Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Teatre. Show all posts
Showing posts with label Teatre. Show all posts

Monday, May 20, 2013

"La idea d'Europa" a la Jazz Cava



Pels qui encara no l'heu vista, especialment de Terrassa i del Vallès, aquest dijous, 23 de maig, a les 19h, arriba “La idea d'Europa” a la JazzCava. L'aforament és limitat i cal confirmar l'assistència a: internacional@terrassa.cat

L'obra reprodueix i encarna les paraules de George Steiner sobre Europa, que als temps que vivim haurien de ressonar a les orelles i als cors de tots els ciutadans.

Us enllaço cap a l'escrit que vaig penjar en aquest blog després d'anar-la a veure:


.
.

Sunday, May 27, 2012

"Campanades de Boda" de La Cubana, al Teatre Tívoli.



Després de gaudir amb ”Campanades de Boda” al Tívoli, us podria dir que si us acosteu a veure aquest espectacle de La Cubana, hi trobareu allò que fem d'absurd quan sabem que el que fem és superficial, i tot i així ens ho prenem com si fos el tot. Allò que fem principalment per a mostrar als altres una imatge que alhora ens enfarfega, però que volem de totes totes mostrar perquè sempre s'ha fet així, i pel que diran si no ho fem com sempre s'ha fet; l'obsessió per les organitzacions faraòniques dels grans actes socials, que tenen un component teatral força important, i que tothom sap que el tenen. 

Parlem, en aquests actes, fent teatre; i el qui parla sap que el fa, i el qui escolta i respon sap també que fa teatre; el que compta, no obstant, és que, sigui com sigui, continuem fent teatre, seria tràgic ser sincers; cal que ens diguem que estem guapos encara que sapiguem que l'adjectiu que ens descriu s'apropa més a l'expressió col·loquial “hortera”; cal que diguem que no volem cap regal (només faltaria!) quan pensem, amb plena convicció, que el regal és necessari i que ha de costar el preu del convit, i potser una mica més; cal que amb èmfasi lloem el vestit, el pentinat o el barret d'algú, convençuts que el vestit, el pentinat, el barret, i fins i tot aquest algú, són horribles. El que compte, sens dubte, és impressionar, fer sentir enveja, bo i saber que sovint allò que s'aconsegueix transmetre és una estranya sensació de falsedat i patetisme; al capdavall, però, si es menja bé, si es beu i es riu, el ritus entra bé.

Destacaria les expressions de la núvia, interpretada per Montse Amat; la perfecció de quan s'emociona, l'enuig expressiu amb accent de noia de comarques, la brillantor justa dels ulls, la pressió dels llavis quan té ganes de plorar i no vol. La mestria prou coneguda de Mont Plans, un dels rostres emblemàtics de la Cubana; la seva representació facial sublim del fàstic, de la falsa alegria, del compliment carregat, tan habitual als nostres barris. La teatral gentilesa de l'Annabel Totusaus, que interpreta el paper de mare de la núvia, tan comuna, també, a les relacions correctíssimes que oferim a coneguts i semiconeguts; la seva ira de senyora de Barcelona quan els 1100 convidats no li caben al palauet; la manera burgesa de solucionar els conflictes amb la llàgrima fàcil i el xantatge emocional. La Meritxell Duró, fent de Tia Consuelo, ultracatòlica, perfectament abillada amb la negror del seu uniforme de carca, el toc de les ulleres de sol que li atorguen un aire neofeixista molt adient. La versemblança i el realisme de la Maria Garrido; a qui gairebé et vénen ganes de proposar que et vingui a casa a fer hores, de tant real i propera com la sents; una Manolita com tantes hi ha que en si mateixes ja desprenen una comicitat que no fa necessària excessives impostacions.

L'essencial és que “Campanades de boda” et fa gaudir una bona estona; i als temps que corren, riure és un dels exercicis més sans que existeixen i que no ens podem perdre.

Si la voleu gaudir, afanyeu-vos, que no queden gaires sessions.





Friday, February 4, 2011

El Mètode GRÖNHOLM. Últimes dotze representacions a Barcelona.


Direcció................Sergi Belbel
Repartiment..........Jordi Boixaderes, Lluís Soler, Roser Batalla, Jordi Diaz.

El competidor. El qui necessita aconseguir aquell lloc de treball que nosaltres també necessitem. El plepa, que quan parla escup i ens copeja; i no calla, i no calla, i no calla...
Els somnis de triomf que es van diluint a mesura que el nombre de candidats creix i cadascun d'ells esdevé tan sols un individu més, valorat per la seva utilitat, per la mala llet, o per la capacitat de trepitjar i de construir els objectius d'insecte que l'empresa, la gran empresa, decideixi.
La bogeria dels mètodes psicològics que tracten les persones com ratolins dins d'una gàbia.
El desenvolupament sorprenent i histriònic d'uns esdeveniments que es precipiten i que evidencien la putrefacta misèria dels que porten una màscara d'autosuficiència falsa i balmada.
Això és el mètode Grönholm: moments en què un acaba rient a cor què vols, al costat d'una ironia crua i cínica que retrata l'estrany i esquerp món que ens ha tocat viure.
Absolutament recomanable.
.

Wednesday, December 1, 2010

"La idea d'Europa" d'Oscar Intente, es representa aquests dies a "Círcol Maldà"


Fa unes setmanes, us parlava d'una representació teatral deliciosa, d'aquelles que et fan venir salivera a la boca de l'esperit i de la raó. “La idea d'Europa” d'Oscar Intente, que esdevé un poema d'amor a l'ànima de l'Europa de sempre, un cant a la identitat europea, amb tota la seva diversitat, i amb tota la força del seu poble, de la seva gent, i de les seves idees: al voltant del cafè i de les melodies.

Ara, novament, des de l'1 de desembre fins al 29, teniu la oportunitat de gaudir d'aquesta representació al “Círcol Maldà” per un preu força assequible. No us perdeu el goig de viatjar per Europa, pel temps, per la raó i pels sentiments, sense aixecar-vos de la butaca. Conèixer Europa és conèixer una mica més el nostre origen i la nostra identitat.







Sunday, October 24, 2010

"La idea d'Europa", d'Oscar Intente. Sala Maria Plans. Institut del Teatre de Terrassa.


Traductor: Víctor Compta

Dramatúrgia i direcció: Òscar Intente
Il·luminació: Josep Mª Cadafalch
Il·lustració: Octavi Intente
Construcció: Jordi Paüls

Actor: Òscar Intente.

Coproducció: Inútils Mots/Centre d'Arts Escèniques de Terrassa.


En un món absolutament desajustat i en acceleració constant, on creix la incertesa i la por, i on res ja no és ni serà com era, potser convé començar a demanar-se si no cal treballar per mantenir la civilitat, la capacitat de convivència que en alguns moments s'ha aconseguit tenir a Europa.

Mentre puguem seguir parlant els uns amb els altres, mentre el llenguatge no ens falli, podrem discrepar amb elegància des de pols oposats.

Perquè sabem que la cultura no ens lliura de la barbàrie, però la ignorància ens hi porta amb més rapidesa.

Per no deixar-se arrossegar per la demagògia de líders que donen respostes amb massa facilitat, contra la mediocritat que s'imposa, potser cal acceptar que “democràcia” i “aristocràcia” no són termes oposats, que “elitisme” vol dir fer-se responsable del bo i millor de l'esperit humà: el coneixement, les idees, el significat de les paraules, l'art, la noblesa d'esperit... que vol dir, com explica Goethe, ser respectuós envers el que és diví, envers la natura, envers els nostres congèneres, i envers la nostra pròpia dignitat humana.

Així doncs, fem un cafè i, des del respecte, parlem. O escoltem.


Aquest era el text que ens convidava a l'escenificació de "La idea d'Europa", que ens ha regalat, amb mestria, l'actor Oscar Intente, acompanyat del músic Ferran Martínez, que amb l'acordió ha dotat de calidesa, de color, d'escalfor, de carn, el monòleg intens i síncer, viscut per l'actor.
Quan hom es creu el que diu, quan algú és alhora intèrpret i creador (ni que l'autor sigui Steiner), quan qui interpreta "sent" el que transmet, tot plegat esdevé màgic: les llums, els silencis, els gests, els accents, els records, les imatges que la significació de les paraules deslliguen a la nostra imaginació. L'estimada Europa dels camins i dels cafès, de Jerusalem i d'Atenes, dels pensadors que esgarrapen idees a taules rònegues en racons que flairen cafè.
Sortim del teatre amb la inquietud de l'afebliment de l'ànima d'Europa, que l'escenificació ens ajuda a evidenciar; la incògnita del futur: ¿serà esborrada aquesta ànima per l'onada de "internet", de les finances, de la uniformització de tot, de les qualitats asèptiques que eliminen les diferències i l'empremta de les identitats populars? ¿On són els vells cafès, els que no tenen ISO's ni plàstics llampants a les parets, ni uniformes pels cambrers, ni un tracte protocolari fals i hipòcritament educat? ¿On són els cafès de parets llefiscoses, amb taulers d'escacs envellits, barres sense reformar, i un cambrer que xerra amb un client que seu en un racó i que esgarrapa un poema en una llibreta? ¿On és el sifon, el sifon amb vi, els sostres alts amb teranyines, la discussió pel partit de futbol contra el poble del costat, el discurs polític del prejubilat que cada dia es pren un "carajillo" i maleeix el govern, en l'accent del Segrià, del Rosselló, de Palerm o de Baviera? ¿Cap a on ens du la qualitat, la competitivitat, la pressa, el luxe, el poder...?
Sortim del teatre amb ganes de llegir Weber, Kierkegaard, Goethe, Heidegger, Descartes, Kant, Sartre... I potser de tornar a contemplar les obres de Van Gogh, o de fixar-nos millor en els paisatges ajardinats de qualsevol vall, de qualsevol contrada. 

Thursday, November 5, 2009

"M'agrada molt el que fas" d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla.

.

Em va agradar molt l'obra de teatre que ahir vaig anar a veure al Club Capitol: “M'agrada molt el que fas” d'Edu Pericas, amb Cesc Casanovas, Mónica Pérez, Xavier Casan i Roser Batalla. I és que un dels grans temes del blog en què ara us trobeu és la màscara que els adults Homo sàpiens sovint portem, les mentides amb què dibuixem la nostra sagrada imatge d'éssers falsament benignes vers els altres, amb la intenció de guanyar-nos-los, de fer-los nostres, de fer-los dels nostres, de ser acceptats, admirats, envejats, tinguts en compte. Vivim emmascarats, disfressant una afuada crueltat vers tot el que no som nosaltres o el nostre entorn. N'hi ha prou amb què algú no hi sigui present per posar-lo a “baixar d'un burro” com s'acostuma a dir. Avui, els adolescents en diuen “rajar”. N'hi ha prou amb sentir-nos protegits per la carcassa d'un cotxe per transformar-nos en antipàtics, violents, verinosos, agressius... ¿ potser el que som de debò quan ens llevem la màscara que amaga la nostra insuportable i vergonyosa levitat?
Per això, des d'aquest blog, us proposo la nuesa; la nuesa vital, la nuesa física quan us hi atreviu i sigui adequat, la nuesa literària quan escriviu, la nuesa essencial d'un somriure sincer, la nuesa d'una opinió franca que no busca ferir però que no afalaga falsament.
Si aneu a veure “M'agrada molt el que fas”, al Club Capitol, a la Rambla de Barcelona, riureu molt (i avui dia cal riure molt i molt) i comprendreu molt bé tot això que us estic explicant.

.

Monday, January 26, 2009

QUÈ. El musical.

.



El musical. La consciència. La sensualitat. La reflexió. La por. L'esperança. La hipocresia. L'idealisme. El “Moja”. La Susanna. L'Enric. El Josep. I podria continuar... És difícil opinar sobre un musical que reflecteix una realitat que he viscut; que em reflecteix a mi, un bri, en la figura del Josep (només un bri, insisteixo); que reflecteix tantes persones que he estimat i que han passat per la meva vida; qui sap on són; alguns, intueixo que morts, d'altres a la presó, molts hauran refet la vida, fins que l'atzar, el fat, o el que sigui, la torni a desfer, perquè a tots se'ns desfarà algun dia la vida, i qui més qui menys rebrem cops que ens desmanegaran una estona. He conegut un “Moja” que també es deia “Moja”, que era coix i que anava amb crosses. He conegut una Susanna, que es deia... bé... no ho diré, no fos cas que em llegís. He conegut uns quants Enrics. Han passat. Ja no els tinc a prop. Em pregunto que queda de mi en ells; tinc molt clar que queda d'ells en mi. En vindran de nous. La vida és una fàbrica d'éssers que pateixen per culpa d'uns altres éssers. I que després vingui algú a dir-nos que quan s'acabi la vida ens castigaran. A mi m'han portat aquí (privilegiat perquè he estat estimat); però veig un munt de putades fruit de l'atzar o de les decisions alienes. ¿Quina ment recaragolada pot permetre que un nen pateixi la inconsciència dels seus progenitors? No t'enfadis, Déu; et tinc prou confiança per dir-te el que penso encara que no sigui agradable per tu. Saps prou bé que només ho faig per que giris els ulls envers les meves preguntes i tinguis clar que hi són; al capdavall entenc que no entenc prou, i les protestes d'un miserable com jo, no crec que t'ofenguin gaire. Si ets Déu, has de ser el Déu de la llibertat d'expressió; i la meva llibertat d'expressió et diu que no entenc com permets que pateixin criatures per culpa de la miserable actitud dels seus pares. Tu sabràs. Jo confio en tu. ¿Però què nassos faig jo pregant si estava comentant un musical? Un musical que vaig veure fa un parell de setmanes si no vaig errat (el temps vola). L'Ona Pla feia de Susanna i fou el personatge que més em va arribar, perquè ja he dit que he conegut molt de prop una Susanna real, i perquè l'actuació de l'Ona Pla m'ha semblat boníssima. Vaig escrivint “Ona Pla” aviam si es troba al google buscant-se a si mateixa i descobreix que m'ha agradat molt la seva actuació. L'altre personatge que em va arribar fou el “Moja” interpretat per un actor curiós i intueixo que carismàtic que crec que tenia un mot aixó com “momo” (escric de memòria). I el tercer personatge és el mestre, on m'hi veig jo (més fa uns quants anys que no pas ara, quan em dedicava a nois i noies com els del musical) estressat, implicat fins al moll dels ossos, il·lusionat, desbordat, amb la vida privada trontollant davant de tanta responsabilitat.
El musical té l'emprempta de l'Àngel Llatzer. Les cançons del Manu Guix arriben. N'hi ha una que m'encanta, del “Moja” tocant la guitarra.
Queden poques setmanes de musical. Afanyeu-vos. No us el perdeu!
.