Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Blogs. Show all posts
Showing posts with label Blogs. Show all posts

Monday, May 4, 2020

Escric per mi, sense cap altre desig.



Feia temps que no parlava d'allò que anomenen naturisme aquí al blog; de fet, feia temps que el blog fucionava amb els serveis mínims per a qualsevol tema. Ara, i potser gràcies al confinament, té més activitat; però continua amb el seu principi inalterable de ser aliè als efectes que produeix; em refereixo, que igual quan vaig començar, escric per mi, tot i que ho obro a qui vulgui llegir-ho; però escric per mi, com qui escriu i desa el paper dins d'un calaix. 

He passat èpoques amb visites tan multitudinàries que posava una mica nerviós, i quan vaig començar, només era jo. Però tant si el que escric es queda en mi, com si és llegit per una bonior de persones, allò que escric i que he escrit és el que ha de ser, i no està influit per l'ull de qui sigui que vulgui mirar-s'ho. 

Vaig camí del mig milió de lectures per no se sap qui; però se me'm fum; m'és absolutament igual; perquè escric per mi sense cap altre desig.

Al llarg dels tretze anys que fa que escric al blog, he hagut de suportar trols imbècils i immadurs que han desistit de les seves malifetes per la meva indiferència violenta vers la buidor de les seves paraules, i també he conegut gent meravellosa, alguns dels quals han arribat a ser amics. Però escric per mi, bo i que ho regalo a qui vulgui llegir-ho, i tant me fot si hi està d'acord o no, és un tema d'ell o ella. 

També he conegut personatges curiosíssims que s'enfadaven si en el diàleg posterior a l'escrit, s'adonaven que no em podien convèncer del (segons ells) meu  error; em consideraven un arrogant, o una persona tancada de ment, perquè no volia arribar a acords, perquè no estava d'acord amb ells! Pobres bèsties! Com n'estaven de necessitats que els donessin la raó! Però jo sóc així. No haig d'estar necessàriament d'acord amb ningú, i m'és ben igual si algú està o no d'acord amb mi; gairebé prefereixo que no estiguin d'acord. 
L'únic de debò important és que jo mateix estigui d'acord amb mi mateix; que hi ha gent que ni això li passa. 

Un altra fauna estranya que alguna vegada han visitat el blog en aquests tretze anys són els que et diuen amb posat aparentment assenyat i serè: "Això no ho pots dir; no t'està permès dir-ho", i s'enfaden com mones (que em perdonin les mones) quan els dius que ho pots dir, que ho dius, que ho diràs, que ho proclames, i et quedes tan a gust! S'esgarrifen i rebusquen al sarró dels seus insults més refinats aquells que segons ells són més difícils de rebatre i que defineixen (segons ells també) la meva actitud arrogant, i jo els repeteixo, els repetia, a poc a poc i procurant no enviar-los a la merda: això ho puc dir, ho dic, i ho continuaré dient; i si et fa ràbia, me n'alegro molt, perquè és un indicatiu del fet que això que dic pica pedra, fa feina, i té sentit. Tu, que no vols que ho digui, hi poses la cirera, i confirmes la seva raó de ser.

Potser per això m'agrada tant el blog, perquè és la meva veu més sincera en un món de persones que no deixen dir, que no suporten que diguis, que es moren de ràbia per no se sap ben bé què. És la meva veu en un món de persones que, per por, no tenen veu, o l'amaguen. Un dia es moriran i seran oblidades com jo; però jo hauré parlat amb força i sense por, expressant el que tinc més endins, i ells o elles hauran callat per por, i hauran exigit silenci a tothom qui haurà dit coses que a ells els hauran produït picor a la pell de l'amor propi.

Però... m'he desviat del tema... jo volia parlar d'allò que alguns en diuen naturisme, i que no és altra cosa que fer el que et rota amb la teva indumentària quan vols i com vols, seguint el teu criteri, la teva comoditat psicològica i física, sense perdre el respecte a ningú, embogit d'amor per la bellesa dels elements naturals, i amb una discreció i naturalitat cíviques que et menen a defugir els armaris i els sectarismes. Ho faré demà o demà passat, que per avui l'article ja és prou llarg i sucós.

.
.
.

Thursday, November 27, 2014

La supèrbia és l'escut de la ignorància





 Signes i símbols de les èpoques. Indubtables segells dels temps que suggereixen causes i arrels. A cada segle, els seus monos; gairebé i per unanimitat, inconscients de la seva condició. A ningú més que a un bolet li costaria més comprendre el que és un bosc; en definir-lo, si ho pogués fer, semblaria que parla de l'univers. A cada període de l'evolució humana els monos han estat ignorants de la seva condició. La supèrbia, materialitzada en una ironia a cops brillant a voltes infantil els protegeix del complex d'inferioritat insuportable que la seva ment no conscient combat per a protegir la persona. La supèrbia és l'escut de la ignorància. La ignorància no se suporta a si mateixa i es cobreix amb un escut dur i metàl·lic que guspireja reflectint la llum que l'ataca. Al mono li interessen els matisos de la reproducció i tot el que l'envolta. Li interessa controlar l'entorn. Li interessa sobreviure. Al voltant d'aquests tres objectius es trena una bombolla de fantasia que disfressa les intencions fins als mateixos que les exerceixen. Quan hom se n'adona, se'n pot protegir una mica; tampoc no gaire. Encara que no ens ho sembli, encara que alguna força mental d'autoprotecció ens impedeixi creure-ho, la diferència entre un “mono de Campbell” i un “Ximpanzè” és si fa no fa la mateixa que entre un “Ximpanzè” i un “Homo sapiens”. Cada espècie té les seves peculiaritats. Cadascuna viu en un univers mental diferent. Cadascuna es considera el centre de la naturalesa. Cadascuna existeix convençuda que la resta d'espècies són animals, i que la pròpia espècie, o sigui ells i elles, són una altra cosa, molt superiors a les bèsties. Cada espècie entén només el seu llenguatge, que s'harmonitza amb l'univers mental únic i propi; si no entenen els sorolls o els senyals d'una altra espècie, és, segons ells, només perquè aquesta altra espècie no sap elaborar un llenguatge comunicatiu o un sistema prou sofisticat d'intercanvi d'informació. La tecnologia, que pels Homo sapiens és un signe de distinció i de superioritat front la resta d'animals, és ignorada per la majoria d'espècies perquè no forma part de la peculiaritat d'aquestes altres espècies, que per contra considerarien superior, si poguessin, la seva capacitat per a reciclar els excrements, o fins i tot, en el cas dels “Monos Campbell”, el seu llenguatge, que segons aquests monos és clar i intel·ligent, no pas com els sorolls incomprensibles dels Sapiens. La poesia, la ciència, la filosofia dels Sapiens seria per a la resta d'espècies tan llunyana com ho és per als Sapiens alguna cosa que tenen les altres espècies i que jo, el qui escriu això, com a Sapiens que sóc, no tinc capacitat per a conèixer ni entendre.

Si aquesta especulació que acabo d'esbossar no fos una bogeria, si tingués un fonament real, si no provoqués l'ira dels fonamentalistes o la burla dels ignorants o dels qui no saben abstraure... podríem preguntar-nos que, aleshores, què som? I podríem acabar dient que, en realitat, l'únic que ens diferencia de qualsevol altre ésser viu és el cos, la matèria, el qual és responsable, a través del cervell i del sistema nerviós, de crear el model mental en el qual els individus de cada espècie vivim; una mica com una realitat virtual, que la majoria consideren el tot, la realitat, l'únic que existeix... quan en realitat no és pas el tot, sinó la realitat virtual que fabrica el cervell de cada individu, i que és diferent entre els individus d'una espècie i els d'una altra.

Per alguna raó, o per cap raó, ens veiem obligats a existir essent qui som, pertanyent a l'espècie que ens ha tocat, en un cos que ha nascut per a morir, que té el sistema neuronal que té, i que li crea l'univers que percep; i tot això sense triar-ho. Tela!
Ens toca decidir si ens hem de sentir contents o enrabiats.
Jo, posats a fer, he decidit estar agraït; podria no estar-ne, però em perdria el plaer de pensar en tot això i de xarrupar el te que estic xarrupant.

 


 

P.D. : he rebut, via mail, les queixes d'algunes persones que em diuen que em deixen comentaris i que no els publico. No entenc què passa. Fins avui he publicat sempre tots els comentaris que m'he anat trobant a l'espai de moderació, a excepció de les amenaces, els insults, o les activitats dels trolls(que són actuacions molt minoritàries). La resta de comentaris sempre els publico, i agraeixo les diferències d'opinió que es manifesten amb respecte i raonadament. Si els comentaris no apareixen, hi deu haver algun problema pel qual no m'arriben o no queden registrats. Blogspot sempre em dóna un o altre error. Fa un temps creava enllaços cap al meu blog a una bonior d'altres blogs de manera automàtica, i ho feia centenars de vegades; això em molestava moltíssim. Hi va haver una altra època en què no em deixava penjar links dels blogs que més m'agraden al gadget de blogs preferits. Fa poc, molts gadgets em tremolaven fins al punt que semblava que tenien el parkinson. Veurem què passa amb el blog. A partir de gener, faré canvis profunds; eliminaré tots els enllaços. Estic pensant fins i tot en tenir-lo uns mesos ocult, només per a usuaris amb contrasenya, per tal de poder fer tots aquests canvis. Va bé descansar de tant en tant. I a més, ara tinc altres projectes entre mans, que m'exigeixen molt de temps i que són bastant engrescadors. Ja veuré què faig. Em sap greu per l'elevat nombre de visites que tinc cada dia, i que fa set anys, quan va començar el blog, mai no hauria imaginat. Però encara que hi hagi gent que no ho entén quan ho afirmo, puc dir que sempre he escrit per a mi i per als meus descendents. Si no hagués tingut cap visita, hauria escrit el mateix. De fet, quan va començar la història aquesta del blog, el tenia amb contrasenya, i només per a mi. No recordo qui em va enredar a fer-lo públic. No me'n penedeixo gens, però. He conegut molta gent a través del blog; i probablement, quan acabi el període de reformes, i quan el territori a on opera el blog no estigui sotmès a un règim polític tan fosc, i tan anticultural, el tornaré a fer públic. La vida són etapes. Però encara queda molt. Fins al trenta-u de desembre seré per aquí.      
.
.
.







Saturday, February 25, 2012

Nova proposta del blog de "Grans preguntes que no em deixen dormir": ¿quantes persones caldrien per a reconstruir de zero la nostra civilització?


Deixò escrita, a continuació, la primera resposta que se m'ha passat pel cap i que he penjat com a comentari al blog abans citat, i us convido a visitar el post de debat i a afegir-vos a la reflexió:

El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.

Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.

Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".

L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:

"D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"
.

Friday, July 16, 2010

Un problema tècnic important amb el blog. Algú em pot ajudar?



El tema és molt simple. Per alguna raó, apareixen enllaços cap al meu blog a sota dels posts de molts altres blogs, sense que jo els hagi posat; i crec que sense que ningú els hagi creat. De vegades, tan aviat com acabo d'escriure i penjar un post al meu blog, ja hi ha tres o quatre blogs que tenen un enllaç cap al meu nou post de manera immediata.

Això ha generat la queixa (lògica) d'un usuari, que es pensa que em promociono d'aquesta manera. M'estranya que fins ara només s'hagi queixat una persona, però el cas és que fa temps que intento que algú m'expliqui per què passa i no me'n surto.

L'única pista tècnica que he trobat és que aquest fenòmen em passa amb els blogs que tinc a la meva llista de blogs preferits i recomenats (aquells que es van actualitzant a mesura que els usuaris van creant posts). Si algú sap de quina manera puc evitar això, em faria un favor si m'ho expliqués, perquè si no el que faré és senzillament treure la llista de blogs que recomano, a veure si així se soluciona. GRÀCIES PER ENDAVANT!