Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Ecologia. Show all posts
Showing posts with label Ecologia. Show all posts

Monday, October 19, 2015

La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem



Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.
Prenc la guitarra i s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran instants de vida intensa.
Cantar no és un rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa, i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que davalla.
Potser per tot això l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops, a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i les codines roges del massís.











.
.

Friday, August 28, 2015

Em dol haver-te mort.


Ja ha passat gairebé un mes, i ho tenim més digerit. No et vam poder evitar. Dos segons, potser un i mig abans de l'impacte, i vaig copsar la teva vida, el tremolor de la teva vitalitat, els ulls que ho observaven tot. No hi va haver temps per reaccionar. Et va tocar morir a tu, i hauríem pogut morir tots. Anàvem a la velocitat a la qual s'acostuma anar en una carretera, i tu saltaves. Venien cotxes pel carril esquerra, i no vam poder girar, de fet, tampoc no vam tenir temps de girar. Si haguéssim tingut reflexos per a fer-ho, potser encara hauria pres mal més gent.
Després van venir les autoritats pertinents i et van llençar al mig del bosc sense més cerimonial.
Els del taller a on vam dur el cotxe, van pronunciar una frase tòpica "Uns altres!" Es veu que sou molts i que la carretera passa pel mig dels vostres territoris, i moriu contínuament. 
Quan ho explico, tothom em pregunta pel cotxe i per si ens vam fer mal. Quasi mai i quasi ningú no em pregunta per tu. 
Tampoc no et vull enganyar, jo no sóc un apologeta obssedit de la vida dels animals no humans. Sóc un animal més, i com a humà, defenso la vida i els drets de tots els animals, humans inclosos. Jo no crec que existeixin els éssers humans per una banda i els animals per una altra, com si fóssim realitats diferents. Crec que els éssers humans són una espècie més del món animal. De fet, fins fa uns deu mil anys, vam viure de manera similar a qualsevol altra espècie. Hem estat uns dos-cents mil anys vivint si fa no fa com vosaltres, i només en fa deu mil que la nostra vida ha fet un tomb tecnològic, de manera que ens estem convertint en una mena de plaga per a la resta d'espècies i fins i tot per a la nostra pròpia espècie. Però tot això són singularitats dels moments evolutius de la vida a la Terra; puntals de l'evolució que per a individus de curta vida com nosaltres, semblen estables; però que en realitat són tan fugaços con l'escuma d'una onada.
Amb tot això et vull dir que, en determinades circumstàncies, et podria devorar per a alimentar-me, però mai no et mataria perquè sí, i mai no et torturaria. Et podria devorar com ho faria un lleó amb mi. El lleó és carnívor; jo sóc omnívor, menjo de tot, com els porcs. Però tot això no treu que em dolgui la teva mort accidental, i que senti horror i ràbia quan algú et mata per plaer, o quan algú et turmenta perquè li produeix satisfacció fer mal un ésser viu. 
Em dolen també les mascotes. Molts que es consideren defensors dels animals tenen mascotes, i afirmen que les mascotes són molt intel·ligents perquè entenen tot el que el seu amo els diu, i perquè obeeixen en tot. Jo em pregunto... no serien més intel·ligents si decidissin no obeir i fugir? L'obediència és prova d'intel·ligència o de submissió. És el gos el millor amic de l'ésser humà perquè obeeix? O és un esclau que obeeix perquè entén que aquesta és la seva millor estratègia per a sobreviure. És més intel·ligent el gos per obeir que el gat per desobeir? De fet, no és pas el gos el qui diu que és el millor amic de l'ésser humà; aquesta frase tan sentida sempre la pronuncia un individu Homo sàpiens. Apartar un individu de qualsevol espècie del seu hàbitat natural, dels seus companys d'espècie, per a ensinistrar-lo i determinar-lo perquè només sàpiga viure amb un grup d'Homo sàpiens, i els obeeixi, i segueixi uns patrons de conducta que no interfereixin amb els hàbits higiènics i culturals dels Homo sàpiens, no deixa de ser una forma d'esclavatge i d'explotació que molts que es consideren defensors de les bèsties no veuen. Jo, com a defensor de totes les espècies, em nego a tenir mascota, perquè una mascota és un esclau desarrelat. Tot i això, com a humà i membre de l'espècie humana, prioritzaré la meva espècie, i si me haig de cruspir una vedella, ho faré; i si haig de fer servir un ratolí per a salvar milions de vides humanes, ho faré; igual com un llangardaix prefereix els de la seva pròpia espècie, o com un lleó, o com un elefant. 
I com a defensor de totes les espècies, considero inadequat que l'espècie humana creixi com una colònia de formigues, amb interessos i estratègies molt semblants als de les colònies d'insectes. Som humans, i no hem de ser plaga; perquè les plagues de mamífers extingeix la diversitat de la resta d'espècies; però, per sort o per desgràcia, la natura es cuidarà de posar les coses al seu lloc.      
Tornant a tu, estimat cérvol; em sap greu la teva mort, tot i que algun dia pugui coincidir amb algun parent teu al menú d'algun restaurant; no he escollit jo aquesta mena de llei natural que ha fet evolucionar les espècies mitjançant la seva lluita.
Rebutjo i condemno també les rialles cíniques d'amics i coneguts defensors de les curses de braus, i enemics declarats i fatxendes de l'ecologia, quan els vaig explicar que havia atropellat a un cérvol. Saben que sóc defensor de la naturalesa i em van arribar a dir que la culpa la tenien els ecologistes i els "naturistes" (paraules literals) perquè impedien que es cacés, ja que si es cacés no hi hauria tants cérvols, ja que són una plaga. Òbviament aquest argument que van fer servir era fals, perquè precisament hi ha sobrepoblació de cérvols perquè és una zona de caça, i els mateixos caçadors introdueixen més exemplars (dels que de manera espontània hi hauria) perquè criïn i així tinguin sempre animals per a matar. Només li faltava dir a aquest individu que la culpa la vam tenir els catalans, o els independentistes catalans, o un contuberni judeo-masònic, o els immigrants.
Algun dia ens tornarem a trobar, company cérvol, en un ordre més adient a les consciències, i m'agradarà saludar-te i recordar la bellesa, la lluita i el dolor, d'aquesta estranya i fascinant existència que ens han regalat.
.
.

Tuesday, August 5, 2014

El drama de les inadaptacions del humans. L'amargor de l'ós del zoo.



A la nostra espècie l'han fet els topants, les pedres, les dificultats, la climatologia, les característiques de l'espai que ha habitat. Aquestes característiques se les ha anat trobant al llarg dels últims quatre-cents mil anys; potser en fa dos-cents mil que som Homo sapiens. 
En tots aquests anys, i fins fa cent cinquanta (un segle i mig), aquestes característiques incloïen un planeta encara per explorar, molts espais per a estendre's i per a obrir-se pas, molts misteris que ens cridaven individualment i com a grup. Ens hem fet com a espècie amb aquestes característiques i per a aquestes característiques. 
Ens hem fet, perfectament adaptats, com una mà a un guà, per viure en aquest planeta inexplorat que ja no existeix, per habitar aquesta Terra amb amplis espais salvatges deshabitats a on ens podíem estendre tant com volíem i que ja no existeix, per caminar per aquest món de misteris que ens atreia i que despertava en nosaltres anhels de viatges i de canvis vitals... però aquest món ja no existeix. Estem fets, per selecció natural, per habitar un món que ja no existeix.

Heus aquí doncs una primera inadaptació, sovint inconscient, com li passa a aquell ós que ha nascut en un zoo i que no coneix el seu hàbitat. L'amara una estranya nostàlgia vital, la sensació que no és on ha de ser, que viu engarjolat... no sap per què, perquè no coneix el paisatge a on allò que ell és s'ha fet i adaptat.

Vivim, també, allunyats del verd on ens hem fet, dels turons, del contacte amb l'aire, del tacte del fang al cos i sota dels peus, de la llum del capvespre a l'aire lliure, de les corredisses pels prats, pels boscos, per les selves, d'una llibertat vital de la qual no som conscients. Vivim cada vegada més temps, però ens amara la mateixa nostàlgia de l'ós del zoo, i, igual com ell, no sabem per què ens passa.

Aquesta és la segona inadaptació. El nostre cos s'ha fet per a viure immers a la natura i rau enclaustrat a parets i paviments de formigó i aliatges de metall.

Hi ha qui cerca fugides religioses i proclama que el nostre cor està inquiet fins que no trobi déu, perquè d'ell hem sorgit i no descansarem fins a tornar a ell. D'altres cerquen l'alleugerament de la inadaptació en una carrera professional que suposadament els donarà allò que els falta per a sentir-se triomfadors. Hi ha moltes menes de lluites cegues que busquen alleugerar un neguit que només ve de les inadaptacions de l'espècie.

Només ens cal tornar a la natura i de nou buscar misteris i perseguir-los. Com més íntimament i rotundament ens unim a la natura, millor ens sentirem, encara que l'educació pesa i molta gent està ensinistrada per a viure entre ciment, com els passa als pobres óssos del zoo, que ja no saben caçar, que tenen por de la llibertat, i que probablement si els alliberessin no sobreviurien.


Thursday, July 17, 2014

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.


Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.







Saturday, July 12, 2014

Hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror


De vegades sorprèn que hi pugui haver tants colors allà a on no hi ha gaire llum, sovint gens de llum. Però llavors recordo que els colors no esta a les coses sinó a les ments que perceben; i que hi ha ments, com les d'alguns peixos, que amb poca llum, o potser en absència de llum solar, poden percebre les freqüències de les ones electromagnètiques minses que hi pot haver a causa de diferents orígens i que reboten en els objectes de la foscor. Per tant, hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror. Hi ha vida a on només hi percebem aigua. Probablement hi ha consciència i comunicació allà a on nosaltres hi veiem només bèsties. L'Homo sapiens ha d'aprendre que allò que no sap no ha de ser necessàriament inexistent o fals o imaginari; i ha d'aprendre que allò que no entén ha estat originat o produït per una natura que no comprenem del tot. Si la natura ens ha fet, és normal que els nivells de complexitat que la governen no puguin estar del tot dins les nostres capacitats. Almenys, de moment.

Deixo la filosofia a banda, i us convido a veure les imatges que he pres avui a sota del mar de les rodalies de Tarragona. L'aigua era clara, i els peixos, que ja em coneixen d'altres vegades i que tenen uns sentits diferents als humans, no em tenien por, perquè coneixien les meves intencions; fins i tot diria que se'm posaven bé per a sortir a la foto.

Més avall, podeu veure un ocell que s'estava tot tranquil dalt d'una roca i que tampoc no ha fugit de mi, ni quan m'hi he plantat a menys d'un metre i a dalt de la roca.

I a les últimes fotos hi podreu veure una sirena submarinista i alguns paisatges groguencs iodats d'aquesta platja nostra, naturista, lliure, i de moment salvatge i ecològicament conservada; creuem els dits perquè duri molts anys en les condicions més semblants possibles a la bio / geo / morfologia que ha tingut als últims milers d'anys.




























Wednesday, July 9, 2014

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.


Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 
La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 
Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.
La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.