Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Llibres. Show all posts
Showing posts with label Llibres. Show all posts

Saturday, July 4, 2020

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.


És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Thursday, November 28, 2013

La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.




Frases curtes, carregades de significació indirecta. 
El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 
El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 
La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 
No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:


Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.

Tuesday, August 6, 2013

Uniformement desordenat



Tot succeeix en un dia. Un dia és suficient per a capbussar-se en la psicologia d'un grup de persones que coincideixen en un argument atractiu, que anireu descobrint a un ritme serè a mesura que aneu llegint la novel·la. Una línia de ficció que com més avança més va creixent en força i en intensitat. La veu quasi omniscient d'un narrador que es capbussa dins del conscient i de l'inconscient dels personatges, des dels budells fins a la ment racional. Tot plegat en una escenografia propera i quotidiana; amb un realisme social i psicològic que frega la fotografia. Us el recomano de tot cor.
L'autor, Rubèn Intente, ja ens va regalar la màgia del seu Mapa Mut no fa pas gaire. 
Bona lectura!

Saturday, April 20, 2013

Us presento el meu segon llibre de Sant Jordi: "L'Art de ser escoltat per trenta adolescents alhora"




Tot i que ja fa uns dies que el tinc a la venda, ha arribat ja en paper, i he considerat adequat presentar-lo com es mereix. 
Igual com “El vestit més bell” (el llibre que vaig presentar la setmana passada), aquest recull també baixa del blog “Nuesa Literària”:


Tracta sobre el tema de l'educació, concretament de les estratègies (i sobretot de l'actitud i de la mentalitat) amb les quals un professional de l'ensenyament, sempre segons la meva opinió i experiència personal, convindria que s'enfrontés a trenta alumnes (tots alhora) per tal de merèixer ser escoltat, per tal de captar-ne l'atenció, per tal d'aconseguir silenci, atenció, motivació, entusiasme, si es pot.
Igual com al llibre de la setmana passada, m'adono llegint-lo posteriorment, que tot convergeix de nou a l'amor. La setmana passada amb “El vestit més bell” era l'amor a la natura i la unió amb la natura; avui, amb “L'Art de ser escoltat per trenta adolescentsalhora” tot convergeix en l'amor a les persones, en l'estimació a les persones que caminen pel difícil país del creixement, amb totes les ventades enfurismades que ataquen l'alegria, l'esperança, l'auto-estima. Tot rau a l'amor. L'autoritat és un pacte d'amor no escrit entre algú que respecta i algú altre que respon respectant, entre algú que mostra la porta de l'aprenentatge i algú altre que per amor es decideix a creuar-la.

És un llibre que surt dels diferents articles que he anat penjant entre el 2008 i el 2012 en aquest mateix blog que ara llegiu, i que, en convertir-se en paper, es garanteix la supervivència més enllà dels bits, dels bytes i del gran Google.
Són cent cinquanta-sis pàgines que es divideixen en les següents parts:

Estratègies i actitud

Amor i llibertat

Valors

Esforç

Diversitat

La ment i l'educació.

És un llibre que no evita parlar de la responsabilitat dels pares, dels professors i dels mateixos alumnes vers l'èxit en el procés d'aprenentatge, que no es contempla només com el resultat de passar per un centre educatiu, sinó com la conseqüència d'interaccionar entre tots a tots els àmbits de la societat. És impossible no educar al carrer, a casa, al bosc, a l'escola. L'educació transversal és present arreu i cal que es comprometi al màxim amb una missió que influeix decisivament en el futur de la humanitat.
A banda de l'amor, els altres grans valors sense el quals el pacte educatiu de l'amor és complex, són la llibertat i la igualtat de drets i dignitat.
Com dic sempre, podeu no estar d'acord amb mi; ho trobo positiu perquè crec en la diversitat de visions; però jo volia, des de la pròpia experiència, aportar la meva; i per això he escrit aquest llibre.

El podeu obtenir en PDF, sense cap cost, o bé comprar-lo per uns 9 euros i us l'enviaran a casa en una edició força correcta. En aquest últim cas, he decidit igualment no tenir cap benefici; avui dia, això de guanyar diners escrivint o opinant és molt complex, i a banda de ser complex, no em motiva en absolut.

De fet, aquest llibre el vaig posar a bubok a principis d'any sense gairebé promoció perquè volia esperar a tenir-lo en paper, i de moment ja dur setanta-set descàrregues, amb la qual cosa em sento molt satisfet.

Si us resulta interessant o útil, ja em dono per pagat. 

Friday, April 12, 2013

Us presento el meu últim llibre: "EL VESTIT MÉS BELL. La nuesa en catorze relats i algunes idees"


Cau del blog, com una gota d'aigua de pluja que es desprèn de l'agulla d'un pi, "EL VESTIT MÉS BELL”
Ja pot enfonsar-se Sant Google, ja es poden esborrar tots els bits i els bytes de la Terra, que jo tinc en paper, i amb una qualitat d'edició que agraeixo, tot allò que m'ha sortit de l'ànima referent a la nuesa des de l'any 2008 fins al 2012.

El podeu comprar, o descarregar-lo sense cost, aquí:

http://www.bubok.es/libros/223573/EL-VESTIT-MES-BELL-La-nuesa-en-catorze-relats-i-algunes-idees

El llibre que us presento està dividit en 8 parts.

La primera part, de cent seixanta-tres pàgines, du per nom “Catorze relats de nuesa”, i recull catorze relats curts de ficció en els quals la nuesa hi juga un paper que va des del matís fins a l'essència. Un d'aquests relats va guanyar el XXIX Concurs Literari de Sant Antoni de El Perelló. Un altre va quedar finalista al V Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges. Molts d'altres van ser publicats en aquest blog l'estiu passat gràcies a la lectura generosa d'uns quants usuaris de Nucat.cat, l'esperó dels quals em va animar a anar escrivint durant tot l'estiu.

La segona part, “Onze consideracions sobre la nuesa”, recull articles que expliquen el sentit que la nuesa a la natura té per a mi; un sentit nu de militàncies i obert a qualsevol persona sense necessitat de pertinença a cap grup i sense que sigui necessari que segueixi cap doctrina, filosofia o ideologia.

La tercera part, “Set espais de nuesa”, explica i descriu les sensacions viscudes a set racons del món a on la nuesa és lliure i habitual.

La quarta part, “Amor a la natura i nuesa”, explica la íntima unió que per a mi té la nuesa humana i l'amor i el respecte al paisatge original del nostre planeta, del qual hem sorgit.

La cinquena part, “La nuesa incompresa”, parla de totes les dificultats que la nuesa natural ha de superar per a ser lliure. El “mico humà”, esclau de tradicions, de costums i d'uniformitats, sovint combat la indumentària amb la qual la natura ens fa arribar al món; sovint intenta marginar els qui estimen aquesta llibertat, per por conscient o inconscient al vestit més bell, a la realitat natural que som i que la por i les morals porugues han enclaustrat i apartat de la visió, ocultant l'autèntic aspecte de la bellesa humana.

La sisena part, “Nuesa i felicitat”, explica com n'estan de connectades la nuesa i la felicitat.

La setena part, “Nuesa i espiritualitat”, reivindica la nuesa com a font d'unió amb el misteri de l'existència i com a metàfora de l'abandó i la confiança en un ésser superior que cap religió ha descrit i que no té res a veure amb el que ens han pintat.

La vuitena part, “Poesia i Nuesa”, reprodueix uns quants poemes en els quals la nuesa hi és present.

És per tant un llibre que camina pels tres gèneres: ficció, assaig i poesia.

I a mi m'agrada molt i em fa sentir molt satisfet. Per què?

Perquè amb aquest llibre no guanyo diners; ni un cèntim. M'omple de satisfacció saber que estic oferint llibres que cas de ser baixats amb PDF no costaran diners als lectors. Hi ha qui diu que allò que no val diners no és valorat; jo penso, en canvi, que qui només valora una cosa si val diners en realitat no la valora, perquè no entén l'essencial.

Perquè la meva alegria no vindrà pas de veure que el llibre és venut o descarregat, sinó de saber que un llibre així existeix; estarà millor o estarà pitjor, però està exactament com jo desitjo que estigui, i d'aquí m'arriba una bona dosi de satisfacció que no canvio ni per tots els diners del món. Si adquiriu el llibre en paper (us ho recomano perquè té un acabat editorial molt bo) us costarà uns tretze euros, però jo tampoc no me'n quedo cap percentatge; ho he decidit així perquè això abarateix el cost i no tinc pas ganes que ningú hagi de pagar més perquè jo guanyi quatre duros.

Perquè si google un dia desapareix allò que hi he escrit sobre la nuesa continuarà existint en un llibre en paper, que confio que un dia, quan jo ja no hi sigui, pugui passar als meus fills i als meus néts.

Perquè qui llegeixi el llibre sabrà exactament el que penso sobre la llibertat, la nuesa, la natura, la bellesa, la defensa del medi ambient...

Perquè qui llegeixi els catorze relats s'ho passarà molt bé.

No us avorreixo més. Si us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no penseu com jo, em sembla genial, perquè estimo la diversitat d'opinions. Si penseu com jo, em sembla genial, perquè és bo sentir-se acompanyat en les idees.


Un petó ben gros per tots!

Nàmasté!


Friday, August 24, 2012

"Amsterdam" de Ian McEwan




Amsterdam” de Ian McEwan és...
...un argument compacte, ben lligat, com un polígon de costats indefinits que només es determinen al final de la narració, mostrant la seva regularitat. La moral quotidiana convertida en una història progressivament seductora que incrementa la intriga pàgina rere pàgina. Una mena de poema auster a la hipocresia social. Una obra ben escrita que m'ha ajudat a passar algunes bones estones en aquest estiu que s'acaba per moments.

Wednesday, August 8, 2012

"Mapa mut" de Rubèn Intente



El tràfec de la vida m'ha convertit l'exercici de llegir gairebé en un privilegi, per això he trigat tant a acabar "Mapa Mut", de Rubèn Intente, però ha valgut la pena. 
M'agrada llegir amb calma, concentrat, introduint-me dins la història, de tal manera que el present se me'n vagi i que la realitat sigui substituïda per la ficció que devoro. I havent llegit, intento fer una valoració dels llibres, una mica com fa el comensal, que sap si allò que ha menjat li ha fet el pes o no. Insisteixo que la valoració és des del punt de vista del comensal més que no pas del cuiner, perquè cada cuiner sap la seva història i cada cuiner té el seu estil.

Centrant-me en “Mapa Mut”, cal dir que explica molt més que la història que explica. És com un d'aquells quadres renaixentistes que descriuen una escena, però que en cada racó són plens de detalls cadascun dels quals per si mateix esdevé una història particular que contribueix al desenvolupament de la gran història. "Mapa mut" té la virtut de dir, de tant en tant, allò que tothom sap, però que mai no és capaç de verbalitzar; sensacions, idees, que tothom ha experimentat alguna vegada, però que mai no ha escrit.
Al llarg de la narració, la descripció de l'instant es converteix en la descripció multidimensional dels sentiments i de la subjectivitat (de cadascuna de les subjectivitats, una per cada personatge). No ens trobem només davant de la narració d'uns fets objectius, ni davant la mera descripció d'unes percepcions, sinó davant d'un text que retrata totes les dimensions del que és narrat, des de la percepció física més superficial fins a la més profunda i/o espontània reacció mental.
Llegint “Mapa mut” m'he estalviat el bitllet a Califòrnia, perquè la descripció "total" m'hi ha portat de ple. Entenc per descripció total el que fa uns moments us comentava: el retrat, des de dins, que implica percepcions, sensacions i sentiments, tot alhora. Amb la descripció de la platja de Los Àngeles, en tinc ben bé prou per estalviar-me la visita, ja que és una de les descripcions més realistes i objectives que he llegit; i curiosament, sense deixar de ser una visió subjectiva. Potser és que no hi ha res més objectiu que allò que és sincerament subjectiu.
La novel·la retrata alguns perfils humans típics de la societat nord-americana, i també de la catalana. De vegades, amb profunditat, d'altres més com un conjunt de sensacions generades a la ment de la visitant que descobreix, als Estats Units, una societat multiracial i profundament integrada a l'estil del país, aburgesada, de costums fixos, amb valors arrelats.
L'argument és compacte, ben lligat, sense grinyols, i s'estira bé al llarg de tota la novel·la, aconseguint una intriga creixent, que es va accelerant i que empeny el lector vers el final cada vegada amb més força.
D'altra banda, cal dir que es tracta d'una història que seria impossible d'escriure sense haver viscut molt. Fa l'efecte que l'autor ha remenat dins el rebost de la seva memòria conscient i inconscient, i ha materialitzat l'impacte del record de les sensacions i de la subjectivitat en escenes a través de les quals ha expressat una idea concreta i real, immersa en la quotidianitat. Em vénen al cap, per exemple, unes patates fregides amb ceba a la qual li mancaven uns ous; i la discussió aferrissada entre l'absurda perfeccionista i la persona senzilla que valora la bona olor de la ceba i la patata en comptes de plorar per la manca d'ous o en comptes de centrar-se en una cacera de bruixes per descobrir qui havia d'haver comprat els sobrevalorats ous. I tantes petites anècdotes rere les quals hi batega un missatge que no queda escrit però que hi és. 
Insisteixo en el fet que és impossible escriure aquesta novel·la sense haver viscut molt; i és impossible haver viscut tant, sense haver sentit molt; i és impossible fer comprensible la trama del sentiment sense haver-s'hi topat més d'una i de dues vegades.
Mapa mut” bo i ser amè, no és un llibre per passar l'estona i prou. Recomano la novel·la a qualsevol lector que gaudeixi llegint llibres diferents, que se surten del de sempre, i que alhora desitgin passar una bona estona. El llibre no deixa indiferent.
Podria dir moltes més coses, com per exemple la bona construcció dels personatges, de carn, reals, amb defectes i sentiments primaris; fruits de l'entorn d'on van sorgir; personatges que el narrador omniscient fa transparents de ment, de manera que els veiem per fora i per dins, com si en viatjar pel mar poguéssim assaborir no només els colors de la superfície sinó tota la profunditat i els seus detalls. 
I al darrere de tot, com un substrat, el dilema de la identitat. Aquell noiet en cadira de rodes que de jove semblava un nihilista, un escèptic, que estava de tornada de tot, i que després... Aquella noia que no semblava allò que era, o que no ho mostrava, o que no ho era? Aquella experiència que fa que continuem siguent nosaltres, perquè conservem la memòria d'uns fets determinats i viscuts, però que alhora ens fa sentir que ja no som els mateixos, bo i que ens obliguin a continuar conservant el mateix nom i el mateix bagatge.  I no dic res més perquè explicar més seria explicar el llibre. Llegiu-lo!   

Tuesday, June 26, 2012

"Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba.


.


Els meus pares, que em coneixen com si fossin els meus pares, m'han regalat el llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba

Ells no m'ho han dit, però em fa l'efecte que tenen la secreta intenció de reconvertir-me; és a dir, d'aconseguir que sigui capaç de tornar a pronunciar amb sinceritat l'expressió: "Crec en Jesucrist, fill de déu..." o alguna d'equivalent. 
De fet, podria pronunciar aquesta expressió tranquil·lament sense problemes de consciència, perquè certament crec que tots som fills de déu, que totes les consciències de l'univers, i fins les semiconsciències o inconsciències, són filles de déu. I al mateix temps comparteixo bona part de la filosofia de Jesús de Natzaret (no pas tota). Per tant, no estic lluny de poder tornar a pronunciar (com quan tenia quinze anys) "Crec en Jesucrist, fill de déu". 
Intueixo, també, que el motiu d'aquest regal són les freqüents coincidències (salvant les distàncies qualitatives) entre els mots d'en Francesc Torralba, des d'una òptica catòlica, i els meus mots, des d'una òptica creient però sense religió. Després de començar a llegir aquest llibre, m'adono que aquesta coincidència existeix; però amb matisos. Són aquests matisos els que, de tant en tant i amb molt de respecte, aniré escrivint en aquest blog.
Em veig en l'obligació de dir que si és certa aquella afirmació de Jesús que diu "Pels seus fruits els coneixereu", en Francesc Torralba és immensament més fiable que jo en les seves opinions, perquè ell es veu de lluny una persona molt assenyada, respectuosa, intel·ligent i benintencionada; i jo només intento ser totes aquestes coses, perquè el cert és que m'hi quedo ben lluny. L'experiència de la vida, però, em diu sovint que la veritat no sempre la pronuncia el bo, sinó que sovint surt de la boca del més limitat, del més imperfecte, del vividor, del que es deleix en la finitud i li sembla que amb la finitud en té prou. Sigui com sigui, el que jo opinaré no serà pas la veritat sinó exclusivament la meva opinió.

Començo aturant-me en aquest fragment:

(…) M'adreço aquí, sobretot, als amics agnòstics, als qui es troben en terra inhòspita, als qui no se senten membres de cap comunitat i tenen el dubte com a pràctica habitual. (...)

D'entrada haig de dir que em sembla poc adequat l'etiquetatge que en Francesc fa sobre els diferents tipus d'agnòstics. Crec que la tipologia tendiria a l'infinit. No tots són racionals, ni ex-creients, ni coherents, ni separats, ni... Així com els creients d'una religió formen un grup declarat, l'agnosticisme seria una característica de molts individus diferents, difícil d'encasellar. Pel que fa a aquest fragment concret, jo diria que els agnòstics no es troben necessàriament en terra inhòspita pel fet de ser agnòstics. Si estan en terra inhòspita, serà per altres raons, però no pas per ser agnòstics. Tampoc és cert que no se sentin membres de cap comunitat; poden pertànyer a l'AMPA, a la comunitat de veïns, a Esquerra Republicana, a Ciutadans, a una associació sardanista, o als ex-alumnes de La Salle. I el dubte, com a pràctica habitual, no hauria de ser només una característica dels agnòstics, sinó també dels creients. El dubte no ens ha d'inquietar, perquè l'exercici de dubtar ens permet afinar millor la veracitat de les afirmacions o dels successos. Dubtar és un fenotip mental que ha incrementat la nostra capacitat d'acostar-nos a la veritat de les afirmacions. El dubte no és contrari a la creença, és el seu aliat. El dubte és contrari al dogma, però no a la creença. Val a dir també que molts agnòstics no dubten, i això és en ells un defecte. Haurien de dubtar, ni que fos a cops, del seu agnosticisme per tal d'afinar millor.
Aprofito per dir que jo no sóc agnòstic; tampoc sóc catòlic en aquests moments, ni creient en cap religió. Trobo a faltar en el llibre (de moment, perquè encara l'estic llegint) alguna menció a les persones que no som ni cristianes, ni agnòstiques, ni atees, ni seguidores de cap religió, però que ens considerem creients; creients en un déu que ningú ha descrit del tot; ni Jesús. 
El dubte forma part de la meva creença, com a instrument de verificació, com a part seductora de l'essència d'existir. El dubte seria sinònim, en la meva fe, d'il·lusió estranyada i ignorant, perquè espero una realitat meravellosa que sé que hi és; i sé que hi és quan contemplo la bellesa que m'envolta a cada instant.

En Francesc diu que ell no se sent còmode instal·lat en la finitud, que sent nostàlgia de l'infinit, anhel d'un ésser més gran, més ple.... Paraules sinceres que respecto profundament. Jo m'adono, en canvi, que estic perfectament instal·lat en la finitud, fins en les situacions de tragèdia; l'angoixa i el dolor s'acaben. No sento nostàlgia de l'infinit perquè el descobreixo en el so de la neu quan la trepitjo; en el cos nu de les persones sota del sol i arran del mar; en les crestes blanques de les onades; en el reflex del sol a la riba de la Cala Fonda. Descobreixo l'eternitat de l'instant en aquestes realitat i en gairebé totes les de la vida; al full de paper que reposa al meu despatx de l'institut; a l'olor de llibres vells dels armaris del departament; al so del ventilador de l'ordinador; al somriure de l'alumne que aquest matí m'ha fet enfadar; a les llàgrimes d'aquell altre que se sent sol perquè el seu pare ha marxat de casa i no tornarà... Jo crec en déu perquè el veig en tot això. No el dedueixo, el veig, en tinc evidència. Déu em saluda en tot això i pronuncia el meu nom; gairebé no puc dir que crec, perquè en tinc evidència. La finitud em revela l'infinit. Si l'infinit no és a tot això finit, és que no existeix.

Acabo, de moment, amb un text magnífic que subscric:

La fe no és l'adhesió a una doctrina, l'aposta per una filosofia de vida, ni l'adscripció a un sistema filosòfic, sinó una relació íntima, personal i intransferible amb el Misteri profund que anima i sosté tots els éssers. La fe, si més no tal com la visc i la comprenc, està més a prop del dubte que de la seguretat. Per això m'atreveixo a dir que la paret que separa l'agnòstic del creient és molt prima.

Un llibre molt recomanable, que agraeixo de tot cor als meus pares. Continuaré un altre dia.


Friday, May 25, 2012

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi", dins del llibre "L'habitació de les mans" editat per Cossetània.


Un bon dia, em vaig decidir a escriure una història realista; una narració que no havia d'acabar necessàriament bé, sinó que calia que seguís el desenvolupament natural i entròpic d'uns esdeveniments que en aquell moment eren futur.
Em vaig imaginar que vindria una crisi brutal, i vaig narrar la caiguda econòmica d'una família humil, vista des dels ulls d'una adolescent que veu com el món s'esfondra al seu voltant i com a gairebé ningú no li importa una merda.
De primeres va tenir un títol diferent al que té ara. Com que en aquell moment encara no estàvem en crisi, el relat pretenia ser una mica profètic. La qüestió és que he trigat tant a aconseguir la seva publicació que la crisi econòmica ja ha espetegat i el relat va deixar de ser futurista i va quedar una mica desfasat. És per això que li vaig canviar el títol i el vaig anomenar “Blues dels feliços dies d'abans de la crisi”.
El relat, de quaranta-tres pàgines, va aconseguir una menció al X Premi de Narrativa Mn. Romà Comamala, i ara ha estat publicat per Cossetània dins del llibre “L'habitació de les mans”, que recull al relat guanyador i dues mencions, és a dir tres històries d'entre quaranta i cinquanta pàgines cadascuna.

En aquest moment el tinc a les mans, mai millor dit, i fa goig; allò que vaig escriure adquireix una dinàmica especial amb la tipografia de Cossetània. Els diàlegs em semblen més vius; i tot això ho fa l'enquadernació, n'estic convençut. Jo que sempre havia dit que l'important és escriure, i que publicar no és el més essencial, i que si patatim, i que si patatam... me n'adono que tenir el teu llibre a les mans, i veure'n una pila d'exemplars idèntics a Abacus, o al Corte Inglés, o a la Casa del Llibre... és una sensació que fa venir ganes de posar-te a escriure de nou.

Si el voleu adquirir, el trobareu, com a mínim, a l'Abacus de Terrassa... 
.
.

P.D. Algú m'ha felicitat per l'ajuda econòmica que representa aquest èxit en els temps de crisi que vivim. Val a dir que aquesta menció m'ha reportat els llaminers beneficis de zero euros, la qual cosa agraeixo molt, perquè la satisfacció que sento és purament literària. Sapigueu també que em pagaran zero euros per cada llibre que em compreu, la qual cosa em fa igualment molt i molt feliç. 

Saturday, January 14, 2012

Vistos des de fora (I)

"És un ésser estrany, un primat sense pèl, bastant intel·ligent, amic de costums i tradicions. Obeeix de manera irreflexiva els dictats de la cultura en què ha crescut, entenent com a cultura el conjunt de costums, normes, ritus, celebracions... (que gairebé mai no són racionals) habitualment heretats dels avantpassats, de l'entorn, de la societat...
Aquesta cultura canvia gradualment amb el temps i al llarg de les generacions. Els canvis en els costums i en les tradicions semblen patir el mateix gradient de variació que els canvis tecnològics. El sistema judicial normalment sempre va al darrere dels canvis de costums, fet que produeix una constant insatisfacció amb les lleis. Els canvis en els costums, normalment i com és lògic, vénen després dels canvis tecnològics i dels avenços en els coneixements científics. Hi ha sociòlegs que afirmen que només pot ser així (...)"

Petit fragment de la investigació duta a terme per Virst, l'extraterrestre que va escriure "INFORME SOBRE L'HOMO SAPIENS", que està inclòs en el llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània. Fitxa del llibre a Cossetània.
.
.

Saturday, November 5, 2011

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.



Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.
La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omissions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.


.
.
.

Sunday, August 28, 2011

Antichrista (Amelie Nothomb)


La prosa afuada d'Amelie Nothomb és capaç de narrar l'horror del poder i del mal amb una elegància i una austeritat que eviten l'embafament. El mèrit de Nothomb, com el dels grans, és la capacitat d'explicar el màxim amb el mínim: els mots mínims, les explicacions mínimes, la força dels silencis, la potència dels adjectius ben escollits i escadussers.
Cal que la ment del lector ho dedueixi tot, que ho acabi de dibuixar tot, que ho construeixi tot. No hi ha llard, ni sucre, ni excessiva farina. És així com s'aconsegueix que qualsevol història entri amb fluïdesa i crei sed de lectura; fins i tot quan allò que s'explica és una història de poder i de maldat.
.
.

E7F686HJK4CE

Thursday, August 18, 2011

"Blues dels feliços dies d'abans de la crisi". Menció i publicació.


“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” és una micronovel·la de quaranta-tres pàgines amb la qual vaig aconseguir una menció al Premi de Narrativa Curta Mossèn Romà Comamala el passat sis d'agost, i que serà publicada a l'abril de l'any que ve, al costat de dues obres més: la guanyadora i una altra menció; probablement per Cossetània.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” va ser escrita, tal com el títol indica, abans de la crisi, quan la febre del totxo feia intuir la situació crítica en la qual ens trobem immersos; la febre del totxo, la inconsciència d'un consum eixelebrat que s'endeutava per a continuar consumint; l'especulació inhumana; la indiferència front les espirals de pobresa que llavors ja començaven i que provocaven un profund sofriment a moltes famílies i una profunda incomprensió de la pobresa per part dels que gaudien sense seny d'una capacitat d'endeutament fictícia que amagava els seus límits.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” té influències de Salinger; i des d'un punt de vista clàssic no acaba amb un final gaire feliç. És una història agra que explica com el dolor no sempre ajuda a construir els éssers humans, sinó que algunes vegades, massa vegades, contribueix a destruir l'interior de les persones, les transmuta en insensibles, les ensenya a competir i a témer, a trair i a oblidar qualsevol ideal que posi en perill la supervivència i el futur.

“Blues dels feliços dies d'abans de la crisi” sortirà a la llum quan la crisi ja ha arribat, quan ja és una realitat crua, i en comptes de convertir-se en un llibre premonitori, esdevindrà una història que reflectirà l'aspecte més fred i menys dolç de la manera de viure d'avui dia. Si la seva publicació hagués estat aconseguida fa dos o tres anys, molt probablement tindria un altre títol; però, amb el mateix contingut, profetitzaria indirectament, i sense mots directes, un desenvolupament social tràgic. No és una història que parli del futur, ni de la crisi que en el moment històric del relat era una possibilitat; senzillament explica els excessos, les misèries i les indiferències que han bufat i bufen en la direcció de la malfiança i de l'avarícia. L'ésser humà mercat per l'ésser humà. L'ésser humà graó cap a la riquesa per als sense escrúpols. L'ésser humà, sovint incapaç de percebre el cor dels qui té més a prop, i abocat a jutjar-los a partir de l'anàlisi imperfecte de la seva superfície i al servei del propi ego; sense adonar-se'n.

Confio que aquesta crisi, que afecta tantes persones, tants organismes i tants ajuntaments, no impedeixi una publicació que ja ha començat a caminar.
Si tot va bé, aniré penjant notícies i comentaris del procés d'edició, que culminarà, probablement, a l'entorn del Sant Jordi de 2012. 
.
.

"L'autèntica". Saul Bellow

L'autèntica (The Actual)
SAUL BELLOW

Saul Bellow, a “l'Autèntica” escriu en una primera persona enrevessada, que exigeix un silenci i una concentració especials; si més no, a mi, me'ls exigeix.
La novel·la parla amb un to com de monòleg; de reflexió continuada. El seu contingut significatiu descansa damunt d'uns valors subjectius molt ben descrits per l'autor i que estan radicalment allunyats dels meus. Potser, també, és per això que se'm fa tan interessant, perquè m'apropa a una manera de mirar l'existència que no té gaire a veure a com jo me la miro, i aquest apropament és enriquidor per a comprendre la diversitat de personatges que bullen per la civilització humana del segle XX. Desig, enamorament, amor confós amb desig, desig confós amb estimació, joc macabre, cinisme, poder, gelosia, nihilisme, materialisme pràctic que conserva un “saber estar” que ho fa tot al capdavall patètic i esgarrifós. Un ventall de personatges incapaços de percebre l'essencial de l'existència, duts pel vent dels esdeveniments i fixats en els reflexos més superficials d'una vida que amaga un pou de profunditat, el qual no és vist per cap dels protagonistes, que actuen com els qui es pensen que el mar és només l'estesa blava de la superfície, i no pensen en els averns, ni en els peixos, ni en la llum del sol que travessa els infinits espais blavissos del fons, ni en la vida que floreix arreu a ritme de l'amor de l'univers. “L'autèntica” és la descripció de la falsedat, que sembla convertida en un tot que torna cecs els protagonistes. Esdevé el reflex de l'autor i del seu món, que sens dubte queda ben descrit i ajuda a comprendre la profunda problemàtica del món i del poder, tan allunyat, tot plegat, de la humanitat real. 
.
.

Wednesday, August 17, 2011

La carretera. Cormac McCarthy.


La carretera (The road)

CORMAC Mc CARTHY

Metàfora hiperbolitzada de la vida de les persones; llops pels altres. La por i l'obsessió per sobreviure es converteix en la causa principal de l'agressió i del mal. Triomf final de la humanitat, com a fruit de la terra, quan la por ha de deixar lloc al risc sense el qual no hi ha vida. Cal comprar alguns bitllets en la loteria de la mort si volem viure.

-Com puc saber que és dels bons?
-No ho pots saber. Hauràs de confiar en la teva sort.

Estil auster, sòrdid, en consonància amb el paisatge i el món que descriu; regala al lector la possibilitat de construir amb la ment el màxim de tot el que la ment pot construir. Defuig elements sobrers i es converteix en pedra preciosa pura, sense escòria, sense mel innecessària, convertint-se en literatura pura i essencial. Al meu parer, és una obra mestra de fàcil lectura i amb un missatge molt més profund del que pot semblar.
.
.

Monday, April 11, 2011

Presentació de "Matí i altres contes", de Laia Alsina i uns quants autors més.



El cel endormiscat tenyeix de gris el meu matí; així comença “Matí”, de Laia Alsina; relat guanyador del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet, guardó que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010.
Aquest relat dóna nom al llibre “Matí i altres contes”, publicat per Cossetània, que fou presentat a la “Llibreria de la Rambla” de Tarragona el passat 9 d'abril, en un ambient de proximitat, familiaritat i calidesa.
A més de la Laia, són (som) autors d'aquest recull de relats: Jaume Calatayud, Albert Bardés, Jordi Morera, Xavier Ortells, Francesc Xavier Torres, Albert Carrasco, David Figueres, Joan Bustos, Jeremias Soler, Francisco Ramon Romeu, Josep Manel Vidal, Vicent Enric Belda, Iago Otero i David Juher.
Cal destacar i agrair el parlament interessantíssim de l'escriptor Oscar Palazon.
El llibre conté el meu relat “Heaven”, que va ser el desè que més va agradar al jurat d'un total de tres-centes catorze històries presentades. Em sento molt feliç d'haver pogut participar de la festa de la presentació del llibre. Quedar finalista és una festa; que una història que m'ha sortit del cor sigui en un llibre és una festa; escriure, ja en sí, ni que l'obra no surti del calaix de casa, és una festa, perquè permet crear vides, fantasies, realitats paral·leles, situacions sorprenents, ambigüitats, paradoxes, emocions... Permet reviure èpoques passades, canviar-los el final, madurar el final... Permet transmetre desigs, sensacions, percepcions íntimes de la bellesa... O, per contra i si un ho decideix així, deixar tota aquesta riquesa en repòs en algun racó de la llar només per als descendents o per a l'eternitat.
Voldria fer un comentari especial a la mestria del relat de la Laia; mestria en la repetició precisa de mots per a transmetre la insistència emotiva justa d'una manera elegant i afuada com un pas exacte i elegant de dansa. La mel de les construccions anàloga a la mel de la història. Un virtuosisme sorprenent en una ment tan jove.
Tornaré a presentar-me al Tinet, m'ha agradat l'experiència; i el millor de tot és que (de moment, i si l'especulació, el consumisme i l'estètica carrinclona d'alguns poderosos no ho impedeixen), aquest premi es lliura ben a prop de la que ara per ara és la meva platja naturista preferida. I amb l'excusa d'anar a recollir el premi, o a la presentació, trepitjo (trepitgem) per una bona estona el paradís.
.
.

Tuesday, March 1, 2011

"El gran disseny" Stephen Hawking


A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.
Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?
Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?
 
D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.
És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 
La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.
Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.
Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"
Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?
Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.
 
Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.
.
.

Friday, February 4, 2011

"Gorillas in the mist" Una porta a la comprensió del comportament humà.

Dian Fossey (Imatge de la Wikipedia)


Al llarg de la meva vida, i sobretot durant els anys de la meva joventut, han caigut, sovint per atzar, a les meves mans, llibres que, després, amb els anys, han resultat ser iniciàtics i intensament formatius. Fa l'efecte ben bé, i no exagero quan ho dic, que alguna mena de força estranya m'estava preparant, formant, educant, ensenyant... per a la meva tasca professional docent, i sobretot per a l'altra tasca meva, la d'escriure i pensar. Els coneixements adquirits gràcies a aquests llibres apareguts per atzar han estat sovint més útils i més reveladors que aquells altres coneixements reglats, acadèmics, especificats dins del currículum de la meva carrera universitària.
Un dels més essencials fou l'assaig escrit per Dian Fossey “Gorillas in the mist” que cap allà al 1988 em va obrir els ulls vers una realitat que fins aquell moment m'era velada: Els Homo sapiens som una espècie animal més, amb les nostres peculiaritats intel·lectuals, racionals, reflexives... Totes les espècies tenen les seves peculiaritats; les nostres ens semblen més importants (i ho són), però mai no estarem prou segurs si aquesta importància té un fonament objectiu, o si per contra és conseqüència de contemplar des de dins mateix de la nostra espècie les nostres peculiaritats.
El cas és que Dian Fossey va passar uns quants anys de la seva vida estudiant de ben a prop els goril·les de muntanya de Ruanda; s'hi va apropar tant, que fins i tot hi va conviure com un membre més, i va redactar per escrit tot allò, increïble, que va descobrir del comportament d'aquests germans amb pèl que són uns altres humans (humans no reconeguts). La comunitat científica considera l'Homo sapiens com a espècie pertanyent a un gènere diferent al dels ximpanzés, goril·les, bonobos, orangutans... però aquesta diferenciació, probablement, es fonamenta més en l'antropocentrisme que no pas en criteris objectius.
De la narració de Dian fossey deduïm sens cap mena de dubte la complexitat social dels grups de goril·les de muntanya; els seus sentiments d'amor, d'afecte, de capacitat de sacrifici, de dolor per la mort dels fills, de solidaritat, d'amistat, d'enemistat, d'odi, de rebuig, de racisme, de gelosia, de domini; la seva capacitat de col·laborar, de conspirar, de crear aliances, de realitzar matances d'enemics, d'ajudar els amics, de decidir privilegis, d'ajudar; les rivalitats, els lideratges, les manies, les obsessions, la culpa... Qui vulgui conèixer les arrels del comportament humà necessita llegir “Gorillas in the mist”. La revolució que en aquell llunyà 1988 va implicar per a mi la seva lectura fou tan gran que encara avui reconec que hi va haver un abans i un després, no només en la comprensió de la vida dels goril·les, sinó sobretot, i per damunt de tot, en la comprensió de l'Homo sapiens, de la seva psicologia, i de les raons dels seus comportaments.
Anys més tard es va fer una pel·lícula “Górilas en la niebla” que no té res a veure amb el llibre, i ni una mil·lèssima part del seu valor, dedicada a la vida de Dian Fossey més que no pas al seu treball.
Deixar de llegir aquest llibre implica conèixer molt menys la nostra espècie.

Tuesday, December 28, 2010

"Àcid sulfúric", de l'escriptora Amelie Nothomb. Editorial Anagrama Empúries.


"Àcid sulfúric" d'Amélie Nothomb.

La història és una hipèrbole de la denigrant realitat actual dels Reality Shows.
La prosa de Nothomb es mostra breu, concisa, dotada d'aquella elevada densitat d'informació (quantitat d'informació per mot) que atorga a la narració un atractiu arrossegador, i l'interès i la velocitat lectora que forcen qui llegeix a continuar endavant, a tenir més i més ganes d'esbrinar què passarà, a immergir-se en la història. No hi ha palla. No hi ha frases de farciment que embelleixin una escena. Potser, a l'escena, li manca un punt de preparació, de descripció del context, que si hi fos (amb l'austeritat adequada) no molestaria. La densitat d'informació, no obstant, fa que la narració en general no vagi coixa, sinó ben al contrari.
Alhora, Nothomb, elabora una profunda tasca de treball psicològic dels personatges, sense emfarfecs, i demostrant un profund coneixement, fins al detall, de la complexitat mental i social humana.

Algunes cites interessants que es poden trobar a la novel·la:


“Déu no dormiria com un tronc si hagués de protegir algú”

“És molt més difícil colpejar un individu si en coneixes el nom”

“La guerra revela la naturalesa profunda de les persones”

“Crec que la guerra només revela una de les nostres naturaleses profundes. Hauria preferit mostrar-li la meva naturalesa profunda de pau.”

“Una “cosa a dir” era una frase on no hi havia res de superflu i on s'intercanviaven informacions tan essencials que l'altre quedava marcat per sempre més.”

“Era sorprenent: hi havia moltes més persones buides que no pas plenes. ¿Per què?”

“Si parles, mors; si no parles, mors. Per tant, parla i mor.” (Dita d'Algèria)

“Si sóc un monstre, no deixaré de ser-ho només canviant de bàndol.”

“No abaixi's els braços; t'arrisques a fer-ho una hora abans del miracle.” (Proverbi àrab)

“El menyspreu també consisteix a creure que coneixes el que els altres tenen d'incognoscible.”

“Ningú no és al lloc de ningú”

“L'heroisme és això: no esperar res a canvi.”

Wednesday, November 24, 2010

Vol de nit, d'Antoine de Saint-Exupery. "Vol de nuit"

Volem de nit. Enmig de la foscor i del fred. A fora, gemega la tempesta; el vent udola com un monstre desfermat i rabiós. Dins l'avió, petit i atrotinat, titil·la la calidesa d'una petita làmpada esgrogueïda. Brunz el motor, impassible; i aquest brunz tosc i humil ens deslliura de caure a regions incertes, potser no escrites a cap mapa. Travessem serralades clapades de neu i de gel, sense ni una ànima en milers de quilòmetres. Després el mar, silenciós, obscur i llunyà. A cops, la civilització amb les seves llums petites i distants, que parlen tant, que ens diuen tant; el poema de la infantesa; una realitat conscient amagada rere de deu mil màscares de por i de complexos. On ets, home? Ets a la teva infantesa, al nen que ets i que es disfressa de dur. On ets, home? On ets, dona? Dessota milers de vestits que et deformen i que et protegeixen de ser tu, de mostrar-te tu. Som a la nostra infantesa i quan no ho recordem, no ens trobem, no ens trobem...

Volem de nit, i agraeixo a Saint-Exupery el seu petit i intens llibre “Vol de nit” “Vol de nuit”. Com un evangeli. Com un llibre sagrat. Com un text inspirat. “Vol de nuit” és la metàfora de la vida humana, el lent avenç dins la foscor del misteri. L'avió lluita contra ciclons de fum d'atzabetja, en mans de la benignitat de la natura, o del seu destí implacable. Dins l'avió, com dins la persona, la caliditat del cos, de la ment, decidint camins, estratègies, rutes, meravellant-se de la llum del crepuscle que vesteix Amèrica sencera, o tement la incertesa de no saber cap a on es va, i de saber, no obstant, que es va en alguna direcció, per a portar un correu que de ben segur mai no serà tan digne com el valor de la vida del pilot ni com el preu de la seva valentia.

I Saint Exupery, de boca dels seus personatges, que s'intueixen extrets d'una realitat que ell coneixia prou bé, ens deixa gotetes d'una mel essencial, vàlides per a viatgers de la vida, per a mestres, per a pares, per a éssers que es pregunten la raó dels misteris, o que gaudeixen amb el vertigen que neix de la convicció que sempre restaran incògnites inabastables que ho faran tot possible, que ho faran tot miraculós.

Fragments de vol de nit.

Ho diu un pilot opinant sobre les persones que deuen viure a les llumetes de les cases que durant la nit veu des de l'avió:

“Aquests homes creuen que la llàntia només crema per a la taula humana, però a vuitanta quilòmetres d'ells, la crida d'aquest llum ja fa efecte, com si la balacegessin desesperadament, des d'una illa deserta, davant del mar.”

Sobre un pilot:

“Se sabia sòlidament assentat en el cel”

“Hi ha en la multitud homes que passen desapercebuts i que, en canvi, són missatgers prodigiosos. I ni ells mateixos se n'adonen”

Un inspector parlant dels pilots que volen per ell (ho podria aplicar un mestre pensant en els seus alumnes):

“Se'ls ha d'empènyer cap a una vida forta, que comporta sofriments i alegries, però que és l'única que compta”

“Estimeu aquells qui maneu, però no els ho digueu”

“Sóc just o injust? Ho ignoro. Si sanciono, les panes minven. El responsable no és pas l'home; és una mena de poder obscur que no pots ferir mai si no fereixes tothom. Si jo fos molt just, un vol de nit cada vegada seria una probabilitat de mort.”

Parlant d'una persona amb pocs amics i una vida molt avorrida:

“A la vida només li havien estat dolces les pedres”

Sobre el sofriment d'algú, que alhora li permetia crear:

“Si els insomnis d'un músic li fan crear belles obres, són uns bells insomnis”

Em quedo amb una imatge metafòrica del que és la vida. Fabien, el pilot que vola enmig de la nit pels cels de sudamèrica, està envoltat de tempesta. Milers de quilòmetres al seu voltant són plens de ciclons que a la primeria dels anys trenta fan impossible cap mena d'aterratge. Li queda mitja hora de combustible, i no podrà aterrar com a mínim en sis o set hores. Sap que és mort. Està condemnat. Aleshores puja fins per damunt dels núvols i resta més amunt de la tempesta, dessota els estels. Tot és calidesa. Tot és silenci. Per sota un mar de remolins i boires fosques. Per damunt les constel·lacions i la llum de la lluna il·luminant la pel·licula tenebrosa dels núvols negres de baix. Lentament, gaudeix de la bellesa i espera la mort. El que és la vida.
.