Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Astronomia. Show all posts
Showing posts with label Astronomia. Show all posts

Tuesday, September 2, 2014

Oda al Sol.



No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.
Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 
Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 
Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.
Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

Thursday, October 14, 2010

Impacte entre dos asteroides

A principis del 2009, sense que ningú se n'adonés, van xocar dos asteroides. Sembla, però, que aquesta mena de xocs esdevenen una vegada cada any, i que són molt difícils de detectar a causa de la seva feblesa. La posició relativa dels asteroides, del Sol i de la Terra, han fet possible la seva detecció. Els xocs d'asteroides de més grandària és més fàcil de detectar, però menys freqüent.

Un dels asteroides tenia uns 5 metres de diàmetre, l'altre uns 120. El primer asteroide es va desfer amb l'impacte, el més gran es va esmicolar i els seus trossos es van començar a expandir. En el moment de l'impacte la velocitat entre els dos cossos era de 18000 quilòmetres per hora. L'energia que es va desprendre va ser similar a la que emetria una bomba atòmica.

Tot això s'ha deduït a partir de les observacions del telescopi Hubble, el qual va detectar, al gener passat, un objecte que s'expandia molt lentament i al qual va posar el nom de P/2010 A2.

En tot cas, la notícia no és pas l'impacte entre els asteroides, sinó el fet que s'hagi pogut detectar un impacte tan feble i tan recent.

Wednesday, June 30, 2010

102 anys de Tunguska

.

Avui s'acompleixen 102 anys d'allò que va passar a Tunguska.
El 30 de juny de 1908, a les 7 i 17 minuts del matí, una explosió de causes encara desconegudes, que es va produir a l'aire, prop del riu Podkamennaya, va devastar una vall boscosa d'uns 2150 quilòmetres quadrats (un quadrat de 50 km de costat), deixant els arbres calcinats, amb els troncs apuntant vers el centre de l'explosió. Els qui la van veure parlen d'un objecte que brillava com el Sol. No es va recuperar cap fragment, per la qual cosa algunes de les hipòtesis suggereixen que fou un cometa de gel, que es va desintegrar abans d'impactar contra el terra. Convenen que en el moment de l'explosió el sòlid tenia uns 80 metres de diàmetre. L'explosió fou detectada per diferents estacions sísmiques, i diuen que hi va haver gent que va caure a terra a quilòmetres de distància. Al llarg de setmanes, després del dia de l'explosió, les nits varen mantenir una lluminositat estranya que permetia llegir sense necessitat d'il·luminació.
Entre els anys 1950 i 1960 diverses expedicions varen trobar microlits d'iridi i níquel, i petites partícules de magnetita; troballes que reforcen les hipòtesis del meteorit.
Podria ser un cometa, una bomba d'hidrogen natural (fusió natural del deuteri d'un cometa), una desintegració d'antimatèria...
Fa vuit anys, hi va haver un succés similar a Vitim, Sibèria, però d'aquest ja en parlaré un altre dia.

. 

Thursday, April 15, 2010

Immensa bola de llum commociona la nit de Milwaukee




15 d'abril. Negra nit. I de sobte la volta del cel s'il·lumina, la terra tremola, els arbres s'agiten com enduts per una ventada. Una gran bola indefinida se sosté i travessa el cel de Milwakee.
Diuen que és un meteorit. Jo, només sentir-ho, he pensat en el vent solar i les aurores boreals, sobretot en un dia com avui en què estem rebent les alteracions electromagnètiques de la ejecció solar de dilluns. Potser aviat sabrem què ha passat.
.

Wednesday, April 14, 2010

Demà, dia 15, podríem experimentar els efectes d'una tempesta solar.

.


Segons ens informa l'interessant blog "Últimas noticias del cosmos", ahir, tretze d'abril, el Sol va produir una enorme eiecció de massa coronal, que va sortir disparada vers nosaltres (el nostre planeta) i que arribarà demà dia 15.

Quan l'anomenat "vent solar" ens embolcalla passen coses.

Segons si entra pel nord o pel sud, els efectes seran més o menys molestos: variació del camp magnètic de la terra, problemes als transformadors elèctrics, als circuits elèctrics, a les comunicacions electromagnètiques, potser als ordinadors...?

El millor de tot seran les aurores boreals que de ben segur es podran contemplar en algun moment de la nit.

Sigui com sigui, si noteu alguna cosa estranya, sapigueu que és un regal del nostre Sol.

. 
.

Saturday, March 20, 2010

Sempre de viatge

.

.Tots som astronautes,

perquè la Terra navega contínuament

per l'univers.
.
.

Tuesday, January 26, 2010

L'ordre i la lògica que extraiem de l'univers.

.

Del moviment dels astres, de l'acció de les forces, de la contemplació dels éssers, se'n dedueix un ordre, una lògica, que ho governa tot. Fins la indeterminació quàntica obeeix una lògica (bo i l'atzar que conté); l'atzar passa a ser un instrument de l'univers per a créixer.
Nosaltres fem servir aquest ordre, aquesta lògica, per a conèixer millor la natura; i és de l'univers que ens envolta d'on hem extret aquesta lògica, on l'hem coneguda i on l'hem après. A l'últim podem afirmar que nosaltres mateixos som conseqüència d'aquest ordre, d'un impuls governat per aquest ordre; el tenim a dins i tendim a ell perquè ell és la nostra causa.
.

Wednesday, September 30, 2009

Josep Maria Bosch descobreix l'asteroide 2009 ST19 que passarà molt i molt a prop de la Terra (potser massa a prop)

.



El professor de Lleida Josep Maria Bosch ha descobert un asteroide d'un quilòmetre de llargada que passarà a frec de la Terra a l'any 2038, se suposa que a una distància de dues llunes (uns 638.000 quilòmetres), tot i que qualsevol imprecissió o variació, ni que sigui de petites dècimes, en el càlcul de la seva posició actual pot fer que aquesta distància sigui molt menor o molt superior; el perill d'impacte no és nul, i sembla que fins d'aquí a unes quantes setmanes no es coneixerà amb exactitud la seva òrbita.

L'asteroide ha rebut el nom de 2009 ST19, i forma part dels anomenats “Apolo”, que són aquells asteroides l'òrbita dels quals es creua en algun moment amb la de la Terra. Segons la probabilitat, sembla que tard o d'hora impactarà amb el nostre planeta a causa de la seva freqüent proximitat. És questió de temps que això passi. Fins que no es conegui la seva òrbita amb precissió, no es pot descartar del tot la possibilitat que al 2038 es produeixi un impacte que tindria unes conseqüències similars a les de l'asteroide que va impactar contra la Terra fa seixanta-cinc milions d'anys, a la península del Iucatan, i que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest asteroide, fins que en Josep Maria Bosch l'ha descobert, romania desconegut per l'espècie humana, igual com va passar al març d'aquest mateix any, quan l'asteroide 2009 DD45 va passar a una distància similar de la Terra.  

Aquest desconeixement ens fa profundament vulnerables davant la possibilitat d'extinció de la nostra pròpia espècie, o davant el risc d'un cataclisme que ens obligui a canviar radicalment la nostra manera de viure; dit d'una altra manera, que ens faci retrocedir uns quants segles quant a comoditats i societat del benestar.


.

Wednesday, July 22, 2009

Un bon noi

.



Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.


Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.


I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.


Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.


A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”


He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!


.

Saturday, June 20, 2009

"Hèlix" o "Ull de Déu"

.




Les estrelles que tenen una massa entre 0,8 i 8 vegades la massa del nostre Sol (el nostre Sol és una estrella, per si algú no se'n recordava), en el seu últim estadi, abans del moment de la seva mort, es converteixen en nanes blanques. En el procés de convertir-se en nanes blanques, desprenen un munt de gasos de colors espectaculars que s'anomenen “nebuloses planetàries”.


Al llarg de la seva existència ordinària, les estrelles estan enceses perquè al seu interior hi ha una reacció nuclear de fusió: dos àtoms es fusionen per a formar-ne un de més gros.
A les primeres etapes de la vida de l'estrella, els dos àtoms que es fusionen són d'hidrògen: dos àtoms d'hidrògen s'ajunten i es converteixen en un àtom d'heli. Aquesta fusió allibera una gran quantitat d'energia que és la que fa que l'estrella estigui encesa.
Més endavant, quan gairebé tot l'hidrògen s'ha convertit en heli, i hi ha per tant la suficient pressió, es produeix la fusió de l'heli: cada dos àtoms d'heli, en formaran un de carboni. I així successivament, fins que un dia arriba l'última fase de l'estrella, que és l'estadi de nana blanca.
En formar-se la “nana blanca”, com he dit, es desprenen els gasos de la nebulosa planetària. Després arriba la mort de l'estrella.
Si l'estrella té una massa d'entre 0,8 i 8 vegades la del Sol, es descomposarà de manera asserenada, formant una nebulosa de gran bellesa.
Si, per contra, l'estrella és d'una massa superior a unes deu vegades el nostre Sol, en el moment de la seva mort, explosionarà, i les restes tornaran a caure damunt d'elles mateixes pels efectes de la gravetat. I es comprimiran tant, que formaran un forat negre: una massa compacte tan gran, en un espai tan petit, que la gravetat creixerà fins a no deixar ni escapar els fotons (la llum). Qualsevol element que sigui absorbit pel forat negre no en podrà sortir mai més (pel que sabem fins ara).
Fixeu-vos que fins i tot la vida de les estrelles pot ser una metàfora de la vida de les persones. Convé ser senzills, poc màssics, per tal que al final dels nostres dies es deslliguin nebuloses de colors meravellosos. Hem d'evitar les grans masses d'orgull que amenacen fer-nos caure sobre nosaltres mateixos i tornar-nos negres, incapaços de reflectir la llum de la natura.
Les nebuloses també són l'origen de noves estrelles. Grans masses de gas de baixa densitat en una zona de l'espai poden esdevenir el niu de futures estrelles, que mercès a la gravetat naixeran a partir de l'hidrògen, el qual s'agombolarà sobre ell mateix.


A la fotografia de dalt, hi teniu la nebulosa planetària de “l'ull de Déu” o “Hèlix”.
La llum que emet es produeix a causa del següent: l'estrella del mig de la nebulosa (una nana blanca) emet radiació ultraviolada; aquesta radiació ionitza els àtoms d'hidrogen de la nebulosa (expulsa els electrons dels àtoms d'hidrogen per a immediatament recombinar-los) En aquesta recombinació dels electrons, s'alliberen fotons (partícules elementals de la llum) que són els que veiem. Segons la freqüència d'aquests fotons, la llum que veiem serà d'un color o d'un altre color.
Us poso aquesta imatge perquè aquests dies, en Francesc Arnau ha organitzat el Repte Poètic Visual del web de relatsencatala.cat, proposant-nos, com a inspiració, la imatge d'aquesta nebulosa.
Com podeu comprovar, la ciència, la natura i l'art, són ben a prop; diferents rostres d'una mateixa realitat difícilment descriptible. L'existència mai no ens pot esgotar, perquè té infinits rostres. No us deixeu enganyar mai pels Homo sàpiens que us diguin que a la vida heu de triar entre ciències o lletres, entre racionalitat o art; és mentida. Els Homo sàpiens necessiten definir-se, és una pulsió originada per l'evolució, que els força a cercar una identitat per a sobreviure dins la tribu. No trieu, perquè triar és renunciar algun dels aspectes bellíssims de la realitat. Agafeu la ciència, agafeu l'art, agafeu la poesia, agafeu la prosa, agafeu la física, no renuncieu mai a la racionalitat, no pronuncieu mots balmats només perquè sonen bé, assegureu-vos que rere els mots hi ha una lògica, ni que sigui de significat íntim o misteriós; la racionalitat no va en contra de la poesia, ni de l'art, ni de la creació. No trieu.
Us convido a llegir el poema que m'ha sortit pensant en l'Hèlix o Ull de Déu.


Mort del sol
I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum.
.

Friday, March 6, 2009

L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.



Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.
La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.
.
..

Friday, February 27, 2009

Un petit i rudimentari video de la lluna fa una estona.

Heus aquí les meves primeres imatges en video de la lluna; després de vint-i-cinc anys de tenir telescopi, ja tocava. És la lluna fa una estona, que està començant a créixer. Heu de tenir en compte que estan preses amb càmera digital, sense adaptador (una càmera que em va costar 60 euros), i amb un telescopi reflector de Newton. És per això (per la meva precària infraestructura) que fa l'efecte de lot que va il·luminant els craters.
Una mica més amunt de la lluna, apareixia la fase d'un planeta que per la pinta que feia, i pel fet de no tenir satel·lits, crec que era Venus. Mai no l'havia vist tan a prop; es veia ben bé com una petita lluna nítida. Venus no surt al video; ho he provat però no m'ha quedat bé.
La lluna té un no sé què de punt de partida, d'inici d'un viatge vers una negror infinita on un munt de consciències ens esperen. Segurament l'univers evoluciona multidireccionalment, però sens dubte una d'aquestes direccions és la comunicació de les consciències supervivents en un moment llunyà del futur. Només les supervivents arribaran a la tecnologia necessària per a comunicar-se. Bé, no us enredo més, mireu el vídeo, que dura poc, i és de molt mala qualitat, com tot el que comença. D'aquesta manera faig la meva primera contribució a l'any de l'astronomia, que també és l'any Darwin.

.