Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Errenteria. Show all posts
Showing posts with label Errenteria. Show all posts

Wednesday, April 16, 2014

Escull el teu verd


Escull el teu verd,
perquè la vida bull de tantes formes com universos puguin ser.
Fins hi ha qui diu que tot allò que és possible
habita algun lloc en algun espai dels infinits que hi ha.
Escull el teu verd
a l'indret a on l'aigua és un déu salvatge,
que de tan discret es fa el despistat.
Enmig de les formes de l'atzar que balla,
les ruletes giren ordenant les branes,
les cordes, els fats.
El verd es fa foc,
maragda salvatge,
llum creuant les teles que la Terra ha alçat
del fang, de la llum, de la eternitat.

Escull el teu verd.










.
.
.
.
Imatges del Bide Gorri que uneix Oiartzun amb Errenteria
O sigui  AQUÍ
.
.
.
.
.

Tuesday, April 15, 2014

Imatges d'Errenteria


Un Baserri dalt d'un turó ha quedat envoltat de blocs de pisos de colors, i arreu, el verd, encès, gemat, enlluernant. 
Una llibreria ven nines de comunió; amb vestits blancs, tots iguals, carrinclons, tradicionals. 
L'antiga muntanya salvatge no ha estat esborrada del tot i alça les branques dels pollancres, dels olms, dels roures... damunt les herbes immenses que creixen a grans velocitats. Les hortènsies agafen grandàries descomunals. 
Olor de pluja i de bassal. Humitat. Blocs de pisos blancs com llençols i façanes llises sense abillaments arquitectònics ni romanços. Contra el blanc, el color càlid i llampant de la roba estesa; per damunt, un blau profund, sense matisos. 
A les perfumeries, bateries de vidres de colors i aroma de química i flors. 
Un home amb una boina i un bastó entre les façanes del casc antic; les parets pintades amb grafits rebecs; orfebreria urbanística d'un passat que no s'esborra al costat dels somnis del futur, tot pensat des del present, que és l'únic que hi ha. 
Quan el dia és clar, els colors s'enfilen i esclaten pertot.







.
.
.
Anterior post d'Errenteria
.
.
.

Tuesday, April 10, 2012

Errenteria, cantàbrica i natural.

Vaig prometre que faria una altra entrada sobre Errenteria amb imatges més cèntriques i tradicionals del nucli urbà; perquè essencialment Errenteria és tradició, intrahistòria, cor del poble, esperit de pàtria basca, alenada amb l'esforç de gent de tots els racons de la Península Ibèrica.
Errenteria es va fundar el 1320 amb el nom de Villanueva de Oiarso damunt de l'espai que ocupava un petit nucli de població anomenat Orereta que s'havia anat formant a l'entorn d'un “caserío” (un mas). Oiarso ve del mot basc Oiartzun que vol dir eco, a causa de l'eco que hi havia en aquesta vall abans que s'hi aixequessin la bonior de construccions que hi ha avui dia. Un dels pobles que limiten amb Errenteria, concretament per l'est, du el nom d'Oiartzun; d'aquí a uns dies dedicaré un escrit a aquest poble. El nom d'Errenteria ve d'un mot basc “errenteria” que vol dir “terra arrendada”, a causa dels impostos que s'havien de pagar als reis en funció de la pesca obtinguda.
Enllà dels orígens històrics, Errenteria, a un pas de França, ha estat un nucli industrial, que malgrat tot no ha perdut la seva proximitat amb la natura salvatge. El vent del Cantàbric amara cada bri de fulla, cada arbre, cada turó gemat; no hi ha espais sense herba, sense vegetació atlàntica, sense bosc de frondoses, sense molsa. No hi ha torrent sense rierol amb aigua tothora. El mar hi és present a les olors, al tacte de la pell, a la frescor de l'estiu, a la flaire de l'hivern. Pel nord, s'hi alça el turó de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la urbanització; el projecte avançat d'un port industrial amenaça la virginitat de les seves costes amb prats que s'enfilen fins a les cimeres on hi pasturen vaques, ovelles i cavalls. Al costat del barri de Beraun (que rep el nom d'un antic mas) s'hi alça el Fuerte de San Marcos, restaurat fa ben poc, on s'hi poden veure restes dels diversos exercits que l'han fet servir, especialment del francès. La fortificació és esmentada per Unamuno, en alguna de les seves obres, que des del seu exili d'Hendaia la contemplava i s'inspirava.
A Errenteria la gent gaudeix del carrer, viu la companyia dels veïns als parcs i als bars, sense la pressa i la precipitació que en altres contrades ens dominen i ens ensulseixen. Els diumenges al vespre són diumenge; i la gent surt. Els dilluns no arriben fins dilluns al matí. La vida no existeix per aconseguir alguna altra cosa, sinó per a ser viscuda.
Hi ha qui diu que els romans mai no hi van arribar; i potser és cert que a Errenteria no s'ha provat del tot que hi arribessin; sí que ho van fer a les mines de ferro de “Peñas de Haya”, els grans cims que es veuen a l'est, que es poden visitar i que descriuen l'avidesa dels imperialistes en adquirir materials per a dominar el món. Errenteria, i Guipúscoa en general, exhibeix la seva identitat genuïna amb naturalitat, sobrevivint als embats dels centralismes uniformitzadors que sovint no respecten res, i que massa vegades se'n riuen, ridiculitzen o ignoren el que no són capaços de sentir ni d'entendre.
Agustinak, Beraun, Kaputxinoak, Fanderia, Galtzaraborda, Pontika, Zamalbide... són només alguns dels barris que han crescut amb l'empenta de la gent que ha vingut d'arreu i que ha ajudat a aixecar aquesta terra preciosa i noble, oceànica, cantàbrica... paradís de la gastronomia, de la mar, de la cultura basca, de la lentitud de la vida, de la dolçor de la pluja, del verd intens de les muntanyes, de les onades gegantines dels surfistes, de l'arquitectura tradicional, del bon gust, de la vida...






















Friday, August 20, 2010

De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

.







Fuerte de San Marcos

Algú sap què és?

A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?
.
.