Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Valors. Show all posts
Showing posts with label Valors. Show all posts

Saturday, July 4, 2020

El déu d'Spinoza i el déu de l'Albert Espinosa.


És curiós com s'assemblen el déu d'Spinoza i el déu d'Espinosa (de l'Albert Espinosa). De fer, no sé si l'Albert Espinosa creu conscientment en déu, però el que sí que sé és que el déu que es deriva de les seves obres s'assembla molt al déu d'Spinoza, i fins i tot el millora. 
I quin és el déu d'Spinoza? És el déu en què creia Albert Einstein, i és el déu que es desprèn de la contemplació de l'existència. És un deu que no jutja ni condemna, perquè és responsable de les malifetes, puig que són provocades per algú que indirectament ha aparegut, i és com és, a causa de l'únivers d'aquest déu suposadament existent. 
És un déu que no pot obligar a creure en la seva existència, perquè no és evident (si ho fos ningú dubtaria), i perquè tot el que existeix és possible sense ell segons els pensaments més avançats de física. 
És un déu que no s'ha inventat cap de les doctrines que professen la major part de les religions i que prohibeixen l'homosexualitat, l'adulteri, les relacions sexuals lliures... Aquest déu és origen directe o indirecte de la sexualitat en totes les seves formes, del cos humà nu, del plaer... 
El déu d'Spinoza es defineix a partir de la contemplació de la vida com és, de les coses com són. És un déu que suscita poesia a les ments de les persones, origen de la llavor de totes les emocions en nosaltres, de la profunditat de la música, de l'amor, de l'odi ni que sigui indirectament, de les passions... És un déu responsable de la violència entre les espècies, de la lluita, que observem a la natura des de fa milions d'anys i que sovint sentim dins nostre.

Amb tot això no vull dir que l'Albert Espinosa estigui d'acord amb tot el que he escrit; és només la meva opinió. El déu que jo intueixo rere les obres d'Espinosa és encara millor que el d'Spinoza; i no us explicaré per què. Llegiu els seus llibre (els de l'Albert Espinosa) o encara més fàcil, mireu "Polseres vermelles" i potser ho entendreu; i si no ho enteneu, no us esforceu; ja ho entendreu si ho heu d'entendre.

El confinament, a casa meva, ens ha servit per veure "Polseres Vermelles" amb deu anys de retard, i la meva vida ha canviat. Jo ja havia llegit el "Mon Groc" i havia intuït una mica la idea, és a dir l'esperit d'Espinosa; però la sèrie ha estat per a mi més essencial que qualsevol llibre. Mai no he vist res millor. Em sento feliç que els meus fills també l'hagin vist. És més, crec que qualsevol institut de Catalunya podria dedicar l'assignatura de Cultura i Valors només a veure la sèrie de "Polseres Vermelles"; no cal gaire més. Les emocions són una via d'entrada d'aprenentatges i de raonaments immillorable, perquè penetren a través d'una realitat genuïnament humana. En canvi, els raonaments, per si sols, no generen sempre, ni sentiments, ni comprensió, ni canvis. No feu cas dels papanates que es riuen de les emocions i de l'educació emocional; dels hipòcrites que fan servir el mot "bonisme" per defugir la bondat; dels integristes que pretenen esborrar el que és humà i substituir-ho per un bagatge espartà, sec, conductista, com si les persones fóssim bèsties de bast per a ser ensinistrades. Els adoradors de les normes, els càstigs, les doctrines, els protocols, les tradicions, la moral, el mecanicisme lògic, les formes... són pobres disminuïts que no saben que ho són.
Jo crec en el déu d'Espinosa.

Wednesday, August 8, 2018

La raó de tot és la vida de cada persona

Poso aquesta cançó, perquè l'he trobada a YouTube i m'agrada la senzillesa 
amb què la interpreta aquesta noia. No té més significació.


Ningú és menys. Ningú és més. 
No t'odio. Em dol el teu odi. 
No et menyspreo. Em dol el teu menyspreu vers tantes persones. 
No accepto cap violència. Em dol que desitgis violència i empresonament contra algunes persones. 
No em molesta que pensis diferent a mi. Em dol que desitgis que la teva fe religiosa, moral, estètica, social... sigui imposada a la totalitat de la societat, i que quan alguna vegada no s'imposa ho interpretis com que s'està escombrant déu de la vida social, o com que s'estan expulsant els costums "normals" de la societat. 
Em dol que dins del grup d'aquells que pensen com tu, no siguis capaç de destriar el tolerable de l'intolerable. Són tolerables, i les defensaré com a drets irrenunciables, totes les idees que empenyen el món a ser com tu somnies que sigui, encara que jo no les comparteixi; la solució l'haurà de donar la majoria i el temps. Però és intolerable que quan algú dels que tu consideres teus corre amb un cotxe per una plaça a on només hi poden circular vianants, no només no tinguis el civisme de condemnar-ho, sinó que tinguis la barra de justificar-ho. 
Les persones que eduquem hem de fer un esforç titànic pel que fa a donar exemple. I segur que no ens posaríem d'acord en accions dels uns i dels altres, ni en les nostres mateixes. No ens posaríem d'acord en si són inadequades o no a causa de les maneres diferents de pensar que tenim, però n'hi ha un bon feix a les quals com educadors no podem renunciar mai: el perdó, l'amor, el respecte a la vida dels altres, la protecció de la seva seguretat física, la seva llibertat, la seva dignitat, la moderació en la manera d'expressar les diferències, l'esforç de comprendre les raons alienes i d'acceptar-les ni que no les compartim, el dret dels altres a treballar per una societat i unes formes radicalment diferent a les nostres, la igualtat de drets entre tots els éssers humans, la igualtat d'oportunitats, el principi de presumpció de bones intencions de tothom mentre no es demostri el contrari ni que pensin diferent...
En una societat madura cap diferència d'idees polítiques hauria de dur al menyspreu, a l'odi, als missatges manifestament tendenciosos i parcials. 

Què expresses quan retuiteges que un marroquí ha violat una noia al Marroc? Quan passa a Espanya, no afirmes que un espanyol ha violat una noia a Espanya. No t'adones que aquesta manera d'expressar-te és tendenciosa? Per desgràcia, les agressions sexuals són una plaga de totes les societats, i criminalitzar cultures no és el millor camí per arreglar-ho. D'acord que cada cultura té els seus tics, els seus errors, la nostra també... i el camí per a solucionar-los passa per abandonar aquesta obsessió per a mantenir les diferències, els privilegis d'un sexe damunt de l'altre, d'una classe damunt d'una altra classe, d'un cognom per damunt de tots. Allò que de vegades critiquem en els altres ho patim profundament sense adonar-nos-en. 
No hem de ser com els rius d'aigües poc profundes que baixen amb molta rapidesa i que són amples i vistosos. Hem de ser rius d'aigües profundes, servidors de persones i no d'idees, treballar per aconseguir somriures i respiracions tranquil·les en tanta gent com puguem, i no adorar institucions mítiques creadores de les seves pròpies ficcions. Què és una doctrina sense uns mitjons als peus d'aquell que els té gelats? Què és una llei si només existeix perquè la llei ho diu? La raó de tot és la vida de cada persona, el seu dret a parlar la llengua que vulgui, a guarnir-se com li abelleixi, a expressar-se com és i com sent. I es tracta de treballar perquè la societat sigui amable i benigna amb les persones, i no pas per retallar els anhels dels éssers humans per tal d'emmotllar-los a una societat repressora, esclava de les formes, defensora de privilegis medievals fonamentats en la força física dels senyors d'aquella època. És la societat la que ha d'emmotllar-se a la dignitat i a la llibertat de les persones, i no pas la dignitat i la llibertat de les persones la que hagi de reduir-se per obeir la mecànica inhumana de la societat utilitarista i tradicionalista. Ensenyar valors és ensenyar a trencar cadenes; primer les que un mateix té afermades a les cames, als braços, a la ment... i després, les cadenes socials que neguen tantes llibertats i fan tant de mal a tantes persones en nom de suposats dogmes o drets històrics. Sovint els drets històrics són injustícies històriques. 
Cal ser profunds, i descobrir que l'anima humana és una finalitat en ella mateixa i que ha nascut per a la llibertat i la creació.
.
.
.    

Saturday, February 17, 2018

Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.



Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.
Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 
Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  
.
.
.
.

Wednesday, March 12, 2014

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.



.
.
.
.
Ens acompanya la mort com a idea, com a futur, com a germana de fat. És per això que sovint haig de parlar-ne. Tinc la necessitat de parlar especialment d'aquells temes que s'eviten socialment, perquè potser el sentit de la nuesa literària és aconseguir que es despulli el sentiment que no es mostra pel carrer per pudor social o per tabú. El blog és l'estadi a on juga l'equip de casa, l'equip de la pròpia identitat; i ha de ser el club d'un mateix el que decideixi de què es parla a cada moment a l'estadi.

Penso que pel seu caràcter d'inevitable, la mort s'ha d'encarar de manera que no signifiqui un fracàs; si no intentéssim encarar-la així, el fracàs tindria un caràcter inevitable. Res segur pot ser dolent; i si ho sembla, serà perquè això que és segur s'haurà convertit en el mirall d'una altra realitat que sí que podem canviar, i que hem de canviar, i que es diu “Vida”.

Canviar la vida. 
Perquè l'espill de la mort reflecteixi una alegria il·limitada. 
Canviar la vida. 
Perquè de tant com s'hagi viscut no ens sàpiga greu la mort. 
Canviar la vida. 
Perquè el segell que hi hàgim deixat sigui suficient per a convertir en secundària la nostra fi. 
Canviar la vida. 
Sigui quan sigui que l'hàgim de canviar: de nens, de joves, d'adults, de vells... Un instant pot fer que una vida sencera hagi valgut la pena. 
Canviar la vida no pas una vegada, sinó cada dia, cada hora, cada instant... 
Canviar-la perquè el mot llibertat adquireixi una dolçor impossible de descriure. 
Canviar la vida perquè el so d'una cançó se senti diferent que ahir, i perquè aquesta cançó, sense dir res en concret, dóna sentit a tot. 
Canviar la vida per a sentir-la tan autèntica que sigui impossible tenir por de perdre-la, perquè allò viscut i sentit és tan gran, que si s'acaba, ja ens sentim pagats amb escreix. 
Canviar la vida per a no ser esclaus de doctrines que són doctrines d'éssers humans i prou; éssers superbs i tirans; doctrines que pretenen controlar consciències i estats d'ànim. 
Canviar la vida per a no ser dominats per l'anhel dels diners, per la por a la pobresa o a la opinió dels altres. 
Canviar la vida per a no permetre que ens dibuixin un déu fals, com falsa és la percepció de l'existència de tants, com falsa és la seguretat que afirmen molts que no la tenen, i que, tot i així, converteixen en dogma.
Canviar la vida per a ser capaços de ser feliços enmig de la inseguretat, de la vulnerabilitat, de la ignorància del futur, de la incomprensió dels misteris, de la feblesa, de la petitesa, de la pobresa de diners i tresors.
Canviar la vida per a descobrir que som rics gràcies a la mar, al sol, al vent, a la sorra, a la pluja, al bosc, als estels de la nit, al foc de camp, a les cançons, a la nuesa, a la llibertat... 
Canviar la vida per tal que quan arribi la mort tinguem la sensació que tot ha valgut la pena, i que els qui continuen a la vida seran feliços, i que tot plegat haurà estat molt i molt bé...

Per favor, que quan m'hagi acabat de morir ningú no digui “ara ja descansa”. Si algú ho pronuncia, prometo fer l'impossible per aixecar-me del taüt i fotre-li un ensurt que recordarà tota la vida. El descans no és cap premi. La vida és un regal, un do, un afalac de l'existència, un tresor, un plaer, un somriure... Fins i tot l'esforç, fins i tot el treball, fins i tot la lluita... són un goig; si amb l'esforç, si amb el treball, si amb la lluita, construïm somriures sincers i encenem focs a dins dels cors. 
Que a ningú que vegi el meu cos mort se li acudeixi de dir que “no som res”, que la “vida és una merda”, que “se'n van els millors”, que “sembla que rigui”, o que “sembla que dormi” o "que guapo que està!"... Prometo aixecar-me com un zombi, i enviar-los a la merda. 
Som molt; som goig; som llibertat; som somriure; som pau; som consol; som paraula; som companyia; som comprensió; som esperança; som empatia; som discreció; som humilitat... Som éssers que han aparegut per a passar-s'ho de conya... I ens ho passem de conya si canviem, si ens despullem d'aquesta merda d'ambició que l'organització tribal de la societat, amb la seva merda de diners i de propietats privades, de títols nobiliaris i aparences, de protocols i hipocresies, s'ha inventat per a tenir-nos lligats i controlats.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.


Monday, February 18, 2013

El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones.



Al món laboral, el control intensiu dels processos és insuficient per a garantir l'eficiència, i a cops pot ser ofegador i alentidor; calen els valors: motivació, creativitat, estimulació positiva, confiança, afecte... Només podem arribar a la qualitat a través dels valors.
L'educació no és ensenyar a tancar les portes amb clau perquè no et robin; és educar per a poder deixar amb tranquil·litat les portes obertes.
Les crisis només les superen les persones. El sistema mai no podrà suplir l'eficiència de les persones. Sense valors, cap sistema pot sobreviure.
Els valors, per posar un exemple, són allò que fa que ens aturem a recollir un paper de terra quan ningú no ens veu, i sense cap contrapartida, per a llençar-lo a un contenidor blau, continuar el nostre camí i oblidar el que acabem de fer.

Tuesday, June 19, 2012

Construir la bellesa o podrir i podrir-nos.

 Marc i Jerezano. Jerezano és un cavall que viu en un llogarret prop de Tarifa; té consciència i, per tant, al seu nivell, és capaç de patir i d'estimar; les societats amb valors han de vetllar pels drets dels éssers que no es poden defendre; i fer-ho no pas per interès, sinó per la pròpia dignitat de tota consciència.
.
.
Gràcies als valors, sabem que encara que les matemàtiques ens expliquin que dos més dos són quatre, de vegades, si hi ha amor, esforç, il·lusió, i un xic de sort, dos i dos poden ser cinc, o sis, o fins i tot set; si escau.
Pels valors, sabem que de res ens val aconseguir la perfecció d'un projecte, amb memòria inclosa, pressupost, annexes tècnics i altres protocols, si amb el projecte tenim com a únic objectiu guanyar diners sense preocupar-nos de com afecta la dignitat humana, la natura o el benestar; sense amoinar-nos de la funció d'allò que construïm amb qualitat certificada per catorze mil isos.
Pels valors, sabem que l'aprenentatge és superior als resultats, que les persones són més importants que les institucions, que la finalitat més elevada és el respecte i el servei a la persona, i que el diners que ens sobren es podreixen i ens podreixen.
Pels valors, comprenem que un tribunal internacional que jutja genocides esdevé inhumà si els tortura o si els condemna a mort. Pels valors, entenem que hem de comptar fins a deu abans d'enviar a la merda algú que ens fa mal, i que després de comptar fins a deu, hem de intentar comprendre què ha sentit, en què s'ha confós i com el podem ajudar.
Pels valors, oblidem el que ens toca i ens aboquem al que cal. Pels valors, agraïm la feina feta a qui no tenim necessitat d'agrair-l'hi; somriem a qui ningú ens obliga a oferir-li un somriure; ens deixem la pell per un objectiu pel qual no ens paguen; recollim el plàstic llençat al bosc encara que ningú no ens vegi; donem la mà de veritat; som amables de debò i no per quedar bé. I al capdavall, acceptem morir i que ens oblidin per a sempre, amb la condició que mentre visquem se'ns permeti construir en llibertat una petita espurna de la bellesa que ho omple tot.
Els valors fan que tota vida humana sigui digna, i el triomf d'una comunitat Homo sapiens es manifesta en petites grans coses, com la tecnologia que és capaç de construir una mà mecànica perfecta per a qui l'ha perduda, o un xip al cervell que permet moure un braç mecànic amb el pensament, o la lenta i eficaç cursa contra el càncer, o la qualitat de vida de les persones disminuïdes, el tracte humà i càlid als més vells, o la integració tècnica al món laboral i social dels malalts i dels que tenen alguna alteració cromosòmica negativa o qualsevol altra disminució de les seves capacitats. Algun dia es valorarà aquesta societat no pas per les operacions financeres especulatives, sinó per l'ingeni dels científics, dels enginyers i dels metges que han dedicat les seves hores a fer més fàcil la vida dels més febles, ni que els més febles siguin persones de vuitanta anys davant les quals algun economista sense escrúpols podria dir que no paga la pena d'operar per a posar una pròtesi al fèmur, ja que el preu de l'operació és desorbitat si el comparem amb els anys de vida que li poden quedar a aquesta persona.

Per tot això, i per moltes altres raons, cal incloure l'educació dels valors humans universals dins del currículum educatiu a totes les àrees i a tots els cursos. La qualitat humana ha de ser la prioritat de tot sistema educatiu, i està comprovat que, a la llarga, aquesta estratègia genera riquesa (riquesa fins i tot material) i augmenta les possibilitats de supervivència de l'espècie. 
.
.

Saturday, November 12, 2011

Tenim valors!

Tenim els valors!
Tenim els valors; no els bescanviem per la llibertat dels mercats; que els mercats se sotmetin als nostres valors mediterranis.
Tenim els valors humans; no els bescanviem pels valors dels mercats.
Tenim una terra que ha sospirat des de sempre per la llibertat en totes les seves vessants; el dret a parlar, a pensar, a ser d'esquerres o de dretes, a creure en déu o a negar-lo, a fumar o a no fer-ho, a menjar carn o peix o només verdures, a banyar-nos en pilotes o vestits, a tapar-nos el cap o a destapar-lo, a dur els cabells llargs o curts, a participar en una processó de setmana santa o en una manifestació maoista. Som una terra de llibertat i de cultura; no caiguem en la temptació de copiar estils forasters, d'uniformitzar l'estètica o l'art, d'encimentar la costa, d'omplir de neons la nit, de viure el nostre lleure dins d'un casino enmig del desert ple de màquines escurabutxaques i d'indis que s'han venut la llibertat a canvi de molts diners.
Tenim la dèria per la poesia senzilla, per la música que surt del cor i que neix de la nit dels temps. Tenim tot el temps d'una jornada, des que surt el sol fins que s'amaga, arran de les oliveres, vora les onades, als penya-segats eterns que alguns han començat a bescanviar pels valors del mercat.
Tenim un segell diferent, escrit en l'idioma del cor i del seny, que va més enllà del mots i del diccionari. Tenim l'obsessió de respectar l'individu, ni que sigui culpable; tenim l'obsessió de protegir la seva dignitat ni que els seus fets hagin estat menyspreables; no bescanviem aquest valor per estratègies més efectives però que no són nostres; l'eficàcia forana condueix potser a una riquesa material més evident, però a una buidor humana galopant. Ha costat arribar fins als valors que emanen de les vinyes, de les oliveres i del pa nostre; molta sang i molts errors, però ja els tenim i són ben nostres perquè ens imitin, no pas per a perdre'ls imitant potències fredes i inhumanes. Anys fa que hem vençut la vergonya de l'esclavatge i la foscor de la venjança. Escollim el vi més que no pas la marihuana; l'oli i no la llard; la cançó que brolla del roig dels turons més que no pas la síntesi electrògena dels poderosos del món; la lentitud de la tarda de Cadaqués abans que l'esbojarrada carrera japonesa vers la productivitat per damunt de l'humà; l'austeritat d'una cabana de pescadors, abans que els gratacels foscos que malden per acostar-se a un Sol que no tenen temps de gaudir; el bar, la taverna, el “bistrot”, el sifó i la cassalla... abans que el complex macrocomercial plastificat de menjar ràpid i uniforme, cuina sense ànima, individu sense nom ni identitat.
Tenim valors; uns valors que envolten la nostra mar, embrutada per l'avarícia i per l'anhel d'imitar el que no és nostre. Una mar de moltes ribes i de moltes llengües, que uneix pobles diferents que estimen de la mateixa manera i que arrenquen cançons al paisatge amb els mateixos matisos del cor. Pobles que de mica en mica van arribant al valor més gran i més indiscutible, al valor de la llibertat per damunt dels esclavatges i de la manca d'amor i d'amistat. L'amistat és el valor més gran dels nostres pobles i dels nostres barris, i no pot existir si no existeixen els veïns, els botiguers, els bars, els cafès, els carrers, les persones càlides i properes que se saben iguals i finites.
Tenim valors, els millors valors; i ho podem perdre tot menys la seva vigència.


       

Saturday, August 20, 2011

Que quan ningú et vegi, continuis buscant el bé.






Llegeixo a El País, d'avui mateix, un interessant treball que du per nom “A la turba le sirve cualquier causa” , i em permeto fer uns breus comentaris sobre el tema.

Així com les revoltes de Madrid, i d'altres indrets, sembla que tenen un component reivindicatiu essencial, a Londres, s'ha identificat un gruix gens menyspreable de persones, de perfil jove i de classe mitjana, que s'han afegit als saqueigs sense cap mena de component ideològic, sense mancances econòmiques, i més aviat per aprofitar-se de la situació. Del 6 al 10 d'agost, grups de joves, o individus en solitari, aprofitaven la confusió per endur-se electrodomèstics de les botigues saquejades només per diversió o per avarícia; infermeres, estudiants, persones de classe mitjana alta, professionals joves... 
Sembla que, davant determinades condicions ambientals, i envoltats de certs comportaments duts a terme per la massa, els actes individuals deixen de guiar-se pels valors constructius de la persona; valors que de vegades fins i tot no hi són, o que si hi són no tenen prou força. Sembla que, quan l'individu es troba enmig d'una multitud, disminueix, en ell, la capacitat de sentir empatia i culpa, i comença a assumir els valors del grup.
Explica, aquest article (i hi estic d'acord), que, en el fons, hi ha un problema de valors. Sense menysprear les causes que provoquen l'enuig de les persones desfavorides per la crisi (i que són reals i crues), hi ha, també, al costat de tot això, una manca de valors constructius que són els que permeten que les persones no perdin la dignitat en situacions de descontrol o de crispació. I és que al llarg de la quotidianitat de la vida present, l'ètica hedonista del consum s'ha situat al capdamunt del guiatge de les conductes, i ha esdevingut la barra de mesurar la importància de les situacions, i la llum estrident que s'ha atorgat, sense mèrits, el dret a decidir què fer en cada moment. Tot ho guia el consum, la moda, el corrent... 
Calen valors; i calen els valors constructius. I jo, personalment, interpreto els valors constructius com allò invisible, interior, íntim, i sovint difícil de transmetre, que fa que quan ningú et veu, quan ningú et premia, quan ningú et castiga, quan ningú et recompensa, continuis buscant el bé del qui tens al costat, o del qui tens ben lluny, desitjant el seu bé, i fins i tot emocionant-te amb el seu bé. Els valors constructius són aquells que et mouen a comportar-te no pas de la manera més útil i més rendible, sinó de la manera que se't presenta com a més lluminosa davant de la teva consciència íntima, a la qual ningú, fora de tu mateix, no veu. Cal ensenyar això als infants. Cal ajudar-los a descobrir la felicitat que es desprèn de l'honestedat, de la transparència, de la noblesa, de la claredat, de la fermesa en les decisions malgrat que l'entorn bulli de violència i d'egoisme.
El filòsof José Antonio Marina parla que avui s'ha substituït l'ètica per la legalitat, i que amb això no basta. El codi penal és un instrument que permet el funcionament de la màquina social, però no construeix les persones ni les allibera de la presó de les seves pulsions ancestrals de violència i egoisme. Quan la legalitat, per raons de força major, desapareix (una guerra, una torba, un saqueig...) només ens poden salvar els valors assumits amb una fe profunda en la humanitat i en la dignitat de les decisions individuals més íntimes.
A Espanya, quan es va intentar introduir l'educació de la ciutadania, una matèria que ressalta la importància dels valors, van saltar guspires absurdes de tots cantons, per raons purament polítiques.
L'article explica, per veu de diferents experts, que els valors cal aprendre'ls arreu, que la societat sencera els ha d'assumir i ensenyar, perquè cada vegada creix més, en importància, allò que s'anomena "educació informal", que és aquella educació que té lloc fora de l'àmbit de l'escola i de la família. És inevitable que els infants siguin educats a qualsevol espai on interactuin; el que cal és aconseguir que aquesta educació es fonamenti en valors constructius, perquè és impossible impedir-la, i és pueril ignorar-la. 
Aquell professor que diu que la seva feina és ensenyar i no pas educar, sense voler-ho, educarà; i si no assumeix que ha d'educar, ho farà igualment: negativament per omissió, o impulsivament, a través d'una acció involuntària. La simple interacció amb un infant ja és educar; per aquesta raó cal fer-ho bé, de manera planificada i traspuant valors que defugin l'utilitarisme i el simple legalisme.
.
.

Saturday, July 2, 2011

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.


Thursday, May 19, 2011

Crisi. Valors. Contravalors. Doble moral. Em passejo una estona en bermudes...


Les coses van bé quan els actors principals de la pel·lícula de la vida fan més del que els toca.

Per molt que organitzem, que planifiquem, que preveiem, mai no ho farem prou bé com per a garantir el funcionament de la societat fent només el que toca. És en aquest punt quan els “valors” són essencials. La organització de les persones no tira endavant quan fem el que ens toca fer sinó quan fem el que cal fer perquè la vida rutlli; sense preguntar-nos qui ens ho pagarà, quan ens ho pagarà o com ens ho pagarà.

La gran tragèdia de la crisi que patim és que no només hi ha qui s'ha limitat a fer el que li tocava i prou, sinó que, a més, hi ha també qui ha fet servir la seva situació de privilegi per a enriquir-se: especulació, desastre ecològic-immobiliari, corrupció, experiments financers, cobdícia, afany de lucre, frivolitat consumista, prepotència...

Enmig de tota aquesta maledicció, hi ha uns altres actors, més passius, que en pateixen les conseqüències: els infants que viuen en famílies amb l'habitatge expropiat o en vies d'estar-ho, els infants amb pares a l'atur, els infants que pateixen els errors de qualsevol mena comesos per les persones que tenen cura d'ells, els infants que reben una educació pitjor de la que es mereixen (com a persones infinitament dignes que són) només perquè la seva família no té recursos.

Sostenim entre tots una organització ciutadana que permet que els rics de sempre suquin pa dins del rovell mentre que els infants, que no deixen de ser éssers humans innocents, pateixen tota mena de mancances (educatives, econòmiques, de perspectives de futur...). A aquesta injustícia, molt poca gent l'anomena immoral, indecent o incívica... Molts s'omplen la boca de civisme, de civilitat, de qualitat, d'eficiència... i sostenen, amb el seu silenci, o amb la seva complicitat, el sistema que menysprea la dignitat de tants infants; el sistema que alhora prohibeix que algú es tregui la samarreta pel Passeig de Gràcia perquè va contra el bon gust. Maleït bon gust dels que no tenen sensibilitat per prioritzar les necessitats bàsiques de les persones per damunt del dret a enriquir-se d'un grapat de pirates legals que amunteguen riqueses. Aneu...aneu a jugar a golf, al polo... aneu al Palau de la Música o al Liceu... i mentre jugueu, o abans d'entrar a les òperes (uns drames que aconsegueixen motivar força peixos grossos) discutiu la solució de la crisi amb una copa a les mans; assaborint l'etiqueta d'esquerres que dueu, i recordant els dolços temps de la vostra joventut. Qui havia de dir que arribaríeu tan amunt! El vostre rostre damunt de cartells electorals! Pinteu, pinteu les façanes quan s'acosten les eleccions. Façanes llampants dignes de l'Europa de la qualitat i l'eficàcia. Recursos dedicats durant dècades a façanes de tota mena (entenguin-se en sentit literal i metafòric). Imatge. Imatge. Imatge. Imitació ianqui esnob i carrinclona que ha consumit els recursos que havien de decorar els interiors, que potser ningú no aplaudeix o no agraeix de manera tan evident. Millets a qui ningú no criticava. Comissions silenciades perquè (diuen els experts) tothom té un mort dins l'armari.

Amb el vostre permís, després d'escriure sobre tantes misèries disfressades de dignitat, em trec la samarreta i passejo una estona en bermudes, perquè fa calor. Els ianquis no ho consideren fi, sobretot si qui es treu la samarreta és una dona, però a mi, amb tots els respectes, no m'amoïna gaire l'opinió dels ianquis, perquè sóc mediterrani i Catalunya és el meu país.
.
.

Thursday, April 7, 2011

Solucions al fracàs escolar. L'aprenentatge ha de formar persones capaces d'exigir-se al màxim. La natura no premia els febles. La vida té un pendent que puja. Qui no s'esforça, no mama.


Si el cadell petit de la camada de lleonets no s'espavila, no mama; i si no mama, es mor; la natura frena el seu desenvolupament. De res no li serviria al lleonet apel·lar als seus intents, a les seves bones intencions; la natura, si el cadell no s'esforça, el mata sense contemplacions, sense ni tan sols preguntar-li si té algun problema, o si li passa alguna cosa.
Nosaltres, com a humans, hem de construir una societat d'humans on això no passi, però sense oblidar-nos de preparar les persones que acaben de néixer per tal que siguin capaces d'enfrontar-se a una natura, i a una societat, que funciona sovint amb aquest principi universal: qui no s'esforça, no sobreviu. I no es tracta de trepitjar el company, sinó d'esforçar-se al màxim; d'adquirir consciència que la vida molt poques vegades ens dóna res que no hàgim suat molt i molt; i si alguna vegada ho fa, ens acostuma a passar, tard o d'hora, una bona factura. Es tracta que l'alumne aprengui a competir contra ell mateix, contra les seves dificultats, contra la seva mandra, contra les seva facilitat de distreure's, contra la feblesa que li impedeix lluitar de manera independent per a sobreviure. Els grans somnis requereixen grans sacrificis; i el sacrifici necessita l'aprenentatge de l'autoesforç, que es reforça amb l'hàbit. No tot pot ser un joc. No tot potser una farra. No tot ha de ser una virtualitat sadollant de sentits viciats per llums fàtues. No es tracta de convertir l'aprenentatge en una imitació del consumisme més violent, sinó de comunicar la capacitat de lluitar sense que necessàriament l'entorn hagi de ser Disneylàndia.

Ja veieu que, amb aquest escrit, avui em toca ser (a ulls d'alguns) antic, tradicional, fins i tot un xic darwinista. Però tinc la convicció que l'estratègia més encertada és la d'agafar el millor de tots els corrents pedagògics, i d'abandonar el que és dubtós, o si més no de deixar enrere allò que l'experiència em diu que fa figa i que fabrica fracassos.
De primeres, com ja he escrit en altres ocasions, observo una obsessió intensa, per part del sistema, vers els resultats aparents (les notes), per damunt de l'interès pels resultats reals: l'aprenentatge. L'aprenentatge que no queda reflectit a les qualificacions, als butlletins, sembla que no interessa gaire (potser perquè no és tingut en compte per les estadístiques? O per què no publicita el sistema?). D'altra banda, descobreixo per part de l'alumnat, una preocupant manca d'interès vers els resultats aparents (les notes). Els alumnes, d'una manera general, han perdut el respecte als resultats. Suspendre no fa respecte. Deixar un examen en blanc cada vegada fa menys por. La mandra és escoltada amb menys remordiment. I això segurament passa perquè, cada vegada més, els resultats tenen menys efectes negatius a la vida de l'estudiant. Es passa de curs sense esforç. No cal estudiar pel setembre. N'hi acostuma a haver prou amb un mínim de bones intencions, que als últims instants del curs es converteixen sovint en aprovats justets (o en aprovats per junta), o en un passar de curs sense haver aprovat.
Aquest contrast entre l'interès obsessiu pels resultats aparents (per part del sistema), prioritzant-lo als resultats reals (l'aprenentatge) fins al punt de baixar sovint el llistó per augmentar els resultats, sumat a la manca de respecte als resultats per part de l'alumnat, fan que el procés educatiu sigui molt i molt difícil de porta a terme.
Cal aconseguir que l'alumnat recuperi el respecte als resultats. Ja no dic “por”, perquè si escrivís la paraula por, molts dels que porten el birret de pedagog m'assenyalarien amb el dit, m'anomenarien carca, tradicional, antic, clàssic, carrossa, autoritari, etc.
I parlant de por, cal que el professorat perdi la por a mantenir el llistó allà on ha d'estar, ni que això provoqui resultats justets o, de primeres, dolents. ¿Com informarem als alumnes que el procés que segueixen no el fan prou bé, si els aprovem només per les seves bones intencions, o pel seu intent? La vida, en si mateixa, no valora les intencions, sinó les fites aconseguides, i això cal que sigui après. Si no rendeixes a la feina, quan ja ets un professional, acabaràs perdent la feina, i deixaràs de cobrar; i això cal que sigui après. Si algú no hagués posat tot l'esforç del món en inventar una calefacció, una rentadora, una estructura capaç d'aguantar un edifici, una vacuna contra la penicilina... la nostra vida seria molt més esquerpa, feble, curta i dolorosa. Si renunciem a la lluita aferrissada per la supervivència, aturarem la capacitat de l'individu de progressar a la vida. Cal comunicar la dura i contundent necessitat d'esforç que l'existència ens exigeix; el compromís social d'arribar fites, siguin quines siguin les circumstàncies; la necessitat d'aixecar-se una vegada i una altra quan es cau, quan se suspèn (i d'aprendre a aixecar-se sol). Els cotofluixos amb els quals eduquem els nostres fills, cotofluixos de diverses menes, els estan convertint en individus amb les potencialitats disminuïdes.
La manca de respecte als resultats per part de l'alumnat; l'excessiva tolerància del sistema per la mediocritat a causa de la submissió a les estadístiques; la sobrevaloració de la intenció de l'alumne, per assolir uns percentatges, menyspreant els aprenentatges reals; la desconnexió amb la dura llei natural que exigeix l'esforç per la supervivència... tots aquests errors, al meu parer, tenen molt a veure amb l'anomenat fracàs escolar.
També cal insistir en l'educació que els infants necessiten rebre a casa; educació, aprenentatge, ensenyament, etc. Però aquest capítol, el de l'escola a casa, intentaré que sigui el tema central del meu proper post educatiu.

Wednesday, January 26, 2011

La massa és un animal salvatge

Hi ha moments en què un no pot més. No és que un sigui perfecte, ni de bon tros; però hi ha imperfeccions de moltes menes, i no totes se suporten igual.
I el dia, i la setmana, i els més... i el temps que passa, mostra imperfeccions que costen de pair. No dic que no puguin ser digerides, però amb feixuguesa, i amb el consol únic de saber que es poden combatre.
La massa, l'amuntegament d'individus que empeny a comportar-se com el que la massa és: simis, primats, monos en la seva activitat més primitiva, menys evolucionada en la línia de l'empatia i la intel·ligència. Hi havia un filòsof grec que deia que la “massa” era un animal salvatge.
Després, parles amb un d'aquests individus que formen la massa, i li fas veure amb paraules respectuoses, però contundents, com ha estat el seu comportament; l'individu s'ofèn, es molesta, es dol... Aquesta reacció et tranquil·litza. Va escriure Saint Exupery, als durs temps de la segona guerra, que si França et feia mal al cor era perquè encara no estava vençuda, que si França et deixava d'entristir és perquè ja era morta. De la mateixa manera, quan un individu s'ofèn perquè li fas veure com ha estat, com ha actuat, és perquè l'individu no està perdut, ni vençut, ni desnonat. Però segurament, un altre dia, es tornarà a convertir en una peça més d'aquesta massa violenta que barreja l'alegria irreflexiva i balmada amb la violència i el menyspreu a l'ésser humà, que en petites dosis esdevé trapelleria; i en grans dosis, i certs contextos, genocidi.

La manca de valors. La manca de preocupació pels valors. La por a ensenyar valors. La crítica als valors. Amb tota aquesta mandanga d'utilitarisme que ens mou exclusivament a millorar els resultats acadèmics, el control dels processos i la qualitat europea, ens oblidem dels valors.
Sense els valors la qualitat es converteix en una maquinària que xerrica i que alenteix l'aprenentatge. Sense valors el civisme esdevé purament un intercanvi d'interessos; no té més fonament ni més raó de ser. Sense la seducció de l'amor, de l'empatia, de la dignitat humana... l'educació ètica és un maremagnum de filosofies fredes que no mouen ni els pensaments ni els comportaments un sol centímetre. Sense la convicció que des de la societat laica i civil cal aprofundir en el misteri de la dignitat humana, en els seus valors, en la seva tendència a l'amor, en el respecte a l'ésser humà, en l'amistat, en la lluita per un món millor... estarem lliurant els tresors perduts de la humanitat al monopoli de les sectes i de les religions.
Hem de perdre la por a parlar d'amor; hem de perdre la por a parlar de valors; hem de perdre la por a parlar de respecte; hem de perdre la por a parlar de dignitat; hem de perdre la por a parlar de llibertat; hem de perdre la por a dir les coses pel seu nom, a renunciar a formes protocolàries, interessos corporatius, d'empresa, de centre o d'institució; el primer és l'individu i la seva dignitat; allò que necessita; allò que li cal saber d'ell mateix i de la seva espècie; allò que necessita per funcionar com adult independent i autosuficient, però humà, en el sentit més sublim d'aquest mot. Hem de perdre la por als ideals; a viure'ls i a transmetre'ls, sense caure en moralismes o en dogmatismes religiosos de cap mena. L'amor no ha de ser patrimoni exclusiu de les religions. La llibertat és el bé més preuat de tot individu humà, i cal aprendre i ensenyar a viure en llibertat.

Cal que l'individu mai no accepti de convertir-se en “massa”; que no permeti que les pulsions ancestrals i les circumstàncies el facin ser un element més d'una torba irracional. Cal que mantingui en tot moment la seva dignitat, la seva identitat i la seva llibertat. Tot això no es espontani, cal educar-ho, i és tant o més important que el control dels resultats objectius i empírics.
.