Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Ciència. Show all posts
Showing posts with label Ciència. Show all posts

Saturday, October 8, 2022

La vida



A punts singulars de l'univers, en els quals les condicions climàtiques, químiques i físiques, són de determinada manera, la tendència a la vida hi esclata amb una força espectacular, i, probablement, quan això passa, l'aparició de la intel·ligència i de la consciència és només qüestió de temps. Quan això passa, brollen una bonior d'espècies amb diferents característiques, empeses pel vent de l'atzar. Totes les espècies d'un mateix origen de la vida en un planeta són conseqüència de la singularitat del punt, i probablement totes siguin parentes. Dubto que hi hagi més d'un origen en una mateixa singularitat.

*



Friday, January 25, 2019

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.


I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.
By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.


Monday, February 8, 2016

Existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l



Trobaràs, fill meu, persones, que et jutjaran per com et vesteixes, i es pensaran que tenen raó; no t'enfadis amb elles, pateixen una disminució intel·lectual conseqüència d'una mala educació; tampoc no els ho diguis, perquè elles no s'adonen del seu problema, i no ho acceptarien; se sentirien ofeses i es revoltarien contra tu. Són persones orgulloses, algunes amb títols universitaris, i al seu inconscient, al de cadascuna d'elles, li dol qualsevol evidència de la seva disminució. El seu conscient, el de cadascuna d'elles, ho resol fent cas a les pulsions que els menen al menyspreu vers els qui amb l'opinió, o amb l'exemple, fan evident la seva tara. Respecta-les i estima-les com a éssers humans que són, mereixedors de tot l'afecte que la seva dignitat implica, i no t'esforcis gaire a convèncer-los; si més no, amb la paraula, perquè l'orgull no els permet entendre res.

Trobaràs persones que et jutjaran pel cognom, per la nacionalitat, per la raça, per la família a la qual pertanys o a la qual no pertanys. Són individus enduts per l'instint animal tribal, fidels a una natura injusta en molts aspectes, que en fa néixer uns amb paràlisi cerebral, d'altres cecs, la majoria sans, alguns amb la ment alentida o adormida, uns molt febles, d'altres molt forts, uns en un entorn ric i acollidor, i d'altres al ventre d'una heroïnòmana que viu en un barri marginal i que no té feina ni ningú que l'estimi de debò. Algunes d'aquestes persones que accepten com a lògic aquest gest de la natura de fer-nos a uns afortunats i a d'altres desgraciats, arribaran a dir bestieses, sorgides de les cavil·lacions onanistes espirituoses de la majoria de religions i de les seves teologies inventades i ficcionades per ments profundament mal educades, i diran que els fills que neixen malament són el càstig de déu als seus pares pecadors, o una benedicció de déu per a poder carregar una creu, o que els qui neixen reis ho són per voluntat de déu, o que els qui són descendents d'un nazi és lògic que siguin menyspreats pel seu cognom, o que determinades races són més lletges que d'altres, o menys capaces, o qualsevol bestiesa que dogmatitzi sobre la ineluctable influència del fet de com i on naixem damunt dels nostres drets. No han pensat que també és natural el nostre crit interior de rebel·lió que ens mou a lluitar per una organització social justa a on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta ràbia, aquesta lluita, és també fruit d'aquesta natura de la qual en Lluís Llach, molt encertadament, va dir no fa pas gaire, que només acabats de néixer ja hauríem de dur als tribunals.

Trobaràs persones que consideraran lògic obligar-te a estudiar llengües mortes i que alhora estan disposades a permetre't sortir del teu període educatiu sense haver sentit a parlar de Carl Sagan, o que consideren  com a cultura irrenunciable allò que ningú ja no parla i que en canvi menyspreen, o fins i tot ridiculitzen, les actituds davant del procés d'aprenentatge de la natura d'éssers humans com Carl Sagan, Scrhödinger, Stephen Hawking, Planck, Konrad Lorentz, Darwin, Tesla, i tants d'altres. Alguns diuen que això passa perquè la política la dirigeixen no pas els més savis, sinó els que tenen els colzes més endurits, els d'ego més pujat, que majoritàriament han sorgit d'aquesta educació caníbal; caníbal en el sentit que s'alimenta no pas de la realitat, sinó de la interpretació i sovint de la ficció sobre la realitat que els egòlatres dominadors del món del coneixement han elaborat com a material educatiu a totes les èpoques. Sovint l'educació no aprèn el funcionament de la realitat sinó la deformitat narrada i dogmatitzada pels qui tradicionalment i al llarg dels segles han vist la ciència com un enemic de tot el que és humà. Els educadors caníbals han confós humanisme amb antropocentrisme i amb antropomorfisme; i els humans no som el centre de la realitat, existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l, d'estudiar un miratge, si ens dediquem a enamorar-nos de les formes que confonem amb el tot i que entronitzem, i acabem ignorant el contingut de la realitat.

Ves una nit al bosc, mira amunt, respira l'aire de la muntanya, i contempla els estels enmig del buit. Som com la brillantor d'un bri d'escuma a la cresta d'una onada. El bri se sosté un instant que per a nosaltres dura una vida. Allò que som és aquest univers estelat, la nostra ment que el comprèn, i la cançó que entonem mentre ens acceptem com som, i mentre acceptem els altres com són i com desitgen ser.   



.
.
.
.

Tuesday, April 21, 2015

Que ni els mots ni la retòrica no et siguin una presó.



Es fa difícil escriure en moments de tanta tensió dialèctica.


 Stephen Hawking va escriure (provocador com és ell) que d'ençà de la física, la filosofia ha mort. Reconec que ho hauria pogut dir d'una altra manera; hauria pogut ser més objectiu, menys hiperbòlic, més acollidor, més científic. La filosofia no ha mort, però si la filosofia vol arribar a dir alguna cosa amb sentit, no pot deslligar-se dels descobriments constants, graduals, i sorprenents que cada mes, per especificar algun període temporal concret, aconsegueix el mètode científic. Si tots els representants de la filosofia ho fessin així, m'estalviaria, alguna vegada, sentir vergonya aliena i tristesa intel·lectual quan llegeixo determinades afirmacions sobre el funcionament de la ment, sobre el comportament humà, sobre etologia, i fins i tot sobre ètica, que podrien tenir algun sentit a les últimes dècades del segle XX, però que, a les alçades que estem, només poden ser sostingudes pels qui s'han allunyat excessivament dels últims descobriments.
 L'abisme entre humanitats i ciències sovint és massa gran, i ha estat incrementat exageradament, de vegades, per interessos mesquins. 
No podem comprendre l'ésser humà del tot si no coneixem la seva realitat objectiva i el seu funcionament com a individu de l'espècie Homo sàpiens; la humanitat que prescindeix de la realitat científica de l'individu Homo sàpiens esdevé inhumana, i allò que estudia no és un ésser humà tal com és, sinó un ésser humà que s'inventa a partir de conceptes apresos de persones que ignoraven, per imperatius dels segles, la realitat objectiva dels individus de l'espècie. L'orgull de gremi sovint no deixa veure la situació tal com és, i, com a titelles d'un inconscient que treballa a l'ombra, el pensador, sense saber-ho, defensa el territori de la seva tribu, que ell o ella veuen amenaçada per una veritat que no és la seva i que els fa por perquè no l'entenen. I alguns faran servir qualsevol arma retòrica, per sofista que sigui, per infundada que resulti, per neutralitzar el que ells interpretaran com l'atac d'un ignorant. La grandesa del mètode científic, però, és que es considera, en el fons, ignorant; de manera que no accepta res que no sigui provat, i un cop provat, si es demostra alguna vegada algun error, deixarà d'acceptar aquest error com a coneixement i tornarà a començar el procés. La ciència necessita la profunditat humana per a fer servir els seus coneixements en benefici de l'espècie i de la natura. Les humanitats necessiten els descobriments de la ciència per a no fer el ridícul; o per a no ignorar el funcionament, a cops malaltís, del substrat del cervell responsable de les decisions, atribuint responsabilitats angèliques a persones malaltes socialment o humana; per a no cremar a la foguera, com ja han fet alguna vegada a la història, als qui no accepten els seus postulats.

L'educació pot fer dolentes les persones si és una educació perversa; pot enverinar els valors naturals amb els quals naixem, o els principis senzills i clars rebuts dels pares; pot errar-la en trastocar les prioritats vitals; pot, en resum, destruir la innocència. 
L'educació, per descomptat, pot aconseguir també tot el contrari. Pot centrar la persona; li pot regalar la capacitat de pensar amb lògica; pot encomanar-li la actitud d'humilitat que mena a acceptar veritats provisionals provades, que ho deixaran de ser si en algun moment es demostra que no ho són; pot ajudar a comprendre allò que l'ésser humà té a dins i atorgar un major grau de llibertat a les decisions; pot deslliurar-nos de l'esclavatge dels mots, que de vegades intenten segrestar la realitat, impedint investigacions o exploracions que vagin més enllà de la significació convencional de diccionari; ens pot estalviar les retòriques buides que neixen de l'ego i que o no amaguen res, o que allò que amaguen no se sosté encara que guspiregi com la medalla d'una tómbola.
.
.

Thursday, June 5, 2014

L'analfabetisme científic, que normalment no acceptem que patim, ens fa dominables.

Harry Truman (imatge de domini públic)
.
.
Apropiar-se de Déu per a blindar les causes pròpies, ho ha fet l'Homo sapiens des de la prehistòria, justificant bajanades i crueltats en nom d'un déu amb el qual s'adoctrinava criatures, les quals creixien, per l'analfabetisme científic de l'època, sense dubtar ni un bri que a l'altre món hi havia diables preparats per a torturar els pecadors i els dissidents, i angelets i sants a punt d'abraçar els qui arribaven al descans etern, i marededéus enjoiades que s'apareixien a pastorets i pastoretes que passaven molta gana i moltes hores sota del sol.

 Fixeu-vos que l'altre món era anomenat “descans etern”, amb la qual cosa ens podem fer una idea de com era la vida dels pobre pagesos de remença, dels esclaus de la terra del senyor feudal. El Senyor era senyor per voluntat divina, ja que era doctrina de l'església que tot poder, fins el mundà, venia donat per déu. Els súbdits no gosaven apartar-se d'aquesta creença no fos cas que un diable de l'avern els mossegués el membre viril pels segles dels segles en un pou de foc i de llàgrimes.

Avui la situació ha canviat molt, però continuen existint analfabets científics que es pensen que ho saben tot, i que abracen dogmes com si fossin descobertes científiques, i que somnien amb maresdedéus vestides d'or, capitanes d'exercits, patrones d'imperis, empolainades de joies, beneint creuades i senyor anacrònics per una suposada gràcia o voluntat divina. Els és fàcil prendre el nom de déu en va als analfabets científics que no saben que ho són.

Vivim una mena de societat a on el sistema s'assegura, o s'assegurava fins fa poc, que tot alumne assoleix un mínim de coneixements de les anomenades "humanitats", perquè formen part de la cultura general, necessària per a qualsevol persona adulta, i més si es té com a projecte de futur una titulació universitària o una feina que es desenvoluparà en un entorn intel·lectual; i em sembla correcte i lògic sense cap mena de recança o ironia. Però no es dóna, o no s'ha donat, la mateixa importància, o el mateix caràcter generalista, als coneixements científics i matemàtics. I a causa d'això, ens podem trobar personatges que ocupen càrrecs elevats a l'església, al govern, a les administracions, als mitjans de comunicació... i que són uns autèntics ignorants pel que fa a la manera de treballar de la ciència, a la biologia, als misteris de l'origen de la vida, a les lleis que governen els fenomens, a la lògica matemàtica, a l'evolució progressiva de la intel·ligència i de la consciència humana, i en general als últims avenços en neurociència. 

Aquest analfabetisme té implicacions que van més enllà del fet que tal o qual càrrec religiós, de govern, o, en general, públic, faci el ridícul amb alguna declaració misògina o de Walt Disney. El problema i les conseqüències de la manca de formació científica de les persones influents són bastant més greus. I no és tan sols qüestió de tot allò que no arriben a saber els qui tenen, per la raó que sigui, l'encàrrec de dirigir vides o d'influir damunt dels altres; el drama ve de tot allò que no arriben a ser, de la seva actitud, del model cosmològic que la seva ment elabora per a comprendre el món i les persones; el que no arriben a ser, manipula els milers de persones damunt les quals influeixen i que, inconscientment o conscient, se'ls creuen; i enquista una societat jerarquitzada i classista, amb injustícies que s'hereten.

I així ens trobem persones que legislen en contra dels homosexuals, i dels seus drets, i que en algun racó de l'inconscient, o de manera declarada, els consideren uns pecadors, uns viciosos, o uns immorals... arribant en alguns casos a condemnar-los a mort, a cadena perpètua, o, com passa a Rússia, a ser uns proscrits. Alguns analfabets científics que legislen ignoren l'origen natural de l'opció, i arriben a deslligar expressions sense fonament que se salten el mètode científic, i, encara pitjor, el respecte a la llibertat de cada persona de viure la seva vida en pau. 
I pel mateix motiu, ens trobem molts alts càrrecs de l'església que no dubten en absolut que tots venim d'Adam i Eva, la primera parella, i que ni comprenen, ni coneixen, ni s'interessen, ni accepten... l'evidència, que no pas la hipòtesi, de l'evolució de les espècies per selecció natural, ratificada a les investigacions de tots els genetistes, i que un cop compresa i acceptada per la ment humana disposa vers l'actitud i la humilitat adequades front el misteri de la diversitat humana i la tolerància a totes les seves variacions, modificacions, formes, expressions. El xovinisme humà, acompanyat de la ignorància sobre la natura i la seva complexitat, provoca la negació del ésser humà com a primat i el situa en una posició de semidivinitat inconscient, amb una llibertat pura i una responsabilitat il·limitada, sense gaire matisos; una visió que mou a la intolerància i a l'absolutisme moral, i que exigeix la identificació de la legislació política amb la legislació religiosa. Hi ha llocs on el rei encara es considera una representació del poder diví, i s'assumeix que els seus súbdits ho són per voluntat divina, i que els membres de la noblesa ho són per voluntat divina, i que els de la plebs ho són per voluntat divina, i tot això no es posa en dubte perquè la manca de formació científica fa que la ment humana elimini del seu funcionament el caràcter escèptic, l'esperit crític, i tota la metodologia lògica en l'acceptació o no de les asseveracions.

No és estrany que passi això. Hem viscut com a ignorants durant molts segles. A l'edat mitjana, el normal era ser analfabet. L'individu de la plebs era dominable i influenciable... no podia defensar gaire els seus drets, entre d'altres raons perquè no tenia consciència que en tingués, i perquè s'empassava la gran mentida que deia que déu ho volia tot així. I l'església ho beneïa. D'aquesta època miserable i fosca, descendeixen bona part dels poders que avui encara es reben en herència: monarquies, grans fortunes, títols nobiliaris... misèria, vergonya, vanitat de vanitats... Al capdavall, l'ús del nom de déu en va. 

Un déu que no deixa d'inspirar els lliurepensadors vers la igualtat de totes les persones; la llibertat com a ideal inspirador de la vida; la pau com a camí per a la resolució dels conflictes; la cultura i l'art com a instruments de la multiforme necessitat d'expressió humana; la investigació científica com a camí per a l'alliberament de la consciència humana de tots els diables, angelets, sants, coaccions, manipulacions, pors, mitologies, tradicions, tics... amb les quals els enquistats en els privilegis continuen maldant per a sotmetre les persones.

Alguns analfabets científics, sovint també, per a vestir la seva ignorància, acusen la ciència de totes les pestes, tot i que ells van al metge i que en general viuen més anys que si la ciència no existís, però això no ho veuen. I acaben dient aquell tòpic tan típic que fan servir els qui compensen la vergonya de no tenir interès pel funcionament de la natura:

“Els científics van crear la bomba atòmica”. 

Anem a demostrar la mentida que representa aquest sofisme.

Les relacions energètiques de les partícules de l'àtom les han anat descobrint i explicant una bonior de diferents científics. Aquests descobriments no són negatius, perquè de la comprensió de l'àtom se'n deriven d'altres descobriments posteriors a la bomba atòmica, útils i benignes.

L'energia atòmica la va desenvolupar un tècnic a partir del coneixements obtinguts pels científics. Si l'energia nuclear és dolenta o no, és un tema de debat, ja que l'energia atòmica no serveix només per a fer bombes; al meu parer, la seva tecnologia és excessivament perillosa i s'hauria d'abandonar.

La bomba atòmica la va construir un tècnic fent servir els coneixements dels científics. (això és essencialment dolent, però ho va fer un tècnic, no pas la ciència)

La bomba atòmica la va llançar un analfabet científic, en Harry Truman, que no va saber resoldre una guerra de cap altra manera. (Això és un genocidi, però no el va causar la ciència sinó els responsables de la fabricació de les bombes, i sobretot el polític analfabet científic abans esmentat, que per a més inri era presbiterià i havia estudiat principalment història, agricultura i música)


 Que ningú es pensi que culpabilitzo les humanitats del llançament de la bomba atòmica (ni els presbiterians!), només intento donar una resposta a algunes persones que m'han dit que la ciència en té la culpa. 
Tampoc vull que ningú se senti ofès pel fet de no tenir una formació científica; el que vinc a dir és que igual com hi ha una intensa formació humanística de caràcter general per a la població, a nivell científic, i durant molts anys, les assignatures més profundes (física, matemàtica avançada, biologia, genètica, etologia...) s'han encaixonat exclusivament dins les branques de les persones que anaven encaminades de manera més específica a carreres científiques, i en canvi els humanistes, molts dels quals acabaven amb càrrecs de responsabilitat, d'aquestes matèries n'eren pràcticament analfabets.

Amb tot, sempre hi ha excepcions, i acostumen a ser les més extremades: hi ha alguns integristes religiosos amb titulacions científiques, si bé també s'ha de dir que són minoria. En aquest escrit, i en general, em refereixo als efectes de la ignorància científica damunt la població en general, sense que es puguin menysprear les circumstàncies i els matisos de cada cas particular.
.
.
.

Thursday, February 27, 2014

Joan Massagué descobreix el mecanisme de la metàstasi del càncer de mama i pulmó al cervell.

Image from Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in wikipedia
.
.
 Vull una samarreta teva, signada, i un pòster a l'habitació meva i dels meus fills. Vull ser com tu quan sigui gran, i vull que els meus fills s'assemblin a tu. Vull que els estadis s'emplenin de gent que aplaudeix la teva feina i que les televisions facin programes de tertúlia sobre el que fas, repeticions de les teves jugades i cançons que sonen tot l'estiu. Vull que els bancs et deixin milions per a la investigació, i que per molt que deguis no passi res. Vull que quan aconsegueixis un triomf et passegis per la Rambla i que arribis fins a la Plaça de Sant Jaume a oferir el triomf a la població des del balcó de la Generalitat.
.
.
.

Thursday, January 9, 2014

Ciència i esperit. (I)



Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.


La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.
L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.
Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.
No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

Monday, December 16, 2013

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 
Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.
.
.
.
La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.
No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 
Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.
Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.
A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.
A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.



Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

Monday, May 27, 2013

L'energia dels estels i el ritme.


Al vídeo de més amunt sentireu el repic, el so cíclic, l'ona d'energia que provoca el vent quan empeny la corda del masteler i aquesta es tensa i torna enrere empesa per l'elasticitat del material i torna a ser empesa pel vent.
En realitat, el vent, l'aire en moviment, és conseqüència de l'energia tèrmica del Sol, aquesta estrella d'aquí al costat, que escalfa l'aire i, en escalfar-lo el dilata, i en dilatar-lo el fa menys pesant, i per tant el fa moure, creant tot un laberint de corrents capaços d'empènyer cordes, veles, i si cal molins de vent.
L'energia i la bellesa formen una única realitat, creada per la força, per l'energia, per la materialització de l'existència en aquest univers.
El ritme és una conseqüència natural de les lleis de la natura i de la composició de la matèria.
Tot és bell, fins allò que d'entrada no entenem.
La vida triomfa.
L'energia i la natura ho són tot.

Saturday, May 25, 2013

La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.



Konrad Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural intraespecífica.
Existeix una selecció natural que treballa a partir de la competència entre les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.
Existeix, però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres individus de la mateixa espècie.
Aquesta selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són útils pel conjunt de l'espècie.

Aplicat, això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica; però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també, que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els altres com si ho sentíssim nosaltres.

Al llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.

Sunday, February 10, 2013

Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?



Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.

Fa ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.
Aquí teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:


Per desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre origen. 
Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció arqueològica:




Recordo que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió d'anys.

 Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa! 
Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.

Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)
Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:




El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim. 
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.




Saturday, December 1, 2012

Sorprenent troballa de fòssils de fa tres-cents milions d'anys al marbre de casa meva.

f *

Aquest matí, mentre passava l'aspirador, anava pensant en el descobriment que la NASA ha fet a Mart i que serà anunciat el proper 3 de desembre aproximadament; és a dir dilluns. Amb tota probabilitat aquest descobriment tindrà a veure amb la vida que hi ha, o hi ha hagut al planeta roig: vida microbiana? fòssils de petits animals? senyals inequívocs deixats als minerals per una antiga vida microbiana? potser el fòssil d'algun ésser viu de més envergadura que els microbis? 
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps. 
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.
També aprofito per dir que avui s'inaugura, a la república independent anarquista i llibertària de casa meva, l'inici de l'era de la cursa per a la recerca de tots els fòssils possibles existents al marbre de casa; fòssils que fins al moment ni ens havíem imaginat que poguessin existir. Qualsevol nova troballa serà anunciada a la comunitat científica internacional a través d'aquest blog.   



* f
f
f

Thursday, August 9, 2012

La natura és el llibre de la nostra història


Hi ha, a la natura, com un reflex dels quants i de la tendència de l'energia a arribar en paquets, a moure's en paquets, a transmetre's a batzegades. Si ens fixem bé en allò que veiem a la natura, descobrim la discontinuïtat meravellosa dels cops del vent, que es dibuixa en les ondulacions de l'aigua del mar, i com a conseqüència en les ondulacions de la sorra.
Tot, a la natura, està íntimament lligat; per això, tan sovint, la natura és una metàfora de les realitats humanes, un llibre on s'hi reprodueix la mateixa història nostra. Aquesta analogia entre els processos naturals i la vida humana no sempre és evident, però sempre hi és, i cal tenir la ment a punt per a saber llegir el missatge dels elements naturals i comprendre la nostra identitat i el nostre destí. Al capdavall, ens ha creat aquest paisatge al llarg de milions d'anys d'evolució; per força, ell i nosaltres hem de tenir alguna cosa en comú.
.
.

Tuesday, January 31, 2012

Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.
Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.
Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.
En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.
Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.
Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.
.
.

Saturday, January 7, 2012

Seixanta-sis milions d'anys.


Cadascuna de les capes d'aquest Flysch del turó d'Igueldo, al costat del Peine de los Vientos a Donostia, es va formar fa entre 100 i 66 milions d'anys. Milions de petits granets de sorra, pedres minúscules, terra arrossegada per algun corrent d'aigua, potser un riu o un canó submarí, es van anar amuntegant i formant diferents capes que assenyalen períodes temporals. També el temps, la pressió i la temperatura es van encarregar de convertir el fang i la sorra en pedra; i els lents moviments de l'escorça van deformar i inclinar les capes inicialment horitzontals (perpendiculars a la força de la gravetat).
¿Què és la durada de la vida humana si la comparem al temps que fa que es van formar aquestes capes, quan encara hi havia dinosaures? Si una vida dura vuitanta anys, caldria la durada de 825.000 vides humanes per arribar als seixanta-sis milions d'anys.
Quanta existència abans de l'existència humana! Qui s'ho mirava tot això? ¿Qui ho convertia en consciència? Hi havia consciència en algun racó del cosmos fa seixanta-sis milions d'anys? Quina perfecció en la natura! Quants detalls! I ningú ho convertia en consciència!
.
.

Tuesday, January 3, 2012

Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth, descobridors de l'efecte de la selecció natural damunt les estructures on se suporta la conducta.


Heus aquí el primer dels ensenyaments de Konrad Lorenz que escriuré entre avui i el 9 de gener, i que fan referència a la influència de la informació heretada pels gens sobre la conducta humana.
De fet, ja n'he parlat una mica, però en aquest post hi afegeixo el nom dels descobridors de l'evolució de les estructures de la conducta.
Així, en K. Lorenz, al llibre “L'acció de la naturalesa i el destí de l'ésser humà”, ens diu que Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth van descobrir, de manera independent l'un de l'altre, que les formes de comportament, i les estructures que els serveixen de base, mostren una trajectòria filogenètica similar a la dels demés òrgans. Això vol dir que, de la mateixa manera que l'aleta d'un tauró adquireix al llarg de generacions la forma que té gràcies al fet que aquesta forma li atorga, al tauró, avantatges de cara a la supervivència, a la reproducció i al control del entorn... les estructures que a nosaltres com a humans ens fan decidir, pensar, opinar... són com són perquè ens atorguen avantatges de cara a la supervivència, la reproducció i el control del entorn. La capacitat de pensar i de decidir com hem d'obrar sofreix els mateixos embats de l'evolució que el cos del individu.

Monday, December 26, 2011

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

 El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ
“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.
Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.
La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir). 
.
.

Friday, December 16, 2011

Bossom de Higgs. Gairebé gairebé... ja el tenim aquí!

NEURONA
GNU General Public Licence  pàgina de descripció


Ho van dir al CERN el 13 de desembre. El bossom de Higgs és a frec. Això s'acosta. Gairebé ja és aquí. Hi ha, de fet, un 99% de possibilitats que ja sigui aquí; que ja l'hagin trobat.
Dos experiments independents arriben a uns valors de massa del bossom de Higgs molt similars. Els resultats del detector Atles descriuen un bossom de Higgs amb una massa de 126 gigaelectronvolts. Els del detector CMS, vaticinen 124 gigaelectronvolts. Totes dues màquines mostren un 99% de possibilitats del fet que allò que s'hagi trobat en fer xocar protons siguin les restes del bossom de Higgs. 
El bossom de Higgs no es pot detectar directament, ja que és una partícula efímera, que es desintegra de seguida i que es converteix en altres partícules. Són aquestes partícules les que delaten la seva existència; però cal repetir l'experiment per augmentar la probabilitat. El fet de poder dir que s'ha trobat el bossom de Higgs depèn d'equacions de probabilitat.

La existència del bossom de Higgs permetrà evitar que la teoria que avui dia explica l'univers (forces, partícules, origen...) deixi de ser vàlida.

El món que veiem, el model que crea la nostra ment, es forma en funció d'un ordre extern fet d'energia. Energia que a cops es presenta en forma de massa; conglomerat de molècules formades per àtoms; cada àtom està fet de buit principalment i també de partícules subatòmiques (protons, neutrons, electrons). 
Del xoc entre les partícules del àtom, neixen una bonior de partícules que al nostre univers juguen papers diferents: transmissió de la força, creació de la massa, etc. Són partícules que sempre hi són, perquè neixen i moren de continu, i que vénen a ser la trama del tot. I així, tot es fa a partir de les partícules efímeres, inimaginablement petites i sense forma, però amb uns valors indeterminats, que dins el seu ventall de possibilitats, i seguint un ordre, creen tot allò que és gran i que veiem, toquem i sentim: les ratlles de la pell de les zebres, el rostre d'un infant, les cadenes d'ADN, les neurones, les galàxies, el cervell, que crea el pensament...
.
.

Tuesday, October 18, 2011

El volcà del Hierro. Devem l'existència als volcans. EL volcán del Hierro. Debemos la existencia a los volcanes.


Erupció volcànica similar a la del Hierro en una fase més avançada.

Si el volcà submarí que hi ha al Hierro hagués emergit ja de primeres a terra ferma, escopiria, ara per ara, lava enlaire cap a totes direccions. Com que la lava surt sota de l'aigua,  i a una profunditat d'uns cent cinquanta metres, la lava fosa que surt disparada es refreda i se solidifica, i arriba a la superfície en forma de boles de baixa densitat que sembla que surin uns instants.

Prèviament a l'aparició de les boles de lava, tots vam veure al telenotícies la gran taca de color marró verdós; com una mena de boira submergida, formada pels gasos emesos en combinar-se amb l'aigua del mar, similar a la que podeu veure al principi del vídeo que us he enllaçat, i que no és del Hierro sinó d'un fenòmen molt semblant que va tenir lloc ja fa uns quants anys.

Què passarà ara al Hierro? Ara poden passar moltes coses. Si la pressió de sota l'escorça s'alleuja abans que la muntanya de lava que creix sota del mar arribi a la superfície, tot  s'acabarà aquí; fins d'aquí a molts anys, quan la pressió torni a créixer, en aquest mateix punt o en un de proper. Si per contra la pressió no minva, tindran lloc les quatre fases típiques.

La primera fase ja ha succeït, quan dissabte van ser vistes les restes de roques fumejants emergint a la superfície.
La segona fase, si arriba a donar-se, consistirà en una gran columna de vapor d'aigua que s'alçarà damunt la superfície de la mar i que es veurà des de terra. Aquesta fase podria ser que durés unes set o vuit hores.
La tercera fase serà l'explosiva, amb, com a mínim, cendres escampant-se arreu.
La quarta fase serà el naixement d'una nova illa, amb un sortidor de lava, més o menys gros, que escamparà el magma amb més o menys potència.
Es desconeix si es donaran totes les fases, algunes o cap; i es desconeix també la potència de cadascuna.
Si no fos per les molèsties (i pel perill que representa per a les persones), podríem dir que aquest fenomen és sens dubte un espectacle apassionant, així com un llibre viu que ens ajuda a comprendre la formació de la superfície de la Terra.
Sigui com sigui, si no fos per les erupcions volcàniques, el CO2 de l'atmosfera s'hauria esgotat  del tot, ja que s'hauria combinat amb els minerals (com ha passat a Mart) i la temperatura mitjana de la Terra seria de -10ºC, amb variacions brusques entre el dia i la nit, i entre l'estiu i l'hivern. Els volcans ajuden a mantenir les parts per milió de CO2 necessàries per tal que l'efecte hivernacle natural garanteixi una estabilitat tèrmica. Aquesta estabilitat tèrmica ha permès l'evolució de la vida fins a les formes animals i vegetals que avui existeixen. Podríem dir doncs que devem l'existència als volcans.
..
.
..

Saturday, September 24, 2011

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.
Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.
Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.
De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.
Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.
Què passarà si es confirmen?
Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.
El temps ho dirà.
.
.
Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:
.
D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.
D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.
D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.
.
.