Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Evolució. Show all posts
Showing posts with label Evolució. Show all posts

Wednesday, June 3, 2020

Sense gens no tindríem cervell; i per tant, no tindríem ment, ni pensaments de cap mena.



Tenint en compte que és un fet que la manera com és el cervell depèn dels gens, i que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de com és el cervell, hem de concloure que la manera com ens comportem, i com pensem, depèn en bona part de la genètica. El pensament és el producte resultant del funcionament del cervell davant dels ínputs culturals que rep. I aquí hi ha l’altra gran influència: la informació que rep el cervell.
Per tant no es pot negar la influència dels gens al funcionament mental, com tampoc no es pot negar la influència de la cultura, de l’educació, de l’aprenentatge... en el funcionament mental. Els inputs, segons com siguin, poden fer que un determinat cervell generi pensaments empàtics o absolutament asocials; però és un fet que si l’individu desenvolupa comportaments asocials és també perquè té una màquina de pensar que ho permet i que en determinats entorns i educacions ho desenvolupa.
Tampoc no és cap prova que descarti el suport genètic d’un comportament asocial el fet de observar que els infants quan són petits tenen actituds nobles i empàtiques, i que és en créixer que desenvolupen conflictes; i no és una prova, perquè hi ha un munt de gens que s’activen anys després de néixer, una mica com passa amb la gent que de petita te un nas petit i finet, i que de gran, el té gros i ganxut; ningú pensaria que aquest fet demostra que la grandària del nas és conseqüència de l’entorn. El creixement fa actius gens (informacions mol·leculars) que han estat inactius durant anys.
Tot el que hi ha al nostre cos és producte de la programació dels gens i de la influència de l’entorn; per tant, tot el que som té un suport genètic que ho fa possible i que en determinades situacions ho esperona a causa dels beneficis que al llarg de l’evolució de les espècies aquest “esperó” ha suposat de cara a aconseguir tres objectius principals (segons Konrad Lorentz): sobreviure, controlar l’entorn i reproduïr-se.

Wednesday, January 23, 2019

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.



Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.

Monday, March 9, 2015

Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.



És com un boig divertit, amb tics perillosos.
Capaç d'estimar sense interès, però que ho fa poc, i que sovint sembla que només es mou a força de càstigs o esperonat per algun objectiu llaminer que veu assequible.
Li falta molta cultura, i és moltes vegades esclau de les creences mitològiques i de les tradicions retalladores de la creativitat i la llibertat individual.
Es creu diferent i superior a la resta de companys de viatge, i no s'adona que és un més, amb les seves peculiaritats, les seves grandeses i les seves immenses potencialitats. De vegades es comporta com un psicòpata.
Podria arribar a ser allò que es pensa que ja és; però encara li queda molt per aconseguir-ho.

No sé si lligar-lo, per a evitar que es faci mal ell, i que faci mal algú; o si, per contra, deixar-lo en llibertat, perquè pugui crear, construir, aprendre, progressar...
Si el lligo, es perdrà bona part d'aquest progrés, que s'alentirà i s'ofegarà; potser fins i tot es quedarà com la bèstia que és, sense cap mena de millora.
Si el deslligo, em pot fer mal; a mi o als meus; a ell mateix o als seus.
Llibertat o seguretat.
Confiança o por.
Creure en el miracle que pot arribar a ser, i que ja és com a llavor, o renunciar-hi per a sempre.

Això és el que em suggereix aquesta espècie anomenada Homo sapiens...

Llibertat o seguretat; contínuament ens debatim entre aquestes dues opcions. Potser hi ha algun punt intermig, tan a prop com sigui possible de la llibertat, que també serveixi.

En tot cas, l'evolució continua.
.
.
.

Wednesday, August 13, 2014

Els micos no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu.

Homo antecessor (imatge de Jeremias Soler)
.
.
.
L'enfadament dels micos quan ets lliure és un dels fenòmens zoològics que més em criden l'atenció. Quan ets llliure de pensar i d'expressar les idees. Quan les opinions desafien els dogmes de la tribu. Quan els raonaments són difícilment desmuntables amb les normes de la lògica i els micos enfadats han de combatre el mico dissident fent servir afirmacions sense fonament que només s'accepten perquè s'accepten, perquè sempre s'han acceptat, perquè sí, perquè és el normal, el que es fa a tot arreu (el que fan els països avançats, a Europa i a Amèrica!).
Les idees que no són les de la tribu, sigui quina sigui la tribu, molesten molt. Són incòmodes. És fins i tot incòmode per a molts sentir-se anomenats micos. Se senten insultats. Els han convençut amb tanta eficiència que ells no són animals que realment perceben així la realitat. Maximitzen les diferències entre la seva espècie i la resta, especialment entre la seva espècie i les més semblants. Les espècies més semblants els produeixen una sensació d'hilaritat curiosíssima, com si els fes l'efecte que alguna realitat essencialment diferent a la seva pretengués assemblar-se a ells, i en fer comparacions ho troben tan absurd que se'ls deslliga una rialla, una sensació de comicitat que els protegeix d'una evidència que no poden copsar, que un ximpanzé o un goril·la de muntanya o un orangutà, són espècies germanes a la seva, i que ells són una espècie de primats més. Fan servir sovint la paraula “mono” com a insult: “no facis moneries!” “deixa de fer el mono!” “sembles un mono!”... Curiosament, també s'ha posat de moda fer servir el mot “mono” com a sinònim de bonic, de bufó: “que mono que és!”. Sigui com sigui, fins i tot després de llegir això que escric, els micos que no saben que ho són consideraran que ironitzo, i que el que vull dir és que l'Homo sapiens comet tants errors segons els cànons del que tothom sap que hauria de ser un ésser humà, que jo, amb retòrica satírica, els anomeno monos. No entenen que el que dic és literalment el que penso: que els Homo sapiens som una espècie més de monos, amb les seves pròpies peculiaritats com a espècie; peculiaritats que restem convençuts que ens fan superiors ontològicament, i més dignes, però el cas és que aquesta superioritat només la proclamem nosaltres. Té algun valor objectiu el judici que hom fa sobre les característiques d'un mateix en funció de la seva percepció de la situació?

Tornant al tema inicial, els micos, tot i que ho dissimulen, no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu. Evolutivament, els qui són diferents als signes identitaris (de qualsevol grup, no cal que sigui nacional) afebleixen la cohesió social, tan necessària en un món a on les lluites entre grups decideixen (o han decidit al llarg de milers d'anys) quin grup sobreviu, quin grup controla l'entorn, en quin grup els individus aconseguiran escampar més eficientment els seus gens els quals perduraran en el futur. És per això que hi ha tanta intolerància a les idees que són diferents (una intolerància amb arrels genètiques o epigenètiques), que per altra banda, en ser diferents i sovint autocensurades pel propi individu o posteriorment pel grup, són les que potencialment poden contenir una informació essencial per a un hipotètic salt cultural.  
.
.
.

Tuesday, August 5, 2014

El drama de les inadaptacions del humans. L'amargor de l'ós del zoo.



A la nostra espècie l'han fet els topants, les pedres, les dificultats, la climatologia, les característiques de l'espai que ha habitat. Aquestes característiques se les ha anat trobant al llarg dels últims quatre-cents mil anys; potser en fa dos-cents mil que som Homo sapiens. 
En tots aquests anys, i fins fa cent cinquanta (un segle i mig), aquestes característiques incloïen un planeta encara per explorar, molts espais per a estendre's i per a obrir-se pas, molts misteris que ens cridaven individualment i com a grup. Ens hem fet com a espècie amb aquestes característiques i per a aquestes característiques. 
Ens hem fet, perfectament adaptats, com una mà a un guà, per viure en aquest planeta inexplorat que ja no existeix, per habitar aquesta Terra amb amplis espais salvatges deshabitats a on ens podíem estendre tant com volíem i que ja no existeix, per caminar per aquest món de misteris que ens atreia i que despertava en nosaltres anhels de viatges i de canvis vitals... però aquest món ja no existeix. Estem fets, per selecció natural, per habitar un món que ja no existeix.

Heus aquí doncs una primera inadaptació, sovint inconscient, com li passa a aquell ós que ha nascut en un zoo i que no coneix el seu hàbitat. L'amara una estranya nostàlgia vital, la sensació que no és on ha de ser, que viu engarjolat... no sap per què, perquè no coneix el paisatge a on allò que ell és s'ha fet i adaptat.

Vivim, també, allunyats del verd on ens hem fet, dels turons, del contacte amb l'aire, del tacte del fang al cos i sota dels peus, de la llum del capvespre a l'aire lliure, de les corredisses pels prats, pels boscos, per les selves, d'una llibertat vital de la qual no som conscients. Vivim cada vegada més temps, però ens amara la mateixa nostàlgia de l'ós del zoo, i, igual com ell, no sabem per què ens passa.

Aquesta és la segona inadaptació. El nostre cos s'ha fet per a viure immers a la natura i rau enclaustrat a parets i paviments de formigó i aliatges de metall.

Hi ha qui cerca fugides religioses i proclama que el nostre cor està inquiet fins que no trobi déu, perquè d'ell hem sorgit i no descansarem fins a tornar a ell. D'altres cerquen l'alleugerament de la inadaptació en una carrera professional que suposadament els donarà allò que els falta per a sentir-se triomfadors. Hi ha moltes menes de lluites cegues que busquen alleugerar un neguit que només ve de les inadaptacions de l'espècie.

Només ens cal tornar a la natura i de nou buscar misteris i perseguir-los. Com més íntimament i rotundament ens unim a la natura, millor ens sentirem, encara que l'educació pesa i molta gent està ensinistrada per a viure entre ciment, com els passa als pobres óssos del zoo, que ja no saben caçar, que tenen por de la llibertat, i que probablement si els alliberessin no sobreviurien.


Friday, March 14, 2014

Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor


Cada vida és com una estrella que brilla amb un foc especial; no som conscients de la grandesa d'una vida. Cada vida desprèn una llum única que ha de ser estimada. Una vida no estimada és una vida menyspreada i ferida. Una vida no estimada és un menyspreu inexplicable a una bellesa que no es pot descriure ni es podrà mai descriure amb mots. La grandesa d'una vida humana no depèn dels seus actes; és gran en si mateixa. Les accions que s'inspiren en l'odi o en la por són com una mena de malaltia que no sempre sabem, podem o volem evitar; però el voler també emmalalteix, i de vegades no podem voler alguna cosa diferent al que volem.

La percepció del foc fascinant i estrany de cada vida fa impossible la violència. Seria perfecte que totes les persones aprenguessin a veure aquesta llum; s'acabaria l'odi. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, seríem incapaços de cap imposició, de cap forçament, de cap agressió.
De vegades penso de quina manera podríem aconseguir aquesta visió, i no me'n surto. Hi ha melodies que ens hi acosten, hi ha el silenci, hi ha la contemplació. La capacitat de mirar una persona sense pensar res més d'ella que allò que és, que no és poc. El traç d'infant que fou. La por en una mirada de vulnerabilitat. La consciència del fet que un dia deixarà de ser i es podrirà. El món sencer encabit dins la seva ment; univers de sentiments, d'esperances, d'il·lusions, d'inseguretats, de pors, d'anhels, d'afecte, de somnis... 
De vegades confio en què la nostra ment de micos està canviant, en què està creixent, i en què que comença a percebre realitats que fins fa poc no es podien percebre; l'evolució de la consciència i de les capacitats cognitives amaga encara moltes sorpreses. L'Homo sapiens està cridat a construir societats que imposin com a dogma la pau i el respecte entre les persones; no pas per imposició legal sinó com a condició biològica i neurològica. L'antiga lluita entre individus i grups s'anirà diluint i arribarem a ser el que sovint ja comencem a ser. I, una mica com va dir Konrad Lorentz, també penso que el millor favor que li podem fer a l'evolució de la nostra espècie, per tal d'ajudar-la a assolir aquest objectiu, és escollir una parella reproductiva, no en funció dels recursos, dels diners, de l'interès material, de la força, o de la protecció que ens pugui oferir... sinó per la seva bondat, per la seva capacitat de reconèixer el valor infinit de cada persona.



L'amor que poguem oferir, pot curar la malaltia de l'odi; només l'amor és capaç de curar l'odi. I l'amor és fàcil si un aprèn a veure la grandesa d'una vida, de qualsevol vida; aquesta grandesa de normal s'oculta. L'amor que ens neix vers les persones és una conseqüència espontània de la capacitat de veure la grandesa de qualsevol vida humana. El respecte, el diàleg, la paraula, la paciència, la comunicació, la llibertat... són conseqüències directes de l'amor; però cal no confondre l'amor amb el desig de possessió o de control. Qui estima l'altre no ho fa per a ell mateix, ho fa per a l'altre; i qui estima, de l'altre, no en necessita res, ni n'espera res. L'amor és una disposició de la persona que va en una direcció única, i, per a ser, no necessita que hi hagi un altre amor a canvi. L'amor no necessita estar a prop de l'ésser que estima; se'n pot allunyar si les circumstàncies ho fan convenient; i se'n pot allunyar, gràcies a que no necessita l'ésser que estima, ni tan sols tenir-lo a prop. L'amor és deixar lliure.
.
.
.

Monday, December 16, 2013

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 
Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.
.
.
.
La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.
No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 
Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.
Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.
A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.
A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.



Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

Saturday, May 25, 2013

La competència entre els individus de dins d'una mateixa espècie no sempre és útil per al conjunt de l'espècie. "HIER BIN ICH-WO BIST DU?" de Konrad Lorentz.



Konrad Lorenz, al pròleg del seu llibre “HIER BIN ICH-WO BIST DU?” (Sóc aquí... On ets tu?), ens parla dels perills de la selecció natural intraespecífica.
Existeix una selecció natural que treballa a partir de la competència entre les diferents espècies, i que en selecciona algunes en perjudici d'unes altres; aquesta seria la selecció interespecífica.
Existeix, però, una altra selecció que treballa com a conseqüència de la competència entre els individus d'una mateixa espècie; aquesta selecció s'anomena intraespecífica, i promociona la informació genètica d'alguns individus per damunt de la informació d'altres individus de la mateixa espècie.
Aquesta selecció intraespecífica, però, no sempre és beneficiosa pel conjunt de l'espècie. Konrad Lorentz ens recorda que hi ha estructures i pautes de comportaments que multipliquen la capacitat de reproducció de l'individu dins de l'espècie, però que no són útils pel conjunt de l'espècie.

Aplicat, això, als nostres dies se m'acut un exemple: trepitjar el competidor a la feina, o en qualsevol altre àmbit, potser ens fa més forts i ens augmenta lés possibilitats d'escampar més informació genètica; però... ¿ajuda això que l'espècie Homo sapiens tingui més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de control·lar l'entorn? Estic convençut que no; que la violència intraespecífica ens afebleix com a societat i com a éssers empàtics; i crec, també, que la força més poderosa que tenim com a espècie, més i tot que la intel·ligència, és la capacitat de treballar com un sol organisme i sobretot la capacitat de valorar allò que senten els altres com si ho sentíssim nosaltres.

Al llibre que esmento més amunt, i que tot just començo ara, en Konrad Lorentz es disposa a explicar exemples observats dins les societats d'aus que demostren això que he explicat més amunt, que la selecció intraepecífica no sempre condueix a l'espècie a bon port.

Saturday, May 4, 2013

La dignitat de les vaques, que pensen i estimen

.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.

De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a la mirada. 
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici. 
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia. 
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la. 
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.

Els animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada espècie amb la seva peculiaritat. 
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat. 
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària. 
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes. 
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat. 
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen. 

Thursday, May 2, 2013

"Per què hi ha mal?" o... "El regal constant que significa llevar-se cada dia"



El mal és conseqüència de la necessitat de competir. El fet d'haver hagut de competir amb els individus de la nostra mateixa espècie al llarg de centenars de milers d'anys, i de competir també com a espècie, en contra de les altres, per a sobreviure, ha fet que la selecció natural beneficiï la presència de pulsions violentes dins la informació genètica. Aquestes pulsions (o coordinacions hereditàries) sovint són responsables no només d'actes inconscients de brutalitat, sinó, en el cas dels Homo sapiens, de l'existència d'idees i de pensaments elaborats per la part racional i conscient del cervell, però esperonats i ordenats de forma imperceptible per aquestes mateixes pulsions no conscients. 

Els pensaments, de vegades, són l'efecte que es produeix a la part racional i conscient del cervell a instàncies de la part inconscient que està al servei de les pulsions o de les coordinacions hereditàries, moltes de les quals les compartim amb la resta d'espècies. Si no haguéssim hagut de competir, no tendiríem ni a la violència, ni a la mentida, ni a la guerra, ni a l'odi, ni al menyspreu... totes aquests elements “no ètics” han aparegut per mutació i s'han escampat pels gens exitosament a causa de la seva utilitat per a la supervivència. 

Les actitud que els humans etiquetem com a “no ètiques” són conseqüència de les pulsions que ens han permès sobreviure, reproduir-nos, controlar l'entorn i al capdavall configurar-nos com a espècie. L'odi és un fenotip mental conseqüència d'una pulsió que ha tingut èxit evolutiu perquè ens ha mogut a cops a allunyar-nos i altres vegades a destruir els qui posaven en perill la nostra supervivència, la nostra capacitat de reproduir-nos o les nostres possibilitats de controlar l'entorn.

Això no justifica en cap cas que hàgim de contemplar l'odi com a instrument d'actuació; l'aparició de la consciència superior, de l'empatia i de l'amor, com a fenotips triomfadors, ens obliga a fer tot el possible per a eliminar les accions o les decisions fonamentades en la violència o en l'odi. El fet que hàgim picat amb un martell contra el marbre per a construir una estàtua, no justifica que després piquem amb el mateix martell contra les formes ben definides de l'estàtua un cop aquesta ja ha estat aconseguida.
Amb aquests raonaments el que vull dir és que és la pròpia natura la responsable d'aquesta tendència nefasta al mal que experimentem, sense que això justifiqui que nosaltres, com a consciències superiors, la tolerem en nosaltres mateixos. Podríem dir que hem d'esforçar-nos en defugir-la i en adquirir un comportament humà superior, però que això ens costarà, i que les nostres caigudes han de ser compreses i redreçades més que no pas condemnades i/o convertides en un motiu per a destruir una persona o per a condemnar-la a qualsevol infern.

Quan contemplem l'ésser humà en tota la seva bellesa, la seva capacitat d'estimar, d'oferir amor i tendresa, la seva vulnerabilitat, la seva feblesa... només podem sentir compassió i un amor profund que va més enllà dels sentiments, o que en tot cas prioritza els sentiments de l'ésser humà al qual estimem i al qual volem feliç i lliure més que no pas els nostres. Aquesta contemplació ens mou a evidenciar la necessitat de no donar ningú per perdut mai; ni en aquest univers ni a l'eternitat. Si déu existís, que ningú no ho sap, no podria ser pitjor que cap de nosaltres, no podria tenir menys sentit de la recuperació humana, no podria obviar la presència natural de les pulsions violentes i "no ètiques" que l'univers que habitem i que no hem dissenyat nosaltres ha sembrat als nostres gens; no podria no estimar-nos; no podria deixar de buscar-nos en la foscor, no pas perquè l'adorem com han fet i fan els primitius ni que duguin tern i corbata, sinó per tal que estimem, per tal que ens admirem de la bellesa de ser, per tal que procurem pels que ens envolten totes les benediccions naturals que el planeta i la vida ens regalen, per tal que somriguem i ajudem a somriure els altres, per tal que desfem les xarxes de la por que apaguen la llum de la vida, per tal que desintegrem la desesperança i instaurem l'esperança més absoluta i més profunda per a totes les consciències, per tal que no tinguem por de la bellesa i ensenyem els altres a no tèmer-la, per tal que combatem la filosofia de la por i de l'ocultació, que podreix la matèria viva enclaustrada a les masmorres de la resignació, de la prudència i del terror, per tal que proclamem que creiem en l'ésser humà d'una manera incondicional, en les seves possibilitats de rectificació, d'aprenentatge, i de perdó sens límit, de reinserció, de resurrecció diària respecte una mort que es fonamenta en la ceguesa vers el privilegi d'existir; aquesta ceguesa mou a no plorar de felicitat pel fet de ser i de gaudir cada matí que ens despertem, pel privilegi de poder estimar al llarg de tot el jorn.

Cada dia que vivim és un regal més valuós que tots els diners del món junts: ens planten al davant, al costat, ben a prop, un feix de cors que podem estimar amb majúscules, pels quals ens podem preocupar, als quals podem fer saber que ens tenen pel que necessitin, pels quals podem treballar per fer més feliços, més sans, més savis, o més contents... sense que aquest desig busqui cap mena de compensació fora del goig de veure que de debò aconseguim millorar la seva existència i que de debò aconseguim estimar-los. Cada situació que se'ns presenta és un regal indescriptiblement valuós: la confiança que tot el poder de la natura diposita en nosaltres.

Des de la nit dels temps, les lleis de la natura han treballat per arribar a l'instant de cada jorn en el qual l'existència ens planta davant d'unes persones per tal que les estimem i perquè els dediquem la vida i la il·lusió. Les religions que converteixen en absolut el sistema jurídic de premis i de càstigs per damunt del sentit superior i definitiu que ens mou a estimar i a ser estimats, a perdonar i a ser perdonats, a créixer i a progressar sens límit, són en realitat religions idòlatres que converteixen un instrument humà de convivència tribal en paraula divina d'un suposat déu justicier al qual fins i tot defineixen en funció de la seva tasca de castigar i de premiar. Si déu és, no pot ser pitjor que un metge, ni pitjor que un psiquiatre... no pot renunciar a ser l'origen de tot aquest amor que ens envolta i que se simbolitza en la bellesa esclatant de la natura amb tota la seva força, empenyent vers la vida i l'alegria.



Saturday, March 30, 2013

Som micos devoradors de bebès d'altres espècies.



Composem simfonies. Aixequem catedrals i auditoris. Som capaços d'estimar i perdonar. Podem cantar com els àngels i pensar en l'eternitat si convé. Però mengem bebès d'altres espècies i n'escurem els ossos. Hem evolucionat fins als primats, que som, devorant altres animals i practicant la violència fins i tot contra individus de la nostra mateixa espècie. Ens hem fet al llarg de mil·lennis de convulsions i lluites. Hem practicat el canibalisme alhora que ens emocionàvem amb el somriure dels nostres infants i amb la claror dels estels a la nit. Tenim por. Tenim ràbia. Naixem i ens morim. Matem animals o plantes, perquè si no, no sabem sobreviure.. Qui sigui que ens ha pensat ens ha fet devoradors d'altres éssers; i a poc a poc, d'aquest cos violent i guerrer, d'aquest cervell, n'ha brollat la consciència i la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre. Riem cíclicament com els altres micos. Movem els braços. Ens gratem el cap. Tenim dits a les extremitats superiors i a les inferiors, de l'època en què els nostres avantpassats s'agafaven a les branques. Som adorables i perillosos, capaços del més gran i del pitjor. Som un animal més, un animal curiós i poderós que s'ha escampat com una plaga, com un virus, pel planeta que és el nostre medi. Com un virus, també, estem arribant al punt perillós en què el medi s'esgota. Cal deixar de ser un virus, cal deixar de ser una plaga, i començar a ser individus superiors, controladors del creixement i de l'explotació de l'entorn. Si no ho fem així, ens extingirem.


Sunday, February 10, 2013

Nou projecte de recerca paleontològica al Torrent de Vallparadís de Terrassa. Trobaran l'Homo antecessor?



Amb goig, descobreixo, que tenim de nou un projecte arqueològic al torrent de Vallparadís de Terrassa.

Fa ja alguns anys (com passa el temps!) a Vallparadís, un equip d'arqueòlegs hi buscaven l'Homo antecessor. El buscaven perquè hi havien trobat restes d'utensilis de fa un milió d'anys, i en aquest temps, a la península ibèrica, hi vivien comunitats d'Homo antecessor. Els Homo antecessor són els avantpassats dels neanderthals, que van ocupar Europa molt abans que hi arribessin els nostres avantpassats.
Aquí teniu l'enllaç d'un escrit que vaig penjar al 2009 en aquest mateix blog sobre els individus Homo antecessor i Vallparadís:


Per desgràcia, els anys de l'anterior tasca arqueològica a Vallparadís, pertanyien a una època de grans obres colossals (quan érem tan rics i tan europeus). A Terrassa, llavors, eren més importants els grans pàrquings, els grans centres comercials, els grans complexos consumistes per a comprar i gastar, que no pas el coneixement científic sobre una espècie d'humans que ens podia dir tant sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre origen. 
Podeu veure en què ha quedat l'antiga prospecció arqueològica:




Recordo que hi havia molta pressa en trobar l'Homo antecessor, perquè algú tenia també molta pressa en construir l'edifici que veieu a la imatge superior i que s'aixeca damunt de l'antiga prospecció on hi van trobar els utensilis de fa un milió d'anys.

 Podeu comprovar l'aprofitament que se n'ha fet de la meravellosa estructura aixecada al salvatge i natural torrent de Vallparadís. ¡Quin bullir de gent comprant i gaudint a les diferents plantes de l'estructura! Amb el pàrquing i tot! Quanta pressa! 
Recordo que em vaig posar en contacte amb el responsable científic de la prospecció per a demanar-li si podrien fer una visita guiada a una classe de primer d'ESO. Em va respondre que no podia ser pel tema del risc d'accidents i de les assegurances; no quedava clar qui hauria de pagar les indemnitzacions si a algú li queia un roc al cap o si patinava. És innegable que tal com està ara l'antiga prospecció, amb les tanques metàl·liques i les xarxes de plàstic taronja la seguretat és immillorable.

Sembla que torna a haver-hi tímids intents de continuar cercant les restes dels grans mamífers de fa un milió d'anys, just al davant del pàrquing abandonat, i just a sobre de l'immens túnel del ferrocarrils catalans sense acabar (sense acabar perquè s'han acabat les peles de l'antiga i rica època de l'imperi de les grans obres, quan érem rics i europeus)
Aquí, a sota, hi podeu veure el nou jaciment:




El nou projecte espera la tasca d'uns científics que ens poden donar respostes essencials sobre qui som i d'on venim. 
Tant de bo tots els poders comprenguessin que el progrés no són els supermercats sinó la ciència i la cultura, en un entorn que conservi l'empremta original de la Terra.




Saturday, December 1, 2012

Sorprenent troballa de fòssils de fa tres-cents milions d'anys al marbre de casa meva.

f *

Aquest matí, mentre passava l'aspirador, anava pensant en el descobriment que la NASA ha fet a Mart i que serà anunciat el proper 3 de desembre aproximadament; és a dir dilluns. Amb tota probabilitat aquest descobriment tindrà a veure amb la vida que hi ha, o hi ha hagut al planeta roig: vida microbiana? fòssils de petits animals? senyals inequívocs deixats als minerals per una antiga vida microbiana? potser el fòssil d'algun ésser viu de més envergadura que els microbis? 
Pensant en tot això, i amorrat al marbre que fa dotze anys ens van posar al nostre pis quan vam considerar que era menys delicat que el parquet i que costava menys diners, descobreixo, amb estupor, possibles vestigis de vida prehistòrica, de fa més o menys tres-cents milions d'anys. Mentre jo pensava en una possible vida a cent-cinquanta milions de quilòmetres, a sota dels meus peus, em saludaven les restes fossilitzades d'uns animalets que van viure a la nit dels temps. 
De primeres he dubtat, però després de consultar unes quantes webs especialitzades en la matèria (la matèria és el costum friqui de buscar fòssils a les façanes), haig de concloure que al meu marbre hi va haver vida; i així ho notifico a la humanitat.
També aprofito per dir que avui s'inaugura, a la república independent anarquista i llibertària de casa meva, l'inici de l'era de la cursa per a la recerca de tots els fòssils possibles existents al marbre de casa; fòssils que fins al moment ni ens havíem imaginat que poguessin existir. Qualsevol nova troballa serà anunciada a la comunitat científica internacional a través d'aquest blog.   



* f
f
f

Thursday, November 22, 2012

Si no ens estimem, ens extingirem


Foto de la viquipèdia realitzada per Aaron Logan.

El principal esperó evolutiu de la intel·ligència tècnica ha estat el fenotip psicològic de l'empatia, que ha premiat la descendència dels qui van ser capaços de comprendre's i en conseqüència de col·laborar amb eficiència.
Al punt en què ens trobem ara, la selecció natural premiarà novament l'empatia, fonament de la consciència ciutadana i de la consciència ecològicament sostenible.
Sobreviuran els pobles que acceptin la natura com a mare, i tal com és; i els que acceptin la persona humana com a infinitament digna.
Al punt on ens trobem, ja no són els individus els qui amb els seus fenotips canalitzen la descendència vers una direcció o una altra; són les societats les que, pels seus valors ( valors que indirectament estan relacionats amb els fenotips individuals) es dirigiran o bé vers el col·lapse i l'extinció, o per contra vers la descendència fèrtil i el futur.
Ni que ho pugui semblar, en el moment en el qual ens trobem, les societats d'Homo sapiens mai no seran beneïdes per la selecció natural a causa de la seva semblança amb els insectes. L'empatia, l'amor, l'afecte, els sentiments, el respecte, la poesia, l'art, la consciència de la dignitat d'existir... estan tan fusionats amb la manera de fer i de ser dels Homo sapiens... que negar-nos a prioritzar aquests valors equivaldria a signar l'extinció de la humanitat. Si no ens estimem, ens devorarem i ens extingirem.

Thursday, March 8, 2012

Ho sento... som micos.

Hi ha un lleu TM (transtorn mental) benigne, que afecta gairebé la totalitat dels individus de l'especie Homo sapiens. Aquest TM consisteix en no “copsar” que l'espècie Homo sapiens és una espècie més de primats, una espècie més de simis, amb les seves peculiaritats com a espècie. El TM fa que en una primera visió, sense reflexió, i fins i tot en una segona i tercera visió, l'individu humà es vegi a si mateix com un ésser “no animal”, i acabi, així, fent una diferenciació entre “els animals i nosaltres”.
Sovint, els membres d'aquesta espècie expressen frases com "els animals són així..." o "són d'aquesta altra manera..." o "actuen per instint..." o... I realment es creuen aquesta diferenciació. Contemplen les peculiaritats humanes com a trets que certifiquen la “no animalitat” de l'espècie.
I el dogma de la “no animalitat” no es qüestiona, en la majoria dels casos, ni es coneix, perquè l'evidencia provocada pel TM sembla assegurar que no som animals, que no som monos. Però és una evidència que neix d'una percepció deformada pel TM.

Som una espècie més, amb la peculiaritat de la intel·ligència tecnològica i un grau potser més elevat d'autoconsciència i de capacitat de reflexió. Però aquestes característiques no deixen de ser peculiaritats que per a nosaltres són signe de superioritat (potser perquè són nostres?).

La contemplació des de fora de l'individu Homo sapiens, de les seves coordinacions hereditàries (pulsions), dels “tics” de les seves societats, de la seva tendència a la violència, al domini, a la destrucció, a l'expansió, al càlcul del poder... La contemplació de les seves característiques físiques, els dits, les extremitats, el pèl, la manera cíclica i simiesca de riure, la influència de l'inconscient damunt dels pensaments aparentment racionals... fan evident que som només una espècie més; això sí, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals. El primer pas per al progrés és ser objectivament conscients del que som.
.
. 

Sunday, January 22, 2012

El secret de la felicitat i els vestigis de l'antiguitat a la riera.

Les pedres ens informen de la història del paisatge, la qual és força més antiga que la història d'éssers tan efímers com nosaltres. La Riera que baixa del Montcau, i que s'estén fins a Terrassa, i de Terrassa al Barcelonès, mostra, a les rodalies de la seva naixença, els estrats d'argila i de pedres que assenyalen els anys i els segles.
Cerquem dins de cada estrat vestigis d'una vida antiga fossilitzada, que hagi pogut quedar atrapada enmig de les pedres de primavera que un riu antic amuntegava al llarg del seu curs. En trobem una de sospitosa, potser una cloïssa, qui-sap-lo. És petita i ens la guardem per a mostrar-la a algun expert. Cerquem, també, no ja als estrats sinó arreu, possibles restes dels homes i de les dones antigues que van habitar aquests boscos. Aquest propòsit és més feixuc i ara per ara roman sols als somnis. Però en algun racó d'aquesta riera, o als torrents que baixen fins a la vall, hi reposen, amb tota seguretat, els ossos dels l'Homo antecessor; i algun dia, algú, els trobarà. Bocins de la seva tecnologia van ser descoberts a Vallparadís no fa pas gaire. El jaciment s'ha convertit en un estrany edifici, de moment buit, que sosté una plaça força bonica, que va agradar molt als votants potencials. En general, i no parlo en concret de Terrassa, els morts de fa un milió d'anys són una pedra a la sabata dels que estimen llargues tirallongues de zeros als comptes corrents i als recomptes dels vots. Saber-ho tot d'aquells éssers, parents d'uns de gairebé idèntics dels quals descendim, representa un plaer que de moment no passa de la fantasia. El dia que trobi el més mínim vestigi d'ells, o de qualsevol altra espècie, tinc molt clar a qui trucaré, i serà un goig fer-ho.

El llit de la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel esdevé terra fèrtil per a les plantes aromàtiques del paisatge mediterrani, que emplenen l'hivern de colors. Aquests colors s'encenen amb el Sol i ens capbussen dins l'instant. Recordo un capellà que en un casament de fa un munt d'anys els va dir als nuvis que la felicitat no existia d'una manera continuada, que era una utopia, que en realitat la felicitat eren petits moments que s'anaven de seguida. ¡Que equivocat que estava aquest pobre home! ¡I tants! La felicitat constant existeix, i és a frec. Brolla de la capacitat de veure les flors (literalment i metafòrica) estacionals i restar extasiat amb la sensació de no necessitar res més. La infelicitat és un fenotip controlable que va aparèixer perquè movia l'individu a expandir-se i conquerir nous territoris, nous objectius, noves fites. Però, insisteixo, és controlable; el podem desactivar amb la contemplació de la bellesa. Un cop desactivat el fenotip de la infelicitat, restem en l'estat natural de la ment Homo sapiens, que és el d'una felicitat constant i imperturbable.











Tuesday, January 3, 2012

Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth, descobridors de l'efecte de la selecció natural damunt les estructures on se suporta la conducta.


Heus aquí el primer dels ensenyaments de Konrad Lorenz que escriuré entre avui i el 9 de gener, i que fan referència a la influència de la informació heretada pels gens sobre la conducta humana.
De fet, ja n'he parlat una mica, però en aquest post hi afegeixo el nom dels descobridors de l'evolució de les estructures de la conducta.
Així, en K. Lorenz, al llibre “L'acció de la naturalesa i el destí de l'ésser humà”, ens diu que Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth van descobrir, de manera independent l'un de l'altre, que les formes de comportament, i les estructures que els serveixen de base, mostren una trajectòria filogenètica similar a la dels demés òrgans. Això vol dir que, de la mateixa manera que l'aleta d'un tauró adquireix al llarg de generacions la forma que té gràcies al fet que aquesta forma li atorga, al tauró, avantatges de cara a la supervivència, a la reproducció i al control del entorn... les estructures que a nosaltres com a humans ens fan decidir, pensar, opinar... són com són perquè ens atorguen avantatges de cara a la supervivència, la reproducció i el control del entorn. La capacitat de pensar i de decidir com hem d'obrar sofreix els mateixos embats de l'evolució que el cos del individu.

Monday, December 26, 2011

Reflexions sobre la llibertat humana a partir de les investigacions de Konrad Lorenz

 El procés mitjançant el qual l'adolescent escèptic s'allibera de la tradició, rebutja els valors antics i en troba de nous, és una de les forces motrius més importants del desenvolupament de la civilització.

KONRAD LORENZ
“Patologia de la civilització i llibertat cultural”.
Article inclòs dins del llibre “Das Wirkungsgefüge der Natur und das Schicksal des Menschen” (L'acció de la natura i el destí de l'home).

La lectura de les investigacions de Konrad Lorenz, i de tots els científics dels quals l'etòleg recull informacions objectives, mesurables i reproduïbles, ens descriu un individu Homo sapiens amb una conducta marcada per la informació genètica heretada després de milions d'anys d'evolució.
La llibertat dels actes ve a ser com un llançament de daus en els quals l'evolució, guiada per la selecció natural, ha configurat unes cares concretes pels daus, i uns valors determinats per cadascuna de les cares. L'atzar i/o la decisió personal influeixen sobre quins valors tenen més probabilitats de sortir després del llançament dels daus (podem excloure alguns daus manifestament inconvenients), però la quantitat i qualitat dels valors que l'evolució hagi disposat per a cadascuna de les cares dels daus tindran un pes que probablement és més gran del que ens imaginem (no veiem ni preveiem totes les cares, ni on són ni com són, no decidim del tot què podem decidir). 
.
.

Wednesday, June 8, 2011

Les imperfeccions, els errors, el rendiment de continu inferior al 100%, esdevé la causa de l'aparició de l'empatia, dels valors, de l'amor... en un primat per evolució filogenètica, o en una societat de primats.


Atenció als visitants que arriben per google; la següent hipòtesi és només una hipòtesi; esdevé fruit de la meva especulació personal, tot i que probablement tot el que dic sigui absolutament cert. Aquests raonaments estan registrats i si els feu servir us agrairia que no els féssiu passar com a vostres i sobretot que advertíssiu que caminen pel terreny de l'especulació i que per tant de moment encara no tenen validesa científica més que com a divertiment mental.

Ara la hipòtesi.

La imperfecció dels sistemes, i dels processos dels individus, esdevé una de les causes més decisives de l'aparició de l'amor, de l'empatia, i dels valors, per evolució filogenètica. Les societats ancestrals de primats que per mutació o mutacions van desenvolupar unes capacitats mentals capaces de l'empatia, i per tant de la comprensió, la solidaritat i l'ajut, van esdevenir més poderoses que aquelles que no van gaudir d'aquestes mutacions, i per tant es van reproduir amb més facilitat, van controlar millor l'entorn, i van sobreviure més. Allà on no arribava la tècnica, l'organització o l'eficiència del sistema, hi arribaven els valors, l'amor, l'empatia, l'ajut mutu.

Si visquéssim en un univers on els processos poguessin ser perfectes, és a dir, que poguessin tenir un rendiment del 100%, mai no hauria aparegut filogenèticament l'empatia, perquè la mutació o mutacions que l'han originat no haurien esdevingut un avantatge i per tant no s'haurien escampat preferentment a d'altres mutacions diferents. En conseqüència, els errors, les imperfeccions, la impossibilitat (per imperatiu natural) de tenir rendiments del 100% en els individus, en les societats, en les màquines, han permès l'aparició de l'amor, dels valors i de l'empatia. Els errors han originat l'amor, com a força natural que els compensa.

La segona llei de la termodinàmica, per tant, que explica com els rendiments mai no poden ser del 100% és la clau del fet que una forma vivent, per evolució, després de molts mil·lennis, pugui arribar a estimar, a ser capaç de posar-se en lloc de l'altre i a viure un seguit de valors que configuren l'essència del gènere humà.