Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Esperança. Show all posts
Showing posts with label Esperança. Show all posts

Tuesday, August 29, 2023

Vincles, amor i esperança.



Si se'n van les tradicions, quedem nosaltres. Nosaltres no som les nostres tradicions; som potencialment canviants, i sense canvi, no evolucionem. Canviar només allò que no ens agrada o que no és bo.

Si estimem algú profundament i aquest algú ens estima (pares a fills, germans a germans...) tenim un vincle, una cinta invisible d'amor que ha d'implicar empatia, comprensió, perdó... Alhora, cadascuna de les dues parts d'aquest vincle d'amor té altres vincles amb diferents persones; i aquestes persones tenen vincles amb d'altres. I així successivament cap a dalt, cap a baix, cap als costats... Tothom, a la humanitat, estem units per una línia invisible d'amor més o menys llarga, que de vegades s'enfia a milers d'anys enrere. Estem units, per exemple, amb una avantpassada que va viure al 1700 amb una línia que passa per unes deu persones de fills a pares. Hi ha línies que arriben a la prehistòria. D'altres línies, van en horitzontal, en temps contemporani, cap a d'altres terres, i arriben a persones que ni coneixem. Com més gent estimem, per menys persones passa la línia que ens uneix amb qualsevol altre ésser de la humanitat.

L'amor no és exclusiu de cap cultura ni de cap religió, és propi del fet de ser humans. L'amor no és contrari, tampoc, a cap religió, però sí que pot ser incompatible amb algunes actituds o creences de les religions. I de vegades, la militància en algunes religions fa que algunes actituds, accions, prejudicis o dogmes siguin contraris a l'amor.

Militar en l'amor és un exercici exigent, i és més que un sentiment, més que una decisió racional; és una actitud i un compromís de continu coneixement d'un mateix i dels altres. L'actitud et mou a actuar diferent de vegades davant d'un mateix estímul. L'actitud et mou a opinar diferent de vegades davant d'un mateix acte. I això passa quan contemples no només l'acte en sí, sinó el context, els actors, les circumstàncies...

L'amor és exigent perquè, si existeix en el seu autèntic sentit, actua no només damunt dels qui són fàcils d'estimar, sinó també damunt d'aquells l'actitud dels quals els fa difícils, esquerps i en alguns casos, aparentment impossibles. Però totes les persones, sempre, estan cridades al canvi. Sempre, i sobretot avui dia, els humans tendeixen al linxament absolut, a la destrucció i eliminació física o social del culpable per sempre. Sovint apel·lent a reduccionismes, utilitarismes, maniqueismes... i tot un seguit de diferents fal·làcies per alimentar l'instint de la venjança. A la venjança la vesteixen de justícia per fer-la més digna; però la venjança és una forma animal de violència, i és enemiga de l'essència humana. L'humà és canvi, cura, aprenentatge, transformació, esperança... Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, és un ésser (ell o ella, no pas els seus actes) infinitament valuós i infinitament digne d'amor.

La següent frase és de Francesc I: "No hi ha cap pena justa que no s'obri a l'esperança. Una pena que no inclogui l'esperança, no és cristiana, no és humana!"


Saturday, December 25, 2021

La banalitat de l'obediència que sosté els nostres genocidis.



Estem bé. No hem de saltar al mar a ple hivern. No vindrà cap escamot demà, ni demà passat, a obligar-nos a deixar la llar perquè no podem pagar. No passem fred. Mengem bé. Fins i tot tenim clara, després de molts anys, la direcció de la nostra vida. Hem posat seny. O potser el cap ha assolit una maduració que s’ha fet esperar massa.

Tenim un arbre amb llums, gent a qui estimar, una raó per aixecar-nos cada dia. No dubtem sobre si una bomba al llarg del dia caurà a casa nostra. Un sistema social força criticat ens protegeix d’un grapat de malalties; un sistema social que se sosté en bona part amb els impostos que han pagat les empreses que han fabricat les bombes que sí que poden caure a qualsevol casa d’una bona llista de països en guerra.

Paguem impostos a estats que han preferit que s’ofeguessin dos milers i mig de persones aquest any a la Mediterrània que no pas deixar-los trepitjar terra ferma; obeim com a perfectes peons aquests estats quan votem governants que prenen aquestes i altres decisions, quan consumim productes fabricats gràcies a tants maltractaments. Ens exclamem contra els funcionaris que fa vuitanta anys van sostenir un genocidi mercès a la seva obediència còmoda; eren el mal! etzibem, però el mal és banal, pretén justificar-se obeint, sense cap més profunditat. El mal és obeir, sense pensar gaire, perquè pensar massa és molest, i mai no ens preguntem quantes obediències còmodes nostres sostenen avui tantes atrocitats, algunes invisibles. 

Aquí, allà. Nostre, seu. Llei, legalitat, constitució, Europa, obediència, desobediència... Ens ho creiem tot, perquè és menys incòmode, menys arriscat, menys complex, i perquè pensar cansa i ens fa sentir malament. 

I tot i que estem bé i que no hem de saltar al mar a ple hivern i que no vidrà cap escamot de funcionaris obedients a desnonar-nos i que no passem fred i que no passem gana, avorrits i mirant la part del got que no ens podem empassar per tal o qual raó, diem que el nostre Nadal és una merda.

Saturday, September 4, 2021

Estimar, sense saber-ho fer prou bé; i la victòria final de l'amor.


No necessitem ser perfectes per poder estimar; podem cometre errors, fins i tot intencionats, fruit de la nostra feblesa, de les nostres pulsions; però seria injustificable no lluitar contra els defectes i les tendències que tenim i que fan mal als altres. No obstant això, que la feblesa ens faci fracassar en mil batalles no vol dir que no estimem, i molt, a tots els qui estimem. Paradoxalment, tot i la nostra feblesa i les nostres equivocacions, els podem estimar més que a la nostra pròpia vida.

I si persistim en la guerra, malgrat que perdem batalles, a l’últim guanyarem; la vida té arsenals d’armament contra el mal, amagats a racons secrets, que descobreixen els qui no defalleixen i creuen en ella.

Només des de la imperfecció podem progressar.

Experimentar el fracàs ens ajuda a comprendre els qui fracassen.

Hem d’agafar-nos a la idea que podem estimar, que estimem molt malgrat les nostres profundes equivocacions, i que és aquest amor el camí cap a la víctòria final malgrat que ens destrossi no haver estimat prou bé tantes vegades, haver fallat, haver-ho fet malament. La victòria final arriba aquell dia que conseguim que el nostres defectes siguin tan banals com no pelar bé una taronja, o adormir-nos, o dir una paraulota... quan els nostres defectes siguin tan simples i tan poca cosa que no puguin fer mai sentir malament ningú. Encara que sembli mentida, aquesta victòria un dia arriba i es queda per sempre.

Sunday, June 7, 2020

El dret i el goig del canvi!



La pluja sempre m'ha empès a començar de nou, a confiar en la Terra, en la natura, que ens ha fet aparèixer tan defectuosos... Quina confiança tan gran que ens fa la natura! Una altra diria: eps... és massa perillós permetre la seva existència... en pot fer alguna. Però la natura ha decidit tirar endavant i confiar en la nostra capacitat de canvi malgrat que en molts moments de la vida sembla que estiguem destinats a ser sempre petits o grans desastres. Recomano, quan això passa, fer una llista no pas de les pifies que hem fet, sinó de totes aquelles vegades en què ens hem negat a fer malament alguna cosa, les nostres negacions al mal, a cops titubejants, dubtoses, com el jinet del rodeo que s'agafa al cavall salvatge per moltes estrabades que aquest li faci, i no cau passi el que passi. Pensem en les petites i grans victòries en què el més genuï de nosaltres s'ha imposat sobre nosaltres mateixos, i pensem i adonem-nos del molt de bé que som capaços de fer diguin el que diguin els pobre miserables detractors que no volen que millorem cada dia. Allò que menys suportaran els nostres enemics és el nostre dret al canvi, a la millora personal, a la victòria del bé... ens necessiten dolents per a poder continuar odiant-nos; i no es creuran el nostre canvi, perquè qui odia necessita que l'objecte del seu odi sigui sempre dolent i no canvii mai, si no passa això el seu error pel fet d'odiar queda en evidència.

Friday, September 13, 2019

Veure's


Un temps sense res, ni estímuls, ni fugides, ni internet, ni mitjans de comunicació, ni gent, ni aficions, ni activitat... Només un temps. I s'arriba a descobrir el que hi ha en un mateix; tota la duresa de la autèntica realitat que som, no pas la que habitualment veiem de nosaltres mateixos.

L'exercici és dur; percebre's és dolorós, però si un és humil, no ho és tant. La intensitat d'aquest dolor és directament proporcional a l'orgull i l'arrogància.
Però tot i ser dur, l'exercici és medicinal, perquè si hom és humil, no s'enfonsa ni es descol·loca, tan sols es coneix, i comença a curar-se. 

Cura el Sol, el vent, l'aigua, el temps, la lentitud, la confiança, l'esperança, la convicció que la reconstrucció és possible, com ha estat possible la de tantes nacions després d'una guerra. Cura l'hàbit de no considerar la guerra perduda quan es perden algunes batalles, i el record dels qui van haver de saltar per la borda quan van desembarcar a Utah Beach, perquè els que sortien per la porta que s'obria queien abatuts. 

El que ens envolta i ens distreu, el núvol, aquest blog, les xarxes, el futbol, la tele, l'alcohol... sense ser dolent, juga el paper d'amagar-nos de nosaltres mateixos, i podria passar que algú visqués la vida sencera sense haver-se arribat a veure mai a si mateix tal com és en realitat. S'estalvia un dolor, però també es perd la pau profunda de la reconstrucció i tot un seguit de regals immerescuts (i gens ambicionats per la majoria) que la vida ens regala. Viure sense comprendre com som ens fossilitza i ens roba la possibilitat de canviar.


Thursday, October 11, 2018

Feu de casa vostra, tots els llargs camins del món.


Amor a les expressions del poble, de la terra a on hem crescut. Respecte per les passions de la gent, per les aficions que fan pinya, que esperonen el treball en equip, la convivència entre persones de tota mena, edat, sexe, idees, estil... 
Amor als castells i respecte per la seva grandesa, que s'expressa a la senzillesa de la gent del carrer, de la gent normal, que acostumen a ser bona gent.
Pena, profunda, per l'àvid de poder que menysprea, que trepitja, que ignora, que ridiculitza, que es mofa, que ignora, que ofèn... Pena, silenci i endavant, sense perdre ni un segon per mirar enrere. Ells tenen els seus vaixells de luxe i les alienacions que compensen la seva pena. Nosaltres tenim cançons, castells, carrers, cremats, havaneres, poemes, esplais, veïns, barris, camins, cuines, balls de gitanes, sardanes, caramelles, carnestoltes, versos, llibres, somnis, esperança, esperança, esperança...
Perquè és en el respecte a les coses petites i simples, a les realitats que no anhelen glòries de triomfs ni lluentors de vanitat, a on rau la felicitat, que és l'olor de pebre vermell en una cuina antiga d'un mas o d'una casa de poble, que és una cantada arran de llar de foc, tots plegats, amb veus de poble, de gent normal que no busca ni diners ni fama, sinó companyia i amabilitat.
Sigueu lliures i camineu cap a l'estel que vulgueu guanyar, no penseu el que els altres us diran. Deixeu que la pluja mulli els vostres cabells; petites gotes fredes tremolant. Feu que tots els camins del món siguin casa vostra, i no perdeu ni un segon odiant els qui us odien. 
Amor al pobles, al poble, i a les seves expressions. 

Sunday, December 31, 2017

No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just



Avergonyiu-vos, els qui pinteu el món de por. Enfosquiu amb les vostres lleis de pedra el Sol immens que daura el mar de llum. Nosaltres el veiem amb les onades enceses de foc i amb tot l'esclat de llibertat. La vostra veu funesta que pretén dominar el món no pot apagar el goig d'allò que és bell per dret natural.
Avergonyiu-vos de la vostra intolerància els qui voleu el món igual i gris; sotmès a la petitesa que us abasta; per poder-lo entendre i encabir-lo al niu dels petits espais del vostre cor, tan ple d'ambició i de menyspreu.
 Avergonyiu-vos els qui empresoneu persones, pares, gent de pau, amics. I els qui aplaudiu les cadenes i mordaces que volen silenciar el món de dissidència. No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just. No enganyareu la il·lusió de qui avança  entremig d'ombres cap a un món més bell. 
Avergonyiu-vos els qui reprimiu la magnífica imatge del nostre cos; vell o nou, madur o esponellant, terra de la terra revifada amb tones d'amor i d'ordre etern. Llavor d'un pensament preciós. No fareu lleig allò que és bell; ni agre, allò que és dolç. El bram que us surt és el bram de la bèstia, que escomet contra qui no té por. Temeu qui viu alliberat del monstre fabricat pel mite antic de la foscor. I no escolteu el vent que cada dia xiuxiueja tossut la mateixa tonada, feta de misteri i d'esperança; de vegades en silenci, d'altres amb sons.
Bon any per tothom!







Sunday, November 19, 2017

El mal és copejar persones que no copegen ningú. I el meu condol per la mort de Maza.

Image of Wikipedia from Jessie Eastland - Own work CC-BY-SA-4.0.

El sistema judicial que no garanteix la llibertat de les persones pacífiques pateix d'una profunda mancança democràtica.
L'obediència a la llei només va a favor de la democràcia si les lleis són democràtiques, si garanteixen la llibertat de les persones pacífiques.
La violència legal només té sentit si s'aplica a persones violentes en el moment en què exerceixen la violència i a causa de la impossibilitat de fer servir altres mètodes més pacífics.
La violència legal aplicada a persones que no tenen actituds violentes evidencia una inacceptable manca de democràcia i una profunda deslleialtat vers els drets naturals de les persones reflectits a la Carta de les Nacions Unides.
Lamento profundament la mort del Senyor Fiscal Maza, el dolor dels seus familiars. Tots els éssers humans siguin quins siguin els seus actes mereixen viure i ser lliures; i totes les vides humanes, siguin quins siguin els seus actes, tenen una dignitat infinita i mereixen ser estimades i respectades.

Sunday, November 12, 2017

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar. L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Image of Arxoland from wikipedia. CC-BY-SA-4.0.
.
.
.
Tenim l'essència del mal dirigint els destins dels estats; de fet, la mateixa idea de càstig/venjança s'entronca en el més brutal i cruel de la persona humana. "La cabra, la cabra, la puta de la cabra... la madre que la parió" canta la dona madura i analfabeta a les rambles de Barcelona, demanant la presó per algú a qui no coneix de res, i que li han dit que ha fet una cosa que ella no entén; però la dona és fidel al que la seva tele li diu a l'hora de sopar, al que al seu voltant es respira; odi pur contra l'enemic de la tribu.
I els intel·lectuals de la tribu s'encarreguen de vestir de gala les misèries instintives dels qui esclafen la dissidència; els intel·lectuals, enamorats de les formes principesques d'un poder daurat i buit, com buida és qualsevol filosofía que demonitza persones, i que anhela presons i tortures mentals pels qui se surten del guió.
"Vostè va dir, va pensar, va declarar, va proclamar..." "I en canvi ara diu... tal o qual, perquè si no ho diu se'n va a la presó... Ara rectifica, perquè si no rectifica va a la presó..." "I ara, sobretot, no es manifesti públicament... perquè si ho fa, tornarà a la presó..." "No sigui dolenta..." diu el mal, encarnat en persona.
L'essència del mal disfressada de justícia.
L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.
Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar.
Com si es pogués convèncer algú amb el terror. Com si amb el pànic provocat poguessin canviar les idees de les persones; com si amb l'amenaça poguessin configurar la ment dels presoners; i com si els carcellers i els legisladors, i els bufons patètics amb capa de cavaller, per una mena de raó ontològica que va més enllà de la vida i de la mort, definissin amb les lleis i els càstigs, el bo i el dolent; el just i l'injust.
I el bruixot de la tribu tranquil·litza les consciències dels fidels, afirmant que no s'han de construir trinxeres, i ho diu sense condemnar els qui destrueixen les vides dels qui no pensen igual, dels qui únicament fan i desfan actes polítics, pacífics, fàcilment desmuntables pels qui tenen els tancs, sense que la tortura fos necessària; però ells adoren la tortura psicològica contra els qui han gosat convertir-se en dissidents; forma part del contingut dels seus testicles, de les hormones de matadors de braus i d'inquisidors oficials. Volen esclafar les persones humanes que no accepten sotmetre's a la seva concepció del món. I ho volen fer, fent veure que formen part del món civilitzat, disfressant-se de demòcrates, i escopint feixisme. No accepten els raonaments que fan evidents els seus forats; els resulta més fàcil reprimir, destruir, espantar, cridar, mossegar, excretar i esbufegar.
El mal és tan refinat que busca espantar les paraules, les idees, les accions pacífiques de diàleg o de proposta democràtica.
Hi ha qui ha estat sis anys a la presó per una llei que condemna els qui s'asseuen a parlar amb terroristes, ni que sigui per a buscar la fi de la violència. Hi ha lleis que impedeixen que algunes opcions polítiques siguin vençudes a les urnes, fossilitzant així la repressió política, i impedint que el poble rebutgi amb els seus vots les opcions contràries a la dignitat humana. Hi ha lleis que envien a la presó persones per culpa d'una frase; com si no n'hi hagués prou amb una altra frase per a esbotzar qualsevol error que la primera frase exhibís. Hi ha lleis que condemnen les persones que es manifesten davant de determinats edificis, o que pronuncien determinats mots...
I de sort que els pensaments són íntims, perquè si alguns fossin capaços de saber què pensa la gent, fabricarien lleis que enviarien a la presó la gent per pensar això o allò altre. És l'essència del mal que intenta convertir la vida en un corral d'ovelles espantades i obedients, curoses al pensar i al dir, sotmeses al pastor repressor; silencioses i treballadores, esperant el dia de la matança, que per això han nascut.
De sort, que la vida no és això, i tenim la fugida de la mort ineluctable sempre a l'abast. La mort és un viatge que no poden impedir els repressors. Els qui no tenim por de la mort, som lliures a la vida, perquè no la canviarem per l'obsessiva necessitat de sobreviure. Viurem lliures, sempre que puguem; i quan no puguem, marxarem, deixant el cos enrere, perquè la vida és nostra per llei natural, i ningú no ho pot impedir, ni amb el seu odi, ni amb la seva màquina de repressió. Viurem estimant el color blau de la mar quan guspireja al migdia sota un sol que exhibeix la bellesa de l'existència. Viurem cantant, esperant un futur millor, lliure de l'imperi de les llei abusives, de les normes uniformadores, de les formes imposades que amaguen una buidor existencial esfereïdora. Viurem sense por de parlar ni d'escriure, perquè si no visquéssim així, no tindríem vida. Viurem estimant les persones, estimant fins i tot les qui viuen atrapades pel convenciment diabòlic que els mena a proclamar que les lleis decideixen el que és bo i el que es dolent, i que els qui no respecten les formes no mereixen viure; els estimarem tot i el profund odi pràctic que rebem d'ells, tot i el mal i el dolor que produeixen. Estimem perquè estimar és la nostra essència, i ningú ha de ser tan poderós que ens obligui mai a odiar; mai ningú ha de tenir prou poder com per obligar-nos a odiar ningú; i qui odia, sempre s'equivoca. No podem saludar els qui defensen l'engarjolament de les bones persones, però tot i així els estimem i ens produeixen una gran pena, un sentiment profund de llàstima, per la seva llunyania vital profunda vers la llibertat dels éssers humans. Viurem treballant per construir el món de llibertat amb el qual naixem totes les persones; tots els éssers humans naixem anhelant la llibertat de viure i de volar, de crear i d'estimar. A dins de cada nadó, s'hi amaga la llavor, el tresor, el llibre amb la qual arribem, i que milions d'ocells negres intenten cruspir-se al llarg de la nostra creixença. Només els artistes, els poetes i alguns bojos... aconsegueixen conservar aquesta llavor i treballar perquè es converteixi en planta, i després en arbre immens. L'arbre prohibit del jardí de l'Edén del qual un escriptor antic va escriure  (deformant el déu veritable i convertint-lo en un fals demiurg) tot dient que no mengéssim de l'arbre del bé i del mal, atemorit que les persones assolissin el do dels déus. Venim de l'eternitat, d'una realitat que no podem descriure i que ens va donar aquesta llavor, que coincideix amb la nostra pròpia essència. I sovint trobem, a la vida, que ens enterren, però no saben que som llavor; i que les llavors creixen i es fan planta, i arbre. El bé triomfarà, perquè la victòria forma part de la seva essència, si no, no seria bé. Però igual com les nebuloses planetàries necessiten el rerefons de la foscor per a mostrar tota la seva bellesa; aquesta llavor que duem des d'abans de néixer, sovint es veu forçada a conviure amb el mal per a poder fer-se entendre i per a mostrar-se. Llavors quan l'enterren comença a créixer i es fa eterna per sempre.
No passaran, ni que durant un temps la lluentor de les seves espases els faci creure que són el tot. Al final guanyarà la humanitat, i la foscor dels que situen les normes i les lleis com a origen de tot el que és humà, serà desfeta per la llum d'un sol que no tindrà final. Som vius per a ser lliures i ningú pot continuar dempeus si s'enfronta a les mateixes lleis de l'existència, que són la llibertat i  l'amor.
.
.
.

Friday, July 28, 2017

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.


En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 
És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 
Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.
 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 
I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?
Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?
Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?
El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.
Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 
La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.
Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.
Bon dia tingueu! 

Friday, February 17, 2017

Esperança


Crec en la bona gent que apareix a la vida sense buscar-la. I en l'ajut estrany que algú invisible ens brinda. Passa tot d'una manera que fa l'efecte que toca. Fins el mal és vençut sovint per un estrany atzar que apareix quan es necessita. El dolor sord deixa pas a l'esperança, com el Sol que apareix després de la boira grisenca. Patim el que no podem canviar, però la llum ens parla d'esperança. Voldríem ser millors, però som com som, i amb això hem d'empentar la vida. El temps és breu, cal assaborir els instants i no acceptar cadenes imposades, invisibles i greixoses, que potser no ens corresponen; i acceptar-les seria ferir els qui pugen. Cal deixar lliures fins els que pidolen esclavatges, i viure lliures dins d'un present embriac d'esperança. La bona gent arriba i se'n va sense lligams i la vida avança. A tots ells, moltes gràcies. La vida és canvi, i és aturada. Res mai no és igual, però allò que és de debò perdura en la distància.  


Tuesday, January 3, 2017

Tornarà el temps de les cireres



El primer Sol de l’any; els primers raigs. Caminada arran d’oceà a frec de zero graus. «Arrels» amb la guitarra; els dits gelats, la veu esporuguida pel fred, però l’anima decidida a vèncer els elements, que d’altra banda són la substància de la bellesa.
El dia és foc de gel. Quan dormo, però, el regne dels somnis malda per a torturar-me amb escenificacions de milions de pors que mai no seran; no hi ha temps en una vida per a tanta desgràcia. Lliuro la meva vida a l’imperi d’una actitud lluminosa que m’ha permès sobreviure inferns que mai no he descrit del tot.
Si no fos pel Sol damunt del mar no seria viu. La pudor de supervivència no ofegarà el meu anhel per viure plenament. La mort no és la pitjor desgràcia. El pas per la vall de les ombres ens ensenya a mantenir-nos forts quan els temps són de pujada, quan hi ha guerra, quan els sofriments s’eleven fins a un nivell superior al de la mort. Tot allò que hem cregut sobre la pau i la felicitat es prova i es confirma quan caminem per la regió dels éssers que ens odien i que ens torturen, i, quan en fer-ho, ens mantenim fidels als principis que hem decidit que regeixin la nostra vida. Ha estat un goig rebre la primera llum de l’any allà a on el Sol és tan benigne sempre, i no ho hem fet només per plaer, sinó per actitud. 

El primer gest de l’any havia de ser llevar-se d’hora. La primera actitud de l’any havia de ser creure en la llum. El primer alè de l’any havia de ser respirar l’aire del racó que simbolitza la llibertat. El primer esforç de l’any havia de ser estimar la terra, la mar, el bosc, les roques, les onades, i la petita piscina natural que ens ha acollit com una mare tantes vegades. El primer cant de l’any arran d’aigua havia de ser «Arrels». L’acció d’avui no ha estat només un plaer, ni la rebequeria d’anar contra la tendència majoritària d’anar a dormir tard l’última nit, i llevar-se a tres quarts de quinze el primer de gener. Tot és un gest. Un gest que atorga plaer, però que decideix una voluntat. Com la nuesa a l’estiu. Com el ball dels dits quan escric. Com el verí revifador de la música a la sang quan la cançó em posseeix i el cervell comença a generar dopamina. Com la frase que encén la llenya de la motivació en un cor jove que té ganes de viure intensament i de ser lliure. Com la sensació de la pel·lícula acabada. Com tot allò que sentim que hem fet, i que és gran, fins al punt que el premi no és altra cosa que allò mateix que hem fet, i que continua sent gran encara que ningú no ho arribi a conèixer ni a aplaudir mai. Tenim en nosaltres, encara que no les coneguem, una llista de potencialitats lluminoses que fan que la nostra vida sigui única. Fins l’horror que ens amenaça pot ser una oportunitat per afirmar-nos i per a pronunciar amb absoluta convicció que el que compta no és el reconeixement o el rebuig de la societat sinó l’íntima i irrefutable convicció que ens empeny amunt i endavant malgrat els lladrucs i la buidor dels malalts d’arrogància i de desconeixement.
No és per la guerra que hem nascut, sinó per a la vida. No és per l’obligació que té valor la vida, sinó per la llibertat. No és per a sobreviure que ens alimentem, sinó per a viure intensament. No és per a posseir ni consumir que treballem, sinó per a servir els qui reben el fruit del nostre treball. No és per a tenir por que hem nascut, sinó per a encetar els camins que condueixen a la llibertat, ni que passin ran de precipici, ni que aixequin suficients animadversions com per a convertir-nos en objectiu dels atacs dels intolerants. No és per a fer res perfecte que fem res, sinó per a expressar i per a gaudir tant com ens abelleixi, i tant com sentim, tot allò que hem d’expressar i de gaudir, i tot allò que hem d’ajudar a expressar i a gaudir a algú altre. No és per a poder canviar-nos el cotxe que realitzem tasques constructives i útils, sinó perquè realitzant-les estimem algú, servim algú, ens comuniquem amb algú. No és perquè ens estimin, que estimem, sinó perquè estimar és la nostra identitat. No comptem les hores que ens toca treballar, perquè el nostre treball és la nostra passió. No treballem pels diners; el sou ens permet oblidar-nos dels diners quan treballem.
L’únic dogma que em permeto no és un dogma religiós, sinó vitalista; és indemostrable i és de debò perquè me’l crec; com a mínim és de debò perquè me'l crec. El fet de creure-me’l fa sens dubte que sigui de debò: «Viure val la pena; passi el que passi. L’existència és positiva. Existir té valor.» Tot el que després s’afirmi serà cert si està en harmonia amb aquest únic i primer dogma. Fins ara, cap sofriment, cap atac, cap forat a l’ésser que el fat, l’atzar, o qui sigui, ens hagi enviat, ens ha fet desistir d’aquesta convicció.

Tornarà el temps de la calidesa, del color de les cireres, de la flaire de la sal i el sol de les havaneres. Tornarem a les cales de sorra de color canyella, en una costa virginal que la Terra recuperarà ben aviat i que conservarà viva. Tornarà a ser la llibertat l’essència de qualsevol pensament, i els fills de l’escuma proclamarem la victòria absoluta de la tendresa, per damunt de les misèries legalistes i voluntaristes de les titelles vençudes per l’imperi de la possessió i de la imatge. El fum negre del plàstic incinerat serà esvaït pel zèfir quan al captard aixequi el seu buf càlid en una Boadella lliure dels esclaus de la pressa i la targeta. I els ulls encara seran blaus, o bruns, o del color de la castanya; i els que vagin nus tornaran a treure’s l’uniforme, i deixaran morir la por, i tornarà a ser lliure la paraula. I als caps de les onades, l’escuma es tornarà a convertir en sirenes. Arribarà la flaire dels pins a les roques daurades. I tot això serà ben aviat, perquè la Terra sempre guanya.
.
.

Thursday, November 24, 2016

Els dragons del món i l'absolut



Quan els dragons del món posin, una vegada i una altra, l’absolut en els judicis i les normes; alça la mirada vers la muntanya i repassa el verd, i el blau, i la puresa del vent, i el poder infinit d’un somriure. Quan el poder reclami la seva entronització com un fet evident, i quan a més tothom ho accepti, recorda els temps del vi i dels sons, de la llar de foc i de Cole Porter; i els teus, la mar i la sorra; i els Esquirols i els òbits; els ulls de cel i l’absència de lleis perquè l’amor les fa inútils; i l’absoluta evidència de la buidor de l’autoritat com a concepte absolut o inqüestionable. Recorda-ho bé, perquè maldaran per desdir-te’n; els altres i fins i tot el fat, i l’atzar estrany del món competidor. Recorda que l’absolut és l’humor del pallasso, i no el renec del vigilant; el ball del dansaire i no el pas de l’oca del poder militar; l’abraçada de l’amic que perdona, i no el gest sec i enèrgic del botxí que executa; l’absolut és allò que saps que et diu de bo de bo el que és amor i el que no ho és, allò que fa que viure pagui la pena ni que tot s’acabi amb la mort. Al qui posseeix l’autoritat, ves-li fent que sí amb el cap, potser ho necessita; però no mana el poder, perquè és buit, mana el somriure sense el qual ni el qui ostenta el poder no hauria arribat a existir; mana la llibertat, raó per la qual tenim la fugida assegurada ni que sigui amb la mort i l’adéu; mana l’acudit i la cançó, el poema que fa néixer de nou cada dia, com si ahir mai no hagués estat i fóssim nadons i tot fos possible. No oblidis a on és l’absolut, perquè no reposaran fins que te’n desdiguis; saben que si no te’n desdius, han perdut el poder sobre tu.
Il·lumina la foscor dels temps amb la teva convicció, i camina per la vall de les ombres sabent que les ombres no tenen poder i que no són l’absolut. Quan t’arrosseguis pel túnel fosc que t’impedeix el sol; tingues clar que mana el Sol, que tu l’has vist i has cregut en ell, i que el tens a dins. El túnel passarà, però el Sol continuarà allà a fora, i també a dins teu, milers i milers d’anys.

Regala als petits que tens a prop l’esperança en la vida, la confiança en les persones, i el secret de l’esforç que s’aplica per passió i no pas per por; parla’ls convençut que parles amb algú més proper a la veritat que no pas tu, perquè encara es recorden d’on és l’absolut, perquè encara no els han desdit del tot. Sigues la roca que els confirmi la fortalesa indestructible del bé. No els posseeixis ni un bri, que marxin aviat i t’oblidin; que els quedi allò que han après sense adonar-se’n, la fe en l’existència, l’absurditat dels càstigs com a eina educativa, i l’absoluta omnipotència i incondicionalitat de l’amor.   

Thursday, September 1, 2016

La honestedat dels petits moments


Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.