Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Reflexió literària. Show all posts
Showing posts with label Reflexió literària. Show all posts

Saturday, January 26, 2019

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.
Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.
El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.
Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

Wednesday, April 30, 2014

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.








 (...) all the things of the universe are perfect miracles, each as profound as any.
I will not make poems with reference to parts,
but I will make poems, songs, thoughts, with reference to ensemble,
and I will not sing with reference to a day, but with reference to all days,
and I will not make a poem nor the least part of a poem but has reference to the soul,
because having look'd at the objects of the universe, I find there is no one nor any particle of one but has reference to the soul. 

(...) Was somebody asking to see the soul?
See your own shape and countenance, persons, substances, beasts, the trees, the running rivers, the rocks and sands.

WALT WHITMAN

(...)Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.
No faré poemes amb referència a les parts,
sinó que faré poemes, cançons, pensaments, amb referència al conjunt,
i no cantaré amb referència a un dia, sinó a tots els dies,
i no faré un poema, ni la mínima part d'un poema, si no és perquè té una relació amb l'ànima,

perquè havent contemplat els objectes de l'univers, em sembla que no n'hi ha cap, ni cap partícula de cap, que no tingui una relació amb l'ànima.
(...) Algú desitja veure la seva ànima?
Mira la teva pròpia forma i la teva cara, les persones, les substàncies, les bèsties, els rius que corren, les roques, la sorra.

WALT WHITMAN

Sovint la part ens resulta indigerible, perquè sovint ho és. Un moment en el temps, de vegades, sembla que ho esguerra tot, sembla que fa que l'existència se'ns mostri com essencialment negativa. Però el temps renova els instants; completa, o completarà el conjunt; i quan tot sigui vist en el seu conjunt, les ombres permetran que la llum sigui vista, i el que semblava una foscor eterna evidenciarà el seu caràcter increïblement efímer, i només perviurà la llum. 
L'esperit, l'ànima, no és pas una realitat diferenciada de la matèria. Ni sabem si la matèria existeix com a tal. Qui fa a qui? La matèria produeix la consciència? O és la consciència la que imagina i crea la matèria que contempla? Segurament ni una cosa ni l'altra només; el conjunt; tot alhora. I allò que pensem ho amara tot. I de tot surt una emoció, un pensament, una vida... com d'una nota i un acord pot sortir una cançó o una simfonia. Si voleu veure l'esperit, mireu el que us envolta; la bellesa ho impregna tot, surt d'arreu, encara que sovint no és vista. Molta gent la mira sense veure-la. La bellesa, que és l'excepció a la nit de la buidor de l'univers, passa a ser, a la societat dels monos sapiens, una realitat rutinària que no mereix el títol sublim de privilegi. 
Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, perquè són.


Friday, April 18, 2014

Sobre escriure.



Heus aquí uns consells sobre el procés creatiu que em dedico a mi mateix després d'anys de passar-m'ho bé amb una de les meves millors amants, que es diu escriptura. Només serveixen per a mi i confio no aixecar odis, com en altres ocasions, ja que són només idees que aplicades a mi em funcionen. Les faig públiques per si a algú, alguna, li pot ajudar.

1.-No expliquis a ningú sobre què estàs escrivint, ni tan sols els diguis que estàs escrivint.

2.- Escolta, però no facis cas dels consells de l'altre gent que escriu; de tu, i del teu procés d'escriptura, en desconeixen la major part.

3.-Fes cas prioritàriament de la cervesa, del priorat, de la pell, de les flaires, dels sons i dels paisatges.

4.-Escriu en solitud, o almenys amb tanta solitud com puguis.

5.-Escriu per a tu, escriu-te a tu, i només pensant en tu.

6.-No et creguis mai la carrinclonada que diu que per a crear has de ser escoltat, llegit, rebut... La finalitat del teu procés creatiu ets tu; tu ets l'espectador o el lector a qui has de satisfer. Si et satisfàs a tu, tens alguna remota possibilitat de satisfer algú més. Si no satisfàs ningú més a banda de tu, en tens prou amb el teu judici. Tu ets l'únic jutge. Escolta les sensacions produïdes als altres, però t'adverteixo que la majoria de vegades et serviran per confirmar que quan escrius per a tu et surt més bé que quan escrius per agradar els altres.

7.-El premi o recompensa del teu procés creatiu és la teva obra. No és pas la recompensa econòmica o emotiva que et donaran pel que has escrit o creat, no és ni tan sols la publicació o la difusió, i encara menys la fama o els diners. El premi absolut i insuperable és l'escrit que has aconseguit. Si ho entens així, ets escriptor, encara que la teva obra no surti d'un calaix i encara que no et paguin ni un euro.

8.-Tot el que et dirà la gent sobre el que has escrit acostuma a ser fals; quan et parlin, et parlaran més d'ells i de les seves sensacions que no pas de la teva obra. A tu, no et serveixen de res les seves sensacions, perquè són les teves les que determinen el valor de la teva obra i les úniques que per a tu han de tenir sentit. El fet que siguin les teves sensacions les úniques que comptin per a tu, és l'únic que pot obrir les portes a que, a algú, les sensacions que li generen la teva obra li puguin agradar. Si tu no ets el primer i únic destí de la teva obra, no pagarà la pena que ho sigui després ningú més.

9.-No tothom és igual, però la principal preocupació del 95% de la gent que escriu és la manera com allò que crea l'encimbellarà a “ell o a ella” mateixos. La majoria de la gent escriuen per aconseguir el que l'argot social anomena “arribar a algun lloc”, ni que aquest lloc sigui un “aplaudiment” de compromís, una publicació que engreixi l'esnobisme, una disfressa més o menys pseudointel·lectual, o la pura i contundent enveja provocada damunt dels altres, fenòmen que molts identifiquen amb el propi èxit.

10.-No escriguis per a ser popular o famós, sinó perquè allò que escrius t'arriba, et defineix, t'agrada... perquè en definitiva es converteix en un credo per a tu.

11.-L'èxit d'una obra és que surti com tu vols, o fins i tot que superi les teves expectatives i les teves pròpies capacitats; independentment que la publiquis o no, que agradi a altres o no. Un signe d'èxit és sentir que allò que has escrit és excessivament bo per haver estat escrit per tu, adonar-te que has desenvolupat unes capacitats que no tens, o que en tot cas no preveies que tenies.

12.-Tingues en ment que avui dia és més fàcil escriure bé, perquè a causa de la crisi i de les dificultats econòmiques és gairebé impossible caure a la temptació d'escriure per diners o per fama.

13.-Quan escriguis no tinguis pressa. Si tens pressa, deixa d'escriure i viu.

14.-Aquests consells només serveixen per a mi. Les persones som totes diferents i cadascú ha de ser capaç d'escriure les idees que ell o ella sent que li van bé i que l'ajuden.

15.-Quan et disposis a escriure una història, sigui relat o novel·la, has d'haver descobert la frase breu que poria substituir l'obra sencera. Fins que no la trobis, no val la pena que comencis a escriure.

16.-Escriu sencera la història abans de començar a escriure-la, i apassiona't amb ella. I si no t'apassiones, no la comencis a escriure i oblida't d'ella.


17.-Que l'escriptura no es converteixi en el mitjà a través del qual guanyes diners per a sobreviure; perquè llavors, la raó per la qual escrius deiarà de ser l'escriptura en si mateixa, la història, la necessitat de crear... La pressió que exercirà damunt del procés l'exigència de guanyar diners per a sobreviure malmetrà completament la teva obra i el seu sentit. Cal que l'escriptura sigui el resultat d'un exercici absolut de llibertat i de creació; a les antípodes de l'utilitarisme o de l'interès.
,
,

Thursday, January 23, 2014

Qui mata una persona, en mata milers, centenars de milers.




Mai no havia vist imatges de García Lorca en moviment. Les gravacions són un tresor. ¿Què no donaríem per poder veure Bethoven somriure, caminar, dirigir..?
Al capdavall, les persones som totes, si fa no fa, iguals. Però a banda d'aquesta igualtat cadascú és únic; les nostres particularitats, la manera com som, com mirem, com somriem, com caminem, son només un reflex de la nostra identitat, que és única i infinitament valuosa. I això val per a totes les persones. Qui mata una persona, per la raó que sigui, mata un ésser de dignitat infinita, un tros d'univers que ha arribat a contemplar-se a si mateix, una bonior de descendents que mai no naixeran. Qui insulta una persona, insulta milions de persones.
.
.

Las cosas que se van no vuelven nunca,
todo el mundo lo sabe,
y entre el claro gentío de los vientos
es inútil quejarse.
¿Verdad, chopo, maestro de la brisa?
¡Es inútil quejarse!

Veleta”

Federico García Lorca .

Tuesday, January 14, 2014

El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.



Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.

Saturday, December 28, 2013

Neix "INÈDITS", la revista de creació literària.

.
.
Neix "Inèdits", la revista de creació literària; amb la idea de treballar a favor de l'escriptura de contes escrits originàriament en català.
Tenen la intenció de treure el primer número al gener del 2014, però per a fer-ho necessiten les vostres creacions. Tots aquells que us dediqueu a construir i immergir-vos als somnis de les històries que reclamen ser escrites... no dubteu a enviar-los els vostres originals.
.

Thursday, November 28, 2013

La prosa de Fleur Jaeggy. El secret de la seva manera d'escriure.




Frases curtes, carregades de significació indirecta. 
El color de la frase atorga una significació afegida a la significació literal. 
El color de la frase no depèn del so de les paraules sinó del color que els objectes i les escenes descrites aporten a l'inconscient del lector. 
La narració no sembla feta per al lector, la qual cosa intensifica l'interès, però alhora està rotundament feta per al lector, la qual cosa fa que el lector gaudeixi sense avorrir-se ni embafar-se. 
La narració camina per descripcions inesperades poc o gens previsibles, la qual cosa augmenta l'interès del lector. 
No és políticament correcte, la qual cosa fa que el lector sàpiga, conscientment o inconscient, que en qualsevol moment pot trobar-se amb qualsevol esdeveniment, i això, evidentment, augmenta l'interès del lector.
.
:
Un relat que recomano de Fleur Jaeggy:


Sense destí” dins del llibre “La paura del cielo”
.
.

Wednesday, October 30, 2013

Cap mot no es perd.


Ni que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons, tapissos i arts ignots a les parets.
Sou, mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú, molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.
No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la neu ignota, com els paisatges no descoberts.

Allò que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho llegeixi o no.

Thursday, November 10, 2011

Montserrat Roig. L'escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort.



Avui fa vint anys que se'n va anar l'escriptora de l'Eixample, la que va retratar millor la vida dels patis interiors de les illes d'Ildefons Cerdà; la que va narrar la submissió de la dona barcelonina del franquisme. La seva descripció mostrava una dona analfabeta, optimista, resignada, subjugada a un marit misogin, addicte a la ràdio, al futbol, al tàbac, senyor i rei d'un pis pobre que feia olor de resclosit, reprimit i espantat per la doctrina, voyeur de les lligacames de les dones de qualsevol portal.
L'escriptora que va saber posar la pell de gallina a una generació sencera que es va reconèixer en la descripció d'un canvi d'època a “El temps de les cireres”. La poetessa que a través d'una prosa simbòlica va escriure el més agredolç poema novel·lat, o la millor novel·la poètica a “La veu melodiosa”, narració que representà un autèntic homenatge a la literatura catalana més eterna i universal. Barcelona traspuava dels seus mots, enamorats de les lletres.
Un univers sencer viu amagat a les línies de les seves novel·les, gràcies a les quals una època sencera resta gravada per sempre amb els sentiments i els matisos més precisos; aquells que cap càmera pot atrapar tan bé com la millor prosa catalana del segle XX.
.
.

Sunday, August 28, 2011

Antichrista (Amelie Nothomb)


La prosa afuada d'Amelie Nothomb és capaç de narrar l'horror del poder i del mal amb una elegància i una austeritat que eviten l'embafament. El mèrit de Nothomb, com el dels grans, és la capacitat d'explicar el màxim amb el mínim: els mots mínims, les explicacions mínimes, la força dels silencis, la potència dels adjectius ben escollits i escadussers.
Cal que la ment del lector ho dedueixi tot, que ho acabi de dibuixar tot, que ho construeixi tot. No hi ha llard, ni sucre, ni excessiva farina. És així com s'aconsegueix que qualsevol història entri amb fluïdesa i crei sed de lectura; fins i tot quan allò que s'explica és una història de poder i de maldat.
.
.

E7F686HJK4CE

Tuesday, December 7, 2010

Escriure o volar de nit.


Escriure és com volar en un avió dels anys trenta: ho fas sol, i de vegades de nit; i ho fas perquè t'apassiona, perquè estimes escriure, perquè necessites sorprendre't amb allò que el teu inconscient suggereix a la teva veu interior. Ho fas perquè des de petit t'han atret d'una manera estranya les llibretes encara no estrenades, l'olor del paper, els dibuixos de la ploma o del bolígraf traçant mots que d'aquí a unes hores esdevindran reveladors per a tu mateix i no els reconeixeràs com a teus.

I, mentre escrius, igual com els antics aviadors, passes per damunt d'oceans negres, de muntanyes perdudes envoltades de tempestes de neu. I ets allà dalt, tu sol. I ningú no t'aplaudeix. Fins i tot estàs convençut que gaudeixes més quan no et reconeixen, quan l'escriptura és pura i nua, quan escrius per tu, i potser pel teu fill d'aquí a unes dècades, o pels teus néts, o pels néts dels teus néts, quan t'estalvien la petita i ridícula glòria dels premis i la falsa i balmada eufòria dels diners. Els reconeixements emfarfeguen. Les felicitacions creen incomoditat; dibuixen falsos miratges, destorben el plaer de la solitud del cel damunt de la tempesta. Ets allà dalt, amb l'avió, perquè estimes la nit i el cel i la dolça sensació de sortir de la tempesta i trobar-te, a sota, la calidesa dels llums de les llars; cada espelma en la nit, el far d'una tendresa.

Wednesday, November 10, 2010

Actituds creatives.

Defugim la tirania del poder i de les formes. Estalviem-nos la feixuguesa de moure'ns per agradar, per ser tinguts en compte, per a ser populars en qualsevol petita societat per on ens moguem. Evitem la ridiculesa de patir pel concepte que tenen de nosaltres a qualsevol petit i insignificant univers d'estels que aspiren ser galàxies.

Per contra, gaudim de la llibertat de no patir per la imatge, pel concepte, per la fama, per l'empremta social, per la força... enmig del garbuix de relacions de la selva de les vanitats cegues. Assaborim la dolçor de caminar per la terra on som els reis, que és la nostra i prou, el nostre ésser, el nostre Chill Out, el nostre paradís personal del silenci i la solitud creativa, enllà de la qual només és just compartir, que no competir o exhibir-se.

Gaudim d'escriure pel gust d'escriure, lluny dels criteris savis i doctes dels que converteixen l'expressió de la psique en un instrument de poder i de relació social, si no d'ambició econòmica.
.
.

Monday, August 30, 2010

Màrius Torres fa cent anys.

.


Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.



La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 5 de març de 1939.


.

No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:



..

Saturday, May 1, 2010

"Barcelona compte enrere" de Pol Marsà

.

Sóc d'aquells que quan una novel·la no els agrada, ho diuen sense embuts (potser amb diplomàcia) però sense dissimulació. No és el cas. “Barcelona compte enrere” m'agrada; i molt. La meva opinió no és la crítica d'un expert, sinó d'un consumidor sibarita. Sóc incapaç d'acabar una novel·la que estigui mal escrita, que tingui un estil inadequat o que m'avorreixi; i “Barcelona compte enrere” és d'aquelles històries que no pots deixar de llegir, que en un moment l'has acabada perquè en vols saber més, i que et deixen al paladar un regust de bona cuina que et fan dir “en vull més”.
Escrita en capítols curts, que no es perden en “palla” “elucubracions estèrils” o “gruix innecessari”, que diuen just el que han de dir per a deixar-te la inquietud argumental a dins. En frases més aviat curtes; ràpides i fàcils de comprendre; elegants. Salvant les distàncies, em produeix un efecte similar al de “Diari de l'oreneta” d'Amelie Nothomb. Aconsello sincerament que el compreu i que el llegiu, perquè passareu una bona estona; i si sou aficionats a escriure com jo, aprendreu nous recursos i us alimentareu d'un estil correctíssim i agradable.

...

L'Anecdota d'aquest llibre:

.Haig de reconèixer que no veig gaire la tele, per això la imatge del rostre dels dos nous veïns de la porta del davant de casa no em va dir res especial. Pot ser que en el moment de recollir les cartes de correus, a la bústia de dins del portal, els noms dels nous inquilins i els de la resta de veïns, hagin entrat dins del meu subconscient i sense proposar-m'ho m'hagin acabat sonant. Per això, quan a la presentació del meu últim llibre compartit “L'eixida i altres narracions” un dels companys autors del llibre va dir que en Pol Marsà acabava d'editar un llibre vaig dir... ep! Em sembla que és veí meu. El company em va mirar com dient “de què parla aquest?” i va continuar explicant-me que en Pol era un dels col·laboradors del Cuní, aquell que surt per la tele als matins; i jo de seguida vaig sospitar que potser no era la mateixa persona. El cas és que vaig buscar el llibre ““Barcelona compte enrere!” i el vaig comprar; i darrere la portada (com acostuma a ser habitual al convuls món de l'edició de l'any 2010) hi havia la fotografia de l'autor. Però com que jo no tinc memòria visual (em costa molt recordar un rostre si no tinc amb ell alguna mena de lligam afectiu) doncs la imatge no em va resultar familiar, si bé tampoc excessivament desconeguda. Va haver de ser la meva dona ( que tampoc veu gaire la tele i que és força detallista i amb més memòria que jo) qui digués: “Ostres, el veí!”.


P.D. Malgrat les lloances (sinceres) al llibre, sóc dels que pensen que qualsevol obra sempre és susceptible de millorar-se; fins i tot la dels grans escriptors.

Sunday, April 25, 2010

Agraïments al Premi Literari Miquel Bosch i Jover

.


Ja tocava. Ara feia dies que no em trucaven per anar a recollir un premi. Tampoc no té importància, però s'agraeix i fa il·lusió. Últimament, i a causa d'un increment del meu volum de feina, aconsegueixo menys reconeixements que fa uns mesos. No em sap greu, perquè la meva feina encara m'agrada més que la meva afició (afecció és més correcte) a escriure. Però sospito que ben aviat, quan arribi l'estiu, tindré més temps per a crear i podré remuntar.
El cas és que avui, el jurat del Premi Literari Miquel Bosch i Jover, d'Hostalets de balenyà, ha considerat que el meu relat era el segon que els agradava més de tots els que han rebut, i així m'ho han fet saber. Fet pel qual els estic molt agraït. Entre d'altres coses perquè sempre he admirat al mestre Miquel Bosch i Jover del qual conservo un poema no sé a on que quan trobi prometo penjar al blog.
D'aquí a uns dies posaré un enllaç vers el relat amb què he quedat segon: "La noia de la residència de les muntanyes", que com a pista diré que és "estrany".
Després de dinar ens hem acostat a Caldes per a comprovar que la Font del Lleó continua rajant aigua a 74º C.
.
.
P.D. La primera fotografia ha estat presa a l'escola Joan XXIII, d'Hostalets de Balenyà; l'espai on ha tingut lloc el lliurament de premis. Coincidia, l'acte, amb les portes obertes de l'escola; i haig de dir que feia anys que no descobria manualitats elaborades per infants tan enginyoses com les que he observat avui en aquest centre de primaria.
.
.

Thursday, April 22, 2010

Sant Jordi, fotografia de família.

.


Sant Jordi, una altra vegada.
I demà farà tres anys que vaig decidir presentar-me de manera regular als diferents premis literaris que brollen arreu del territori dels Països Catalans.
La fotografia de família (la que retrata els diferents llibres que contenen algun relat o poema escrit per a mi) és un xic més àmplia. Per primera vegada, un dels components del grup és un “llibre en solitari” (i no auto-editat), Llunyanies, al qual li tinc molt d'afecte, malgrat que sigui una micro-novel·la senzilla, sense ànims d'aconseguir res més que transmetre una història que he imaginat, i que estrafaig en un context hiperbòlic i quasi teatral.
Continuo content i satisfet de tenir aquesta afició (l'hàbit d'escriure) que no és altra cosa que una afició. I el fet que no sigui una activitat professional em permet el luxe d'arriscar, d'experimentar, de jugar, de provar, de somniar... No hi tinc res a perdre. Això no vol dir, però, que no intenti fer-ho cada vegada millor; conscient, però, que no puc agradar tothom. Intentar agradar tothom és el millor camí per no agradar-se un mateix. És per això que en la literatura de tercera divisió (o de preferent) en què de moment milito, poso com a objectiu preferencial agradar-me a mi mateix, sentir-me satisfet amb allò que escric, intentar millorar-ho preguntant-me què podria anar més bé, què hauria pogut ser i no ha estat; escoltant totes les opinions, però atorgant-los el valor que tenen, en funció de la jerarquia que m'he autoimposat.
Som a Sant Jordi una altra vegada; una festa sana, que celebra l'art d'explicar històries, de transmetre poesia, i de sentir-se lliure escrivint i imaginant.
Al marge del mercantilisme que molts amb raó critiquen, hi ha literatura, hi ha històries, hi ha llibres... i això és genial!
.
.
.

Friday, April 9, 2010

Informe sobre l'Homo sapiens. (Només queda una setmana!)


Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.
A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.
La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.
Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:


I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:


Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.
Heus aquí un petit fragment del començament de la història:

I

Diari de Virst

L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!
.
.

Wednesday, March 31, 2010

House, un gran guió.

.

La sèrie House, malgrat totes les llicències que els guionistes es puguin prendre, ens regala cada setmana un bri de psicologia realista que ens recorda com som: la complexitat del nostre funcionament, la dependència vers la matèria que ens domina.
Fixeu-vos en la següent sentència:
“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”
El cas és que el doctor Wilson, contorbat per la imminent mort d'un amic seu, emocionat en veure com aquest, abans de morir, es reconciliava amb la seva ex-dona i la seva filla, a les quals havia deixat de banda per una rossa “despampanant”, accepta de donar a l'amic un bocí del seu fetge. L'amic se salva. Al dia següent del trasplantament, però, l'ex-moribund no té al costat la seva estimada ex-dona, ni tan sols la seva filla, sinó la rossa “despampanant”. I és en aquest moment quan es mira la cara de sorpresa d'en Wilson i li diu:

“La dona amb qui vull compartir la vida quan m'estic morint, no és la mateixa amb qui vull compartir la vida quan estic viu”

Felicitats als guionistes, per saber copsar setmana rere setmana els crus i petits detalls de la nostra vida, sovint tan miserable i tan digna alhora. Llàstima que el moribund no s'adonés que en realitat sempre ens estem morint, malgrat que estiguem vius; o que sempre estem vius, malgrat que ens estiguem morint, però la vida no implica sempre la màxima lucidesa, i els escriptors ho han de transmetre.
A l'episodi d'ahir, ens van regalar una altra perla. A una dona, se la diagnostica com a psicòpata, perquè l'àrea del cervell responsable dels sentiments no desenvolupa excitació elèctrica. Quan se li pregunten qüestions que haurien d'estimular aquestes àrees, ella respon allò que s'espera que una persona “normal” respongui, però les àrees del cervell que s'il·luminen no són les que corresponen als sentiments sinó al llenguatge i al raonament lògic. Dit d'altra manera, la pacient comprèn en què consisteixen els sentiments, i pot actuar segons el que s'espera d'un ésser humà davant d'aquests sentiments, però sense “sentir-los”. Algú pot pensar que aquest fenomen és creat pels guionistes, però em temo que no és així; estan ben documentats, i sembla que un tant per cent força elevat de la població pateix aquesta disfunció, perquè probablement ( i de moment) des d'un punt de vista evolutiu no va excessivament malament per sobreviure ni per reproduir-se ni per controlar l'entorn. Va més malament, això sí, que la informació genètica responsable d'atorgar-nos capacitat de “sentir”, perquè el percentatge d'individus amb les àrees del cervell responsables dels sentiments en bon estat és clarament superior.
De tota manera, a l'episodi d'ahir, la psicopatia no tenia una causa genètica, sinó accidental; se li havia produït a l'adolescència a causa d'un trauma. Un problema extern havia provocat que el cervell no fos capaç d'absorbir els nivells de coure necessaris i algunes zones del cervell no funcionaven.
Resumint, “House” és un petit espill de la vida, aconseguit magistralment per uns guionistes que la majoria de vegades no arriben als nivells de popularitat dels actors. Que ens duri força temps.

.

Thursday, February 11, 2010

Escriure

.


Us convido a llegir un petit fragment d'una novel·la que vaig escriure fa molts anys (la primera) i que em va servir per aprendre a escriure novel·les. Us haig de confessar que el fragment està força corregit.


Sempre que algú passa pel costat de la vida i la ignora, el meu cor pateix. A cops, em fa l'efecte que no veuen el que jo veig, o que ho veuen diferent; la veritat, però, és que ho senten diferent; i les persones, per molt que mirem, veiem només allò que sentim.

I jo escrivia i escrivia; tal com ho feia quan el pare encara era viu. Escrivia el que sentia, la vida que veia, els fets que em xocaven. Escrivia el pas dels dies, de les setmanes, el bo i el dolent, el de cada dia i l'estrany. Escrivia i tractava d'estintolar el sentiment amb el color més precís; cada frase, cada missatge. I glatia perquè el sentiment es multipliqués a tots els cors que rebessin els meus escrits. Però ningú no els llegia.
-Mira, oncle! He escrit un poema sobre el Port de Barcelona...
L'oncle agafava el full i el posava, sense contemplar-lo, damunt d'un moble. I em prometia que més tard se'l miraria. Mentrestant, l’home seguia collant una cadira, escombrant el balcó, o rumiant quina seria la propera compra domèstica. I el full restava allà, oblidat damunt d'una taula o d'un prestatge. I l'oncle ja no recordava que hi era. I jo havia de tornar a agafar-lo, i desar-lo, perquè si me'l trobava la tia, me'l llençava enmig d'un reguitzell de renecs pel meu desordre.
I de no fer-me cas van passar a no deixar-me escriure durant la nit.
-Laura, apaga l'ordinador que són dos quarts d'onze i demà t'has de llevar d'hora.
-Però tia, que estic escrivint!
-Et dic que apaguis l'ordinador. I no em treguis de polleguera.
I les nits se'm van enfosquir.
Fins al moment d'aquella prohibició, l'arribada dels estels havia representat el silenci i la llibertat dins d'aquell pis del cor de Barcelona. La ment se m'enlairava per damunt dels carrers i dels terrats, i per sota del meu cos els gats miolaven. I jo m'alçava cap a la lluna i veia el món, tan gran i tan petit. I quan era ben amunt, mirava al nord i m'arribava l'alè de l'Empordà i de la mar, i m'era fàcil d'escriure el que sentia:
"Si estàs nerviosa, pensa en la mar, que és blava, i a cops es guarneix de blanc esgarrapada pel vent. A la tarda, quan el sol cau, s'enfosqueix; i la profunditat verdosa de les aigües transparents sembla no tenir fi; i és càlida i salabrosa. El vent hi bufa arran, i la flaire salvatge s'escampa arreu. El dia es mor, groc, ataronjat, vermell encès.
Si estàs trista, palpa la sorra fina de setí, fredosa al capvespre. Ajeu la teva galta damunt la galta de la platja, com si volguessis escoltar el cor de la Terra. Sentiràs el tremolor de les corredisses dels infants nus que juguen vora l'estesa blava.
Si estàs apagada, fuig del brogit de la civilització. Oblida el plàstic, el formigó, l'asfalt, i totes les coses que es tenen. Dirigeix-te a la immensitat de l'oceà. Envolta't de tots els verds i del castany terrós de les roques."
Com que no em van deixar fer servir l'ordinador a la millor hora del dia, vaig començar a escriure en una llibreta; i aquesta llibreta em va arribar a semblar sagrada, com una bíblia. Em vaig adonar que podia expressar-me tan bé com a l'ordinador, tal vegada millor.
I no podien evitar que escrigués, perquè ho feia a dins del llit, amb un lot, al dessota dels llençols. I si sentia les passes de la tia, que venia a comprovar si ja dormia, apagava el lot i respirava profundament. Quan el perill passava, tornava a il·luminar el niu on naixien els somnis i es feien manuscrit. Al matí, els rellegia i em sentia enlairada fins a un món molt millor que aquell que m'oferia la vida. Jo sabia que hi era, aquest món, perquè cada nit me n'hi anava. I la vida em semblava més bella, perquè estava segura que algun dia aquest món imaginat no seria només un somni, que ja m'hi estava dirigint i que jo mateixa el construïa amb cada maó que apilonava per aixecar l'edifici de la llibertat.
Recordo un capvespre d'agost, al balcó. El cel flagrant, rosat, roig, viu, onejant amb unes boires de tons indescriptibles. I era tot el cel, el quadre irrepetible; no tan sols el trosset de ponent. Era tot el firmament el que es vestia de nit, el que se n'anava de festa. Em mancava la respiració, de tant goig. Des del cor fins a l'estómac, m'omplia un pessigolleig com de mística.
Vaig entrar en una corredissa cap a dins, necessitava compartir aquell moment amb algú, freturava regalar aquella felicitat.
-Tia, tia... surt al balcó... ràpid... surt al balcó!
-Què passa... què has fet? ¿Que t'ha caigut res al carrer?
-No, tia! Surt! Ja veuràs!
I la tia va sortir amb expressió d'atabalament. Va mirar cap avall, va mirar cap amunt. A l'últim em mirà amb estranyesa, i em demanà:
-Què haig de veure?
-Que no el veus, el cel? És impressionant!
-I per això m'has fet sortir? Ai, nena! Jo cada dia t'entenc menys!

I em vaig quedar sola amb el meu cel. I als balcons, ningú més mirava enlaire. A cops sortia gent a estendre la roba, i aquell cel era allà, i no el veien. Al carrer, com formigues, les persones es movien en fileres, amunt i avall. I cotxes, i l'autobús; i el cel a poc a poc s'apagava i anava encenent les espelmetes de les estrelles. Ja mai més no hi hauria un cel com aquell. N'hi hauria d'altres, però aquella obra mestra es perdria per a sempre en la inconsciència de l'infinit. Jo el tenia a dins. Jo me l'havia begut, i m'alimentava. No s'havia perdut del tot.
I molts dissabtes a la tarda em feien anar a comprar amb ells. Els oncles, els nens i jo: passeig de Gràcia amunt, passeig de Gràcia avall. I botigues, i emprovadors, i badalls de la Laura que s'avorria, que es floria.



.

.

Saturday, January 23, 2010

Diari de l'oreneta d'Amèlie Nothomb. Diario de golondrina, de Amèlie Nothomb. Journal d'Hirondelle.

.

Hi ha una mena de prosa que per la seva austeritat (freda austeritat) duta a terme amb una punteria admirable esdevé com un poema vital a mig camí entre la reflexió humana i el nihilisme.
El diari de l'oreneta està escrit amb tanta mestria que el lector acaba estimant l'assassí, i fins desitjant-li (literàriament i dins la ficció) èxit i encert en la seva tasca, que a voltes i per a horror de les nostres consciències, ens apareix com un art. El llibre podria ser, si a un li ve de gust, una reflexió sobre la fredor de la tasca humana, que sovint pren com a finalitat la perfecció en allò que emprèn, sense donar importància al sentit del que emprèn, o inventant-se un sentit surrealista, subjectiu i sovint destructiu.
El diari de l'oreneta, d'Amèlie Nothomb, ens arrossega fina a l'última plana jugant amb la nostra admiració vers un horror que sabem que és un horror; però que està tan ben descrit que ens acaba atrapant.
El cas és que l'escriptora, l'Amèlie, mai no decep; és garantia de gaudi i d'aprenentatge en l'art d'explicar històries des de dins, amb tota la profunditat que hi ha a dins de qualsevol història.
La novel·la fa continues referències a Radiohead:

.*
.
Per saber més coses d'Amèlie Nothomb:
.