades de santedat amb obscurs interessos econòmics i polítics, han gaudit de grans banquets amb els rics, els poderosos, els prínceps i els reis. Han beneït els rics i les riqueses i han predicat una fe que serveix el diner i que el fa honorable i sagrat.

“Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la teva invitació i ja tindries la teva recompensa, Més aviat, quan facis un banquet , convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”

Va dir el seu mestre. Però ells han nomenat prínceps de l'església, i han fet que aquests prínceps bategin els fills del reis, dels prínceps i dels rics del món. Ells han parat taula als amos del poder i de la fama; han reservat les catedrals per a casar els aristòcrates; han associat virtut amb poder i amb govern.

“Per què em dieu bo? “ va dir el seu mestre. “bo només ho és déu...” va insistir. Però ells han predicat que el seu mestre és déu i que qui no creu en ell està condemnat. S'han enfrontat entre ells per a esbrinar si el seu mestre, que diuen que és déu, són tres persones, o una, i quina mena de natura té, si human o divina... mentre s'oblidaven d'estimar-se i de transformar el món.

“Estimeu-vos els uns als altres” va dir el seu mestre. I segurament aquest és el camí, però ells no són els guies, segur que no.

Bossom de Higgs. Gairebé gairebé... ja el tenim aquí!

2011-12-16T20:37:00.000+01:00

NEURONA

GNU General Public Licence pàgina de descripció

Ho van dir al CERN el 13 de desembre. El bossom de Higgs és a frec. Això s'acosta. Gairebé ja és aquí. Hi ha, de fet, un 99% de possibilitats que ja sigui aquí; que ja l'hagin trobat.

Dos experiments independents arriben a uns valors de massa del bossom de Higgs molt similars. Els resultats del detector Atles descriuen un bossom de Higgs amb una massa de 126 gigaelectronvolts. Els del detector CMS, vaticinen 124 gigaelectronvolts. Totes dues màquines mostren un 99% de possibilitats del fet que allò que s'hagi trobat en fer xocar protons siguin les restes del bossom de Higgs.

El bossom de Higgs no es pot detectar directament, ja que és una partícula efímera, que es desintegra de seguida i que es converteix en altres partícules. Són aquestes partícules les que delaten la seva existència; però cal repetir l'experiment per augmentar la probabilitat. El fet de poder dir que s'ha trobat el bossom de Higgs depèn d'equacions de probabilitat.

La existència del bossom de Higgs permetrà evitar que la teoria que avui dia explica l'univers (forces, partícules, origen...) deixi de ser vàlida.

El món que veiem, el model que crea la nostra ment, es forma en funció d'un ordre extern fet d'energia. Energia que a cops es presenta en forma de massa; conglomerat de molècules formades per àtoms; cada àtom està fet de buit principalment i també de partícules subatòmiques (protons, neutrons, electrons).

Del xoc entre les partícules del àtom, neixen una bonior de partícules que al nostre univers juguen papers diferents: transmissió de la força, creació de la massa, etc. Són partícules que sempre hi són, perquè neixen i moren de continu, i que vénen a ser la trama del tot. I així, tot es fa a partir de les partícules efímeres, inimaginablement petites i sense forma, però amb uns valors indeterminats, que dins el seu ventall de possibilitats, i seguint un ordre, creen tot allò que és gran i que veiem, toquem i sentim: les ratlles de la pell de les zebres, el rostre d'un infant, les cadenes d'ADN, les neurones, les galàxies, el cervell, que crea el pensament...

Si no m'estimes tu, i la Vall d'Horta. El Marquet de la Roca. La pujada a Coll d'Eres. El temple.

2011-12-12T18:29:00.000+01:00

Si no m'estimes tu, m'estimaran les fulles,

que cobertes de blanc, dobleguen els brancams;

i m'abraçarà el vent, amb el fred de l'hivern,

que corrent entre els arbres, gemegarà el seu cant.

Si no m'estimes tu, m'estimarà la neu,

i guarnirà el meu cos, amb goig apassionat;

descobriré en la terra, aquell amor de déu,

que s'entrega i m'estima, com mai ningú ha estimat.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les aus,

que travessen el cel, volant a l'horitzó;

m'endinsaré en el bosc, faré camins i caus,

descobriré els secrets perduts dins l'espessor.

Si no m'estimes tu, ho farà la natura,

allà on la mà de l'home, no hagi posat un preu;

m'alimentarà el glaç, i beuré l'aigua pura

de les fonts cristal·lines que entrega el Pirineu.

Si no m'estimes tu, seré l'amic del llop,

i fugiré pels prats, buscant la llibertat;

m'alçarà la rosada, i em deixarà ben xop,

i em sentiré joiós de viure enamorat.

Si no m'estimes tu, descobriré racons,

on la visió m'albira, l'olor d'eternitat;

i esperaré la nit, com qui espera un company,

i la rebré amb el goig de qui sempre ha estimat.

De Terrassa a Castellar, i de Castellar a Sant Llorenç Savall. Abans, doncs, d'arribar a Sant Llorenç Savall, i a mà esquerra de la carretera, hi trobem la Vall d'Horta; i a la Vall d'Horta, el Marquet de la Roca, on fa alguns mesos (potser anys) hi vaig llegir aquest poema d'adolescència en una trobada entranyable de poesia. Recordo haver escrit aquest poema tornant d'Andorra, en una època en què el Massís de Sant Llorenç era com una mena de temple on em retrobava amb la meva essència. De fet, encara ho és.

Des del Marquet, i en direcció a ponent, ens podem enfilar a la muntanya, i descobrir, cada vegada més evidents, paisatges prehistòrics.

Passant per davant de la Cova Simanya, arribem a Coll d'Eres, als peus del Montcau; i els esperits dels ancestres de centenars de milers d'anys enrere, de quan l'ésser humà i la natura neixein i morien junts, ens donen la benvinguda.

Pensaments d'ecologia profunda a la costa de Calella de Palafrugell. La boira creativa de Capote sobrevolant un paradís torturat.

2011-12-09T21:38:00.001+01:00

¿És realment necessari que arribem amb facilitat a tot arreu? Si arribem a tot arreu amb talons, ¿on serà el misteri? Si allà on anem, embrutem i degradem, fins i tot sense voler-ho, ¿per què hem de poder d'arribar a tot arreu sense cap esforç mercès a la urbanització més carrinclona de la natura? ¿Com coneixerem l'estampa original del paisatge si caiem en el patetisme de creure que el podem millorar amb un camí empedrat, asfaltat o pavimentat? ¿A on haurem d'anar per trobar-nos sols amb la mar i la natura si acostem la Diagonal de Barcelona als racons que fins avui, o fins ahir, havien estat salvatges i virginals? ¿Quina diferència hi haurà entre un parc urbà i la costa virginal si convertim aquesta costa en un passeig d'urbanites que es pensen que poden arribar a la fi del món amb roba Coronel Tapioca o Quechua, i, en alguns casos, fins i tot amb sabatetes de taló, amb la ràdio a tot estrop i estrafent crits estrafolaris que van explicant com n'és de car l'H i M últimament, o el Zara, o el Media Mark? ¿On és la bravor de la Costa Brava si resulta que podem recórrer tota la seva costa sense arrugar-nos el tern ni la corbata?

D'aquí a tres-cents anys, una nova manera d'entendre la vida, farà que els actuals camins de ronda siguin esbotzats i desfets, i els ajuntaments lluitaran per aconseguir que el paisatge recuperi la seva empremta original; hi haurà lleis que vetllaran perquè el planeta recuperi la identitat perduda. Hi haurà associacions de persones que proclamaran els efectes beneficiosos de caminar descalços sobre la pinassa (no pas sobre la roca, ni sobre la neu, però sí sobre la pinassa que reposa damunt del sòl del bosc salvatge). El peu de l'infant li revela misteris amagats als seus gens quan durant setmanes es dedica a caminar descalç pel bosc, i, al llarg de la seva vida, millorarà la seva comprensió i la seva devoció per la natura i per la identitat del planeta.

Avui, però, en aquesta era post triomfalista en la qual ens endinsem, els humans mediterranis, en la seva majoria, vivim enganyats pels audis, els trajos, els artefactes mòbils de la nova comunicació, la imatge, l'aparença, el so de la trepitjada social que ens cega respecte la nostra realitat de micos que no sabem que ho som; de micos que no sabem que molt del que fem són picades al pit per defensar un poder balmat que té els peus de fang.

Tot això em ve al cap al camí de ronda de Calella de Palafrugell, al nord del bosc on Truman Capote, amagat en una d'aquelles mansions de quan la costa tenia amos, va elaborar la major part de la seva novel·la "A sang freda". Alço els ulls per damunt de la roca vermellosa que s'alça sobre l'aigua maragda, i veig la boira creadora de Capote, els Clutter, Dick Hickock i Perry Smith a la forca, i el veig a ell mateix, l'entranyable Truman Streckfus Persons, fent incursions a Palamós, on els vilatans, en veure el seu amanerament, es miraven sorneguers i deien "Ui... aquest em sembla que és de Palafrugell... tu ja m'entens!"

Josep Pla diria que aquesta és l'hora en què la mar té color de vi.

Quan els victorians disfressats de "progres" escombren el sexe i la nuesa al calaix del prohibit. Doble moral. Pujada de la prostitució.

2011-12-06T15:48:00.000+01:00

Hi ha alguna cosa que no va en la manera com l'individu Homo sapiens viu la seva sexualitat.
Al 2008, el 27% dels individus masculins de l'estat espanyol que tenen entre 18 i 48 anys asseguraven haver estat clients d'una prostituta alguna vegada a la seva vida. Al 2009, la xifra va pujar fins al 32%. I al 2011, va arribar a un 39%.

D'altra banda, un cert moralisme de doble rostre ha crescut sorprenentment a les televisions; un moralisme amb profundes contradiccions, que no superarien amb brillantor cap anàlisi psicològic. La visió dels culs, dels pits, i d'altres parts de l'anatomia, es prohibeixen a l'horari anomenat infantil; greu error, ja que l'infant hauria d'assumir el cos nu com una part més de la natura humana en comptes d'enviar-lo al calaix de les imatges reprimides; tot allò que prohibim adquireix una força morbosa desproporcionada. En canvi, en aquest mateix horari, es permeten humiliacions a famosos, a familiars de famosos, debats vergonyosos en els quals el torn de paraula es trepitja contínuament, morts, assassinats, violència, programes en què un xicot envoltat de noies escull la que més li agrada mitjançant cites i entrevistes i en funció no ja de la seva integritat humana sinó del que és pur atractiu físic. En aquest horari (anomenat protegit) proliferen les xafarderies cruels, les publicitats falses i consumistes que s'inventen falses necessitats i falsos valors... I ai! la pseudoperiodista de guàrdia demana perdó perquè en horari infantil ha pronunciat el mot “merda”, i després de demanar perdó menysprea, com si res i fins a la mèdula, l'exnòvia de l'exmarit d'una cantant retirada perquè porta un vestit que segons ella s'hauria de prohibir de totes totes.

I els bordells s'emplenen de persones força respectuoses amb l'horari infantil; persones que de petites mai, o gairebé mai, no van veure un cul per la tele; persones que tenen la vida configurada en calaixos; i al calaix de la morbositat, del prohibit, del clandestí, malauradament, hi oculten realitats que haurien d'estar al calaix de la natura, de la llibertat, de la felicitat, de la llum més neta i més pura del dia. Algú els va enganyar obligant-los a desar els culs i els pits i les cames i els braços i els mots lliures i la creativitat i la fantasia i tantes realitats naturals bellíssimes al calaix equivocat, per culpa d'un moralisme que es proclama laic però que té les seves arrels clavades al més profund de la mitologia arcaica.

¿Quantes vegades no hem sentit dir “ha perdut la innocència!” quan una criatura manifesta que ja sap qui són els reis, o que ja sap d'on vénen els nens? ¡Com si comprendre els mecanismes de la realitat impliqués perdre la innocència! Qui etziba aquestes expressions, en el fons, creu que l'existència és culpable o corrupta. La sexualitat lliure, compromesa amb les seves conseqüències, és un reflex de la innocència i de la bellesa de la natura; com innocent és el cos nu, i la veritat, i el fang de la terra, i els bassals, i la fantasia, i la creativitat, i la curiositat, i totes aquelles potencialitats humanes que la repressió ancestral vesteix de culpa i de foscor.

L'èxit econòmic de la prostitució ens diu que alguna cosa no va bé en la nostra manera de viure la sexualitat; tenim normes morals i legals fonamentades en pors arcaiques i en instints violents de possessió de l'altre; limitacions de l'època en què la ciència i la tecnologia encara no ens permetien planificar amb seny la reproducció.

No és fàcil deslliurar-se d'aquest corrent arcaic sense caure en la manca de valors, que tant necessitem. Però, bo i proclamant els valors com a estendard, cal superar aquesta doble moral, aquest voler semblar "progres" i ser més carques que la Reina Victòria, aquest joc ocult a favor de la corda de l'inconscient que es tensa i que dibuixa un món maniqueu de princeses i de putes, de Disney i de Play Boy. Cal que substituïm la repressió per la llibertat, la foscor per la llum, la mentida per la veritat, la imposició per la tolerància; cal que la nuesa deixi de ser un pecat o un tabú i que sigui assumida com una realitat natural i innocent. Cal que la sexualitat natural es contempli com una realitat tan lliure i tan innocent que la prostitució no tingui raó de ser; i cal que l'amor entre les persones sigui de debò, que no obeeixi a interessos econòmics, sexuals o materials.
Vist com és l'individu Homo sapiens, i com són les societats que forma, tot això no serà fàcil; però jo hi confio.

Santa Fe del Montseny. El pantà i l'hivern.

2011-12-05T19:11:00.002+01:00

El sòl del bosc s'enfila sota els arbres nus de l'hivern. Els peus s'enfonsen a la catifa de fulles mortes. Cada pedra és col·locada per l'atzar del vent, de l'aigua, de la Terra. L'atzar, fonamentat als valors indeterminats de la quàntica, crea una bellesa austera amb la qual estem íntimament lligats. Harmonies de rectes apuntant un cel de fons, com un mar indefinit, ocult entre unes línies governades per un lligam matemàtic que brolla d'arreu.

El tronc, des del niu de sota terra, obre els seus braços nus, i alça el seu cos, dibuixant un entramat de nervis; camins de la saba per les alçades de l'aire. Ben bé com les antenes d'un insecte gegantí que explora el seu espai vital. Com els sentits humans que copsen l'ordre extern a partir del qual la ment s'inventa el model de la realitat i ens el regala. Allò que copsem és el conte que la nostra ment ens explica perquè comprenguem una petita part de l'ordre extern a nosaltres. ¿Com deuen copsar la realitat els arbres? Al capdamunt del tronc, les arrels del cel; sota de la terra, l'anhel del vegetal enfonsat cerca vies a les profunditats del planeta.

Tots els troncs són paral·lels i malgrat tot, nosaltres i la càmera de fotografiar, els veiem com radis concèntrics que es tallen en un punt llunyà i misteriós; un punt on tot allò que és immensament llunyà convergeix a mesura que se'n va.

La superfície de l'aigua es presenta com un espill, com un forat buit que ens retorna la llum que li arriba, gairebé sense errors. Les petites imperfeccions del reflex augmenten la bellesa i creen un escenari que, sense deixar enrere la realitat, la modula i la despulla; despulla, en concret, l'evidència que tot el que és aparent és només un model, que podria ser diferent si les lleis que governen la llum fossin diferents, o si funcionés diferent aquella part de la nostra ment responsable de generar les sensacions en funció dels estímuls externs.

El color ataronjat de les fulles seques matisa la grisor pàl·lida del paisatge. Cada fulla, abans de desprendre's, tremola obeint forces que probablement depenen, poc o molt, de valors indeterminats. El seu ball és únic i imprevisible.

La bonior de branques nues es mostra com un cotó cendrós, que, des de la llunyania, es confon amb la forma dels turons i es reflecteix a l'aigua. L'hivern convida a la son i al repòs.

A les solanes, els camins coberts de fulles seques, conserven l'alegria de la calidesa.

Una de les cimeres del Montseny s'alça damunt del pantà de Santa Fe amb una verticalitat contundent.

Les arrels s'escampen des del tronc i s'enfonsen dins la terra amb avidesa. Aquest ésser viu ens podria explicar moltes històries si aconseguís de comunicar-se amb nosaltres.

Els troncs rectes i paral·lels tracen ombres radials sobre la flaçada de fulles mortes. El Sol il·lumina un exèrcit d'esquelets negrencs que a la primavera resuscitaran.

I rere l'exercit de la mort, la blavor apagada del pantà de Santa Fe.

Garbuix de grisos, reflectits i reals; al capdavall tots reals, o tots subjectius. Les petites diferències en la longitud d'ona permeten que la nostra ment comprengui el significat de la visió. Així apareix la riba, amb les fulles ataronjades, l'aigua que ens retorna la grisor argentada dels troncs; el laberint de branques, que representen l'anhel de la vida per la llum, per l'aigua, pels espais oberts, per la llibertat. La llibertat dels arbres són les seves branques creixent amunt.

Quan el cos es fa cendra, el patetisme perd el vestit que l'ocultava.

2011-12-02T23:29:00.002+01:00

Quan tinc present el cos d'algú molt estimat que crema i que desapareix, convertit en fum i en cendra, la veu del pare que escridassa el seu fill des de la grada perquè no juga prou bé a futbol em resulta un so sorprenent, digne d'un estudi antropològic; faria riure si la situació de referència (les cendres i el fum) no fossin un tema tan seriós.

Les cendres i el fum d'un cos que ha estat estimat durant dècades em fan mirar amb estupor el pas de l'oca dels qui glorifiquen el poder del diner i el valor dels guspireigs de l'or i de les etiquetes que el diner compra; la crem de la crem, la fama, el protocol, la sang reial i la noblesa antiga, la persecució de glòries daurades i recarregades de l'orgull de l'època.

Davant del cos d'algú estimat que crema, algú que somreia i que era una persona enamorada de la vida, la vida sencera deixa caure a terra l'embaf del que no és essencial i que ens arrabassa la passió pel que de debò val la pena: l'instant, la perfecció de l'aigua sota del sol, la força de l'onada, la natura, la tranquil·litat, l'alegria, la convivència, compartir, celebrar, gaudir, admirar, lloar, protegir, alliberar...

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim.

El vent de l'ambició manlleva més vides que la mort; vides que continuen sobrevivint, però que viuen lluny d'elles mateixes, lluny de la seva identitat, lluny del nom que el destí va escollir per a cadascuna d'elles. Existeix, en algun racó de l'univers, una cançó escrita per a cada vida; i cada vida es troba a si mateixa quan escolta aquesta cançó, que adorm els estels i que encén les espelmes de la nit més bella.

Davant del cos que es fa cendra i fum, la vida es revela com el somriure de cada situació. Llavors, la fúria absurda de la competició no aconsegueix d'ocultar el seu patetisme; l'absurd, per un instant, es revela com a absurd; guanyar o perdre, ja no és guanyar o perdre un partit, un negoci, una aposta, una guerra... guanyar és entendre el que és la vida; perdre és no comprendre-ho i deixar-se endú pel vent dels objectius absurds i de les falses necessitats.

La vida es veu clara al llarg dels moments, breus i nítids, en què un cos estimat es fa cendre i fum. Allò que era vida no resta destruït quan el foc ho devora. Fa nou anys, ni un sol àtom dels que ara ens formen a cadascun de nosaltres no formava pas part del nostre cos. No som la matèria que ens forma, perquè fa nou anys aquesta matèria formava part del blat dels camps, dels tomàquets, de l'aigua, de la carn dels animals, de la fruita d'un arbre, de l'oxigen, de l'aire... Canviem, cada set o nou anys, la totalitat dels àtoms del nostre cos; allò que som nosaltres no és el nostre cos, perquè no tenim el mateix cos tota la vida. Seríem, en tot cas, la manera com els àtoms s'organitzen, independentment que siguin o no els mateixos, però ni això; perquè la manera com s'organitzen canvia constantment; som un canvi constant. Ens resten els records, però fins els records els canviem. Recordem no el que va passar, sinó que recordem el que recordem; reescrivim la nostra història sense adonar-nos-en en funció de les necessitats de la nostra ment.

El cos que crema i que es fa cendra ho posa tot al seu lloc, i ens ajuda a comprendre que la vida és un privilegi; i que l'hem de viure conscients d'aquest privilegi; amb una eufòria constant, i alhora continguda, pel fet d'existir; aprofitant cada moment per estimar, sense perdre el temps en banalitats que ens roben l'essència.

Val la pena tot allò que val la pena en el moment que ens morim, i el que no val la pena en el moment que ens morim no val la pena quan vivim.

Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

2011-11-30T23:24:00.003+01:00

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.

TED ens ofereix les 3 coses que va aprendre Ric Elias mentre el seu avió s'estavellava.

2011-11-28T15:28:00.005+01:00

Com que aquests dies estic amb grip, i no puc escriure gaire, us deixo aquest video de cinc minuts, que insisteix en algunes de les idees que des d'aquest blog transmetem. L'experiència d'algú que s'ha vist mort atorga uns aprenentatges que tots hauríem d'aprofitar.

Aprofito per recomanar-vos el web que conté aquestes miniconferències, totes elles interessantíssimes i amb un punt de fi sentit de l'humor.

http://www.ted.com/

TED es presenten a ells mateixos com una organització no lucrativa dedicada a les idees que segons ells val la pena difondre. Expliquen que tot va començar al 1984, en una conferència que va reunir persones de tres mons: el tecnològic, el de l'entreteniment i el del disseny. Des de llavors, TED va començar a créixer, fins al punt de celebrar dues conferències anuals - la Conferència TED a Long Beach i Palm Springs cada primavera, i la conferència a Edimburg (Regne Unit) TEDGlobal, que es fa cada estiu.

TED inclou un premi de vídeos TEDTalks, l'Open Translation Project, les converses TED, l'inspirador TED Fellows, els programes TEDx, i el Premi anual de TED.

L'honestedat de dir que no sabem gaires coses del perquè de tot plegat. Davant del dolor, silenci de fàbules i abundància d'amor i d'esperança.

2011-11-26T15:01:00.001+01:00

Sempre se'ns presenta, davant del dolor i de la mort, la mateixa pregunta: ¿per què no aparèixer ja a l'existència directament feliços, directament bons, directament comprensius intel·ligents i empàtics? ¿Per què no aparèixer de cop, amb tot allò que tenen de bo els infants, i restar així per sempre, sense dolor, sense un adéu, sense tristor...?

No... no em respongueu amb històries de barbers, ni amb contes inventats, ni amb doctrines que us han fet creure; sigueu honestos! Digueu que no ho sabeu, que no ho enteneu. Després calleu i estimeu. I en tot cas, i a tot estirar, tingueu esperança; i el bo i sa costum de mirar allò que tenim i que hem tingut i que ningú mai no ens manllevarà; el que hem viscut, el que hem estimat, els somriures que hem produït, els projectes que hem engegat, les vides que hem ajudat, el planeta que hem assaborit, el perdó que hem rebut i que hem donat, i que continuarem rebent i donant fins a l'últim alè.

Quedeu-vos per vosaltres les mitologies, que empitjoren la situació. Sigueu honestos! Digueu que hi ha moltes coses que no enteneu i que no sabeu. Limiteu-vos a estimar fins a l'últim alè, ni que no us en considereu dignes. I mireu el que heu viscut, que, al capdavall, és la raó per la qual existeix la mort. No podríem morir si no haguéssim viscut molt, i si no estiguéssim molt vius. Una de les causes de la mort és la vida. I al capdavall, com que sabem tan poc, i no entenem gaires coses... ¿i si a l'últim resulta que no existeix la mort?

Si mirem bé, la rutina no existeix.

2011-11-23T15:26:00.000+01:00

Al Sol dels dies rutinaris, hi ha espurnes d'eternitat. El Sol damunt les teulades, i un cel blau sense un núvol. La pressa quallada a massa rostres que es perden l'instant i que es resignen a la rutina. La rutina no existeix. Mireu els ulls dels qui us envolten i us adonareu que pertanyen a l'instant; cada instant té una necessitat única, diferent, peculiar.

Al blau dels dies rutinaris, a la volta blava del firmament, hi ha espurnes d'eternitat; enmig de les anomenades misèries, i enmig de les que de debò són misèries, hi ha la força de l'existència. Si no us n'adoneu, penseu que us esteu morint; us esteu morint des que vau néixer; si el dia d'avui fos l'últim, i no us fes por la mort, com viuríeu aquest dia? Doncs us explico un secret: ens estem morint. Però si ens estem morint és perquè estem vius.

Els dies rutinaris són viatges interestelars damunt d'una nau que s'anomena planeta Terra. Viatgem per l'univers, al costat del nostre Sol, vers l'infinit, en companyia d'humans, tots parents nostres; tots similars, en pors, en somnis, en esperances; i tant si volem com si no, continuarem viatjant per l'univers.

Cada dia rutinari amaga un diamant, o dos, o tres... Cada persona amb qui ens topem, i amb qui ens relacionem, és una espurna d'eternitat que esquinça la rutina i obre l'escletxa per on entra l'originalitat inigualable de l'instant (i de la força misteriosa de l'univers) per misèries que tinguem; ens han fet així.

L'amor, entès des de la distància i la discreció, quan cal, i des de la proximitat, quan toca (però sempre amb tota la seva potència infinita), converteix allò que per a molts és rutina en art i en creació úniques.

La bellesa està feta d'invisible.

2011-11-19T15:54:00.002+01:00

La bellesa no es limita al conjunt d'ones de l'espectre electromagnètic que emanen d'una imatge que la nostra ment considera sublim. La bellesa està feta, també, de sensacions, de valors invisibles, de records i d'oblit, de perdó i d'esperança. La bellesa, al costat de la llum que desprèn, hi pot tenir un so, el timbre d'una veu, el significat d'un mot, una manera de mirar, un defecte adorable, un somriure, un estil, una flaire, una manera d'acollir, de celebrar, de plorar o de riure. A la bellesa, tot es barreja, llum sons, colors, formes, valors, judicis, oblits, records, il·lusions... tot es presenta com una única realitat que acceptem o que rebutgem; és per això que la bellesa sempre és subjectiva, perquè, ni que l'espectre electromagnètic deslligui per a tots una mateixa imatge visual, els components invisibles, que depenen més de com som que de com és allò que mirem, són sempre diferents, personals i intransferibles, cadascú té els que té.

Per això pot ser bell el vell o la vella, i pot ser bella l'arrel d'un arbre, l'explosió d'un volcà, un rostre desfigurat, uns ulls guerxos, una veu enrogallada, un cos nu de vuitanta anys, uns cabells blancs, un somriure que deslliga milers d'arrugues.

Per això pot ser horrible un jove o una jove, un passeig marítim, un centre comercial, el rostre d'un àngel, una bossa de pell de cocodril, o un vestit de la millor marca de moda del moment.

Una cançó d'amor pot ser infernal i el so d'una tos pot fer sentir el cel.

Cerquem la bellesa que ho uneix tot, el visible i l'invisible, i ho presenta tot com a una unitat; llavors descobrirem que la bellesa invisible sempre fa bell el visible; fins a límits insospitats. El camí de la bellesa íntegra és sempre sorprenent i imprevisible.

El coratge de ser fidels al més profund del cor.

2011-11-15T19:08:00.001+01:00

No val tot.
La casa amb piscina fa gust de crema passada. El pis de luxe, no se sap per què, però deixa una sensació malsana d'inseguretat merescuda. Les bosses de plàstic atapeïdes de bitllets de cinc-cents euros foraden l'estómac.
No val tot. Els caramels aconseguits amb la filosofia de “Jo ho puc fer, però els demés no” o de “si no ho faig jo, ho farà un altre” o de “Ja ho sé, que no és ètic, però és legal, i és una oportunitat professional que només passa una vegada a la vida” s'acaben convertint en verí. Els qui persegueixen fites professionals que aporten molts diners, i potser molta fama, però que representen un perjudici social, o personal per algú, s'acaben topant de morros amb l'agror de la seva obra.
La lletjor immaterial és la característica més essencial de la bellesa que s'assoleix en contra del profund del cor. Cal molt de coratge per a viure fent cas del més profund del cor.
Deixa els aplaudiments, deixa els copets a l'esquena, preocupa't que el qui tracta amb tu sigui respectat i estimat; mira la pluja, mira les fulles seques damunt l'herba, sota els arbres; atura't. I si vius a la vall de les ombres, i enlloc hi ha amor, sigues tu l'amor.

Al més profund del cor, hi ha els somnis de la infantesa, l'únic període en què hi vèiem clar, perquè copsàvem el valor natural de les situacions: l'amor dels qui es necessiten, l'amabilitat tothora, la tendresa, l'alegria, els detalls dels temps, la llar de foc, la crepitació dels buscalls a la flama, la neu rere la finestra, l'avi que canta cançons, el pare que riu, el vent que udola allà fora entre els pins, el record dels qui ja no hi són. Quan un és infant, veu clarament allò que a la vida té valor, més enllà de la durada de la mateixa vida, o dels diners que es tinguin. Per això, en els moments confusos, quan els orgullosos encenen la guspira de la guerra, sovint a causa del fum que el vent s'endú, cal recordar la infantesa i preguntar-li a aquell nen que vam ser la resposta correcta per a cada situació. Davant l'estupidesa d'algunes afirmacions carregades de prejudicis, d'enuig mancat de fonament, de queixes injustes, de mandra disfressada de dignitat ofesa... el nen o la nena que vam ser ens mostra el veritable valor dels mots que ens arriben i les prioritats essencials de l'existència; ens ensenya l'Arc de Sant Martí, una serp que surt per la tele, la formiga que sura sobre una fulla al bassal del carrer. I l'executiu que ha bescanviat la seva essència per una nòmina i un tern, passa la vida maldant per convèncer-se que no l'ha errat, que pot anar als hotels que pertoquen a la seva posició i que pertany a la classe dels selectes; necessita creure-s'ho.

La vida és massa curta per a allunyar-nos els uns dels altres a la recerca d'una hipotètica realització que ja tenim i que no sabem veure. És tan curta que no val la pena abandonar un gerro que considerem que ha estat massa vegades arreglat amb cola per a buscar-ne un altre; el gerro que tenim, bo i no ser el més valuós, és el nostre, i tenim el repte d'embellir-lo amb aquella bellesa invisible que neix de l'amor més que del plaer o de l'egocentrisme.

Tinguem el coratge de ser fidels al més profund del cor. La vida és massa curta per perdre-la buscant amb angoixa la felicitat. La felicitat ja la tenim, cal mirar-la de fit a fit i enamorar-nos-en.

L'essencial és el més bell. Només l'essencial. Una frase, un mot, una melodia que dediquem a algú. Un pensament. I la bellesa de l'amor venç el dolor.
..
.

Discussió amb déu.

2011-11-13T16:01:00.001+01:00

De vegades no puc evitar de posar-me a pensar en les profundes mancances humanes; no em refereixo als defectes sinó a la sed. Sed d'afecte, sense que sovint sapiguem que tenim sed. El nostre cap sap coses que nosaltres no sabem que sap; i el nostre cap sap que tenim sed d'amor, necessitat d'afecte; l'amor és la nostra essència. Tendim a l'amor. L'atracció vers l'amor és una força natural a les consciències humanes, i potser a totes les consciències de l'univers. ¿Per què, tantes vegades, aquesta sed resta oculta a la nostra consciència? ¿Per què l'individu humà actua en contra d'aquest corrent?

La por, com a fenotip filogenètic, n'és una de les causes. Al cap que sap coses que no sabem que sap, “l'altre”, li fa por; perquè “l'altre” és, probablement, un competidor. Llavors, la consciència que no sap que té por, transforma aquesta por en “no amor”, que a cops se sublima en indiferència, i que als casos més extrems pot materialitzar-se en odi, frivolitat, superficialitat, racisme, violència... o en qualsevol actitud que menysprea la importància dels efectes de la nostra acció damunt dels altres.

No estimem sempre ni a tothom perquè tenim por; i tenim por perquè ens han posat (qui sigui o el que sigui) en un planeta on hem de competir per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn.

¿Em pots dir, tu, qui siguis que ens has posat aquí, per què nassos ens fas competir? ¿No hi havia alguna altra manera de fer les coses?

Em dius, i t'escolto, que és precisament perquè estem damunt del planeta en disposició de competir (perquè de manera natural necessitem competir) que podem estimar. Et dic que no t'entenc, i em respons que, si estem aquí per a competir, i, en comptes de competir, el que fem és estimar-nos, voldrà dir que som nosaltres els qui estimem i no només la força natural ni les condicions del sistema. Estimar en un entorn on tot mou a competir vol dir estimar.

Resto sense mots i amb la boca oberta, i et demano un favor personal, no faig res més que demanar-te coses, i últimament et demano moltes vegades aquesta mateixa cosa. I em dius que el que et demano no és personal, que el que et demano sadolla la necessitat d'una altra persona, d'unes altres persones. Et dic que és cert, però que per a mi és important. Em preguntes que per què és important, amb aquella expressió que poses quan saps prou bé la resposta però vols que sigui jo qui la digui. Et dic que no ho sé, que de debò que no ho sé, però que jo també necessito que ajudis aquesta gent, ni que a mi no m'afecti. Em mires, aixeques el dit índex, i dius
-Aquí... aquí... vull arribar... A tu també t'afecta.
Faig que sí amb el cap i li dic de cor que m'afecta tot allò que faci patir les persones, totes les persones, i que és per això que estic segur que si té algú a l'infern, com diuen alguns integristes, no ho podré suportar, no li perdonaré mai.

-Si hi ha algú a l'infern, qui siguis que ets, jo no vull ser feliç al cel, perquè no suporto que ningú pateixi, sigui qui sigui, no ho suporto ni ho suportaré mai. El dolor és intolerable, l'odi és intolerable, que algú pateixi és inacceptable... -li dic esverant-me cada vegada més.

M'atura. Posa el seu dit als meus llavis. Em fa callar.

-Per això és important per a tu que els ajudi... per això que dius... perquè qualsevol sofriment és també el teu sofriment, i és també el meu sofriment -em diu.

-Aleshores, els ajudaràs? -li pregunto.

Em mira. Calla. Respira.

-¿Coneixes algun dolor que duri per sempre? -em pregunta. I penso en els ulls tan plens de vida de qui va marxar; i m'adono de com se l'estima; i sé que tot acabarà bé. I juro que mai competiré, que mai de cap manera no competiré; excepte, és clar, en un camp de futbol.
M'eixugo les llàgrimes. I estic segur que tanta bellesa com hi ha aquí i arreu vol dir que necessàriament tot acabarà bé. Això de “ser” és indescriptiblement bell.
-No fotis, qui siguis, no ho espatllis -li dic -; sóc teu incondicionalment, per això, entre d'altres raons, m'he quedat sol en aquest petit esquif, navegant enmig de l'oceà, cercant una illa. El vaixell en què viatjava tenia masmorres i parlava d'inferns. Però jo no suporto existir si algú sofreix, oi que m'entens?

Tenim valors!

2011-11-12T15:11:00.003+01:00

Tenim els valors!

Tenim els valors; no els bescanviem per la llibertat dels mercats; que els mercats se sotmetin als nostres valors mediterranis.

Tenim els valors humans; no els bescanviem pels valors dels mercats.

Tenim una terra que ha sospirat des de sempre per la llibertat en totes les seves vessants; el dret a parlar, a pensar, a ser d'esquerres o de dretes, a creure en déu o a negar-lo, a fumar o a no fer-ho, a menjar carn o peix o només verdures, a banyar-nos en pilotes o vestits, a tapar-nos el cap o a destapar-lo, a dur els cabells llargs o curts, a participar en una processó de setmana santa o en una manifestació maoista. Som una terra de llibertat i de cultura; no caiguem en la temptació de copiar estils forasters, d'uniformitzar l'estètica o l'art, d'encimentar la costa, d'omplir de neons la nit, de viure el nostre lleure dins d'un casino enmig del desert ple de màquines escurabutxaques i d'indis que s'han venut la llibertat a canvi de molts diners.

Tenim la dèria per la poesia senzilla, per la música que surt del cor i que neix de la nit dels temps. Tenim tot el temps d'una jornada, des que surt el sol fins que s'amaga, arran de les oliveres, vora les onades, als penya-segats eterns que alguns han començat a bescanviar pels valors del mercat.

Tenim un segell diferent, escrit en l'idioma del cor i del seny, que va més enllà del mots i del diccionari. Tenim l'obsessió de respectar l'individu, ni que sigui culpable; tenim l'obsessió de protegir la seva dignitat ni que els seus fets hagin estat menyspreables; no bescanviem aquest valor per estratègies més efectives però que no són nostres; l'eficàcia forana condueix potser a una riquesa material més evident, però a una buidor humana galopant. Ha costat arribar fins als valors que emanen de les vinyes, de les oliveres i del pa nostre; molta sang i molts errors, però ja els tenim i són ben nostres perquè ens imitin, no pas per a perdre'ls imitant potències fredes i inhumanes. Anys fa que hem vençut la vergonya de l'esclavatge i la foscor de la venjança. Escollim el vi més que no pas la marihuana; l'oli i no la llard; la cançó que brolla del roig dels turons més que no pas la síntesi electrògena dels poderosos del món; la lentitud de la tarda de Cadaqués abans que l'esbojarrada carrera japonesa vers la productivitat per damunt de l'humà; l'austeritat d'una cabana de pescadors, abans que els gratacels foscos que malden per acostar-se a un Sol que no tenen temps de gaudir; el bar, la taverna, el “bistrot”, el sifó i la cassalla... abans que el complex macrocomercial plastificat de menjar ràpid i uniforme, cuina sense ànima, individu sense nom ni identitat.

Tenim valors; uns valors que envolten la nostra mar, embrutada per l'avarícia i per l'anhel d'imitar el que no és nostre. Una mar de moltes ribes i de moltes llengües, que uneix pobles diferents que estimen de la mateixa manera i que arrenquen cançons al paisatge amb els mateixos matisos del cor. Pobles que de mica en mica van arribant al valor més gran i més indiscutible, al valor de la llibertat per damunt dels esclavatges i de la manca d'amor i d'amistat. L'amistat és el valor més gran dels nostres pobles i dels nostres barris, i no pot existir si no existeixen els veïns, els botiguers, els bars, els cafès, els carrers, les persones càlides i properes que se saben iguals i finites.

Tenim valors, els millors valors; i ho podem perdre tot menys la seva vigència.

Els mercaders del dolor (II). De "De Luxe", només les patates.

2011-11-11T17:44:00.000+01:00

Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.

I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.

Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir?

Montserrat Roig. L'escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort.

2011-11-10T17:30:00.002+01:00

Avui fa vint anys que se'n va anar l'escriptora de l'Eixample, la que va retratar millor la vida dels patis interiors de les illes d'Ildefons Cerdà; la que va narrar la submissió de la dona barcelonina del franquisme. La seva descripció mostrava una dona analfabeta, optimista, resignada, subjugada a un marit misogin, addicte a la ràdio, al futbol, al tàbac, senyor i rei d'un pis pobre que feia olor de resclosit, reprimit i espantat per la doctrina, voyeur de les lligacames de les dones de qualsevol portal.

L'escriptora que va saber posar la pell de gallina a una generació sencera que es va reconèixer en la descripció d'un canvi d'època a “El temps de les cireres”. La poetessa que a través d'una prosa simbòlica va escriure el més agredolç poema novel·lat, o la millor novel·la poètica a “La veu melodiosa”, narració que representà un autèntic homenatge a la literatura catalana més eterna i universal. Barcelona traspuava dels seus mots, enamorats de les lletres.

Un univers sencer viu amagat a les línies de les seves novel·les, gràcies a les quals una època sencera resta gravada per sempre amb els sentiments i els matisos més precisos; aquells que cap càmera pot atrapar tan bé com la millor prosa catalana del segle XX.
.
.

Els mercaders del dolor. Homenatge a Ylenia.

2011-11-09T19:53:00.001+01:00

Quan esperes algú que saps que probablement no tornarà mai més... Quan cerques entre la multitud un rostre estimat que sospites que potser ja no existeix... t'atordeix que el món rutlli com si tot fos normal, que algú rigui, que el Sol brilli com si res, que als amplis espais dels aeroports una veu dolça continuï anunciant vols internacionals, que el cotxes circulin sense immutar-se...

Quan aquell que esperes no és mort ni és viu, quan potser és mort, o quan potser és viu però no se sap a on és, ni en quines condicions; quan sospites que potser mai més no torni amb tu; quan, a més, aquell qui esperes és el tot de la teva vida... llavors... saps que si se n'ha anat per a sempre, se n'ha anat per a sempre també el tot de la teva vida; i ja no ets tu; i potser ja mai més no tornaràs a ser tu. O, si més no, això et sembla en aquest moment.

I potser fins i tot aquell niu de calidesa que el va crear s'esfondrarà per l'agulló del dolor. El dolor engrandeix els defectes fins a fer que semblin tragèdies. Després, si tens la mala sort de ser famós, arriben els voltors de sempre; els qui estan convençuts que amb el carnet de periodista tenen dret a esbotzar la forma de la realitat i fer-la més adequada per a la sed de la massa, la qual sovint fretura carn fresca per a tolerar la seva rutina. Els voltors posen el dit a la nafra perquè plorin més els qui troben a faltar l'ésser estimat, o perquè valorin si potser ells tenen la culpa de tot encara que no sigui així, o perquè es llencin rocs els uns als altres, o perquè... Malden per convèncer que una guspira és un incendi; una baralla, un maltractament; un mal moment, un infern. Hi ha alguns voltors que fins i tot s'inventen notícies per a cridar l'atenció de l'audiència, amb l'eficaç excusa de no revelar les fonts; mai no es podrà demostrar si les fonts hi són o no hi són amb l'excusa que no es poden revelar; i d'aquesta manera qualsevol amant dels diners pot inventar-se qualsevol història; i fer molt i molt de mal.

El dolor és un estrany i desagradable beuratge que o bé ens fa més forts o bé ens destrueix; i ens aboca sovint de ple a la solitud; ens fa creure que el món ens ha deixat sols i que som el centre de tots els sofriments de l'univers. El dolor trastorna, i és odiós; mai no pot ser glorificat ni santificat ni lloat; i mai... mai el dolor aliè no es pot fer servir per enriquir-se ni per augmentar l'audiència.

Ens resta, però, l'amor de qui ha marxat; un amor que mai no mor i que és més poderós que la mort. Ningú no mor. La mort és una cortina de fum que separa, només per un breu espai de temps, les papallones de les que encara són erugues. Ningú no mor. Tothom continua estimant, o comença a estimar de debò; les erugues comparteixen, sense saber-ho, la llum de cada instant amb les papallones. El espai és ple dels colors de les ales de les papallones, que ens miren i que ens estimen, que fabriquen pensaments i intencions, que ens regalen suaus corrents d'aire amb els aleteigs de les seves ales. La mort és un miratge, una realitat que paradoxalment mai no experimentarem a la pròpia pell, perquè quan arribi, per una raó o per una altra, ja no hi serem.

Per avui ja en tinc prou. Un altre dia parlaré una mica més dels voltors i de la seva carrera “professional”, que creix al marge de la dignitat humana. Gosen anomenar llibertat d'expressió al mercadeig amb els sentiments de les víctimes; i quan algú, en el legítim dret de criticar o de protestar, engega un boicot als productes que els patrocinen (l'única manera de vèncer-los de debò) ho consideren un atac a la llibertat d'expressió. La llibertat d'expressió, però, és tan legítima com el dret al boicot. Ningú no menjarà aliments en mal estat si aquests no es posen a la venda. No val tot.

Com d'altres ja han demanat, proposo que us feu una llista dels productes anunciats enmig dels programes que humilien la gent, o que exploten el dolor; i que us decidiu de debò a no consumir-los.

Des d'aquí, també, un afectuós record i homenatge a una persona a qui agradava molt llegir i escriure; algú que feia poesia, una poesia íntima i majoritàriament inèdita, amarada d'una profunda càrrega filosòfica, fonamentada en la crítica a la mediocritat vital i al conformisme amb la rutina. A la seva adolescència tardana, criticava les actituds de conformisme amb les injustícies i amb la manca de vibració per la vida; probablement hauria arribat a dir moltes coses si una desferra humana de New Orleans, posseïda pel vici i el nihilisme més balmat, no s'hagués aprofitat de la seva adolescència tardana. Tant de bo les esperances de la seva mare siguin acomplertes.
.
.
.

La por

2011-11-08T16:12:00.000+01:00

La por és el fosc camí que no du enlloc;

assassina brins de llum fets d'infinit;

enquista errors, eternitza fermalls;

construeix jous i els imposa amb delir.

Decideix com ha de ser la realitat,

i envesteix contra qui sigui que no ho creu;

escapça flors de salvatges contorns;

ho fa tot bla, tot pla, tot tou.

La por enxiqueix la humanitat que bull

en un continu creixement dispers.

"Som" per morir avançant rere una llum,

ni que a voltes ens aboqui a l'espadat;

més val morir cercant l'atzar del fat

que viure amb por, vençuts i agenollats.

Som risc dessota el tro al massís perdut,

enamorats del llamp i el fang humit;

ben nus rebem la pluja i, embogits,

agraïm l'existència dins la nit.

La por a les doctrines a la moral als costums a la vida davant la llibertat, la bellesa, l'art, etc.

Desfent la ceguesa de la rutina. (I) La llum indeterminada de cada instant.

2011-11-07T20:19:00.003+01:00

Guspireja la llum que mai no mor,

a cada instant;

i cal mostrar-la arreu.

No pas per mi;

esborro el meu gargot;

jo no valc res si no sóc “u”

amb aquesta lluor que sempre hi és;

al núvol fosc,

al llamp atzur que trenca el cel;

a la difusa volta de la pluja

que abilla el firmament de bes d'hivern;

al dolç mantell taboll del bosc quan plou,

amb les flaires humides de la nit.

Pertot, la llum dibuixa l'infinit,

i l'haig de fer present a cada instant,

per defugir la mort gris del corrent

que empeny vers la rutina i la buidor.

Crear és cridar ben fort contra l'horror

de no mirar la llum que lluu pertot.

Traducció:

Enmig del quotidià, del que sembla banal, s'hi amaga una llum per a molts invisible; un guspireig d'eternitat que destrueix la rutina. Cada instant és únic, ni que hom senzillament camini per una vorera, o contempli l'aigua dins d'un vas, o miri un núvol. Cada situació és una proposta d'aquesta llum que ens suggereix una manera de mirar amarada d'un amor que si es descriu s'espatlla perquè és de natura superior als mots. L'avorriment o el desencís vital tenen la seva arrel en la impossibilitat de veure aquesta llum metafòrica que trobem simbolitzada en escenes de la natura, i de la ciutat enmig de la natura, de la humanitat al cor de l'univers. La llum, però, és invisible i té com a única expressió física el reflex del dia a dia a cada instant i el truc al cor de la llum i qui la crea vers cada situació. Cada instant és nou i cada instant és present i la llum hi és, a cada instant.

És un crim abraçar la rutina i negar-se a mirar aquesta llum que no té contorns, ni està limitada, ni té les arrels a la moralitat a la religió o a la didàctica. És una llum salvatge i indeterminada com salvatge i indeterminada és l'existència i la natura; sempre sorprèn i no es pot endevinar la seva direcció; sempre crea, fins en el dolor més agut. No ho sé explicar millor, tot i que hi ha més.

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.

2011-11-05T20:31:00.001+01:00

Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.

La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omisions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.

Us en cito un petit fragment:

No: si cal admirar la japonesa -i cal fer-ho -, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li van esmunyint guix cap a dins el cervell: “si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”, “si esmentes l'existència d'un pèl damunt del teu cos, ets immunda”, “si un noi et besa la galta en públic, ets una meuca”, “si menges de gust, ets una truja”, “si t'agrada dormir, ets una vaca”,etc.”

Vilafranca de Conflent. Villefranche-de-Conflent.

2011-11-04T19:09:00.000+01:00

Sempre m'he preguntat com s'ho fan els fundadors de les ciutats; com s'ho va fer Guillem Ramon (Comte de Cerdanya) per a decidir, a l'any 1090, que Vilafranca de Conflent havia de ser una ciutat.

Segurament tot va començar amb una fortificació militar, un assentament, un grup de cases...

El cas és que al 1117 va passar a formar part del Comtat de Barcelona; al 1276, del Regne de Mallorca; al 1344, de la Corona d'Aragó; al 1463, del Regne de França; al 1493, del Regne de Castella; i al 1659, i a causa del plorat i lamentat tractat dels Pirineus, va tornar a pertànyer a França.

Tot això, sense moure's del lloc, sense apartar-se d'aquest paisatge. I malgrat aquests canvis sobtats i d'importància relativa, en aquest poble, les mares, cada generació, es varen dedicar a estimar els seus fills; els forners i les forneres feien cada dia pa; els nadons ploraven com avui ploren; els vells morien i eren enterrats pels éssers estimats, que els trobaven molt a faltar; les famílies regalaven els seus fills als poderosos, els quals els sacrificaven per a la guerra; les fulles, cada tardor, queien i descansaven damunt del sòl, es podrien, flairaven a bosc, i formaven l'humus que alimentaria els arbres nous; cada hivern, la neu cobria el paisatge. I tots; els tirans i els esclaus, els pobres i els rics, els pedants i els humils, tots... es van morir, i encara es continuen morint tan sols uns quants anys després de néixer. Només es pot morir allò que està viu; si algú es mor, és perquè ha viscut; la vida són les vacances de la mort.

I Vilafranca ha anat existint, i continua existint, bo i contemplant l'estranya i curta vida d'aquests individus humans que es creuen omnipotents, eterns, gloriosos; com si tot allò que fan i que tenen fos el més important i el més necessari de l'univers.

Llac de la Bolosa. Lac des Bouillouses.

2011-11-03T21:26:00.001+01:00

Hi ha un aire clar; la llum travessa nítida els amplis espais de la muntanya. Arran d'aigua, els senyals de les ments humanes que han estimat el paisatge. Cada esperit, una escultura que vol transcendir. El bosc és com una mena de jardí de pedra noble i molsa de vellut. Branques guarnides de festa, atapeïdes d'agulles de luxe, espesses, d'un verd ampolla; i el tronc amb matisos roigs. I els caps dels arbres, al capdamunt, contrasten el verd amb el blau esbandit del dia. La imatge del verd i el blau la duem tots gravada als gens, i, en descobrir-la, ens truca al cor; els prou amics de la natura senten el truc i ja no reposen fins que es perden pels espais salvatges del planeta; com més salvatges més desitjats.

La boira baixa, i besa la terra i l'aigua, i es desfà amb la força abrusadora del sol en filagarses de cotofluix de sucre.

Què passaria si sortíssim de l'euro? El que ens revela el problema de Grècia.

2011-11-02T14:42:00.001+01:00

No pot ser que si en pujar una muntanya decidim lligar amb nosaltres un company que té més dificultats, aquest company, un cop lligat a nosaltres, digui que s'està pensant si llançar-se de cap al buit o no.

Grècia ens està ensenyant que encara no tenim ben clar QUÈ ÉS EUROPA?

Si els estats membres tenim la llibertat legal d'emprendre mesures (del tot democràtiques, com és un referèndum), i en conseqüència desestabilitzar l'economia i menysprear l'ajut i l'esforç que la comunitat ens havia ofert, és perquè alguna cosa falla en el sistema.

Potser l'error rau en el fet que no és clar qui ha de tenir més competències, si l'estat o si Europa. Potser l'estat polític té massa competències per als nivells d'ajut que està rebent d'Europa. Potser rebre un ajut de tal magnitud requereix renunciar a una part més gran de les competències com a estat independent.

En tot cas si Grècia surt de l'euro COMPTE! ; passar a dracmes, després de la devaluació que es produirà del dracma cas que Grècia surti de l'euro, voldria dir que els deutes en euros es multiplicaran. El mateix passaria si la pesseta sortís de l'euro. Entre d'altres pegues, el deute, el de l'estat i els personals, s'incrementarien d'una manera brutal; si bé l'estat recuperaria el poder de devaluar la moneda i millorar la capacitat de competir en preus per part dels productes fabricats dins l'estat front els productes de fora de l'estat.

Es calcula que entre un 40 i un 50% del PIB es perdria a Espanya cas que decidís de sortir de l'euro i tornar a la pesseta.

Els colors de Sallagousse.

2011-11-01T21:26:00.001+01:00

Els carotenoides els regalen el groc que encén l'horabaixa.

Les antocianines matisen de roig l'estesa fosca del bosc.

De fet, amb aquests colors, les fulles són menys sensibles a les temperatures baixes, i es fan més resistents a la davallada de la radiació solar; l'any es mor, la llum es fa horitzontal, el sol no puja tan amunt i el paisatge s'emplena d'una claror mandrosa que dura poc. Les fulles malden per poder realitzar la fotosíntesi tant de temps com els sigui possible abans no arribi la cruesa de l'hivern; freturen d'aportar als teixits el màxim de nitrogen. La lluita per la vida els atorga una bellesa nua, mancada de vestits, que reflecteix d'alguna manera la bellesa bigarrada de les nebuloses planetàries, d'on tota la matèria prové.

Les imatges són de Sallagousse, del 31 d'octubre de 2011. La bellesa dels Pirineus a la tardor és una mostra més de la bellesa de l'existència.

A favor de la inhabilitació dels polítics i governants que no condemnin els bombardeigs en coherència amb la llei de partits.

2011-10-29T15:03:00.000+02:00

Demano que totes les personalitats polítiques i de govern de l'estat condemnin (i no que només lamentin) els bombardeigs que al llarg dels últims segles han exercit sobre la població de Barcelona (i sobre la gent i les poblacions de Catalunya i de la resta de l'estat) les forces de l'exèrcit espanyol (exèrcits de diferents bàndols).

En concret, i tal com publica avui La Vanguardia, a Barcelona tingueren lloc entre d'altres els bombardeigs del 1651 al final de la guerra dels segadors; els del 25 d'agost i el 15 de setembre de 1705 per obra del mitificat arxiduc Carles; al 1714 per part de Felip V; al 1842 per l'Espartero; al 1843 pel reusenc general Prim; al 1909, governant Alfons XIII, a causa de les revoltes pels reclutaments forçosos de la guerra del Marroc; a l'octubre de 1934, en plena república, per Batet, que va llançar un obús contra la Generalitat; i evidentment, durant la guerra civil, no només Barcelona, sinó a un munt de pobles i ciutats de Catalunya.

Demano que aquelles personalitats de l'estat que es neguin a condemnar públicament els bombardeigs sobre la població, siguin inhabilitats com a representants del poble, i que els siguin aplicades les mateixes mesures que s'apliquen als partits que es neguen a condemnar la violència del terrorisme.

La pluja torna

2011-10-24T09:38:00.000+02:00

Si sents que ets brut de fang,

la pluja se l'emporta,

la que emplena els torrents,

que baixen de la mola;

la boira amara el bosc,

que s'arrapa a la roca,

potser ha estat massa temps,

sense la pluja nostra.

El misteri sosté,

la lluïssor de l'estrofa,

del vent i el seu udol,

per les clivelles molles,

on neixen els avencs

i moren les cabòries,

dels esclaus del diner,

tan lluny d'aquesta glòria.

Si sents que ets brut de fang,

i que vius una història,

que l'han escrit per tu

els amos de l'escòria,

que et mulli el bes del tro,

ben nu ran de l'escorça,

de l'alzina al turó,

on vas fer xerinola,

quan sols eres un nen,

i tenies memòria,

del color del massis,

quan la nit ja s'acosta,

de la suor a la pell,

i la llum sobre el rostre.

Que se t'endugui el fang

la pluja que ja torna.

Lamento la mort de Gadaffi

2011-10-20T22:29:00.003+02:00

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.

No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.

Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.

Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?

El volcà del Hierro. Devem l'existència als volcans. EL volcán del Hierro. Debemos la existencia a los volcanes.

2011-10-18T22:25:00.001+02:00

Erupció volcànica similar a la del Hierro en una fase més avançada.

Si el volcà submarí que hi ha al Hierro hagués emergit ja de primeres a terra ferma, escopiria, ara per ara, lava enlaire cap a totes direccions. Com que la lava surt sota de l'aigua, i a una profunditat d'uns cent cinquanta metres, la lava fosa que surt disparada es refreda i se solidifica, i arriba a la superfície en forma de boles de baixa densitat que sembla que surin uns instants.

Prèviament a l'aparició de les boles de lava, tots vam veure al telenotícies la gran taca de color marró verdós; com una mena de boira submergida, formada pels gasos emesos en combinar-se amb l'aigua del mar, similar a la que podeu veure al principi del vídeo que us he enllaçat, i que no és del Hierro sinó d'un fenòmen molt semblant que va tenir lloc ja fa uns quants anys.

Què passarà ara al Hierro? Ara poden passar moltes coses. Si la pressió de sota l'escorça s'alleuja abans que la muntanya de lava que creix sota del mar arribi a la superfície, tot s'acabarà aquí; fins d'aquí a molts anys, quan la pressió torni a créixer, en aquest mateix punt o en un de proper. Si per contra la pressió no minva, tindran lloc les quatre fases típiques que podeu trobar explicades força bé a La Vanguàrdia:

http://www.lavanguardia.com/vida/20111017/54231716435/predicciones-para-el-volcan-de-el-hierro.html

La primera fase ja ha succeït, quan dissabte van ser vistes les restes de roques fumejants emergint a la superfície.

La segona fase, si arriba a donar-se, consistirà en una gran columna de vapor d'aigua que s'alçarà damunt la superfície de la mar i que es veurà des de terra. Aquesta fase podria ser que durés unes set o vuit hores.

La tercera fase serà l'explosiva, amb, com a mínim, cendres escampant-se arreu.

La quarta fase serà el naixement d'una nova illa, amb un sortidor de lava, més o menys gros, que escamparà el magma amb més o menys potència.

Es desconeix si es donaran totes les fases, algunes o cap; i es desconeix també la potència de cadascuna.

Si no fos per les molèsties (i pel perill que representa per a les persones), podríem dir que aquest fenomen és sens dubte un espectacle apassionant, així com un llibre viu que ens ajuda a comprendre la formació de la superfície de la Terra.

Sigui com sigui, si no fos per les erupcions volcàniques, el CO2 de l'atmosfera s'hauria esgotat del tot, ja que s'hauria combinat amb els minerals (com ha passat a Mart) i la temperatura mitjana de la Terra seria de -10ºC, amb variacions brusques entre el dia i la nit, i entre l'estiu i l'hivern. Els volcans ajuden a mantenir les parts per milió de CO2 necessàries per tal que l'efecte hivernacle natural garanteixi una estabilitat tèrmica. Aquesta estabilitat tèrmica ha permès l'evolució de la vida fins a les formes animals i vegetals que avui existeixen. Podríem dir doncs que devem l'existència als volcans.

Sortim per la finestra?

2011-10-17T22:07:00.003+02:00

Hi ha qui viu a dins i a les fosques. Per principis, per fidelitat a la tradició, als mites, als bons costums, al que sempre s'ha fet, al que tothom fa. Per seguretat, per prudència, per eficiència, per eficàcia, perquè sí, perquè toca.

Hi ha qui diu que més val allò que és segur, ni que sigui mediocre, que caminar vers una llibertat que ens pot malmetre el que tenim tan nostre.

¿Què tenim, però, en realitat, que sigui nostre, si qualsevol dia ens prenen fins i tot el cos? Sempre estem de pas; sempre amb l'equipatge a punt; tot, sempre, és provisional.

Hi ha qui fa tractats sobre la foscor, ignorant la llum que esclata rere la finestra closa. La llum i els colors són un miratge dels il·luminats, i en realitat no existeixen, diuen alguns; ens ho imaginem, és una valoració subjectiva, continuen dient; només existeix la lluita de classes, diuen uns altres; o només existeix la persona de Crist, diuen els de més enllà; o només existeix la tensió sexual, diuen els de Freud; o només existeix el canvi, deia Heràclit. I podríem continuar parlant de les escoles enfrontades en tots els camps i en tots els temes. Han estat molts els qui obsessionant-se només amb un aspecte de la realitat han negat la diversitat i la complexitat de tot; han pretès simplificar la natura, i, paradoxalment, l'han descrita més complexa i menys real.

Els infants, però, acostumen a obrir la finestra, a treure el cap i respirar aire pur. Els colors els enlluernen una mica; però de seguida la vista se'ls hi acostuma. I la foscor desapareix davant la diversitat indescriptible dels colors, el tacte de la vida i els sons de la realitat.

Cal eliminar els clixés, els tòpics, les normes sense fonament ni raó de ser, fonamentades en el costum i prou. Cal caminar vers la llibertat vital, la creativitat, la contemplació de la natura i la tolerància.

Sortim per la finestra?

P.D. Si sortiu per la finestra, vigileu a quina alçada es troba. Sortiu-hi, però compta amb l'alçada.

Ja arriben les fulles de tardor.

2011-10-16T20:14:00.001+02:00

Ja ve... ja ve... la bufada fresca de l'octubre de sempre. El trepig damunt l'espessor de les fulles de color rovell. El cel ennuvolat, que no acaba d'esclatar. La pluja d'un dia. Un sol que gosa sortir per a marxar de seguida, perquè es fa de nit aviat. Arriba ja la flaire de les castanyes, el temps que camina de forma inevitable vers l'hivern cru, amb l'esperança de saber que l'any s'acaba, però que cal que s'acabi perquè pugui arribar una primavera nova. Si estimem el temps en què les fulles cauen, ni que sigui un temps fosc i sovint trist... arribarem a estimar cada instant de la vida, perquè la vida du l'acabament a la seva pròpia essència.

Però els cicles de la natura, com a llibre metafòric que són, ens ensenyen que cal morir per a renéixer, que la tristor no deixa de ser el primer acte d'una funció que sempre arriba a la primavera i a l'estiu. Que res no es destrueix, sinó que es transforma; i que en la transformació gairebé sempre hi sortim guanyant, encara que les formes noves ens espantin perquè encara no les coneixem. Que, en la caiguda de les fulles, hi batega inherent una bellesa única. Un bosc entapissat de fulles ocre dessota les branques recaragolades dels plàtans, dels faigs, dels pollancres... que es van quedant nus. Perdre's pel bosc i trobar una font de granit amb angelets, gàrgoles i nimfes. Els primers bolets als peus dels troncs. Els líquens al capdamunt de les branques humides. Una senyora gran entaforada en un vestit d'estamenya negra, que cull herbes enmig dels arbres. Els raigs, cada vegada més horitzontals. El silenci del bosc, abillat amb el vent i amb les remors eternes de la vida que s'hi amaga.

El paisatge afebleix la llum per adormir-se amb la dolçor de l'hivern, morir, i esclatar a la primavera. Contemplem-ho.

La meva expedició a les restes del Titànic.

2011-10-14T20:24:00.000+02:00

No fa gaires mesos, us parlava del simulador de vol del Google Earth. El cert és que només en puc parlar bé en tots els aspectes. Aprendre a volar amb les tecles (no pas amb Joystick) estimula unes arees cerebrals que desperten la capacitat de controlar diversos elements alhora (tenint cadascun dels elements trajectòries i riscos que cal solucionar amb rapidesa). El programa d'escacs amb el qual mesuro la meva intel·ligència instantània em confirma que volar amb Google Earth controlant el vol amb les tecles de l'ordinador multiplica per deu la intel·ligència al llarg de les dues hores posteriors al vol.

Si bé, és difícil arribar a aprendre'n; cal paciència, esforç, perseverança... Els primers intents poden ser desesperants si l'usuari té massa pressa i no gaudeix amb el paisatge. Us recomano volar pel Grand Canyon del Colorado, o pels contraforts del Canigó. També damunt la ciutat de San Sebastian.

Avui, però, us vinc a presentar una altra aplicació fascinant del Google Earth.

Amb el Google Earth podeu convertir el vostre avió en un submarí.

Si activeu la pestanya “Oceans” que teniu a la vostra esquerra, i hi feu dos clicks, i si després escolliu l'opció de poder veure naufragis, sens dubte, gaudireu com el Capità Nemo.

Situeu-vos damunt de la zona marina on us volgueu submergir (us recomano un lloc profund per començar, ja que als espais amb poca fondària és fàcil estavellar-se contra el terra).

Tot seguit, escolliu l'avió:

feu “ctrl alt A” (totes tres tecles alhora) i escolliu l'avioneta (per començar, l'avioneta és més fàcil de pilotar que el F-16).

Comenceu el vol damunt de la zona de mar escollida, i, a poc a poc, aneu baixant en cercles fins a submergir-vos. A la dreta de tot, i a baix de tot, tindreu contínuament escrita la profunditat a la viatgeu en metres.

A sota, i al mig, teniu les coordenades (latitud i longitud).

La sensació, pels qui tingueu una mica d'imaginació, és indescriptible.

A banda del plaer friki de viatjar en submarí, la pràctica d'aquest esport virtual us permetrà conèixer les característiques del terreny de sota el mar a un munt de llocs interessants:

A l'illa del Hierro (al fons de la falla).

A les Illes Medes.

Els volcans submergits de Hawaii.

L'estret de Gibraltar.

La fosa de les Marianes.

També és interessant conèixer el fons del mar entre València i Mallorca, espai on un vaixell, no fa gaire, va anar desembolicant un cable elèctric que du energia de la península a l'illa, de vegades a gran profunditat.

Només us dic que per a mi el més espectacular ha estat trobar les restes del Titànic i navegar-hi a frec; la imatge de més amunt és de la meva expedició al Titànic (obviament, les restes són una simulació).

No conec ningú més que comparteixi la meva estranya afició de volar i submergir-me amb el Google Earth; si algú s'hi passa estones, digueu-m'ho que m'agradarà saber que no estic sol.

Enyorant Guanahani... (Pensaments d'un dotze d'octubre)

2011-10-11T22:35:00.000+02:00

Autor i condicions de la imatge

Recordo, amiga Amèrica, quan eres nua,

l'udol del llop pintava les nits de sang,

el riu xiulava amb el vent sense la negra

escorça d'or llefiscós per damunt del fang.

El bosc obria el llençol de l'estepa verda

per sobre les llars dels prínceps color d'aram,

un nen petitó plorava a la riba clara,

la mare mirava el mar i anava cantant.

Recordo amiga Amèrica quan eres nua,

el foc escalfava dolç la pell dels infants,

els noms perfumats llançaven versos als astres,

i els llibres més vells guardaven secrets de sants.

Els savis, arran del cel, besaven els arbres,

i els reis es feien servents de la llum dels llamps,

la creu sols eren dos canyes que un dia l'aire

casualment, i en un buf, va encastar jugant.

.
.

Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

2011-10-09T14:54:00.001+02:00

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

Quan la obsessiva i accelerada informatització de tot ens enfonsa.

2011-10-08T10:40:00.000+02:00

Recordo quan van sortir les cintes de vídeo VHS; hi havia gent que deia que eren millors, que si tenien més qualitat, que si naps, que si cols... el cas és que les antigues betamax eren més compactes, més denses, més petites, s'enganxaven menys, i oferien una millor qualitat de visió. Anys després m'ho va confirmar un expert i em va dir que el triomf del VHS havia estat una decisió purament econòmica.

Recordo també l'arribada dels CD's. Quina eufòria! "No s'espatllen mai" deien... "La tecnologia del futur!" Però el cas és que tinc per casa un munt de CD's que quan els poses salten, s'acceleren, s'aturen... i que de cop hi volta et diuen que tenen un error i s'ha acabat el bròquil... El cas, també, és que des que les antigues cintes de video van ser substituides pels CD's no he pogut gravar mai més cap programa de televisió, ni cap pel·lícula, ni cap partit...

Passa sovint també amb un munt d'aplicacions informàtiques, de webs que funcionaven a la perfecció i que tot d'un plegat van decidir renovar-se, afegir-hi efectes especials... “Hem de cuidar la imatge!” Van dir... i van instal·lar uns aplicatius, uns efectes, unes presentacions, que deuen ser molt bones, però que triguen a carregar-se, que són més difícils de fer servir per part de l'usuari que aprovar unes oposicions, i que, segons la versió del navegador que es faci servir, senzillament no funcionen. I passa que allò que anava tan bé, es mor d'èxit, es mor de ganes de créixer fins a no se sap a on.

Tristament passa el mateix amb la creixent digitalització de les televisions; l'analògic està demonitzat, “el millor és el digital!”, diuen... Ai... si no els dones la raó! Però el digital mostra els seus quadrets meravellosos que es queden glaçats quan el senyal no arriba bé. El digital fa que posis la ràdio i escoltis el futur; i així sents "goooool!" quan el Messi encara és al costat del seu porter. El digital, ara per ara, sembla, una mica, un nyap...

I el pitjor de tot és quan parlem d'aplicacions professionals. Grans instal·lacions informàtiques, immensos automatismes perfectes, que prometen la millor de les eficàcies, fallen tantes vegades, i tan estrepitosament, que hom enyora l'antic rostre que t'ho feia tot a mà i que et deia bon dia, enyora la tècnica senzilla i eficient que ara diuen que està endarrerida però que no fallava quasi mai.

I compte! No estic parlant d'abandonar el progrés, ni la tecnificacio. Però el progrés cal desenvolupar-lo amb un guix a la butxaca, per si de cas. Alguns avions s'han estavellat perquè l'automatisme que havia d'obrir el tren d'aterratge no ha funcionat i no hi havia una maneta per fer-lo baixar només amb la força dels braços. El progrés ha d'anar endavant, però al costat de la mà de la persona, la qual ha d'arribar amb facilitat allà on la tècnica fallarà impersonalment un munt de vegades, sobretot a les primeres dècades d'una nova tecnologia. Si ho fem dependre tot de la tecnologia més nova, quan caigui la tecnologia, caurem tots.

Les noves tecnologies han de ser un instrument, una eina, no pas la finalitat, ni, molt menys, una qüestió d'imatge; han d'estar al servei de les persones i no les persones al servei de les noves tecnologies, com si recórrer a les antigues tècniques puntualment fos una vergonya o un pecat.

I, sobretot, les noves tecnologies no han de ser una porta vers l'enriquiment dels de sempre; la seva raó de ser ha de ser el servei real a les persones; si no serveixen, cal deixar-les o posar-les en la corresponent fase experimental, fins que ens en puguem refiar.

Adéu a Steve Jobs.

2011-10-06T14:47:00.001+02:00

Hi ha els qui viuen per a ser rics i, sense arribar a ser-ho, senten com a rics, pateixen com a rics i s'enquisten com a rics.

Hi ha, en canvi, els qui viuen per aprendre a estimar allò que a cada instant tenen entre les seves mans; i, sense buscar-ho com a objectiu prioritari, acaben sent rics, però no senten com a rics, sinó com a creadors, com a lluitadors, com a amants de la vida i del goig de la feina de cada instant.

Hi ha qui viu empès pel primer sentiment que li arrenca una llàgrima buida i fàcil; i hi ha qui viu com si cada dia fos l'últim i com si calgués convertir en “or” cada dia, cada instant, cada relació personal, cada projecte, cada somriure, cada il·lusió; treballant dur, però, sobretot, estimant allò en què es treballa.

Potser el que em va ensenyar Steve Jobs és que la vida es fa lluminosa quan hom estima el projecte que la mateixa vida li posa al davant. I que la millor manera de morir és construint i creant allò que estimem.

Aparicions o al·lucinacions. Més pistes. La síndrome de Charles Bonnet, explicada a TED pel neuròleg Oliver Sacks.

2011-10-05T23:49:00.001+02:00

Video apassionant facilitat per TED talks, que reprodueix la conferència de divuit minuts del neuròleg Oliver Sacks, el qual ens explica la síndrome de Charles Bonnet. Aquesta síndrome posa de manifest la immensa complexitat de la nostra ment, i alhora la seva simplicitat natural. Quan els inputs visuals no arriben (total o parcialment) a les àrees del cervell que les han de rebre, i que les han de convertir en percepcions conscients, aquestes àrees, en no rebre informació, comencen aleatòriament a agafar la informació visual emmagatzemada i codificada a les cèlul·les del cervell, de manera que els malalts veuen imatges que no obeeixen a la realitat exterior; és a dir al·lucinacions; sense que això vulgui dir que els falli el seny.

Hi ha moltes menes d'al·lucinacions, depenent de la causa i del mecanisme que les provoqui. Aquesta conferència només exposa, de manera molt amena, les de Charles Bonnet.

Heus aquí, doncs, una altra possible explicació per a la gent que veu coses estranyes, i que les atribueix a realitats sobrenaturals o fantasmagòriques.

No cridis.

2011-10-05T14:52:00.003+02:00

¿On vas, que crides,
i que el cor desboques
fins que els ulls et salten
com si tot fos clar?
Només el roig,
damunt de la pedra,
cap a l'horabaixa ,
té dret a cridar.
Ni aquest verí,
que m'escups quan mires,
amb el foc que crema,
l'aire de l'instant,
no pot escriure
la puresa lliure
de la vermellosa
roca del captard.
Pensa que els xiscles
no fan que el que expliques
sigui més real.
De fet, la força,
si la tens, et brolla
del grau de noblesa
que neix del teu cap.
.
.

Tots som iguals.

2011-10-02T16:09:00.000+02:00

Ens mirem des de lluny, malgrat que els nostres cossos coincideixin sovint en l'espai i en el temps. Construïm una imatge pública; allò que ens agradaria de semblar. Els qui ens envolten, mentre no els coneixem, són perillosos i els hem de fer invisibles; la prudència, com a fenotip psicològic, ens protegeix de daltabaixos diversos. Després, passats els mesos, ens adonem que aquells individus que un dia vam témer formen part de les nostres vides, i els perdem la por; hi ha qui en aquesta fase també perd el respecte.

Darrere aquesta imatge pública que aixequem s'hi amaga un infant que fa veure que ha crescut; de vegades fins i tot ell mateix es pensa que ha crescut i viu un miratge fonamentat en l'orgull més balmat. Però patim tots, si fa no fa, de mancances similars. Tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, idèntiques febleses; igual com els nostres cossos nus són, o han estat, o seran, en algun moment, similars. El físic és una metàfora de l'invisible. La natura és un llibre que ens explica el conte de la realitat; la fugacitat de tot; el continu renaixement del que primer ha mort; la bellesa de les últimes llums del dia; la por als ulls de qui es mor, sigui qui sigui qui es mor; la por als ulls de qui neix, sigui qui sigui qui neix; la mirada que cerca la llum enllà dels núvols i que es deleix en l'extensió de la mar, que s'endureix quan li fan mal, que dubta quan ha de decidir de perdre vida per a poder estimar. Tots som iguals, encara que construïm una façana identitària que només és nostra i que desitgem que es converteixi en el nostre vestit social. Som el que seria qualsevol si hagués rebut el nostre cos, les nostres circumstàncies i el nostre atzar. Els altres són el que seria cadascú de nosaltres, si haguéssim rebut el cos de cadascun dels altres, les seves circumstàncies i el seu atzar. La velocitat no ens du enlloc més que a la frustració. La fatxenderia amuntega recances damunt del nostre ésser igual com el goril·la de muntanya desperta temor damunt dels seus congèneres quan es copeja el pit per dir ben fort que ell és qui mana.

Nu.

2011-09-29T21:53:00.003+02:00

Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011

Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.

Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.

Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.

Necessitem governants bojos.

2011-09-28T14:57:00.001+02:00

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

Declaracions catastrofistes i inhumanes d'un Trader a la BBC. La caiguda econòmica d'Europa.

2011-09-27T22:17:00.001+02:00

Per si a algú li quedava alguna ombra de dubte sobre la qualitat moral de la especulació, del joc financer, del negoci amb papers que parlen d'un blat que potser no és enlloc, i que avui val molt i demà no val res, i que demà passat tornarà a valer molt, i a l'altre res. Per si algú encara es pensa que l'exercici de jugar amb els diners, sense pensar que són la suor i la sang del poble, no intoxica els mercats ni destrueix el creixement real dels valors del poble... penjo aquest vídeo de la BBC, que ha posat la pell de gallina a mig món; pel to, per la possibilitat que sigui cert, o per la possibilitat que sense ser cert del tot els mercats s'ho puguin creure i acabi sent cert. Jutgeu vosaltres.

Quan les imatges demanen ser fotografiades.

2011-09-26T22:13:00.000+02:00

Potser hi ha imatges de Ronda més tradicionals: el pont damunt del precipici, places de braus, edificis blancs que evoquen èpoques de valors arcaics... Però enmig de la petita ciutat (o del gran poble), de sobte, i sense esperar-ho, va aparèixer davant meu aquesta imatge que d'alguna manera em demanava que l'enregistrés.

És una imatge que té una força estranya: la façana rònega, gairebé ruïnosa, que roman dempeus malgrat el seu estat malmès, que fa intuir una bellesa antiga i clàssica. El cotxe, als seus peus, atapeït d'enganxines consumistes d'avui dia, contrastant amb l'antiguitat decadent de l'edifici; la taula del cafè; el restaurant “Goyesco”; la baixada empedrada; el cel blau; el sol radiant; les boires de cotó; la farola; els cables; la jardinera; els graons... l'aire del moment.

En tinc alguna altra de semblant, i no vull gastar més mots; perquè tampoc no sóc capaç d'expressar-ho tot. Només volia dir que la imatge em va demanar ser fotografiada; i haig de reconèixer que això m'ha passat molt poques vegades.

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

2011-09-24T16:44:00.005+02:00

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.

Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.

Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.

De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.

Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.

Què passarà si es confirmen?

Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.

El temps ho dirà.

Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:

D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.

D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.

D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.

Però què fas amb els teus diners?

2011-09-22T08:57:00.001+02:00

Et fa por el que passa a Grècia? ¿Et desesperes quan veus que anem camí que eliminin o rebaixin dràsticament les pensions? ¿Doncs què fas amb els teus diners invertits en bancs tradicionals que no tenen escrúpols a invertir en fons d'inversió lliures, ni vergonya d'especular amb les necessitats de les persones? ¿Què fas domiciliant la teva nòmina a caixes o bancs que negocien amb fum, fent negoci a on no hi ha una riquesa real per a les persones? Ets tu que els alimentes. ¿Tan difícil és escollir la Banca Ètica? Potser els interessos que et donaran seran més petits, però... i el futur? ¿I el panorama que es presenta davant la vida dels teus fills? ¿Te'l vendràs per un 2% més amunt o més avall sobre el valor de la misèria?

Et queixes que tot el que es ven ve de l'Àsia; que aquí les fàbriques han tancat i que tot ho comprem a mercats estrangers... I ets el primer que et compres camises de la Xina, o cotxes de Corea, construïts per persones explotades, amb jornades laborals de més de quinze hores i sense unes condicions de treball dignes... Ets tu qui empobreixes l'economia del nostre país... Per què et queixes?

Et manifestes contra les retallades... Però tu... tu què fas?

Els mestres de la república.

2011-09-20T16:44:00.002+02:00

Us vull recomanar un llibre excepcional: “Els mestres de la república” de Raimon Portell i Salomó Marquès, editat per “Ara Llibres”.

Si estimeu l'educació i la llibertat, no us el perdeu.

L'escola catalana de la república fou activa, oberta, dialogant, pionera en el laïcisme, la coeducació i la renovació pedagògica. Esdevingué una eina al servei de la llibertat de l'individu, per damunt de les tradicions ancestrals acientífiques i obscurantistes; una oportunitat per l'alliberament humà, que va quedar truncada amb el tancament de ment del feixisme i del dogmatisme religiós enquistat en una moral feixuga, poruga i arcaica.

Vull des d'aquí retre un homenatge a les persones que Raimon Portell i Salomó Marquès anomenen en el seu llibre, i que són només una petita mostra del elevat nombre de docents que van ser perseguits, inhabilitats i fins i tot morts, per ensenyar als infants a estimar la llibertat i la bellesa de la natura i de la vida.

Per exemple, amb l'entrada del règim franquista, Dolors Purcallas, fou acusada d'haver estat negligent amb les coses de la religió (és a dir, de no anar a missa), i de tenir un taller per a fer peces de vestir per als milicians. Se la condemnà a nou anys d'inhabilitació. Un mestre company seu, va ser acusat de ser fidel a la república i ateu; fou inhabilitat per a l'ensenyament. Una companya de la Dolors va ser acusada de conducta immoral. Una mestra de Sant Sadurni d'Anoia, fou inhabilitada per catalanista. Un altre mestre d'aiguafreda, catòlic, vidu i pare de família, va ser acusat d'explicar als seus alumnes una lliçó sobre la reproducció dels animals; el van condemnar a mort. En total, a Catalunya, van expedientar un de cada quatre mestres.

Aquestes injustícies, i moltes d'altres, sòn explicades al llibre de Raimon Portell i Salomó Marquès; però cal dir que aquests autors també escriuen sobre una il·lusió, sobre una gran esperança: la de la renovació educativa en una república on es treballava per una societat més lliure, més igualitària i més fraternal. L'educació per a la llibertat, a la república, no fou una utopia, ni un ideal, ni un mite, sinó una realitat que els amargats de sempre van frustrar. Però la llibertat s'obre pas, i la sang vessada serà saba fèrtil al cor de les generacions que vindran, i que amb tota seguretat prendran exemple d'unes persones que, fa més de setanta-cinc anys, es van atrevir a convertir els seus somnis en realitats. Alguns dels ideals educatius de llavors encara estan per venir; però arribaran, de ben segur que arribaran.

Jugar contra el Barça

2011-09-18T16:45:00.002+02:00

El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.

Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.

L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui.

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

Reflexions d'un pare prebenjamí al final de temporada.

Quadre.

2011-09-16T22:30:00.000+02:00

Un quadre nou, pinta quan vol, l'atzar del vent; de suau plasticitat i llum de mel. Amb plecs daurats a la catifa de vellut; dibuix precís del cop enterc, salat i etern.

Se'n va i retorna l'alenada com si res; la quantificació de tot embat.

De neu que bull, l'escuma traça estels al blau.

Llenques de pedra, de canyella i foc vençut; moren d'amor desassenyat al mar perdut.

T'ho havia de dir

2011-09-14T22:26:00.000+02:00

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

Deixem de pintar façanes!

2011-09-13T15:02:00.000+02:00

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”.

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema.

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència.

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats.

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana.

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

El llarg viatge a la bellesa que tenim al costat.

2011-09-11T20:50:00.001+02:00

Viatges al preu que vulguis, als euros que duguis (no te'ls demanarem); al carrer de casa, a on hi veuràs postes úniques, que un cop llueixen mai més no tornen a fer-ho amb idèntics traços.

Estades d'un instant al paradís dels somnis que duguis a dins, que seran els que tu vulguis dur, els que puguis dur; si ets capaç de vèncer les pors i la foscor. Avui Moragues, Casanovas i Villaroel van perdre un somni, però els recordem; i un país s'aixeca quan li trepitgen el dret a ser; a ser país, a existir com a identitat. L'onada va i ve. I tornarà a venir amb força; i a anar; i a venir...

Paquets turístics sense taxes d'embarcament, sense un “tot inclòs”; mai no està tot inclòs per a les necessitats del cor i del destí; mai no es pot incloure tot si hom vol ser lliure; mai no tens res inclòs si no és que pagues un peatge excessiu, inconvenient, indigne... T'ho has d'incloure tu; i ho has d'incloure aquí i ara.

Aquesta posta que acabo de fotografiar no és a Cancun, ni a Santorini, ni a Bali, ni a Hawaii... és al Vallès Occidental. I n'hi ha prou amb caminar pels seus carrers per a gaudir-ne. Explica-ho! Explica que has estat al Vallès! Que és increïble (la bellesa sempre ho és) Que el viatge és llarguíssim (ho deu ser perquè poca gent hi ve de vacances tot i ser tan bell). Que el bitllet t'ha costat un ull de la cara (aixecar no un ull, sinó dos, i enfocar-lo cap al cel), però que treballes molt i t'ho mereixes (això sempre!). Però quines postes, al Vallès! Les millors del món! No pas com les d'aquí (les de tants aquís que tenim al costat i considerem banals). Aquestes són una altra cosa... cal veure-les per entendre-ho... no es poden descriure! (La bellesa que tenim contínuament al costat està lluny nomes perquè ens és molt i molt difícil de veure).

Tardes de poble de secà. Una gràcia estranya que atrau estranyament, i que estranyament m'agrada.

2011-09-10T15:07:00.001+02:00

No sé si alguna vegada us ha passat que trobeu un video, una cançó, una interpretació que té tots els ingredients per a ser rebutjada per vosaltres, però que en canvi us captiva fins a un punt que necessiteu sentir-la una vegada i una altra. A mi m'ha passat això amb aquesta interpretació de “Las Segadoras” per part d'un senyor que no és precisament espanyol i que es diu Wenarto; un pintor i fotògraf que té un no sé què de “gràcia” d'humor, d'espontaneitat que em fa escoltar-lo sovint i somriure.

I ni que sigui un video en clau d'humor (suposo) no puc evitar evocar els camps daurats de Castella, els sobretaules ventosos d'estiu, amb un sol abrusador, olor de llenya, els pollancres llunyans d'un rierol assenyalant el seu traç, els immensos campanars amb nius de cigonya, les dones del segle passat caminant ran dels cultius de secà i entonant les mateixes melodies que entonaven les seves avantpassades de segles enrere, els capvespres rosats al silenci del camp immens i infinit que arriba, com si fos un mar de foc, a la línia de l'horitzó, el capellà, el mestre, el de la fonda, l'àvia centenària, els néts que vénen de Barcelona a passar l'estiu i que encara que s'avorreixen tornaran a venir perquè si no vénen els faltarà alguna realitat que no són capaços de definir. I la melodia de Las Segadoras de rerefons. De vegades, els estrangers veuen millor tots aquests matisos que el costum disfressa de banals i que en realitat són l'essència de la vida.

Amenaça creïble (no confirmada) d'atemptat imminent als USA.

2011-09-09T17:30:00.000+02:00

Deu anys després torna la por.

Avui, no fa gaires hores, funcionaris dels Serveis d'Intel·ligència han comunicat a membres del senat dels Estats Units que existeix una amenaça “no confirmada” però “creïble” d'atemptat, a les ciutats de New York i Washington.

Es considera la data de l'11 de setembre com la més perillosa, i es demana a la població estar alerta i avisar davant de qualsevol senyal estrany.

Algú va dir que el món era més segur sense Bin Laden, i des d'aquest blog no ens ho vam creure.

El camí vers la pau passa per la democratització de la humanitat, un repartiment equitatiu de les riqueses que permeti l'educació de les generacions futures en un model de llibertat i d'esperit científic, per tal d'afrontar la lluita ideològica contra tots els integrismes i contra l'especulació financera i del petroli, que alimenta la febre de venjança i de càstig dels terroristes.

La gent, quan no viu en la misèria, i quan a través de l'educació s'amara de llibertat i de ciència, tendeix menys sovint a caure dins la xarxa dels absolutismes; encara que sempre hi ha excepcions.

Desitjo que aquesta amenaça no s'acompleixi; igual com desitjo que tots els terrorismes d'estat (no reconeguts com a “terrorismes”) desapareguin també.

http://www.zonafranca.mx/estados-unidos-en-alerta-por-amenaza-%C2%ABcreible-pero-no-confirmada%C2%BB/

http://www.miamidiario.com/politica/estados-unidos/amenaza/departamento-de-seguridad-nacional/atentado/janet-napolitano/14197

Si ens llevem ben d'hora al matí, ben d'hora, ben d'hora... i sense excuses ni retrets... i ens posem a treballar de valent... som un país imparable!

2011-09-08T20:35:00.002+02:00

Fa pocs minuts, en Pep Guardiola, ha rebut la medalla d'honor del Parlament de Catalunya, enmig d'un profund sentiment d'emoció. En el seu discurs ha parlat del valor de l'esport com a escola de formació humana. Amb l'esport ha après a guanyar i a celebrar les victòries amb moderació; ha après a perdre; ha après a acceptar que un entrenador li digui "avui, tu, no jugues" prioritzant el bé de tots davant del seu bé particular; ha après a encaixar que un altre ho faci millor que ell i a no enfonsar-se amb els fracassos, ans a continuar endavant, lluitant cada dia per millorar sense desànim. També ha parlat del seu pare, paleta, del seu avi patern, que va morir abans que ell nasqués, del seu avi per part de mare, que amb prou feines va poder fer altra cosa que amagar-se després de la guerra perquè no el matessin. Ha lloat l'hàbit de fer la feina amb passió, sigui quina sigui aquesta feina: forner, professor, paleta... I ha afirmat que ell, malgrat que a vegades no li surtin bé les coses, realitza cada dia la seva feina amb passió, i que el valor del reconeixement d'avui seria idèntic si no hagués guanyat tant, perquè l'esforç i la passió hi haurien estat igualment.

A l'últim ha pronunciat una frase magistral, capaç de fer aixecar un país sencer:

Si ens llevem ben d'hora al matí, ben d'hora, ben d'hora... i ens posem a treballar de valent... som un país imparable!

L'amor no és imbècil.

2011-09-06T20:46:00.000+02:00

L'amor de debò no fa un dring de campana de coure, que tothom veu i lloa; passa desapercebut i procura no ser el centre d'atenció de res; i és petit, i petit i petit... humil i modest; no pretén ser la solució a tots els problemes del món.

L'amor de debò no parla mai d'ell, ni de les seves virtuts, ni de la seva sort, ni del seu poder, ni del dring de campana que fa que tothom giri els ulls vers la seva pietat. És un amor petit, petit, petit... humil i modest; que estima qui té al costat primer... i després, i progressivament, els més allunyats.

L'amor de debò no escull les creus més aplaudides, ni les més valorades, ni les més suggestives, ni les més emotives... L'amor de debò escull la seva creu; que normalment ningú no lloa, ningú no aplaudeix, ningú no agraeix, i que sovint ningú no veu... i ho fa sense que ningú se n'adoni. L'amor de debò es conforma amb la creu que li ha tocat, i no va a buscar creus que són d'altres si la seva ja pesa prou; correria el risc de no poder sostenir la seva, la que ningú no veu, ni aplaudeix, ni lloa i que per tant, és menys atraient.

L'amor de debò no defuig el seny, ni la responsabilitat, ni la intel·ligència, perquè sap que són dons que hom té la responsabilitat de fer servir per evitar sofriments. L'amor de debò no cau en la ingenuïtat dels qui es pensen que tot el que passa, passa perquè déu ho vol. Si no hi ha seny, es desbarra. Si no hi ha intel·ligència, sovint la casa s'ensorra. I déu calla, i no sosté la casa. Potser perquè ja ens ha donat el seny i la intel·ligència, i ens toca a nosaltres fer-los servir.