Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Salamanca. Show all posts
Showing posts with label Salamanca. Show all posts

Thursday, August 6, 2015

Jugant pels camps de blat de moro


Les vacances poden ser de moltes menes. Una de les activitats més divertides és jugar per l'interior d'un camp de blat de moro; sobretot si les plantes superen l'alçada humana, i especialment si comparteixes el plaer amb nens, que són els autèntics experts en aquesta mena d'aventures.
.
.
.

Saturday, August 18, 2012

Prehistòria sagrada enmig de la península. Batalla de Los Arapiles. Calvarrasa de Arriba


Enmig d'un mar de blat apareix el poble de Calvarrasa de Arriba; al voltant del qual, la línia de l'horitzó es confon amb el groc dels camps de l'agost. A la dreta, hi surt un camí de terra que condueix a un indret estrany, un lloc amb una força mística difícil de descriure, un punt geogràfic d'aquells que, per la mena de paisatge, els prehistòrics anomenarien sagrat. Un turó de pedra roja, amb coves inabastables, sembla un altar ofert als déus. Curiosament, al costat, hi ha l'ermita de la Virgen de la Peña, amb la qual cosa es podria acomplir allò que diu que on hi ha un punt sagrat de la prehistòria, hi acaba havent un punt sagrat de la religió contemporània. És clar que això de la prehistòria se m'ha acudit a mi en sentir el paisatge. Però no em sorprendria si, algun dia, algú diu que a l'interior del turó de pedra roja hi han trobat alguna mena de signe humà ancestral.
Sota el turó, hi han reconstruït una antiga plaça de braus romana, de planta quadrada, de la mateixa època en què els gladiadors es mataven per a gaudi dels senyors. I en tot aquest paisatge, ara fa just dos-cents anys, les tropes angleses vencien a Napoleó en la Batalla de los Arapiles, que va ser el principi de la fi de Napoleó a la península. Com sempre passa a les guerres: milers de morts.


















Tuesday, August 14, 2012

Sobre la Targeta VIP de la Catedral de Cuenca i les belleses de la Catedral de Salamanca

 Aquí, al capdamunt, teniu una imatge de la Catedral de Cuenca; la única imatge que se m'ha permès prendre sense pagar entrada. Al cartell hi podeu llegir els preus i la normativa de visita; també us informen sobre la Targeta Vip de la Catedral de Cuenca. Tingueu en compte que, ni que pagueu l'entrada, no us deixaran fer fotografies; ni amb flash ni sense. Per què? No ho sé. No ho entenc, perquè les fotografies sense flash no fan cap mal. Deu ser alguna mena d'obsessió contra les fotografies, perquè vaig intentar fer-ne una des de l'entrada (sense flash), i una senyora vestida amb una mena d'uniforme que semblava de la “Sección Femenina” em va fer uns “aspavientos” que gairebé surto corrents.
Aquí, a sota, hi teniu unes imatges de la Catedral de Salamanca, a on sí que hi deixen fer fotografies sense flash. A mi, particularment, m'agraden més les fotografies sense flash, perquè respecten més la llum i el color natural que veu l'ull. A Salamanca no tenen cap problema amb el fet que el visitant s'endugui la bellesa de la construcció cap a casa. Compareu la Catedral de Cuenca (a dalt de tot, al cartell, en un blau elèctric molt financer), i la Catedral de Salamanca, que deixa entrar la puta i la reina, el pobre i el ric, el que fa fotografies sense flash i el que compra postals. Que cadascú trii. 

















Wednesday, August 26, 2009

Pistes esportives d'ús públic i gratuït.

.


L'antic jardí dels jesuites és ple de basses i fonts.


I pistes d'esport d'ús públic.

L'antic edifici de l'escola.


Un racó del jardí


A Salamanca hi ha un edifici immens i antic que pertany als jesuites. Antigament era una escola; avui dia, només una petita part d'aquest edifici està dedicat a l'ensenyament. El gruix principal de la construcció és avui una mena de casa central dels jesuites de Salamanca. De fet, s'hi veu entrar i sortir gent, i hi ha una barana elèctrica que s'obre i es tanca quan entren o surten els cotxes. El més interessant d'aquesta institució, però, és el seu jardí. Al segle passat, el jardí ocupava un rectangle d'uns trescents metres de llargada, per dos-cents d'amplada. Posteriorment, una bona part del jardí (el 80%) fou cedida a l'ajuntament per raons que desconec. Avui, el parc dels Jesuites és un espai fabulós de natura urbana esponellant, molt ben cuidada: oliveres, eucaliptus, pereres, tanques de boix, pins, cedres, fonts, sortidors... I potser el més curiós de tot: pistes esportives gratuïtes d'ús public. De fet, aquí és on volia arribar. També haig de dir que per tota la ciutat, i a moltes altres poblacions de les rodalies, l'existència de pistes esportives lliures és habitual.

De fet ha estat al llarg dels útims anys en què he estat passant els estius lluny de Catalunya, quan he descobert el costum, l'hàbit, la bona pensada... digueu-ho com vulgueu, dels ajuntaments de moltes poblacions (Salamanca, Errenteria...) de posar pistes esportives (de futbol, de basket, de tennis, de frontó) al servei dels ciutadans que ho desitgin, sense necessitat de reservar pista (n'hi ha prou amb arribar els primers) i obviament sense necessitat de pagar. I el cas és que sempre hi ha algun espai d'aquestes instal·lacions que està lliure; mai no hem hagut de fer cua per fer-les servir. Fins i tot de vegades sorgeix la possibilitat de compartir l'espai i l'esport amb la gent que t'hi trobes, i hi fas amics.

Aquestes instal·lacions gratuïtes són d'una indubtable qualitat; fins i tot, al País Basc, tenen il·luminació nocturna, que s'engega automàticament a l'hora en què el sol s'amaga. ¡Quina diferència amb les instal·lacions privades d'alguns clubs pobres de futbol de la ciutat de Terrassa, que de vegades han d'entrenar a les fosques per manca de recursos!
A Terrassa, i a Catalunya en general, no m'hi he trobat instal·lacions públiques i gratuïtes similars. Potser és que no les he sabut buscar, però sigui com sigui, sí que m'he adonat que en general ( i a excepció d'honroses excepcions) la mentalitat és diferent pel que fa a la qüestió pública. També reconec que com a país no tenim diners, i això, vulguis o no, es nota; però a banda de la manca de recursos, sospito que hi ha alguna raó de tipus organitzatiu o de mentalitat.

Per exemple, moltes vegades he sentit l'expressió:
-Qui vulgui jugar, collons, que pagui! Que els terrenys tenen un preu! A veure si resultarà que tothom ha de pagar amb els seus impostos la partideta de futbol de quatre arreplegats del polígon de Can Pistrach!
Aquesta és una expressió bastant corrent, i que se sent en molts àmbits, no només en el tema de les pistes esportives d'ús públic.
N'hi ha d'altres menes:
-Qui vulgui tocar, que pagui!
-Qui vulgui circular per les autopistes, que pagui!
-Qui vulgui bona educació, que pagui!
-Qui vulgui un metge bo, que pagui!
Val a dir que les administracions van amb molt de compte de no pronunciar literalment aquestes expressions; les disfressen una mica, encara que massa vegades, a la pràctica, acaben convertint-les en vàlides si més no de manera provisional. La sanitat, per exemple, és un garbuix de concerts i subrogacions que fan agafar mal de cap. Costa trobar una responsabilitat purament pública que tingui una qualitat elevada no tant pel nivell dels mitjans, sinó sobretot pel que fa als temps d'espera, a l'atenció a l'usuari i a la qualitat humana.
Els qui sí que pronuncien literalment les expressions de més amunt són un bon feix de clients dels serveis privats (no pas tots els clients) que sembla que se sentin malament quan algú sense recursos rep els mateixos serveis que ells només pel fet de ser persones. I per molt bonics, intel·ligents i bon jans que siguem els terrassencs i els catalans en general, ens agradi o no, tendim molt, tendim massa, al “Que pagui!”.
I això fa que quan som lluny del nostre club esportiu, no puguem jugar a futbol amb el nostre fill, perquè no som socis, o perquè la pista té llista d'espera, o perquè val massa diners i ho deixem estar bo i dient ja jugarem quan siguem al club.
I si parlem de necessitats més bàsiques que l'esport, l'obsessió per la privacitat encara porta a situacions més greus. Hi ha metges que treballen a la pública i a la privada alhora, i que tenen dos rostres i dues veus, segons a quin costat es trobin.
Resumint, aquests últims estius que he passat al País Basc i a Salamanca, he pogut entrenar amb el meu fill en pistes de futbol ben preparades: porteries amb xarxa, filats, il·luminació, línies de camp... Una hora i mitja diària de faltes directes, ziga-zagues, passades i control, penalties, rebots i gol, tècnica, partits... tot el necessari per passar-ho bé i aprofitar les vacances de la millor manera; i tot d'ús públic i gratuït.
Jo, a Catalunya, i sense dubtar-ho, faria una aposta pels serveis públics en tots els àmbits; és només una opinió, però insisteixo que n'estic absolutament convençut. Només cal que les administracions els prioritzin, i obviament que tinguem prou finançament per a poder-ho fer.

El tema del finançament, però, el deixo per un altre post, perquè porta cua, i és llarg. Jo, personalment, sospito que amb el nou finançament de l'estatut pel qual molts es feliciten, ens han tornat a aixecar la camisa. I és evident que, sense recursos, el futur difícilment serà públic. Però repeteixo que del tema del finançament ja en parlaré en un altre post.
..

Thursday, August 20, 2009

I ara Salamanca

.


I ara toca Salamanca.

Els meus últims estius semblen ben bé voltes ciclistes a la península; ja em va bé. Ni que sovint repeteixi indrets. Perquè acostumen a ser espais en què les parets parlen, i em saluden. Llavors em retornen antigues reflexions, o històries, o vivències... I les escric.

La foto és d'un racó de Salamanca capital (encara que no ho sembli).