Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Notícies. Show all posts
Showing posts with label Notícies. Show all posts

Thursday, February 27, 2014

Joan Massagué descobreix el mecanisme de la metàstasi del càncer de mama i pulmó al cervell.

Image from Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in wikipedia
.
.
 Vull una samarreta teva, signada, i un pòster a l'habitació meva i dels meus fills. Vull ser com tu quan sigui gran, i vull que els meus fills s'assemblin a tu. Vull que els estadis s'emplenin de gent que aplaudeix la teva feina i que les televisions facin programes de tertúlia sobre el que fas, repeticions de les teves jugades i cançons que sonen tot l'estiu. Vull que els bancs et deixin milions per a la investigació, i que per molt que deguis no passi res. Vull que quan aconsegueixis un triomf et passegis per la Rambla i que arribis fins a la Plaça de Sant Jaume a oferir el triomf a la població des del balcó de la Generalitat.
.
.
.

Friday, December 6, 2013

Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.

En aquesta cantonada, 

les noies van pujar a un cotxe blanc 
amb quatre homes.
.
.

Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així. 

Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors, miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per impedir-ho.

I trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no sap per què, potser ni ell no ho sap.
M'he llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses. He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.




Amb quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas, tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.

Miguel Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són. Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part del ben poc que pot fer per assuatjar la situació. 

Què li impedeix parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants; el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli? Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.

Corren molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè aquest blog té la mania de reproduir només informacions contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat extrema.  

Que Ricart ho expliqui tot. Quants eren? Qui eren? A on són? Necessitem saber-ho.



Saturday, January 5, 2013

L'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.



.
Miri, jo, si ho vol, li dic majestat; no em fa res; perquè, de fet, tots els éssers humans, per la seva dignitat, podrien ser anomenats majestat. Però sàpiga, que, entre d'altres raons, vostè és rei pel fet d'haver nascut amb el cognom que ha nascut; i que el fet que vostè sigui rei fa que vostè i jo no siguem iguals davant la llei. De fet, milions de persones no poden ser rei només per no dur el seu cognom, o el cognom d'unes quantes famílies privilegiades. La feina que vostè fa, per la qual cobra un bon sou, no té com a causa la superació de cap oposició, de cap concurs, de cap examen... Vostè tot això ho sap molt bé, i per això hi ha algun racó dins la seva consciència que no està tranquil, perquè per molt que repeteixi raons i justificacions, vostè està per damunt de la llei; no estem en igualtat de condicions.

Vostè parla de la unitat d'Espanya, de la necessitat d'unitat front la crisi, de la història, dels radicalismes que vostè només veu en un costat. Però vostè sap, ni que no ho reconegui, que Catalunya és un poble, una nació, una cultura... Vostè, potser, maldarà per encabir-la dins d'una globalitat cultural espanyola que a ulls de vostè és superior... però... qui ha de decidir què és Catalunya? Un rei o el poble de Catalunya? Els no catalans d'Espanya, o els ciutadans de Catalunya? Vostè sap la resposta ni que no ho reconegui, i, per això, algun racó de la seva consciència pateix un cert corsec. No hi ha res més complex que defensar una causa que hom sap que no és justa. Per altra banda, no hi ha res més entusiasmant que defensar una causa que hom sap que és la causa de la llibertat i de la justícia; per això, la posició dels catalans és tan apassionada, perquè a les nostres files hi ha el seny i el respecte. Fixi's que no demanem la independència, demanem poder decidir. ¿No ha pensat com seria de bo per a la unitat espanyola que vostè legítimament estima que el poble de Catalunya decidís ser espanyol? ¿No seria Espanya més real si els pobles que la formen decidissin formar-ne part? Molts li han demanat un cop de timó, un gir cap a la dreta més rància, un suport a una hipotètica inhabilitació del president escollit pels catalans. Però escolti... es pot immobilitzar un poble amb camises de força? Per quant de temps? Què se'n trauria? Jo li demano el contrari, un gir vers la llibertat, una mica com allò que va passar al 1977. Una transició vers una Espanya en la qual els seus pobles (perquè Espanya són molts pobles)  decideixin lliurement què volen ser; sense aquesta llibertat, no són Espanya. La pèrdua de la por a escoltar la veu del poble de Catalunya; el respecte honest i generós al dret d'un poble a decidir el seu desti, és l'únic camí possible vers l'estabilitat; la resta és una tirania. Si vostè és un demòcrata, això no li ha de fer por. Si la transició no va ser una pantomima, en aquest moment de la història vostè ha de demostrar que és el rei i que no li fa por la llibertat. I si després li demanen la república, no tingui por tampoc. Que el seu poble parli, que voti, que decideixi si vol un rei o un cap d'estat escollit. No hi ha cap rei més sobirà que aquell que és escollit pel seu poble. No tingui por de la llibertat, perquè sense llibertat, vostè no és rei, és una altra cosa que li cedeixo el dret a batejar.
L'estat està ple de tirans, de microtirans i de macrotirans. Hi ha els macrotirans dels bancs i de les caixes, que han jugat amb la felicitat i la llibertat de les famílies. Hi ha els microtirans que opinen sense empatia, sense raó, sense sentit de llibertat, que es miren a la televisió a la Isabel la Catòlica i absorbeixen la tirania dels antics com si fos un senyal d'identitat nacional. Els microtirans que ens dibuixen als catalans com a monstres deformats egoistes i pesseters, i que no veuen, perquè no volen veure, o perquè els han enganyat, que som un poble diferent al castellà, i que la nostra història està plena de genocidis, de persecucions culturals i físiques. Hi ha també els macrotirans dels presidents de les taifes de l'Espanya profunda, a ulls dels quals som uns lladres de recursos, quan el cert és que se'ns en van 15000 milions d'euros cada any per a no tornar, mentre als nostres hospitals la nostra gent jau de qualsevol manera als passadissos, i mentre les qües per les revisions dels malalts del cor, per dir només una de les malalties, fan augmentar les defuncions dels nostres pares. A Catalunya aquesta meravellosa llibertat de la que vostè parla no existeix per enlloc; no podem opinar; ens diuen que la meravellosa constitució blinda el nostre silenci i ens esmonyona com a poble. Però escolti... que no va desobeir vostè el Juramento de Fidelidad al Movimiento Nacional... i va fer bé, perquè estava jurant unes lleis que negaven la llibertat a la gent... ¿No seria ara lògic desobeir o canviar la constitució, com vostè va fer amb el Jurament al Movimiento, per aconseguir el dret a decidir de tots els pobles que formen l'estat espanyol? Pensi que, ni que el 100% del poble de Catalunya volgués el referèndum per la independència, les seves lleis de marbre ens neguen el dret a decidir com a poble, a fer i a desfer, a caminar en llibertat. ¿A on és la llibertat de la que vostè parla? Vostè no diu la veritat quan diu que som lliures; a Catalunya no en som. Vostè no diu la veritat quan diu que som iguals davant la llei. La llei, a nosaltres, no ens deixa ser reis, i a vostè i als seus descendents, sí. Vostè sap que allò que defensa no és estable perquè no compta amb la llibertat del pobles que formen Espanya ni amb la llibertat dels seus individus. Pot fer els discursos que vulgui, però hi ha uns quants milions de catalans que no volen ser espanyols, miri's el resultat de les eleccions catalanes. Digui'ls que no són un poble i que no poden decidir; però encara que vostè els ho digui, ells saben el que són. 
I si ens diu que la cultura catalana és una cultura espanyola, aleshores ¿per què el ministre d'educació ens vol espanyolitzar? Se suposa que si el català fos una llengua espanyola, parlant català ja estaríem espanyolitzats. El problema de l'Espanya que vostè somnia és que des de sempre l'han confós amb Castella; i el que volen es castellanitzar Espanya, perquè des de sempre, tot allò que s'ha diferenciat de Castella ha estat considerat no espanyol. En algun racó de la seva consciència vostè sap que això és veritat i per això allò que defensa li resulta profundament incòmode de defensar. 
Li demano un gest de cap d'estat per a redreçar la situació: perdi la por a la llibertat, perquè la llibertat, la veu del poble, és potser l'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.  

Saturday, November 17, 2012

Un altre cop, l'horror a Gaza.

Per desgràcia, torna a venir al cas aquest relat amb què vaig guanyar un premi literari a Mataró fa uns quants anys.

Benvingut a Varsòvia


Veu el seu avi fent que no amb el cap, les mans tremoloses agafades al bastó, una espurna d'argent a la comissura dels ulls, i al televisor imatges d'un triomfalisme balmat, disfressat de glòria patriotera. “No és això” diu el vell, i la Sara se li asseu al costat; al sofà flonjo de plomes d'oca que van comprar tres mesos enrere al Dizzingoff, al cor de Tel Aviv. “Però ells ens llancen coets, avi!” la veu de la nena sona a excusa manyaga i estrafà amb convicció aquell to didàctic que s'etziba als infants que no s'han portat prou bé. “Ells? La gent del poble assassinada ens ha tirat coets? ¿Les famílies a les qui els ha caigut la casa al damunt? No em diguis això, bocinet de mel, que ja en tinc prou amb el teu pare” La nena entenebreix la mirada. Sospira. “El pare fa el que creu millor, avi” diu després de sostenir el silenci uns segons. Al televisor continuen els retrunys, els himnes, les declaracions. Apareix el pare de la Sara manifestant el seu orgull per la direcció que està prenent l'atac, i assegurant que no deixaran ni un sol terrorista viu. “El teu pare és massa jove; no ha viscut prou” pronuncia el vell mirant de fit a fit el rostre orgullós del seu fill a la pantalla. La nena li agafa les mans i les prem amb força. “Torna'm a parlar del guetto, avi...” I el vell torna a narrar la seva història com si ho fes per primera vegada; i el cas és que sempre li sembla que ho fa per primera vegada. La vida és un estrany camí que marca amb foc la intensitat del dolor i de la felicitat. “Jo era molt jove, i vivia a Varsòvia...”


*

No li ha costat arribar a la ciutat de Gaza. Potser el més difícil ha estat creuar la frontera; però sembla mentida la indiferència que desperta una noieta de catorze anys guarnida amb la indumentària d'una Palestina pobra. Gairebé li engeguen un tret al front quan la descobreixen a la part interior de la xarxa. ¿Què hauria passat si l'haguessin enxampada abans de creuar? Arreu, plors. Ara i adés, muntanyes de runa enmig d'edificis rònecs, amb carrers plens de canalla bruta i cares espantades. Fumaroles negres alçant-se cap al cel, ocultant els blocs de dotze o tretze pisos d'altura que governen el sostre de la ciutat. La blancor de les façanes dels habitatges, sota la claror del sol, esvaïda pel fum, dibuixa un paisatge apocalíptic. Comencen a sentir-se retrunys i la gent corre a amagar-se. Xiscles. Brams. Mots indesxifrables pronunciats per veus enrogallades que maleeixen l'existència i que acaben en una mena de sanglot, a mig camí entre el plor i el riure embogit. La Sara no sap on amagar-se; de fet, ningú no té clar on amagar-se. Trenca a plorar i una dona l'arrossega fins a l'interior d'un portal. L'empeny cap a l'espai dessota l'escala. S'agombolen, la dona, la Sara, i quatre criatures d'entre cinc i deu anys. El terra tremola. Els petits gemeguen amb cada estridor. La llum tènue de la claraboia li permet a la dona descobrir els cabells rossos de la Sara. “Estrangera?”, li demana. La Sara dubta, perquè no sap si és estrangera. Són estrangers, els jueus, a Gaza? Ho són, els palestins, a Israel? Fa que sí amb el cap perquè no té ganes de donar explicacions, i perquè li fa una mica de por donar-les. “I els teus pares, on són? Hauríeu d'haver marxat. Això no és vida per a ningú, i menys per a una nena”



*



“On collons és la Sara?” li etziba en Benjamín Goldstein al seu pare, que l'escolta espaordit a través del mòbil. “I jo què sé, fill meu? Què pot fer un pobre vell com jo per aturar una adolescent?” En Benjamín està tan desesperat que gairebé s'ofega. “Just en aquest moment, amb la guerra, amb la maleïda pressió internacional! Què va ser l'últim que et va dir? Estava enfadada? Li passava alguna cosa?” Necessita recuperar la tranquil·litat. Necessita saber que la seva filla està bé. Però Déu dels cels! Ha estat una nit fora i ningú no sap on para! “Li vaig parlar de Varsòvia, i va quedar molt tocada” El vell ha dubtat molt abans de dir-li això al seu fill. La va veure marxar plorant, sense rebre'n cap explicació, però els anys ensenyen més que les enciclopèdies, i el vell Zacaries sospita que la Sara ha entès per primera vegada el món. “Ostres, papa! No és la primera vegada que li expliques les teves batalletes! Què nassos tenen a veure amb tot això?” El vell sent una punxada al cor. “No són batalletes, fill! És la història de la teva nació. És la història de la humanitat!” A en Benjamín li sona l'altre mòbil. “Et deixo, papa. És la Sara, m'està trucant.” “On dimonis t'has ficat, noieta?” la veu li tremola. Necessita saber que tot va bé. Necessita saber que ella està bé. “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.”



*



Per què collons li ha hagut de dir? “Sóc a Varsòvia, papa; sóc al guetto.” I ha penjat. I au! Toca't el nas! Per no dir una cosa pitjor. Què se suposa? Que ell, Benjamín Goldstein, home d’estat, hauria de viatjar a Polònia a buscar-la? Que desagraïda que és l'adolescència! Els ho dónes tot i t'escupen al rostre. Però el vell Zacaries li ha explicat que el guetto del que parla la nena és Gaza. Gaza! Com si tingués alguna cosa a veure amb el guetto de Varsòvia, amb la segona guerra mundial! I ara és aquí; contemplant les corrues de baiards amb cossos tapats de cap a peus ran les runes de la guerra; disfressat d'infermer de la Creu Roja; desesperat, pensant que tal vegada les seves ordres han matat la seva filla; escrutant els rostres dels vius, dels malalts i dels morts; descobrint cames esmonyonades, cossos infantils nus i abrasats xisclant cada vegada que un metge intenta de combatre la infecció amb productes irritants. “Danys col·laterals” pensa “I no són tants. A Gaza, hi viuen més d'un milió de persones. ¿Quantes han patit les conseqüències de la guerra? Mil? Ni que fossin deu mil... quin percentatge és?” Però torna a mirar els esguerrats i els morts i pensa que la seva filla és “una”, i que aquesta unicitat per ell és tan dolorosa com la humanitat sencera. ¿I és que no són “una” cadascuna de les persones que han mort o que han sobreviscut desfetes? El parell de mots que formen l'expressió “danys col·laterals” li fa venir ganes de vomitar; i ja no sap en què creu. Si la Sara és morta, la seva vida s'haurà esfondrat; no podrà tirar endavant; la llum del dia li farà mal a l'anima i preferirà la mort. Però no pot ser que li hagi passat res! La probabilitat és molt baixa! Les bombes no escullen les seves víctimes. S'esparvera en adonar-se que està pensant una idea que li va etzibar un activista pels drets humans abans que tot comencés: “Les bombes no escullen les seves víctimes” I ell li va respondre amb ànsia que l'exercit d'Israel atacaria objectius militars i que si els palestins feien servir escuts humans no era problema d'ells. Maleïda hipocresia! “Les bombes no escullen les seves víctimes”; ho està veient prou clar; i sap que no és just que valori més la seva filla que mil o dos mil palestins anònims. Torna a marcar el número de la Sara; i s'esparvera quan s'adona que sona un mòbil sota la flassada mortuòria que tapa un dels cadàvers de la vorera. Tremolant, pensa que és una casualitat. Penja; torna a marcar, i torna a sonar el mòbil dessota la flassada. Es posa a plorar, s'acosta al baiard, i, mirant de trascantó, amb por del que pot arribar a veure, destapa la flassada. És una nena d'uns deu anys; amb la pell blanca com el marbre i un fil de sang seca a la comissura dels llavis. Té un ull mig obert, sec i sense vida. “No sóc jo, papa; però si hagués estat jo, quina diferència hi hauria hagut?” sent que li diu la seva filla des del darrere. Ell es gira; l'abraça; brama amb desconsol. “Benvingut a Varsòvia, papa”, afegeix la Sara.
.
.

Thursday, October 20, 2011

Lamento la mort de Gadaffi

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.
No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.
Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.
Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?

Tuesday, October 18, 2011

El volcà del Hierro. Devem l'existència als volcans. EL volcán del Hierro. Debemos la existencia a los volcanes.


Erupció volcànica similar a la del Hierro en una fase més avançada.

Si el volcà submarí que hi ha al Hierro hagués emergit ja de primeres a terra ferma, escopiria, ara per ara, lava enlaire cap a totes direccions. Com que la lava surt sota de l'aigua,  i a una profunditat d'uns cent cinquanta metres, la lava fosa que surt disparada es refreda i se solidifica, i arriba a la superfície en forma de boles de baixa densitat que sembla que surin uns instants.

Prèviament a l'aparició de les boles de lava, tots vam veure al telenotícies la gran taca de color marró verdós; com una mena de boira submergida, formada pels gasos emesos en combinar-se amb l'aigua del mar, similar a la que podeu veure al principi del vídeo que us he enllaçat, i que no és del Hierro sinó d'un fenòmen molt semblant que va tenir lloc ja fa uns quants anys.

Què passarà ara al Hierro? Ara poden passar moltes coses. Si la pressió de sota l'escorça s'alleuja abans que la muntanya de lava que creix sota del mar arribi a la superfície, tot  s'acabarà aquí; fins d'aquí a molts anys, quan la pressió torni a créixer, en aquest mateix punt o en un de proper. Si per contra la pressió no minva, tindran lloc les quatre fases típiques.

La primera fase ja ha succeït, quan dissabte van ser vistes les restes de roques fumejants emergint a la superfície.
La segona fase, si arriba a donar-se, consistirà en una gran columna de vapor d'aigua que s'alçarà damunt la superfície de la mar i que es veurà des de terra. Aquesta fase podria ser que durés unes set o vuit hores.
La tercera fase serà l'explosiva, amb, com a mínim, cendres escampant-se arreu.
La quarta fase serà el naixement d'una nova illa, amb un sortidor de lava, més o menys gros, que escamparà el magma amb més o menys potència.
Es desconeix si es donaran totes les fases, algunes o cap; i es desconeix també la potència de cadascuna.
Si no fos per les molèsties (i pel perill que representa per a les persones), podríem dir que aquest fenomen és sens dubte un espectacle apassionant, així com un llibre viu que ens ajuda a comprendre la formació de la superfície de la Terra.
Sigui com sigui, si no fos per les erupcions volcàniques, el CO2 de l'atmosfera s'hauria esgotat  del tot, ja que s'hauria combinat amb els minerals (com ha passat a Mart) i la temperatura mitjana de la Terra seria de -10ºC, amb variacions brusques entre el dia i la nit, i entre l'estiu i l'hivern. Els volcans ajuden a mantenir les parts per milió de CO2 necessàries per tal que l'efecte hivernacle natural garanteixi una estabilitat tèrmica. Aquesta estabilitat tèrmica ha permès l'evolució de la vida fins a les formes animals i vegetals que avui existeixen. Podríem dir doncs que devem l'existència als volcans.
..
.
..

Sunday, November 7, 2010

Ratzinger a Barcelona


Aprofito un comentari que he deixat al blog "Que tinguem sort" sobre la visita del Papa. No volia parlar del tema, però ja que hi he pensat, ho deixo aquí per la història i la posteritat.
És curiós com aquest senyor, en Ratzinger, es permet exagerar (a consciència) comparant la situació actual amb la de finals de la segona república quan es cremaven esglésies i s'assassinava capellans i creients; i alhora s'atreveix a anomenar "exagerada" la premsa i els mitjans quan parlen de la plaga de pederàstia que s'estén per tot el món i que té característiques similars arreu, i que per tant es podria considerar objectivament com l'efecte o el símptoma d'alguna cosa que no rutlla en la manera de viure d'educar o d'organitzar-se els capellans.

Doble moral. Doble visió. I l'obsessiva tendència a creure's que és natural que l'església catòlica s'imposi al conjunt de la societat quan hauria de ser una opció individual més sense cap privilegi que la situés per damunt de la resta d'opcions o que la imposés per tradició o per mimetisme a persones que no tenen aquesta fe.

És una llàstima també que vagi llançant el perillós missatge de fer creure que els valors d'empatia i d'amor als altres només es poden assolir a través de l'església com ha fet últimament.

Monday, July 19, 2010

Quo Vadis Pere?

.

Llegeixo que entre les noves normes de l'Església Catòlica, fetes públiques el passat 15 de juliol, apareix, entre els pecats més greus, el d'intentar ordenar sacerdot una dona, deixar de pertànyer a l'església o a la seva fe (apostasia), deixar de creure algun dels dogmes (heretgia), o fundar una altra religió (cisma), i al costat de tots aquest suposats crims, un de debò: la pederàstia.
No sé qui és l'assessor de màrqueting del Vaticà, però no està fent les coses bé; si és que es poden fer bé les coses amb aquesta estranya filosofia, amb aquesta difícilment digerible escala de valors.
De primeres, l'error de posar al mateix sac un crim esgarrifós (que ha destruït la sexualitat de milers de criatures, la seva confiança vital, i d'altres coses que només les víctimes comprenen i coneixen) al costat d'actituds o d'idees que no són ni tan sols un crim, ni un pecat, sinó que poden ser ben bé la conseqüència de l'exercici de pensar.
Pensem en l'heretgia. Realment ¿pot ofendre déu que algú no s'empassi algun dels dogmes, o que els consideri injustos o errats, o que opini que estan allunyats de les evidències científiques? ¿Quina mena de déu seria aquell que atorgués a les seves criatures la capacitat d'investigar, de dubtar, de provar, de qüestionar-s'ho tot... i que després les condemnés per desenvolupar aquestes capacitats? El dia que l'església deixi de ser una "mateixa manera de veure les coses", una "uniformitat de dogmes", una "imposició d'idees"... i passi a ser una "comunitat de persones que comparteixen la necessitat d'estimar-se bé i de caminar juntes per la vida", el nombre de creients augmentarà considerablement.
.
“Perquè vaig tenir gana i em vàreu donar menjar... perquè vaig tenir set i em vàreu donar aigua... per què estava malalt i em vàreu visitar...”
.

En cap cas parla Jesús a l'evangeli de:
“Perquè us vàreu creure tots els dogmes” “Perquè no vau qüestionar-vos mai allò que us van presentar com a infal·lible” “Perquè vàreu confiar en els qui van instaurar permetre i esperonar la inquisició” “Perquè vàreu confiar en els que varen callar davant dels crims de pederàstia”
.
¿Amb quina autoritat moral poden exigir confiança i fe cega els qui han demostrat amb els seus actes preocupar-se més de la imatge de la institució que de la dignitat, la salut i la llibertat, d'una bonior de nens abusats?
.
El crim de l'ocultació del crim per por a l'escàndol és gravíssim perquè regala impunitat als culpables. Ara, s'intenta arreglar, quan ja és tard; i es fa malament, sense humilitat, sense capacitat de rectificació, mantenint la moral repressiva antinatural, moral repressiva causant d'un bon feix d'estats malaltissos que són terra abonada per a possibles futurs abusos; mantenint el celibat obligatori; reforçant el masclisme, la censura mental, l'expulsió dels que no s'ho creuen tot o no s'ho creuen igual, i posant al mateix sac el que és de debò un crim amb el que no és altra cosa que lliurepensament i igualtat de drets i de reconeixements intel·lectuals entre homes i dones.
Malgrat tot, per qui se senti catòlic, crec que és possible anar endavant; els animo a que ho facin; els cal una regeneració de l'església des de la base, que és on acostuma a caminar déu quan camina. Malgrat la meva distància ideològica, crec que tota religió amaga una intensa recerca de bé, de llum, d'esperança, d'amor... i l'església ha d'aconseguir alliberar-se d'aquest “poder” que n'ha pres possessió des de fa segles, del qual déu fuig, perquè no li agrada el poder, ni l'especulació, ni les trifulques de palau, ni la hipocresia, ni l'afany de domini, ni les llargues tirallongues de lleis i sublleis del dret canònic, ni els mots anatema, apòstata, heretge... mots inventats per uns pobres miserables que es pensen que tenen tota la veritat als seus llibres i a les seves mans, i que temen com al diable mateix els qui esperonen a pensar el poble, perquè si el poble pensés, el poble seria lliure i ells no tindrien poder.
L'església hauria de ser més una comunitat d'amor, que no pas de creences, perquè mai no podrem estar d'acord en les creences, però sempre podrem arribar a estar d'acord en l'amor. En tot cas, sóc del parer que les creences no haurien de ser obligatòries.
Cal, per altra banda, que els valors no siguin patrimoni exclusiu de les jerarquies religioses, perquè la societat laica necessita fonamentar-se en valors superiors i sagrats, que són superiors i sagrats no per ser religiosos (que no ho són) sinó per ser humans, per defensar la dignitat de tota persona humana i el seu legítim dret a ser estimada, reconeguda i protegida.
Em sap greu la deriva de l'església, perquè afecta a milions de persones. Si les coses es fessin bé, se'n beneficiarien milions de persones. De sort que, com he dit abans, déu camina més enmig d'aquests milions de persones que no pas a les altes cúpules del dret canònic; i existeix una intel·ligència natural a les mares, als pares, als fills... un amor espontani que il·lumina sovint molt més que els tractats religiosos, i que ens mou majoritàriament a l'amor i a la lluita per millorar la societat i el món. Malgrat la foscor. Malgrat les tragèdies i les injustícies, que són les que se senten més, hi ha molta més llum, molt més amor, molta més vida; per això la humanitat avança, encara que no ho sembli; per això estem millor avui que fa tres-cents anys, encara que no ho sembli; i per això sobreviurem, encara que a voltes sembli impossible.
..
.
.

Thursday, July 1, 2010

Jimmy Carter a Terrassa (II) "Per aconseguir la pau, cal que Israel abandoni els territoris ocupats"

.

Escrivia fa uns dies que l'expresident Carter se'm feia simpàtic més pel que significava com a símbol de la meva millor infantesa que com a home d'estat; en aquests moments, i gràcies al reportatge que ha emès TV3, he pogut descobrir “l'home” i el “mediador”.
La seva constant defensa de la necessitat que Israel abandoni els territoris ocupats com a condició per assolir la pau. La seva condemna als vergonyosos murs construïts a Cisjordània i a l'aïllament de la població de Gaza, que no pot tenir cap mena de contacte amb l'exterior. El seu paper incansable en la tasca d'assolir la pau entre Egipte i Israel als acords de Camp David...
És veu clar per què no va ser reelegit al 1980, per què va ser derrotat per un individu com Ronald Reagan. Carter, potser, era un president massa bo pels Estats Units; massa clar en les seves intencions com per a sobreviure en el poder en un estat on els diners dels grups de pressió jueus pesen molt.
M'ha sorprès, i tranquil·litzat, la seva defensa de la ciència front els integrismes cristians del seu país que condemnen la teoria de l'evolució. Ha manifestat que ell és físic nuclear i que alhora fa catequesi a la seva església, i que com més descobriments li revela la ciència, a través del mètode científic, més augmenta la seva fe en un Déu que segurament és molt diferent a com els humans l'hem pensat. I ha parlat de la seva fe en Jesús i ha dit clar que no pot ser obligatori creure en els miracles de Jesús (tot i que ell hi creu), i que ningú pot exigir creure que nasqués de mare verge (tot i que ell ho creu); que el que de debò és convenient és creure en Jesús. Ha parlat també d'alguns integristes cristians del seu país que van llançar un atac contra Irak; com a mostra que el fet de ser cristià no garanteix cap mena de superioritat moral.
M'ha recordat una estranya pregària que vaig escriure fa poc:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/professio-de-fe-jesus.html

Resumint: He comès l'error de no tenir en compte els actes, els mots, la tasca, la feina, el discurs, els llibres, que en Jimmy Carter ha anat desenvolupant al llarg dels últims 25 anys. ¿I per què he comès aquest error? Perquè li he penjat l'etiqueta d'expresident dels Estats Units. Jo, com a bon exemplar d'Homo sapiens, he fet servir les etiquetes per a estalviar-me la necessitat de conèixer el Carter d'ara, associant-lo al Carter d'abans, i ni tan sols això, associant-lo al Carter que els mitjans de quan jo era un nen em van dibuixar. En prenc nota, i intentaré no perdre'm ningú més a causa de cap etiquetatge.
Demà passat ve a Terrassa: m'agradaria molt i molt veure'l de prop. Si algú té informació d'on va i a quina hora us agrairé que me la passeu.

.

Tuesday, June 22, 2010

Jimmy Carter a Terrassa (Homenatge a la meva millor infantesa)

.


No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència.
I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.
M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber.
Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?

.

Monday, November 2, 2009

Desfilada de corruptes

.

Desfilen... desfilen tots cap a ponent,

amb braçalets d'argent, i a rodolons...

I els músics amenitzen la seva desfilada;

músics d'acer, amb cors d'acer i so mut i fimbrejant.

Els ulls dels morts de ferro que se'ls miren.

Robert Conway



Desfilada de pressumptos corruptes vers l'audiència de Madrid; per la societat, corruptes ja jutjats i condemnats, si més no a la vergonya i a la presó (n'hi ha que no hi han anat a la presó).
I probablement siguin culpables; i si ho són, ens n'hem de defendre, hem d'aconseguir que d'altres s'ho pensin dues vegades, i tres i quatre, abans de decidir-se a omplir les seves arques amb diners que d'altres han suat; que d'altres han suat amb penúries i dificultats, sobretot en temps de crisi.
Però cal tenir en compte dues coses.
L'una, que bo i culpables són persones, i que el dret a la dignitat i a l'estimació que tenen com a persones que són, ningú no els hi pot manllevar. Tot i que vagin a la presó, tot i que algun dia es demostri que són culpables (algun d'ells ja ha confessat), continuaran sent persones, que han de ser estimades pel que són i no pel que fan o han fet.
La segona cosa que cal tenir en compte és que cadascun de nosaltres té un bon feix de raons per avergonyir-se d'alguna actuació (o de diverses) al llarg de la seva vida. Potser no serem estafadors, potser no arribarem mai a creure que estem per damunt de tothom i que ningú no ens pot discutir les decisions, potser no ens agraden els diners i en tenim prou amb el Sol i el mar (gratuïts tots dos); però de ben segur que en algun aspecte, en algun detall, alguna vegada, o moltes vegades, hem comès errors conscients o inconscients, que ens farien mereixedors de xiulets i esbroncades. Tots estem fets de la mateixa pasta, som Homo sàpiens, micos de costums, cecs ver les pròpies misèries, orgullosos, territorials, conqueridors i devastadors de territoris, egocèntrics, gelosos, envejosos, violents, absurds... Tots som, si fa no fa, iguals, i no podem estar segurs de quina hauria estat la nostra actuació si haguéssim passat per les circumstàncies vitals per les quals han passat els corruptes i que només ells coneixen (o potser ni ells): educació entre cotofluixos, d'elit, selectiva, enmig de les trescentes o quatrecentes famílies que es troben sempre al Liceu, al Palau de la Música, a la llotja del Camp Nou, al club d'Hoquei o de polo... Educació senyorial de banalitats entronitzades, racisme disfressat i ocult, classisme disfressat i ocult, egolatria convertida en el fet quotidià de l'existència, i tot un reguitzell d'experiències amuntegades en els records i en l'inconscient que fan que no poguem saber que hauria estat de nosaltres si les nostres vides haguessin circulat pels viaranys dels dignes enmanillats. I si haguéssim actuat diferent, ¿no fóra pel fet de tenir diferents connexions neuronals, diferents volums cerebrals, diferent sistema nerviós, diferents instints? Dit d'una altra manera, no només si estiguéssim en el seu lloc, sino si a més fóssim ells... si fóssim ells amb el seu cos (cervell inclòs) ...no hauríem fet el mateix?
Tercera cosa. N'hi ha molts que encara no han estat descoberts, que potser trigaran a ser descoberts, que potser mai no seran descoberts. Això no treu que els enxampats no hagin de pagar; però convé que surti tothom, perquè hi ha molta gent que ha perdut el pis per no pagar les lletres perquè no han tingut la sort de ser consellers o directors del Palau de la Música. Hi ha massa “senyors” que no volen reconèixer que són “homes”. Hi ha massa senyors que malgrat que no ho vulguin acceptar, es pensen que els diners els fan més senyors, i que no tenir-los els fa més miserables. I si no... ¿per què els presidents de la Generalitat donen la mà als grans empresaris en nits pomposes de triomfadors econòmics, i ben poques vegades la donen (i si ho fan és tan sols per electoralisme) als mecànics dels tallers de cotxes que tenen les mans brutes de greix, o a la carnissera del mercat, o al qui manega la màquina d'enquadernació de la planta que edita qualsevol diari. Quan ho fan, no ho fan de debò, o no ho fan tan de debò com quan donen la mà al president d'una empresa de jocs d'atzar, o a un banquer, o a un fabricant d'armes, o de pintallavis, encara que el més que bé algun d'aquests triomfadors pugui sortir a tots els diaris com a presumpte cervell d'alguna hipotètica trama de corrupció.
.

Wednesday, September 30, 2009

Josep Maria Bosch descobreix l'asteroide 2009 ST19 que passarà molt i molt a prop de la Terra (potser massa a prop)

.



El professor de Lleida Josep Maria Bosch ha descobert un asteroide d'un quilòmetre de llargada que passarà a frec de la Terra a l'any 2038, se suposa que a una distància de dues llunes (uns 638.000 quilòmetres), tot i que qualsevol imprecissió o variació, ni que sigui de petites dècimes, en el càlcul de la seva posició actual pot fer que aquesta distància sigui molt menor o molt superior; el perill d'impacte no és nul, i sembla que fins d'aquí a unes quantes setmanes no es coneixerà amb exactitud la seva òrbita.

L'asteroide ha rebut el nom de 2009 ST19, i forma part dels anomenats “Apolo”, que són aquells asteroides l'òrbita dels quals es creua en algun moment amb la de la Terra. Segons la probabilitat, sembla que tard o d'hora impactarà amb el nostre planeta a causa de la seva freqüent proximitat. És questió de temps que això passi. Fins que no es conegui la seva òrbita amb precissió, no es pot descartar del tot la possibilitat que al 2038 es produeixi un impacte que tindria unes conseqüències similars a les de l'asteroide que va impactar contra la Terra fa seixanta-cinc milions d'anys, a la península del Iucatan, i que va provocar l'extinció dels dinosaures.

Aquest asteroide, fins que en Josep Maria Bosch l'ha descobert, romania desconegut per l'espècie humana, igual com va passar al març d'aquest mateix any, quan l'asteroide 2009 DD45 va passar a una distància similar de la Terra.  

Aquest desconeixement ens fa profundament vulnerables davant la possibilitat d'extinció de la nostra pròpia espècie, o davant el risc d'un cataclisme que ens obligui a canviar radicalment la nostra manera de viure; dit d'una altra manera, que ens faci retrocedir uns quants segles quant a comoditats i societat del benestar.


.

Thursday, July 2, 2009

Baltasar Porcel

.



“A vegades, l’esclat d’una ona petava contra l’amura de babord, alçant un ruixim d’esquitxos que s’esclafaven sobre la coberta i entelaven els vidres de la cabina. En Lleonard Juvera, el patró, va abandonar el timó i agafà les dues manetes del telègraf de màquines, que marcava mitja marxa. D’un cop les col·locà a l’indicador de màxim. Repicaren els timbres d’avís per al motorista. Les mans del patró tornaren a la roda. Gairebé tot d’una un parell de sacsades feren tremolar la llanxa i un nou motor bramulà”


“Els argonautes”
BALTASAR PORCEL


Em vas ensenyar l'art de descriure la Mediterrània sense complexos. Em vas fer intuir que en català es podien escriure històries com les de Salgary o Daniel Defoe. Em vas revelar, de manera molt indirecte, que per mèrits i qualitat es podia ser una figura dins el món de la literatura, però que tot i així es podia alhora ser criticat, ridiculitzat i menystingut, només per tenir idees políticament incorrectes, o per gosar a críticar el poder, els amics o els intel·lectuals de moda.


Si aquest petit país on vivim no estigués ple de gent tan orgullosament mesquina potser ja tindries el nobel; però tenim el problema de sempre, no ens ho creiem, vivim obssedits per una falsa humilitat que en realitat és un complex d'inferioritat, vivim dominats per una enveja malsana als èxits aliens, i per un odi dissimulat però efectiu vers els qui no pensen com nosaltres o no ens donen copets a l'espatlla.


Jo, en algunes qüestions, tampoc no pensava com tu; però em sento orgullós de pertànyer a una literatura que genera monstres sagrats del teu nivell; i admiro la llibertat de la teva llengua i la teva habilitat per viure bé i deixar viure.

Tinc un amic que et venia arreglar la calefacció i que m'explicava si t'havia trobat despert, adormit, pentinat o despentinat... em sap greu que ja no pugui fer-ho.

Fins sempre.


.

Friday, June 19, 2009

Mor Vicenç Ferrer.

.
O com deia ell: "Ningú no mor, no hi ha morts; hi ha els vius d'aquí i els vius d'allà. I quan siguem allà; farem allà una altra fundació."
Que no descansi en pau, que continui treballant en pau.




Per apadrinar un infant a la Fundació Vicenç Ferrer:

"Aquí"
.

Friday, May 8, 2009

Aquest cap de setmana Terrassa és modernista.

.


Des d'avui mateix i al llarg de tot el cap de setmana, els carrers i les persones de Terrassa es disfressen de modernisme: tallers, decorats, actors ambulants, desfilades, edificis, senyors, senyores, minyones, mercats...

T'ho perdràs?

Heus aquí el programa de la festa:

.

Friday, March 6, 2009

L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.



Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.
La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.
.
..

Saturday, February 2, 2008

Tercer al VII Premi de Contes "La Miranda" de Capellades.

.






Doncs sí, fa unes quatre hores que m'han dit que he quedat tercer a Capellades, amb un relat que vaig escriure al més de desembre i que em va deixar molt satisfet.
La història porta per títol "Demà serà un altre dia", i, en escriure-la, vaig intentar transmetre l'altra cara de l'adolescència. Darrere d'un comportament destructiu gairebé sempre s'hi amaga una solitud profunda, una necessitat insatisfeta de comunicació, molta set de tendresa, enyorança d'un temps o d'una realitat que se n'ha anat o que ens han pres.
El lliurament de Premis ha estat molt emotiu, amb la representació d'una obra de teatre, i una xerrada de l'escriptor Josep Maria Fonalleres.
Ha quedat primer Joan Cardona, de Girona; i segon, Jordi Boladeres.

Gràcies Capellades per aquest nou impuls que m'anima a continuar endavant!

Ja podeu llegir aquest relat al web de relatsencatalà:

"Demà serà un altre dia"

 A més, l'any que ve, s'editarà un llibre amb els sis relats premiats al 2008 i al 2009.
 
Bona nit a tothom.