Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Informàtica. Show all posts
Showing posts with label Informàtica. Show all posts

Monday, December 1, 2014

Cap de setmana amb la Marilyn Monroe (Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen)



El segle XX està ple de personatges fascinants. Les noves tecnologies ens permeten, ni que hagin passat dècades i ja siguin morts, escoltar una altra vegada la seva veu, estudiar els seus gests, fins i tot endevinar els seus pensaments. 
I és un tic de l'època que vivim, el fet de criticar sense gaire matisos l'eina d'internet. Tothom, o gairebé tothom, en un moment o altre, diu, o ha dit, pestes de la força d'atracció de la xarxa, de la seva virulència, de l'abundor d'informació no contrastada, no meditada, no madurada. La ràbia d'alguns, en realitat, es fonamenta sovint en l'abundor d'informació no controlada, no censurada, no amagada. I per això, i a poc a poc, s'inventen normes que van posant traves, dissimuladament, a la llibertat d'expressió i d'informació. La mercantilització de les idees i del coneixement es disfressa d'honorabilitat. El capitalisme pren possessió del procés creatiu, i qui no accepta aquest destí es veu abocat a la clandestinitat i al calaix de casa. Que bonics que són, però, els espais íntims de llibertat creativa, lluny de l'obsessió pels diners o la fama! El meu calaix és on reposa el meu cor, i només hi entrarà qui jo senti que ho pot fer. Al meu calaix no hi ha diners, ni signatures, ni fotografies, ni gestualitats teatrals i interessades, ni egos malalts d'ells mateixos i inconscients de la seva malaltia.

I ara torno als personatges fascinants dels quals parlava al principi. Navegant per YouTube sense una direcció clara, cercant entrevistes i conferències en anglès per a millorar el meu nivell, he trobat una filmació de les peripècies del rodatge de la que podria haver estat l'última pel·lícula de la Marilyn Monroe, i que no va poder ser perquè la pobra xicota estava ja destruïda, o quasi destruïda. Les seves desaparicions misterioses dels platós, les hores de tardança, les jornades en què no apareixia perquè no es trobava bé, i, finalment, la seva estranya i trista mort, van impedir que "Something's Got to Give" s'arribés a realitzar. Però els talls que he trobat a YouTube gràcies a la màgia de la xarxa, m'han permès descobrir les expressions de la Marilyn quan l'escena s'espifiava i quan una veu irada ordenava de tornar-la a repetir. I l'escena es podia espifiar perquè el gos que hi sortia no feia cas del director, i la Norma Jean se sorprenia i es moria de riure amb expressions de nena consentida i trapella. A mi, personalment, mai no m'ha acabat d'agradar Marilyn com a dona; no és el meu tipus. De fet, davant d'una càmera, ja fos en una entrevista o en un sopar, la seva veu i els seus gests eren pura interpretació de l'ideal femení de l'època. Si alguna vegada us mireu alguna entrevista a la Jaqueline Kennedy, veureu que la Marilyn i ella semblen, davant de les càmeres, si fa no fa la mateixa persona; exhibien la feminitat forçada i artificial d'una època en què les dones importants havien de satisfer les expectatives pel que feia a la imatge i a les formes. Però tot i que la Marilyn, des d'un punt de vista eròtic o sentimental, no m'acaba de fer el pes, el cert és que com a persona, com a ésser humà, em resulta fascinant. YouTube m'ha permès descobrir-li el gest quan se suposava que cap càmera no l'enregistrava, ja fos perquè l'escena s'havia acabat o potser perquè s'havia espifiat. He assaborit les rialles espontànies del Dean Martin quan la Marilyn s'entrebancava amb el guió i havien de tornar a començar, els crits del George Cukor a una nena que sortia a la pel·lícula i que no hi havia manera que digués el que el paper deia que havia de dir perquè no se'n recordava. La xarxa m'ha permès viatjar al 1962, passejar per la piscina a on la Marilyn es va deixar filmar nadant nua i rient com una boja en un temps i en una societat a on aquest gest senzill i natural era considerat una autèntica provocació. Puc dir que he estat allà, en aquella casa escenari, al costat d'uns éssers humans que la gran massa considerava estrelles, però que en realitat eren homes i dones de carn i d'ossos com qualssevol altres, vulnerables, mortals, malalts, febles, molt febles... 

Un dia la Marilyn va demanar als de la productora si podia agafar-se un dia lliure, perquè havia d'anar a la celebració de l'aniversari del President Kennedy. La companyia cinematogràfica, que estava fins als "dallonses" dels capricis i tardances de l'actriu, li va denegar el permís. I ella, en la seva línia, els va plantar i se'n va anar a cantar-li al JFK allò de “Happy Birthday Mr President...”; ho podeu trobar també a YouTube, és història, us ho recomano. 

Explico aquest detall de la festa d'aniversari del Kennedy perquè us fixeu en un detall esfereïdor. D'una banda, una actriu idolatrada, de la qual el món desconeixia en aquell moment tota la seva profunda feblesa, els abusos sexuals que va patir de nena i que la van destrossar, la mare internada en un hospital psiquiàtric, el pare que mai no la va voler reconèixer com a filla, els anys d'adolescència en internats sòrdids, mancada d'afecte. Per un altre cantó, un president idolatrat, que el món considerava el personatge més poderós del planeta, defensor de la igualtat racial i dels drets dels oprimits; algú, però, de qui el món desconeixia les seves inquietants amistats amb mafiosos, que l'havien ajudat a pujar, i moltes altres misèries pròpies d'un Homo Sapiens poderós. Doncs bé, tots dos personatges, John F Kennedy i Marilyn Monroe, molt poc temps després d'aquesta festa d'aniversari de l'any 1962, serien morts; i tots dos de forma violenta, o, com a mínim, agressiva. Allò que el món considerava de formigó armat, i recobert d'or i diamants, era en realitat de carn malalta, i bategava amb un cor que en silenci i d'amagat plorava d'impotència.

Potser en aquests detalls rau la intensa força del moment i dels personatges. Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen. 
En una de les filmacions que he trobat, el fotògraf de la Marilyn tenia a casa seva treballant una senyora de fer feines que somniava amb conèixer un dia a l'estrella. El fotògraf li va demanar a la Marilyn si podia concedir aquest caprici a la bona dona, i l'artista, encantada, va dir que sí. La senyora, plena d'emoció, va dir a la Marilyn amb llàgrimes als ulls: “No puc creure que tu siguis la Marilyn Monroe!” i l'actriu, somrient com una nena petita, li va respondre espontàniament: “A mi, em passa el mateix moltes vegades... no em puc creure que sigui la Marilyn Monroe”.
.
.
.

Wednesday, October 24, 2012

El famós Virus de la Policia. Com sortir-se'n? El famoso virus de la policia. Como eliminarlo? Police Virus. How can we destroy it?



.
Corre per la xarxa el famós virus de la “policia”. De vegades passa que algú, tranquilament, està navegant per qualsevol web, o bé es descarrega un fitxer de word que algú li ha passat, o potser obre el hotmail, i de cop i volta se li obre una finestra similar a la imatge que podeu veure aquí més amunt, se li engega la càmera web, i se li bloqueja l'ordinador de manera que no pot engegar cap altre programa, ni antivirus, ni res de res. Llavors, amb les cames tremoloses, comença a llegir que la policia l'ha identificat com un infractor de la llei, delinqüent sexual, lladre de drets de còpia, terrorista virtual, etc. També li diuen que pel fet de ser la primera vegada que l'enxampen, tindran pietat, i li deixaran pagar una multa de 100 euros. Això sí, el pagament s'ha d'efectuar en menys de 48 hores; si no es realitza aquest pagament, el procés judicial continuarà i bla, bla, bla...

Com que a mi em va passar, i vaig estar una bona estona investigant la manera de desbloquejar l'ordinador, us explico com ho vaig aconseguir per si us passa a vosaltres:

1er Apagueu l'ordinador mantenint el botó d'engegada premut més de 4 o 5 segons.

2º Engegueu l'ordinador en “Mode segur però amb accés a les xarxes”. Això ho aconseguireu prement la tecla f8 en el moment en que està arrencant l'ordinador. 

Us sortiran tres opcions:

Obrir en mode segur
Obrir en mode segur però amb accés a la xarxa
Obrir normal.

Trieu la segona opció: obrir en mode segur però amb accés a la xarxa.

Amb aquesta segona opció, l'ordinador us funcionarà només amb els programes més bàsics, dels quals se sap segur (normalment) que no tenen el virus, i al mateix temps us permetrà l'accés a internet.

3er Obriu un navegador i descarregueu-vos el programa "Malwarebytes Anti-Malware" en la seva opció gratuïta (Busqueu-lo per google)

4rt Demaneu-li a aquest programa que us faci un “Anàlisi ràpid”, i us trobarà els troians. A mi me'n va trobar tres.

5è Demaneu-li que us elimini els troians.

6è Reinicieu l'ordinador.

I arreglat! 
Almenys, a mi així se'm va arreglar. 
Si no us funciona (pot passar perquè els virus evolucionen) demaneu ajuda a algú que en sàpiga més que jo. 
.
.
.

Wednesday, April 11, 2012

El vídeo de la meva expedició en submarí a les restes del Titànic (ara que fa cent anys que es va enfonsar).



Ja us he parlat alguna vegada de la meva afició a volar amb Google Earth; a volar pel planeta i a viatjar pels fons dels oceans, ja que l'avioneta, si convé, pot funcionar com un autèntic submarí.
Des que em vaig treure el títol de pilot de GoogleEarth a la Universitat de FreakLand, no he deixat d'explorar paisatges impactants; alguns d'ells submarins.
Finalment, gràcies a la tecnologia de “screenr” he trobat la manera de gravar el meu viatge a les restes del Titànic; podeu veure el vídeo al capdamunt d'aquests mots; dura molt poquet.
El video comença amb la meva avioneta volant damunt de l'Atlàntic, a uns 331 metres per damunt de l'aigua, aproximadament a les coordenades a les quals se sap que el Titànic es va enfonsar.
De mica en mica, vaig descendint en cercles, fins que, al segon 17, em capbusso dins del mar. A partir d'aquí, inicio el meu descens, navegant sempre de manera circular, vers el fons de l'oceà, on per força han de reposar els dos troços del vaixell (recordeu que es va partir per la meitat).
Viatjar per dins de l'oceà em regala una sensació meravellosa de serenitat i de grandesa; al capdamunt, guspira la superfície fosforescent de l'aigua, que pels peixos ha de ser com una mena de cel somniat, enllà del qual l'aire i el sol deuen esdevenir déus. Per sota, s'estén la misteriosa planúria del fons, a gairebé quatre quilòmetres de la superfície, formant dibuixos enigmàtics de carenes i valls.
A l'instant 1 minut i 32 segons, quan viatjo a 1900 metres de profunditat, descobreixo un canó submarí, una mena de canal fosc que em suggereix que vaig per bona ruta; sé que el Titànic és a prop d'aquest canó; ara es tracta d'estar atent i ullar, perquè les restes s'han de veure ben aviat.
A l'instant 2 minuts i 26 segons descobreixo a la part dreta/superior de la pantalla, dos puntets marronosos que van creixent a mesura que m'hi acosto; són la proa i la popa del Royal Mail Steamship Titànic (Vaixell Correu Reial Titànic), que m'està esperant des de fa cent anys; de fet, per a ser exactes, farà cent anys la nit de dissabte a diumenge.
A l'instant 4 minuts i 11 segons, la proa del vaixell es distingeix de manera nítida; decideixo estavellar-m'hi.
A l'instant 4 minuts i 27 segons, gaudeixo de la visió perfecte de la nau rovellada.
Impacto a l'instant 4 minuts i 30 segons.
Missió acomplerta.

Si voleu provar-ho, és ben entretingut. Un cop al Google Earth, heu de marcar la pestanya de l'esquerra on posa “oceans”. Per obrir el simulador heu de prémer “Ctrl + alt + a”. Us recomano que trieu l'avioneta; l'avió supersònic és més difícil de controlar. L'avioneta tampoc és fàcil de controlar amb el teclat, però us aconsello que ho intenteu i que arribeu a aprendre'n, és un exercici fantàstic per a l'estimulació de la ment. Les tecles per a dirigir l'avió són les de les fletxes (però les de pujada i baixada van a l'inrevés de la lògica).

Bé... aquesta és la meva humil i apassionada contribució al record estrany i mític de l'enfonsament del que fou considerat insubmergible; la màxima expressió de la tecnologia naval; el símbol d'una època que es considerava ultramoderna i perfecta, model de qualitat i de creixement... (a què em sona?) .
Jo em quedo amb l'estètica, la classe, la moda, el disseny dels mobles, la decoració, les formes, les llegendes, l'orquestra tocant i desafiant la mort, la sensació de final i de principi, de vigília d'alguna realitat superior... (Bé... les formes i l'estètica només les accepto per una estona, que massa m'embafen).

Friday, October 14, 2011

La meva expedició a les restes del Titànic.


No fa gaires mesos, us parlava del simulador de vol del Google Earth. El cert és que només en puc parlar bé en tots els aspectes. Aprendre a volar amb les tecles (no pas amb Joystick) estimula unes arees cerebrals que desperten la capacitat de controlar diversos elements alhora (tenint cadascun dels elements trajectòries i riscos que cal solucionar amb rapidesa). El programa d'escacs amb el qual mesuro la meva intel·ligència instantània em confirma que volar amb Google Earth controlant el vol amb les tecles de l'ordinador multiplica per deu la intel·ligència al llarg de les dues hores posteriors al vol. 
Si bé, és difícil arribar a aprendre'n; cal paciència, esforç, perseverança... Els primers intents poden ser desesperants si l'usuari té massa pressa i no gaudeix amb el paisatge. Us recomano volar pel Grand Canyon del Colorado, o pels contraforts del Canigó. També damunt la ciutat de San Sebastian.

Avui, però, us vinc a presentar una altra aplicació fascinant del Google Earth. 
Amb el Google Earth podeu convertir el vostre avió en un submarí. 
Si activeu la pestanya “Oceans” que teniu a la vostra esquerra, i hi feu dos clicks, i si després escolliu l'opció de poder veure naufragis, sens dubte, gaudireu com el Capità Nemo.
Situeu-vos damunt de la zona marina on us volgueu submergir (us recomano un lloc profund per començar, ja que als espais amb poca fondària és fàcil estavellar-se contra el terra). 
Tot seguit, escolliu l'avió:

feu “ctrl alt A” (totes tres tecles alhora) i escolliu l'avioneta (per començar, l'avioneta és més fàcil de pilotar que el F-16).

Comenceu el vol damunt de la zona de mar escollida, i, a poc a poc, aneu baixant en cercles fins a submergir-vos. A la dreta de tot, i a baix de tot, tindreu contínuament escrita la profunditat a la viatgeu en metres. 
A sota, i al mig, teniu les coordenades (latitud i longitud). 
La sensació, pels qui tingueu una mica d'imaginació, és indescriptible.
A banda del plaer friki de viatjar en submarí, la pràctica d'aquest esport virtual us permetrà conèixer les característiques del terreny de sota el mar a un munt de llocs interessants:

A l'illa del Hierro (al fons de la falla).
A les Illes Medes.
Els volcans submergits de Hawaii.
L'estret de Gibraltar.
La fosa de les Marianes.

També és interessant conèixer el fons del mar entre València i Mallorca, espai on un vaixell, no fa gaire, va anar desembolicant un cable elèctric que du energia de la península a l'illa, de vegades a gran profunditat.

Només us dic que per a mi el més espectacular ha estat trobar les restes del Titànic i navegar-hi a frec; la imatge de més amunt és de la meva expedició al Titànic (obviament, les restes són una simulació).

No conec ningú més que comparteixi la meva estranya afició de volar i submergir-me amb el Google Earth; si algú s'hi passa estones, digueu-m'ho que m'agradarà saber que no estic sol.
.
.

Friday, July 16, 2010

Un problema tècnic important amb el blog. Algú em pot ajudar?



El tema és molt simple. Per alguna raó, apareixen enllaços cap al meu blog a sota dels posts de molts altres blogs, sense que jo els hagi posat; i crec que sense que ningú els hagi creat. De vegades, tan aviat com acabo d'escriure i penjar un post al meu blog, ja hi ha tres o quatre blogs que tenen un enllaç cap al meu nou post de manera immediata.

Això ha generat la queixa (lògica) d'un usuari, que es pensa que em promociono d'aquesta manera. M'estranya que fins ara només s'hagi queixat una persona, però el cas és que fa temps que intento que algú m'expliqui per què passa i no me'n surto.

L'única pista tècnica que he trobat és que aquest fenòmen em passa amb els blogs que tinc a la meva llista de blogs preferits i recomenats (aquells que es van actualitzant a mesura que els usuaris van creant posts). Si algú sap de quina manera puc evitar això, em faria un favor si m'ho expliqués, perquè si no el que faré és senzillament treure la llista de blogs que recomano, a veure si així se soluciona. GRÀCIES PER ENDAVANT!