Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Relats. Show all posts
Showing posts with label Relats. Show all posts

Saturday, January 25, 2014

"Tot el fruit que et pugui donar", accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte” convocat per l'Ajuntament de El Puig



Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.
.
.
.

TOT EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR
.
.
     Truca a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana, pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se. Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se. Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.

-Judit?

-Eva?

-Estic desfeta.

                                                                                     **


Ahir, amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més alleugerida.
Venint de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre; els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça. Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més; trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida; l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.
-Això ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.
-És el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els ulls negats de llàgrimes.
I el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida, les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.
-Ningú no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres; com si parles de diner negre.
-Fot-me una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no tu qui ho ha de decidir.
I el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant Vicenç dels Horts.
-I has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta podrida.
-He trobat feina de pastora.
-De pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -. ¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?
-Aquesta criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...
-Si em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.
Aquell dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han estat per telèfon. L'última, ahir.
Posa els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla. Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir l'Eva, es va posar a riure.
-Però si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la respiració.
S'aboca una mica més cap enfora.
-Una empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor; recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris. Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.
-Busca feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.

                                                                **


Recorda que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó. Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.

                                                                  **

-No tens llum? -demana l'Eva.
-Sí que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada. L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.
-O sigui que no tens llum.
-La del Sol.
-Ah! Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?
-Al riu.
-A ple hivern?
-És un moment. Esperem el Sol.
-Sempre el Sol, pel que veig.
-Sempre el Sol.
S'esgarrifa. Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat, que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li tremola el pols.
-Escolta, no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.
-No m'has d'explicar res.
-He tingut un mal moment.
-No hi pensis.
La Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa. L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans i acosta els braços a les flames, com si pretengués ensinistrar-les.
-Què fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.
-S'omple de força.
-I ho ha de fer en pilota picada?
-Tu no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.
Enllà dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a dormir.
Es desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.
-Le ciel bleu sur nous peut s'effondrer...
-Una hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la guitarra despullada arran de llar de foc.
-Has dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.
-Per mi pots continuar; no vull ser una molèstia.
-No ets cap molèstia, tata...
-Tata? -fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves així. Te'n recordes?
-Sí. -la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?
-Si poguéssim tornar a ser nenes...
-Sempre es pot.
-Vols dir? -fa l'Eva després d'un silenci.
La Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un porro i n'ofereix un a l'Eva.
-Estàs boja? A més d'exhibicionista, drogata...
-Jo no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin caramels.
-No és el mateix.
-És molt pitjor. I ho estic intentant deixar.
-No... no... si per mi pots fumar el que vulguis.
-De debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.
La Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila fins als pics. El cel és blau i esbandit.
-Ahir tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!
-Sempre acaba sortint el sol.
-Sí.
-Vine amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et deixarem unes botes.
-Teniu botes?
-Aquí les botes són la vida -diu la Judit.
-Però en teniu de sobres? Vull dir...
-Que sí! Som pobres, però en tenim.
-No he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.
-És cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.
-I de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.
-Queda't aquí, amb nosaltres.
-No vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.
-Queda't un temps, almenys... -insisteix la Iria.
-Sí... Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc com aquest.
-Podries viure com si no hi fos -diu la Judit.
-I com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?
-Molt pocs.
Passeja per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet del sostre.
-I tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.
-Al Loseron. I l'any que ve, a l'IES.
-O sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins? -afegeix, tombant-se cap a la Judit.
-Ens arreglem.
Li sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist, i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser. Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així. Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria, la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no l'abandonarà.
-Ho veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el cor i li explica tot el que comença a sentir.
-El deute hi és.
-Oh sí! Però tu no estàs amb ell.
-No puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.
-Bé treballes...
-No puc continuar així.
-N'estàs segura?
La Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat. L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.
-Tingues-ne prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb tu.
-I per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop, sense valorar-ne l'impacte.
L'Eva entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.
-Ho sento -fa la Iria.
-No passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.
-No gaire.
-Aquí tot és diferent; sou més a prop de la Terra.

                                                              **

-Ho he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.
-De què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.
-Si ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena; és una feina aparaulada.
-Judit, si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?
-La Iria encara no ho sap, però haig de marxar.
-Marxar? A on? Per què?
-No t'ho puc explicar. Però cal que marxi.
-Estàs boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens una filla, reina!
-No puc explicar-te més.
-I ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!
-Tots tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.
-Què t'empatolles?
-És ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís instant; i perquè assumeixis el teu fat.
-Quina cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius fat?
La Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a plorar en silenci.
-Eva, m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.
-Què dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?
-M'han donat un més. Potser dos.
-Déu meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna cosa!
-La “quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull passar per aquí.
-Judit! -crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu, enfonsant el cap entre les mans.
-No passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.
-És clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de plorar.

                                                                **

Mira per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis. Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.
-Se n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.
-Tot anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.
-”I així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius per demà...”
L'Eva l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca, mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.

Saturday, February 23, 2013

"Quins crits, senyor?"


Ontinyent, origen dels Puigmoltó, imatge de Decar66 a la viquipèdia.
.
.

Gemecs. Esbufecs. Esgarips de plaer. Reverberacions de goig a les parets abillades d'or del palau reial.
-Exigeixo entrar! I vostè, Narvaez, no és ningú per impedir-m'ho!
-Amb tots els respectes, senyor; no cal que li expliqui que estic al servei de sa majestat, la reina Isabel II, i que tinc ordres expresses de no deixar passar ningú.
Sona un crit de mascle en zel que els fa fer un bot i que els violenta encara més. Segueix un xiscle que acaba amb un trèmolo i que es repeteix obsessivament.
-No deixarà passar el marit de la reina a la seva cambra matrimonial? -insisteix Francisco de Asís.
-No deixaré passar ningú, senyor.
-Vostè no sap amb qui està parlant! És conscient que sóc nét de Carles IV, i que està humiliant un gran d'Espanya! Ordenaré que embargolin els seus bens fins que em demani perdó públicament!
-No voldria ofendre'l, senyor; però mig país sap que Godoy li va passar al davant al seu recordat i estimat avi. A més, la semblança és evident; vostè és clavat al gran Godoy!
-Com gosa dir-me això!
-No és cap secret, senyor; tots els grans homes tenen punts febles. Carles I patia de quiragra, i tenia tanta gota que va deixar de ser bípede, pel bastó, que deien que era la seva tercera cama; Carles II era una mica obtús; Vostè... -s'atura, no gosa continuar.
-Jo, què? Digui! Em diuen Paquita, oi?
En Narvaez assenteix amb un lleu moviment de cap.
La veu de la reina es fa més aguda i repeteix cíclicament "Enric... Enric... Enric..." Després estrafà una mena de bram polifònic que provoca una expressió d'esvaïment al rostre de Francisco d'Asis.
-És en Puigmoltó, oi? Digui'm almenys això!
-A qui es refereix, senyor?
-No sigui ximple, Narvaez, que no sent els crits?
-Quins crits, senyor? -fa, amb el rostre impertèrrit, mentre a l'alcoba reial s'incrementen els gemecs.

Nou mesos després neix un nen preciós amb faccions de la Vall d'Albaida, al qual la reina Isabel II, i el seu marit Francisco de Asís, posen el regi i noble nom d'Alfons

Sunday, October 14, 2012

72 anys d'un assassinat que encara està considerat pel poder com a "legal".



El primer capítol d'aquest relat fou escrit el 23 de gener de 2006 al web de relatsencatala.cat. El segon capítol fou escrit el 26 d'octubre de 2005, al mateix web. De primeres eren dos relats independents que explicaven dos episodis de la vida de Lluís Companys; el capítol I en clau de ciència ficció. 
Els he modificat per adaptar-los als esdeveniments succeïts del 2006 ençà. Els publico avui que fa 72 anys de l'assassinat legal de Lluís Companys. 
És curiós, l'assassinat de Companys encara està considerat legal pels poders espanyols, en canvi un referèndum per preguntar als catalans si volen ser independents és il·legal.

I

La Baule, 6 d'agost de 1940

-President...!

Els seus ulls se'm clavaren.
-Qui sou? -li vaig reconèixer el dolç accent d'Agramunt.
-Podem parlar?

Vaig explicar-li-ho tot. Vaig revelar-li intimitats que ningú d'aquell temps no podia saber. Vaig mostrar-li el llibre d'en Benet "Exili i mort del president Companys". Vàrem llegir-lo junts. 
Em preguntà per Catalunya. Li vaig descriure el franquisme, la transició, el retorn d'en Tarradellas, el pujolisme, l'ascensió d'en Maragall, el debat del nou estatut, en Montilla, en Mas, la manifestació de l'onze de setembre del 2012, el procés d'independència...
Vaig recitar-li, meticulós, la classe que cada any repeteixo als meus alumnes d'història contemporània. 
M'escoltava extasiat.
-Si mentiu, teniu una imaginació prodigiosa. Però...què espereu? Per què heu vingut?
-Per salvar-lo...!
-¿I què en traurà, Catalunya, d'això...? 

Vam estar discutint què fer, fins a les tres de la matinada del tretze d'agost de mil nou cents quaranta. No hi havia manera. S'entestava en la idea que la història no s'ha d'alterar, en la decisió de respectar el sentit natural dels esdeveniments.

-Us deixareu atrapar?
Em mirà amb tristor mentre devorava una cigarreta.
-Si el que m'heu dit és cert... moriré feliç, conscient que en Lluïset sobreviurà, i que Catalunya eixirà.

Vaig demanar-li un últim favor, i acceptà. 
Escriví al President. 
Vaig clissar l'última línia:
"Cal tornar a lluitar, cal tornar a morir, cal tornar a vèncer...!"
-Doni una forta abraçada a la Catalunya dels meus néts. -m'estrenyé les mans.
Vaig alenar l'aire de la nit; semblava impossible que un indret tant pintoresc com La Baule esdevingués un escenari tan cruel.


II

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.

No dormiré.

Tot el que em queda és vida.
Fa una hora i mitja que la Ramona ha marxat. 
Li he donat les galetes que em sobraven, i una poma. 
No sabia què dir-li perquè estigués tranquil·la, i "donar" ens fa sentir el valor infinit dels instants. 
Vaig on tothom va, i per uns ideals tan bells... que mai no ho hauria pogut imaginar. 
Sé que en Lluïset està bé; això m'omple de pau. La felicitat és tan elàstica com la credulitat.
Assaboreixo aquesta xocolata d'Agramunt, tan melosa, i em retornen imatges tendres de El Terrós, quan cercava ous d'orenetes damunt la teulada. Tant de bo recordéssim sempre que tots hem estat nens; que aquell qui tenim davant, un dia, fou un nen o una nena, i que, malgrat la maduresa, d'alguna manera l'infant sobreviu... 
Xarrupo el conyac i tracto de pensar només en la perfecció del seu gust. Arrenco l'etiqueta de l'ampolla i hi dibuixo la signatura d'un ésser petit i afortunat. 
Que se la quedi el governador, en agraïment a tants favors; i al capità, que tant ha sofert, els botons de puny d'or. 
El temps avança inexorable. 
Enmig d'una emoció asserenada, no puc evitar la tristor que em punxa amb crueltat, cada vegada que m'adono que no he estat capaç de fer més, que no he aconseguit alleugerir els sofriments del poble.
Em pregunto que passarà amb aquesta pobra Catalunya...! 
Sento passes. 
Ja venen. 
Són les sis i vint. 
Cor meu no t'acceleris, que no tinc por... 
Per Catalunya...!




Thursday, August 16, 2012

Com pot no haver-hi "xiringuitos"?



Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.


Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.
-Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.
M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.
-Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.
-Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!
-No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!
-La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.
-No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.
-Guin què?
-Guinguetes... Xiringuitos... Saps?
-Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.
-Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...
-Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.
-A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.
-Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?
-Caminant.
-Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!
-Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.
-Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.
-No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.
-Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?
-Sí.
-I amb els crios al davant?
-Normalment, ells també es banyen sense res.
-Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.
-A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.
-Una tortura?
-Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.
-Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!
-Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!
-Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?
-¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.
-Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!
-No saps què et perds!
-Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!
En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.
-Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!
Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

Wednesday, July 4, 2012

No, ratolí...


El relat dels dijous de nuesa i natura...


NO, RATOLÍ...

Fa sis mesos que surten.
Tot ha anat tan de pressa que gairebé no ha pogut fer altra cosa que estimar-lo; sense pensar gaire, sense valoracions, sense pragmatisme.
Les males cares de la família, el silenci d'alguns amics i la burla d'algunes companyes, no han aconseguit res més que enderiar-la més en la seva passió. El necessita. El desitja.
De vegades, però, li vénen dubtes; avui s'ha proposat aclarir-los.
-Omar... Si algun dia em caso amb tu... ¿m'hauré de vestir com una musulmana i tapar-me el cap?
-De cap manera! Estem a Barcelona, oi? Doncs et vestiràs com una dona de Barcelona.
-I a la platja?
-A la platja què?
-Podré anar-hi?
-És clar, ratolí. Tu aniràs amb mi a la platja. Jo t'hi portaré.
-I m'hi podré banyar?
-Que sí! Quines preguntes que fas! Sóc un musulmà modern, jo. Encara no em coneixes.
-I com em ficaré a l'aigua? Amb un banyador?
-És clar que sí?
-I podré fer topless? -li llança com si res. Es fa un silenci tens. L'Omar l'observa amb la pal·lidesa traspuant-li del rostre.
-No t'hi veig jo fent top less... -diu a l'últim, i força una rialla que sona falsa.
-Podria?
-Rosa, reina -diu, i tus una mica -... hi ha parts del cos de la dona que només són pel marit. Entens?
-No podria, doncs?
-No... no podries.
-Omar... És que... hi ha una cosa que fa setmanes que vull dir-te. Jo...
-Digues, reina, sense por. Confia en mi.
-Des que sóc petita, vaig nua a la platja; la meva família va a platges naturistes.
-Ah... -torna a empal·lidir.
-Saps el que són?
-Sí, sí... les he vist per la tele. -la veu li tremola.
-I que et sembla que des de petita hi hagi anat?
-Doncs em sembla que... que ara ja ets gran i...
-I hi vull continuar anant, Omar... Si us plau! No m'ho impedeixis!
-Rosa, tresor, has de pensar que no som animals. Tenim la capacitat de pensar i...
-Estàs dient que sóc un animal? Que tota la meva família són animals?
-No dic això. Deixa'm acabar. Veuràs, a diferència dels animals, nosaltres pensem, tenim...
-M'estàs dient animal, a mi, i als meus!
-No! -exclama. I resta silenciós uns instants -. I tu? ¿Tu m'estàs dient que has anat amb el teu pare a una platja nudista i que vols que t'entengui i que t'aplaudeixi?
-Amb el meu pare i amb la meva mare. Des que vaig néixer.
-Llavors has vist tot el cos del teu pare...
-Clar...
-I ell també t'ha vist, a tu.
-Doncs sí. És una cosa natural. De fet, he vist el cos del meu pare i el de molts altres homes.
Es torna a fer el silenci.
-I a on és el respecte, Rosa? -pronuncia ell, com si renyés una nena petita.
-A on està la falta de respecte, Omar? -fa ella.
-No! Perdona! -exclama ell, fent que no amb el dit. Ella el talla.
-Per què és pitjor el penis que el nas?
-Ja t'he dit que hi ha coses que només són per al marit.
-Que no em parles tu, Omar, tan sovint de Déu? Doncs tot el cos és de Déu, tot el cos és sagrat.
-El pare no ha de veure el conill de la seva filla; i perdona'm la paraula!
-I per què? Escolta, que el meu pare és una persona respectuosa...
-Més val que canviem de tema, Rosa...
-No! No vull que canviem de tema! Sempre que tenim idees diferents i te les raono dius que més val canviar de tema. Que sàpigues que el meu pare és un bon home, un gran home, i que m'estima. Sempre m'ha ensenyat coses bones; m'ha ensenyat a ser lliure i a no tenir por de la vida.
-Això està molt bé...
-I a no tenir por de la natura. Quan t'han ocultat la visió de la dona durant molts anys, tot ho veus dolent. Però són els teus ulls, Omar, els que tenen el mal, no pas el meu cos, ni el cos de cap dona.
-No dic pas que no tinguis raó però...
-La cultura de l'ocultació és la cultura de la por, Omar. El meu pare m'ha ensenyat que tot allò que genera la natura prové de Déu.
-Insisteixo en el fet que tens raó, però...
-I a mi no em pertorba veure el meu pare nu, saps? Ni a ell veure'm. Si mai no l'hagués vist nu, i de sobte me'l trobés sense roba, llavors sí que em sentiria malament.
-Parlem d'una altra cosa, Rosa, que ens estem enfadant.
-No, Omar, parlem d'això, que és important. No suporto que parlin malament de la meva família.
-Jo no he parlat malament de ningú. Estem parlant de qüestions generals, i tu em parles del cas concret de la teva família.
-Tu parles malament d'una cultura que no comprens.
-Et veig enfadada.
-Una mica.
-No vols intentar de comprendre el que et vull dir? -li demana ell, visiblement nerviós.
-El que tu dius no és racional, no té lògica. I hi ha valors de la meva família que no pots comprendre; valors importants.
-Definitivament, estàs enfadada. Has de pensar que parlo en general, no per tu.
-Ja ho sé; però jo sí que parlo en concret. De fet, crec que només tenen valor les afirmacions que es refereixen a la realitat concreta, que és l'única que existeix.
-Jo també tinc una cultura, Rosa.
-Ja ho sé. I jo tinc la meva; que segons tu, és la cultura dels pecadors, però que per a mi és la cultura de la llibertat.
-Tens raó, Rosa... Si vols que ho reconegui, ho reconec. Tens raó en tot el que dius. Em perdones?
-Llavors... Podré, anar nua a la platja?
-No, ratolí... Tens raó en tot el que expliques, però ja t'he dit que hi ha parts del teu cos que només puc mirar jo...

                                               *   *   *