Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Història. Show all posts
Showing posts with label Història. Show all posts

Friday, May 31, 2013

Pels seus fruits els coneixereu...

Quants han mort! Quants han estat torturats pels que els volien salvar l'ànima! 
Deixeu la meva ànima en pau, que ja està prou ocupada mirant el mar, el sol, el bosc, la gent... sentint-se lliure dels llasts de ferralla rovellada i de terror amb què al llarg de segles els del tomàquet al cap han dominat la pobra gent ignorant. 
La Terra sencera, amb tota la seva bellesa natural i esclatant, és un cant a la llibertat de pensament i a la diversitat; la religió inventada i imposada dels del tomàquet al cap ha mostrat el seu rostre fals i errat en els seus fruits, que foren els crits esgarrifosos dels torturats i l'execució de les persones anomenades heretges; veritablement, ésser heretge d'una religió així és un honor.

Saturday, February 23, 2013

"Quins crits, senyor?"


Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.
.
.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.
-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!
-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.
Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.
-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.
-No deixaré passar ningú, senyor.
-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!
-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!
-Com gosa dir-me això!
-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.
-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?
En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.
La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.
-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!
-A qui es refereix, senyor?
-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?
-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

Tuesday, February 5, 2013

La fascinant i tràgica història del mestre innovador de la república, Antoni Benaiges, a la revista SAPIENS; afusellat i torturat per les tropes franquistes.




Llegeixo a la revista Sapiens d'aquest mes, la història d'Antoni Benaiges, un mestre de la República que fou destinat a un poblet de Burgos, a on ensenyava els nens que ells també podien ser creadors i creatius. 
En una época i una geografia de pedagogies arcaiques, es va avançar al seu temps i va esperonar els nens i les nenes a opinar, a escriure, a somniar... Publicava els contes que els infants escrivien, imprimint-los amb una màquina que ell mateix va comprar amb els seus diners.
El 25 de juliol de 1936 va ser afusellat després de patir tortures de tota mena, entre les quals hi havia la d'arrencar-li les dents; curioses aficions d'uns militars que presumien de defensar la causa del catolicisme.
L'article explica moltes coses més d'Antoni Benaiges, de la seva tasca, del seu temps i del seu assassinat. Us el recomano amb anhel.
El cos d'Antoni Benaiges fou enterrat en una fosa comuna, a La Pedraja.
Els familiars dels assassinats acostumen a assistir emocionats a l'exhumació dels cossos dels seus éssers estimats que reposen a les foses; exhumacions que van en contra de la voluntat dels dretans actuals, que neguen el dret a investigar els crims i a recuperar els cadàvers.
L'únic jutge que, sense ser un sant, ha tingut el coratge d'enfrontar-se a la injustícia per a intentar treure a la llum les terribles salvatjades dels salvapàtries del trenta-sis, ha estat destituït per raons poc clares. El poder judicial espanyol sembla encara ancorat en l'esperit de l'antic règim, que, aparentment, blinda la reparació de tant de dolor.

En la meva opinió, a alguns “neocons” dretans hispànics d'avui, se'ls en refoten els morts, els afusellats, els torturats, els infants que van quedar sense pares, els que van viure amb l'estigma de ser vençuts i humiliats... Molts s'omplen la boca amb la hipòcrita proclama d'evitar enfrontaments, però em fa l'efecte que el que en realitat pretenen es tapar les vergonyes dels pares de la seva ideologia. Al meu parer, a alguns personatges els importa una merda el sofriment que van patir els torturats i afusellats i les seves famílies; intueixo que senten repugnància pel desig dels descendents de les víctimes de recuperar els cossos dels executats, perquè deuen saber que ells, malgrat la pudor de perfum pujat que fan, són hereus ideològics dels executors; si no ho fossin, no posarien les traves que posen per a fer ni que sigui un bri de justícia, o per a permetre una condemna simbòlica, o per a retornar els cadàvers als familiars. Sembla que no tinguin cor, ni entranyes, ni sentit de la caritat; militants fanàtics del pensament únic: la España Nacional Católica, que malden per disfressar de modernitat, però que fa pudor de sang i d'excrements.
Ara per ara, un bon feix d'imputats estan presumptament començant a caure, perquè sembla que hi ha indicis que apunten que (per a massa gent de la seva corda) la seva religió real ha estat presumptament durant molts anys els diners i l'amor als diners. I els diners, d'una manera o d'una altra, i per diferents raons i a diferents velocitats, els estan presumptament enfonsant en un pantà de llims.

Thursday, November 1, 2012

Els micos sàpiens som genocides potencials. No hem de minimitzar el risc d'arribar a un genocidi.



Al fons, un antic bunker decorat amb graffitis; un d'ells, que no s'aprecia, de Bob Marley. Al davant i a sota, la calidesa de la sorra de la platja i la humanitat.
*
*
Així, l'Espardenya va saber tot el que succeí la primavera de 1915, quan els Joves Turcs deportaren milers i milers d'armenis de la part occidental cap als camps de la mort del desert de Ter-zor, a Mesopotàmia. Els turcs, li va explicar l'astrònom, deportaren i exterminaren gairebé dos milions d'armenis i, els que van sobreviure, s'hagueren d'exiliar. Els turcs estaven convençuts que tot allò que es fa desaparèixer per la força, la gent ho oblida aviat. També li digué com els armenis en salvaren la cultura, els manuscrits que es conserven de traduccions de grans textos grecs i àrabs, copiats per monjos amb unes plomes especials, carregades de tinta que durava el que duren mil paraules (...)”

La veu melodiosa”
MONTSERRAT ROIG

Al text superior, Montserrat Roig ens explica, en veu del narrador de la seva novel·la “La veu melodiosa”, un dels genocidis més ignorats de la història de la humanitat. Un genocidi, la invisibilitat del qual, va fer pensar a Hitler que les grans matances s'oblidaven, perquè els que moren desapareixen, i no podien exclamar-se. 
És una obvietat dir que l'armeni no ha estat l'únic genocidi; tenim en ment l'holocaust de la segona guerra mundial, en el qual oficials de cabells color de palla i ulls blaus, que escoltaven Wagner i que estudiaven protocol i bones maneres, van convertir en cendra prop de sis milions de persones. Recordem també el genocidi de la guerra de Bòsnia, el genocidi dels Hutus i els Tutsis a Ruanda, Les execucions massives de l'exèrcit espanyol acabada la guerra als afores dels pobles, a les cunetes de les carreteres, als fossars dels castells, o a les places. Els linxaments dels milicians durant la guerra civil. I tants genocidis desconeguts que tingueren lloc abans de la història, quan els Homo sapiens, aquesta espècie de monos sense pèl, tan violenta, vàrem exterminar les altres espècies humanes.

No és difícil trobar monos de l'espècie Homo sapiens que a nivell individual arriben a entendre la importància de l'amor, del perdó, de la reconciliació... la importància de l'empatia, la col·laboració, l'ajuda mútua... el valor infinit de cada persona, que val per ella mateixa i no pas per la seva utilitat; no és difícil... Però sembla que el conjunt d'aquests monos, la massa, la societat, l'estructura col·lectiva... no deixa mai de comportar-se com un animal desbocat i monstruós que de tant en tant, i sense que ningú ho vegi venir, engega l'horror d'una matança, el fibló de la tortura, la fredor de l'odi i de la despersonalització.

És per això que no em refio d'aquest mico. La seva animalitat irracional existeix a tots els corrents del pensament. Els conflictes polítics, si no s'arrapen ben fort a les idees de la no violència, poden sense gaire dificultat acabar en guerres, en genocidis, en holocausts. No podem de cap manera minimitzar els estirabots dels militars espanyols que insinuen o afirmen intervencions armades, cops de timó, imposicions violentes... És mentida que el fet de pertànyer a Europa ens en salvi. És mentida que al segle XXI hàgim deixat de ser genocides. Som genocides potencials; i fixeu-vos que dic “som”, no dic “són”. Cal dedicar cada dia una bona estona a reflexionar sobre la no violència, la força de les paraules, la contundència de l'estratègia de no retornar mal al mal que rebem, la resistència passiva, l'amor als enemics sense que això vulgui dir recular ni un mil·límetre de les nostres aspiracions legítimes. No minimitzem el risc d'arribar a un genocidi. 

Hem de repetir, a poc a poc i convençuts, els mots de saint Exupery a "Carta a un hostatge": Respecte per l'ésser humà!

"És aquesta qualitat de l'alegria el fruit més preciós d'aquesta civilització que és la nostra? Una tirania totalitària podria satisfer, és veritat, les nostres necessitats materials. Però no som bestiar per engreixar. La prosperitat i el confort no són suficients per a satisfer-nos. Per a nosaltres, que ens hem educat en el culte del respecte per l'ésser humà, pesen greument les trobades senzilles que tenen lloc a vegades a festes meravelloses.
Respecte per l'ésser humà! Respecte per l'ésser humà! Heus aquí la pedra de toc! Quan el nazi respecta exclusivament a qui se li assembla, només es respecta a si mateix. Rebutja les contradiccions creadores, arruïna tota esperança d'ascens, i funda per mil anys, en el lloc de l'ésser humà, el robot d'un termiter. L'ordre per l'ordre castra l'home del seu poder essencial, el de transformar tant al món com a si mateix. La vida crea l'ordre, però l'ordre no crea a la vida."

"Carta a un hostatge"
ANTOINE DE SAINT EXUPERY

Sunday, October 14, 2012

72 anys d'un assassinat que encara està considerat pel poder com a "legal".



El primer capítol d'aquest relat fou escrit el 23 de gener de 2006 al web de relatsencatala.cat. El segon capítol fou escrit el 26 d'octubre de 2005, al mateix web. De primeres eren dos relats independents que explicaven dos episodis de la vida de Lluís Companys; el capítol I en clau de ciència ficció. 
Els he modificat per adaptar-los als esdeveniments succeïts del 2006 ençà. Els publico avui que fa 72 anys de l'assassinat legal de Lluís Companys. 
És curiós, l'assassinat de Companys encara està considerat legal pels poders espanyols, en canvi un referèndum per preguntar als catalans si volen ser independents és il·legal.

I

La Baule, 6 d'agost de 1940

-President...!

Els seus ulls se'm clavaren.
-Qui sou? -li vaig reconèixer el dolç accent d'Agramunt.
-Podem parlar?

Vaig explicar-li-ho tot. Vaig revelar-li intimitats que ningú d'aquell temps no podia saber. Vaig mostrar-li el llibre d'en Benet "Exili i mort del president Companys". Vàrem llegir-lo junts. 
Em preguntà per Catalunya. Li vaig descriure el franquisme, la transició, el retorn d'en Tarradellas, el pujolisme, l'ascensió d'en Maragall, el debat del nou estatut, en Montilla, en Mas, la manifestació de l'onze de setembre del 2012, el procés d'independència...
Vaig recitar-li, meticulós, la classe que cada any repeteixo als meus alumnes d'història contemporània. 
M'escoltava extasiat.
-Si mentiu, teniu una imaginació prodigiosa. Però...què espereu? Per què heu vingut?
-Per salvar-lo...!
-¿I què en traurà, Catalunya, d'això...? 

Vam estar discutint què fer, fins a les tres de la matinada del tretze d'agost de mil nou cents quaranta. No hi havia manera. S'entestava en la idea que la història no s'ha d'alterar, en la decisió de respectar el sentit natural dels esdeveniments.

-Us deixareu atrapar?
Em mirà amb tristor mentre devorava una cigarreta.
-Si el que m'heu dit és cert... moriré feliç, conscient que en Lluïset sobreviurà, i que Catalunya eixirà.

Vaig demanar-li un últim favor, i acceptà. 
Escriví al President. 
Vaig clissar l'última línia:
"Cal tornar a lluitar, cal tornar a morir, cal tornar a vèncer...!"
-Doni una forta abraçada a la Catalunya dels meus néts. -m'estrenyé les mans.
Vaig alenar l'aire de la nit; semblava impossible que un indret tant pintoresc com La Baule esdevingués un escenari tan cruel.


II

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.

No dormiré.

Tot el que em queda és vida.
Fa una hora i mitja que la Ramona ha marxat. 
Li he donat les galetes que em sobraven, i una poma. 
No sabia què dir-li perquè estigués tranquil·la, i "donar" ens fa sentir el valor infinit dels instants. 
Vaig on tothom va, i per uns ideals tan bells... que mai no ho hauria pogut imaginar. 
Sé que en Lluïset està bé; això m'omple de pau. La felicitat és tan elàstica com la credulitat.
Assaboreixo aquesta xocolata d'Agramunt, tan melosa, i em retornen imatges tendres de El Terrós, quan cercava ous d'orenetes damunt la teulada. Tant de bo recordéssim sempre que tots hem estat nens; que aquell qui tenim davant, un dia, fou un nen o una nena, i que, malgrat la maduresa, d'alguna manera l'infant sobreviu... 
Xarrupo el conyac i tracto de pensar només en la perfecció del seu gust. Arrenco l'etiqueta de l'ampolla i hi dibuixo la signatura d'un ésser petit i afortunat. 
Que se la quedi el governador, en agraïment a tants favors; i al capità, que tant ha sofert, els botons de puny d'or. 
El temps avança inexorable. 
Enmig d'una emoció asserenada, no puc evitar la tristor que em punxa amb crueltat, cada vegada que m'adono que no he estat capaç de fer més, que no he aconseguit alleugerir els sofriments del poble.
Em pregunto que passarà amb aquesta pobra Catalunya...! 
Sento passes. 
Ja venen. 
Són les sis i vint. 
Cor meu no t'acceleris, que no tinc por... 
Per Catalunya...!




Wednesday, August 22, 2012

456 anys de l'ebullició de l'estudiant Pomponio Algerio a mans de l'inhumà i miserable Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa)


Avui fa 456 anys que Pomponio Algerio va ser bullit viu en una plaça italiana per ordre del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa), antic frare teatí. La causa de la seva condemnació fou que el xicot, estudiant ell, tenia unes idees diferents a les de l'església, i la inquisició romana se'n va assabentar. Abans de morir se li va oferir la possibilitat de penedir-se, explicant-li que si se'n penedia l'estrangularien abans de bullir-lo (tot un detall). Aquest fou només un dels nombrosos crims del papa Pau IV al qui alguns encara avui dia anomenen venerable i il·lustre. I el Papa Pau IV fou només un dels molts jerarques religiosos que van fer servir la tortura i l'assassinat per a imposar les idees de la religió. 

La creença en l'existència de l'infern, condemna eterna amb foc i odi sens fi, portava als inquisidors a posar tots els mitjans, fins i tot la condemna a mort amb foc i la tortura, per a desdir els ciutadans de qualsevol idea que ells creien que els condemnava. Aquest és un exemple de com les creences doctrinals dogmàtiques violentes que confonen justícia amb monstruositat (com es la creença en l'existència de l'infern) engendren un integrisme que en determinats contextos deslliga una violència física contundent i macabra. La violència en la doctrina produeix violència física i intolerància en la vida. L'execució de Pomponio, igual com totes les execucions de l'església, demostren que és mentida que un papa no es pugui equivocar en temes de fe, de moral o de costums. Pomponio va morir per ordre del Papa i per una qüestió de fe (de detalls doctrinals dins la fe, sobre temes incomprensibles pels humans i absolutament secundaris).

Si Jesús va ordenar guardar l'espasa a un dels seus apòstols quan aquest la va treure per evitar que el detinguessin els qui volien matar-lo, i va afegir que els qui fan servir l'espasa acaben morin per ella... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van fer servir l'espasa, i la foguera i l'olla... per a torturar i executar els qui no pensaven com pensava l'església?

Si Jesús va dir que els seus apòstols no duguessin res al sarró, més que l'essencial per a passar el dia... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus, i han acabat fundant bancs, invertint en fons d'inversió lliures i blanquejant els diners de la màfia?

Si Jesús va dir que el qui volgués ser el més gran fos el servidor de tots, que rentés els peus de tothom i que es convertís en un nen... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van acabar autoproclamant-se Prínceps de l'Església, i Monsenyors, i Eminències... i es van vestir com els reis, enjoiats i guarnits en pompa?

Si Jesús va dir que a ningú anomenéssim guia, ni pare... perquè un de sol és el nostre guia i un de sol és el nostre pare, referint-se a Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus... i van ordenar tothom que sotmetés la seva consciència al dictat de la normativa enquistada i mecànica dels que s'autoproclamen guies, pares i senyors?

Si Jesús va replicar una dona quan aquesta el va anomenar “mestre bo”, i li va fer veure que no havia de dir això, perquè bo només ho era Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van proclamar que Jesús era Déu, i van considerar que havien de ser apartats de l'església els qui tenien una opinió diferent, als quals de vegades fins i tot van torturar i executar?

La credibilitat, la tenen, els qui treballen dia i nit per les persones als barris marginals de totes les grans ciutats del món. Els qui fan arribar l'aliment a qui té gana. Els qui donen aigua a qui té set. Els qui fan companyia els qui estan sols. Els qui cuiden els malalts sense cap interès. Els qui continuen oferint la seva amistat als empresonats o als condemnats. Els qui es juguen la vida sense cercar cap glòria ni humana ni divina, perquè el que pretenen és aconseguir la dignitat de totes les persones. 

Avui la credibilitat la sostenen personatges com Jon Sobrino, Carlos Múgica, Oscar Romero, Pere Casaldàliga, Ignacio Ellacuría, i tants anònims que no es preocupen del que pensa la gent, sinó de la seva dignitat i de la seva necessitat de viure en pau. El missatge de Jesús no va ser un missatge doctrinal sinó de tracte humà, de relació humana, d'alliberament vital. Els qui l'han convertit en la imposició d'unes opinions doctrinals, morals o cosmològiques, han pervertit l'objectiu de Jesús, que era l'objectiu d'un fill d'home; el fill de l'home era fill de déu perquè tots som fills de déu.

No importa de quina església siguin els qui avui tenen credibilitat, ni tan sols no importa si tenen o no tenen fe, ni com és aquesta fe; importa el grau del seu amor a l'hora de viure pels altres. La fe és lliure i no es pot imposar ni prohibir. Els qui prohibeixen o imposen la fe són uns miserables.

Podeu trobar informació a:

  • Giuseppe De Blasiis, Processo e supplizio di Pomponio de Algerio Nolano in «Archivio storico per le province napoletane», XIII, 1888
  • Mario Rosa, Algerio (de), Pomponio, in «Dizionario biografico degli italiani», II, Roma, Istituto dell'Enciclopedia italiana 1960
  • Carlo De Frede, Pomponio Algieri nella riforma religiosa del Cinquecento, Napoli, Fausto Fiorentino editore 1972

  • També us recomano la èrie documental "Secret files of inquisition" de Lauren Drewery (2006)

    Wednesday, August 15, 2012

    Feu d'arqueòlegs amb mi?

     A uns dos o tres quilòmetres de les restes d'una antiga ciutat romana, en una zona salvatge i verge de costa, descobreixo, en una marea molt baixa, aquesta mena de línies damunt d'una possible llosa enterrada a la sorra. 
    Us en demano l'opinió. 
    ¿Creieu que les línies tenen un origen natural o bé podrien ser gravats damunt d'una paret o d'un sòl urbà? Es tracten de les restes d'una altra ciutat romana? ¿D'una casa aïllada? O de res de res?
     

     Aquí, a sota, podeu veure el perfil soterrat de la hipotètica llosa:
     

    Saturday, April 14, 2012

    Titànic... tocar quan sabem que ens enfonsarem.




    La història del Titànic és una mica com la nostra vida: naixem, ens construïm, ens fem grans, comencem el nostre viatge, i, en un moment donat, arribem a comprendre que morirem, que, malgrat tot, sigui com sigui, acabarem morts. Tot i així, continuem tocant fins a l'últim alè de la nostra vida; i procurem tocar bé i gaudir de la bellesa fins a l'últim moment.
    Ho escric quan s'acompleixen cent anys del seu enfonsament.
    .
    .

    Wednesday, April 11, 2012

    El vídeo de la meva expedició en submarí a les restes del Titànic (ara que fa cent anys que es va enfonsar).



    Ja us he parlat alguna vegada de la meva afició a volar amb Google Earth; a volar pel planeta i a viatjar pels fons dels oceans, ja que l'avioneta, si convé, pot funcionar com un autèntic submarí.
    Des que em vaig treure el títol de pilot de GoogleEarth a la Universitat de FreakLand, no he deixat d'explorar paisatges impactants; alguns d'ells submarins.
    Finalment, gràcies a la tecnologia de “screenr” he trobat la manera de gravar el meu viatge a les restes del Titànic; podeu veure el vídeo al capdamunt d'aquests mots; dura molt poquet.
    El video comença amb la meva avioneta volant damunt de l'Atlàntic, a uns 331 metres per damunt de l'aigua, aproximadament a les coordenades a les quals se sap que el Titànic es va enfonsar.
    De mica en mica, vaig descendint en cercles, fins que, al segon 17, em capbusso dins del mar. A partir d'aquí, inicio el meu descens, navegant sempre de manera circular, vers el fons de l'oceà, on per força han de reposar els dos troços del vaixell (recordeu que es va partir per la meitat).
    Viatjar per dins de l'oceà em regala una sensació meravellosa de serenitat i de grandesa; al capdamunt, guspira la superfície fosforescent de l'aigua, que pels peixos ha de ser com una mena de cel somniat, enllà del qual l'aire i el sol deuen esdevenir déus. Per sota, s'estén la misteriosa planúria del fons, a gairebé quatre quilòmetres de la superfície, formant dibuixos enigmàtics de carenes i valls.
    A l'instant 1 minut i 32 segons, quan viatjo a 1900 metres de profunditat, descobreixo un canó submarí, una mena de canal fosc que em suggereix que vaig per bona ruta; sé que el Titànic és a prop d'aquest canó; ara es tracta d'estar atent i ullar, perquè les restes s'han de veure ben aviat.
    A l'instant 2 minuts i 26 segons descobreixo a la part dreta/superior de la pantalla, dos puntets marronosos que van creixent a mesura que m'hi acosto; són la proa i la popa del Royal Mail Steamship Titànic (Vaixell Correu Reial Titànic), que m'està esperant des de fa cent anys; de fet, per a ser exactes, farà cent anys la nit de dissabte a diumenge.
    A l'instant 4 minuts i 11 segons, la proa del vaixell es distingeix de manera nítida; decideixo estavellar-m'hi.
    A l'instant 4 minuts i 27 segons, gaudeixo de la visió perfecte de la nau rovellada.
    Impacto a l'instant 4 minuts i 30 segons.
    Missió acomplerta.

    Si voleu provar-ho, és ben entretingut. Un cop al Google Earth, heu de marcar la pestanya de l'esquerra on posa “oceans”. Per obrir el simulador heu de prémer “Ctrl + alt + a”. Us recomano que trieu l'avioneta; l'avió supersònic és més difícil de controlar. L'avioneta tampoc és fàcil de controlar amb el teclat, però us aconsello que ho intenteu i que arribeu a aprendre'n, és un exercici fantàstic per a l'estimulació de la ment. Les tecles per a dirigir l'avió són les de les fletxes (però les de pujada i baixada van a l'inrevés de la lògica).

    Bé... aquesta és la meva humil i apassionada contribució al record estrany i mític de l'enfonsament del que fou considerat insubmergible; la màxima expressió de la tecnologia naval; el símbol d'una època que es considerava ultramoderna i perfecta, model de qualitat i de creixement... (a què em sona?) .
    Jo em quedo amb l'estètica, la classe, la moda, el disseny dels mobles, la decoració, les formes, les llegendes, l'orquestra tocant i desafiant la mort, la sensació de final i de principi, de vigília d'alguna realitat superior... (Bé... les formes i l'estètica només les accepto per una estona, que massa m'embafen).

    Sunday, May 1, 2011

    El cap de setmana que ve, Terrassa és modernista.



    El cap de setmana que ve, Terrassa viu la seva IX Fira Modernista. Els carrers del centre de la ciutat, i molts dels seus habitants, es disfressen d'època, per a reviure una de les etapes històriques més intenses de la vida de la ciutat i del país. Art, artesania, ciència, tecnologia, arquitectura, música, història, humor, bellesa, sorpresa...
    Des dels seus inicis, la Fira Modernista ha esdevingut una mena de Festa Major de Primavera; una Festa major temàtica, de bon gust, divertida i educativa.

    De tot el que hi he llegit, en destaco les següents activitats; tot i que n'hi ha moltes més, i segurament més interessants, perquè cadascú té els seus gustos.

    Conferència "La física al Modernisme" a la Masia Freixa, divendres sis de maig a les dotze del matí.

    Cafè-teatre a la Societat Coral "Els Amics" C/Pantà 57, divendres sis de maig a les onze de la nit.

    Visita guiada a l'edifici modernista de l'Escola Industrial, dissabte, 7 de maig, a les 10:30 del matí.

    Passejades en carro i taller de maquillatge modernista, a la zona de Picnic del Parc de Sant Jordi, dissabte, 7 de maig al matí, fins a les 14h.

    Cantades de caramelles, a la balconada de la casa Baltasar Gorina (Font Vella, 93), dissabte, 7 de maig a les 11:30. I al balcó de la Casa Jacint Bosch, carrer del Teatre, 4-6, disabte, 7 de maig a le 12:30. I a les 13:00 al balcó de la Casa Alegre de Sagrera.

    Visita teatralitzada a la Casa Alegre de Sagrera, amb els seus personatges, dissabte, 7 de maig a les 11:30, a la casa Alegre, Font Vella, 29. (i fins a les 13) I també diumenge.

    Arrossada Modernista, recordant les colles de treballadors i treballadores que a principis de segle XX anaven a fer un arròs amb congri al bosc. Plaça del Dr Ventalló a les 14, del dissabte 7 de maig.

    Visita guiada al nou Teatre Principal, dissabte 7 de maig a les 17:30.

    Concentració i exhibició de cotxes i motos antics a les 9:30 del diumenge 8 de maig; al Raval de Montserrat i a la Plaça Nova.

    Que vénen els Carlins! Que vénen els federals! diumenge, 8 de maig, a les 11:45, a la Plaça Vella.

    Teatre científic: "Converses entre Marie Curie i Dimitri Mendeleiev" al mNATEC, a les 12 del diumenge 8 de maig.

    I desenes i desenes d'activitats més, permanents o esporàdiques... A banda de la disfressa generosa que abraça amb rauxa l'urbanisme i la ciutadania.



    Thursday, April 14, 2011

    Vuitanta anys del naixement d'un somni.






    Catorze d'abril; vuitanta anys d'un somni; tan vell i tan bell com la consciència humana: la república; la “cosa” del “poble”; la igualtat entre les persones; els càrrecs que són per mèrits i no per naixença; la il·lusió d'uns aires nous de llibertat que somniaven una manera més lliure d'organitzar-se, de viure, d'aprendre, de treballar, d'existir; l'esperança d'acabar per sempre amb el caciquisme, amb el classisme, amb l'immobilisme de les classes socials que condemnaven els pobres a continuar sent pobres, com si la misèria fos un estigma que es portés a la sang; la llibertat de crear sense que la moral imperant prohibís cap expressió; la gosadia d'investigar fins allò que contradeia els dogmes de sempre; la igualtat entre les persones fos quin fos el seu cognom, el seu llinatge, els seus títols, els seus avantpassats.
    La república, per a molts joves, semblava que seria l'acompliment de tots els anhels de justícia i de progrés que emplenaven les ments més idealistes. Les pulsions ancestrals, però, que aboquen els Homo sapiens a tornar una vegada i una altra a una concepció de la vida fonamentada en la por, en la violència, en el conservadurisme més covard, o en la venjança més crua, van posar fi a tot. L'Espanya canyí va rebrotar com una malva i van tornar les mantellines negres, el nepotisme, la humiliació i l'extermini dels vençuts, la guerra de sempre, la por de sempre, l'infern de sempre, els diners de sempre, les lleis uniformitzadores de sempre, els aristòcrates de sempre, els instints tribals de sempre, difressats de civilització com sempre. I encara hi són, vestits de demòcrates, especulant, imposant, prohibint, negant, menyspreant, censurant, tapant, ignorant... Encara hi són.

    El somni, però, és viu, i uns altres arribaran més lluny, i aconseguiran la llibertat. L'espècie humana està cridada a la llibertat; i s'hi arribarà, malgrat els períodes de foscor, les blasmes, la crisi, els canyís i els canons. El nostre destí és la llibertat.
    .
    .

    Saturday, April 2, 2011

    Setanta dos anys de cadenes que encara dringuen.

    Entre 367000 i 500000 republicans van passar per 188 camps de concentració de l'Estat Espanyol, de 1937 a 1947, explica l'historiador Javier Rodrigo a “Cautivos”.
    I segons Preston, falangistes i soldats es van acarnissar amb les dones dels seus enemics, fent servir la violència sexual, que s'esborrava tot seguit amb l'assassinat. Els mateixos que proclamaven una Espanya Catòlica violaven les dones dels vençuts, i, quan algú del seu propi bàndol els preguntava si potser no s'estaven passant, responien que al capdavall aquestes dones estarien mortes en quatre hores. ¿De què els va servir condemnar els assassinats comesos pels anarquistes (assassinats de sacerdots, de monges, d'empresaris...) si des del poder del propi bàndol vencedor es cometien atrocitats iguals o pitjors? I es varen continuar cometent fins molts anys després de la finalització de la guerra, quan ja no es podia apel·lar a l'èmfasi bèl·lic, a la confusió o a la pròpia batalla.
    Avui, a l'any 2011, encara es persegueix un jutge per intentar que els familiars dels assassinats a les cunetes puguin recuperar els seus ossos (un jutge reconegut internacionalment per la seva lluita per la justícia, independentment dels errors que hagi pogut cometre).

    No se'ls permet, ni a les víctimes ni als seus descendents, l'ínfim dret de recordar els seus morts injustament assassinats a la flor de la joventut, al·legant excuses farisàiques, fent servir vanament els conceptes de reconciliació i d'oblit per a tapar les vergonyes i la culpa dels del seu mateix bàndol. ¿No és això prendre el nom de Déu en va?

    450.000 republicans van haver de fugir de l'estat. 10.000 van acabar a Mauthausen i a Auschwitz; entre d'altres llocs d'horror. Dècades de foscor humana; de la filosofia de la por; d'imposició d'una doctrina i d'una moral concreta i determinada; d'humiliació dels vençuts, dels llibertaris, dels dissidents i dels lliure-pensadors; la grisor de les formes; la supèrbia d'un estat repressor i uniformitzador; l'oligarquia de les classes poderoses amb la connivència dels nobles i de l'aristocràcia; un dictador que va morir al llit, i que va rebre honors d'emperador; un estat que, dissimuladament, manté els poders ancestrals dels Homo sapiens més obtussos, més tribals, menys oberts, i menys intel·ligents des d'un punt de vista emocional.

    Friday, August 20, 2010

    De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

    .







    Fuerte de San Marcos

    Algú sap què és?

    A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
    El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
    És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?
    .
    .

    Thursday, August 12, 2010

    Visita a Baelo Clàudia

    .














    El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
    2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
    Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
    La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
    A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
    No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.

    Friday, August 6, 2010

    La Cueva de la Pileta

    .
    Dimecres, 28 de juliol, de camí cap a Ronda, de manera imprevista, i quasi per casualitat, trobem la Cueva de la Pileta.
    500 metres de caminada per l'interior de la terra, dins d'una cova formada dessota la mar fa 30 milions d'anys, i habitada per Homo sapiens en fa 30.000, quan ja els moviments geològics l'havien situada a uns quaranta quilòmetres del mar i a uns 700 metres d'alçada sobre el nivell del Mediterrà.
    La cova poseeix pintures de fins a 30.000 anys d'antiguitat, també de 20.000, de 10.000, de 4000. Elaborades amb òxid de ferro barrejat amb grassa animal, la qual cosa ha permès verificar el temps amb el C14.
    Veiem així pintures realistes del paleolític: un peix marí de 20.000 anys, un cèrvol de 30.000 anys, diverses comptabilitats i calendaris de 4000 a 8000 anys ja dins del neolític (quan va començar la pintura simbòlica/abstracta). També hi ha una raresa, una pintura fora del seu temps, que el C14 data 20.000 anys enrere, i que és abstracte; quan l'art abstracte va començar amb el neolític fa uns 8000 o 10.000 anys.
    A banda de les pintures, el més impresionant és la constitució de la cova; les immenses galeries, amb estalactites i estalagmites, que de vegades s'ajunten formant columnes majestuoses. Espais de 14 a 20 metres d'alçada i 30 d'amplada, com autèntics temples naturals, amb roques amb forma de monstres, pedres antropomòrfiques que la imaginació associa amb imatges de l'inconscient i percep rostres i cossos. Decorats gaudinians naturals. Catedrals subterrànies de dissenys inigualables.
    A l'últim arribem a la darrera de les naus que es mostren al públic, al fons de la qual hi ha un pou de 70 metres de fondària que comunica amb una altra galeria inferior que es troba a sota d'on ens trobàvem en aquell moment i que tenia una alçada de 40 metres. El terra de sota on érem era un pis de quatre metres de gruix sòlid a sota del qual s'obria la galeria inferior de 40 metres d'alçada.
    Al llarg del nostre recorregut, hem observat dos llacs subterranis d'aigua dolça, molt mineralitzada. Túnels i galeries laterals no obertes al públic per la seva perillositat, amb més pintures.
    Sabem també, per indicació del guia, que la cova és habitada per milers de rats penats que al vespre surten a caçar formant boires fosques amb el contrallum del sol amagant-se.
    La temperatura de la cova és de 15 graus Celsius, que es mantenen constants tan a l'estiu com a l'hivern.
    La cova fou descoberta al 1905 per algú que cercava excrements de rat penat com a abonament, i es començà a mostrar al públic al 1925.
    Els habitants de fa 30.000 anys habitaven els primers 200 metres de la cova; la resta de galeries esdevenien com un temple dedicat als rituals de propiciació. Les pintures eren mètodes màgics per afavorir la caça. Encara avui dia, alguns indígenes d'Austràlia fan servir mètodes de propiciació de la caça, i no poden comprendre com algú surt a caçar sense pintar abans les criatures que vol abatre.
    En una de les galeries laterals que acaba en un pou, d'accés impossible sense corda, hi van trobar quatre esquelets, que podrien ser un sacrifici ritual.
    En un parell de punts de la galeria la paret està ennegrida a causa de les fogueres que encenien els primers pobladors per iluminar-se. La cova té orificis petits naturals en algun punt que permetia l'evacuació dels fums.
    Al paleolític, dins la cova, hi vivien entre deu i quinze persones. Al neolític, es calcula a partir de les restes d'instruments trobades, que hi podien viure fins a quaranta individus.
    A banda de les pintures, a la cova hi han trobat restes d'ossos humans i d'altres animals, eines de tall, ceràmica (del neolític).
    Dins la cova hom se sent com en un temple, com en una catedral de tall natural, que té algun element superior a les catedrals humanes; un aura d'eternitat de traç diví, de caos ordenat, de llibertat creativa, de força mística. I fan rumiar els 30.000 anys de persones que hi van viure, en comparació amb els 2000 anys de cristianisme. De vegades sembla que la nostra civilització sigui el tot, el summum, el que sempre ha estat, i 2000 anys no és més que una quinzena part del temps dels habitants d'aquesta cova. I si comparem aquests 2000 anys amb els 150.000 anys d'existència dels Homo sapiens, ens trobem que representen una mica més del 1% del temps. I el 99% del temps, quin era el pensament d'aquelles persones que eren pràcticament idèntiques a nosaltres pel que fa a la biologia i a la genètica. ¿És o no és una mena de xovinisme temporal pensar que el món com l'entenem ara és el que ha de ser i prou? El que ara sembla l'embolcall indiscutible de la cultura i la tradició no és res més que un instant en aquesta llarga cursa del gènere humà vers el misteri de l'existència.
    .
    Més informació:
    .
    .
    .
    .

    Monday, June 7, 2010

    Gràcies als que vau morir.

    .

    VULL DONAR LES GRÀCIES A TOTS ELS MORTS.

    66 ANYS DEL PRINCIPI DE LA DERROTA DEL NAZISME

    GRÀCIES!



    .

    Sunday, January 10, 2010

    "Garbo, l'home que va salvar el món", o les misèries dels herois; o les extravagàncies d'Enid Blyton; o la meva estranya passió pels imperfectes.

    .

    Quan era un nen, i fins ben entrada la joventut, em sabia greu descobrir que els meus escriptors preferits, o els cantants, o els actors, tenien un segon rostre; una faç oculta i tenebrosa que embrutava (segons la visió que jo tenia llavors) l'obra pel qual jo els admirava. Avui em passa una mica el contrari; no és que m'agradi trobar-los nafres, defectes o misèries, però sí que em tranquil·litza; em fa veure que podem esperar en la bondat encara que no siguem bons del tot; que podem escriure bé, encara que no siguem exemple de virtut o de noblesa; que fins i tot podem salvar la humanitat, tot i ser uns cràpules. Ahir em vaig adonar d'això, després de veure al Club Catalunya de Terrassa el documental en V.O.S.E “Garbo, l'home que va salvar el món”.
    Sortint del cinema, les dues persones que havíem visionat el document vam expressar la mateixa conclusió: en Joan Pujol Garcia es va trobar per casualitat la seva missió després d'haver estat un vividor, un “bon vivant”; algú que va passar del bàndol republicà al feixista per la seva condició de burgès de Barcelona (no li retrec, tan sols manifesto el que és evident); algú que, un cop acabada la guerra civil espanyola, i dins ja de la segona guerra mundial, decideix fer-se espia dels nazis, no pas per convicció, sinó per guanyar uns calerons inventant-se la suposada informació secreta que esbrinava dels anglesos; algú que, en veure's embolicat cada vegada en una mentida més grossa que l'anterior, va rumiar-se si fugir a Brasil o si oferir els seus serveis de contra-espia als britànics per a sortir de la situació, i en aquest punt, i gairebé per casualitat, va començar la història de l'heroi que va enganyar a Hitler i que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit pels aliats. Així neixen sovint els herois, de les cendres dels febles, del misteri dels imperfectes que esdevenen en un moment donat la clau de la perfecció i de la victòria. No vull amagar que m'encanten aquests personatges ambigus, que no saps si el que fan ho acaben fent per convicció o perquè les circumstàncies els ho imposen. M'agrada la gent plena de misèries, de vicis, però que conserva a l'endins una espurna de bondat, una filosofia de vida fonamentada en la llibertat, en el deixar fer, i que en un punt determinat de l'existència són capaços, si cal, de lliurar la vida per una causa que els supera infinitament, o per baixar un gat d'un arbre. I quan dic que m'agraden aquests personatges, vull dir que m'agraden tant des d'un punt de vista literari com humà. Els perfectes, els fidels a una ideologia, els que són d'una peça, m'avorreixen sobiranament. La guspira de la vida és un bri de vinagre en una amanida, un xic d'amargor en un pastís de crema, un plor que acaba rient en veure algú que fa pallassades, un lladre que a l'últim moment se'n va de copes amb la seva víctima, un botxí que s'enamora del condemnat a mort, un corrupte que abans que el descobreixin regala els diners als pobres, un derrotat a qui ningú estima que per a no deprimir-se agafa una harmònica i es posa a tocar una tonada contemplant la posta en un desert.
    Avui, en una estranya i curiosa coincidència, he llegit a “El País” un reportatge sobre Enid Blyton, l'escriptora preferida de la meva infantesa; algú que em va alimentar la imaginació amb descripcions de països llunyans, de lloros, de tresors de pirates, de jovenets i jovenetes que descobrien misteris i aclarien crims, de passadissos secrets, de pastissos de gingebre, de granges al cor d'Anglaterra... Doncs bé... es veu que Enid Blyton jugava a tenis nua (no es pas dolent, però se surt de la normalitat social d'aquella època), es lligava les dones del seu servei (no és pas dolent, però en aquell moment fins i tot estava perseguit per la llei), era classista, racista, amb simpaties per Hitler (a l'època en què Hitler encara no havia decidit de construir els camps i fins i tot fou proposat pel nobel de la pau). Em sembla perfecte que l'escriptora es lligués les assistentes, i que jugues a tenis en pilotes (jo m'hi apuntaria). I encara que no suporto ni el nazisme ni el racisme, no nego que m'ha agradat saber que aquesta senyora, capaç de proporcionar-me moments de joia tan grans a la meva infantesa mercès als seus llibres (plens de normalitat social), sigui de carn i d'ossos, tingui febleses, imperfeccions, errors, rareses (o allò que la societat considera rareses). M'agrada la gent així, encara que no m'agradi tot el que fan ni tot el que pensen. Sóc contradictori... potser sí.
    .