Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Violència de gènere. Show all posts
Showing posts with label Violència de gènere. Show all posts

Thursday, March 18, 2010

Sobre la pederàstia d'alguns personatges de l'església i la seva relació amb la genètica i amb la natura (o amb l'antinatura).

.

La programació genètica de l'Homo sapiens, formada al llarg de mil·lennis per la selecció natural, desenvolupa un individu amb unes pulsions (com diria Freud) que el mouen a tenir un determinat comportament sexual, que no sempre és compatible amb les normes socials o morals d'una època o d'una cultura. Aquestes pulsions encara són menys compatibles amb l'obligació del celibat de les persones consagrades a una vocació religiosa dins l'església catòlica. Tampoco no harmonitzen bé amb la repressió de les fantasies sexuals per part de la moral d'algunes religions (apel·lant al novè manament de la Llei de Moisès), ni amb la repressió de la masturbació per la moral tradicional. Les normes estrictes, a més, contribueixen a l'entronització del tabú, amb la força atraient del que és prohibit, a la criminalització i demonització de la sexualitat lliure, que brolla de dins dels individus, i que en ser demonitzada per la norma pot provocar una baixa autoestima inconscient.
La qüestió és que tampoc es poden alliberar totes les pulsions en qualsevol moment i de qualsevol manera (sobretot les que ens mouen a la violència, a la gelosia, a la competitivitat...) Però el que és cert també és que la repressió sexual pot crear monstres; com més repressió, més probable és que aparegui algun monstre, sobretot en ambients en què el reprimit adquireix un poder administratiu damunt d'éssers febles i menys experimentats.
Davant d'un estímul extern que s'oposa a les necessitats naturals programades per la genètica, aquesta mateixa genètica pot desenvolupar reaccions “anormals” (per dir-ho així) que sovint entren en conflicte amb el grup i amb la llibertat individual sexual. Hi ha experiments, comentats per Konrad Lorentz al seu llibre recull de conferències “La acción de la naturaleza y el destino del hombre” en els quals ell explica el cas d'un animal que és privat de la possibilitat de satisfer de les seves pulsions (alguns dels seus instints) durant un temps. Quan posteriorment se l'allibera, l'animal realitza, en absència de l'estímul habitual, aquelles pulsions que se li han impedit, ben bé com si realitzés moviments a l'aire. És a dir, si a un ocell se li impedeix de moure les ales durant un temps, quan se l'allibera és possible que les mogui compulsivament, fins i tot quan no li toca fer-ho.
En resum, davant d'estímuls “anormals”, el “normal” és reaccionar de forma “anormal”.
En alguns casos aquesta anormalitat serà molt conflictiva, en d'altres es reduirà a l'àmbit privat i l'individu aconseguirà desenvolupar la tendència anormal sense perjudicar terceres persones. Quan dic anormal em refereixo a reaccions diferents a les que la genètica programada per la natura fa tendir quan els estímuls són els que hi ha hagut al llarg de mil·lennis d'evolució.
Aquesta mateixa idea es podria aplicar al problema de la violència de gènere. Com més relacionem sexualitat amb possessió; com més tensionem la corda de la sexualitat; com més dramatitzem la infidelitat; com més idealitzem l'amor romàntic ensucrat i fals; com més exigim el desenvolupament d'una relació de parella idíl·lica negant la possibilitat de permetre a totes dues parts que la corda s'afluixi sense que per això s'hagi d'afluixar l'amor, la lleialtat, els projectes comuns... més maltractadors en potència estarem creant; més maltractadores psicològiques invisibles; més violència. Cal relativitzar els rols socials que dibuixen un mascle dominant i una femella submisa dins d'un matrimoni que reprimeix les pulsions sexuals naturals, que en si mateixes no són amor, però que han de conviure amb l'amor veritable. I l'amor veritable, si ho és, no ha de posseeir, si ho és ha de deixar en llibertat l'ésser estimat.
Amb això no estic dient que no hi hagi d'haver unes pautes de comportament pactades; el que sí que penso és que s'ha de treure foc a la qüestió de la sexualitat, se li ha de perdre la por sense perdre-li el respecte; s'ha de tractar amb flema, sentit de l'humor, estoïcisme i un cert esperit epicuri. Si la parella marxa, que marxi, ja tornarà si vol. Si marxa, guanyem llibertat, si no marxa conservem el seu amor, per tant sempre hi sortim guanyant. L'expressió “posar les banyes” neix de la més mesquina i carca concepció de les relacions, quan en els pobles ancestrals tot allò relacionat amb les relacions sexuals era dramàtic i definitiu. El costum de fer servir mots vulgars i desagradables per parlar de sexe, surt del mateix lloc, del cor dels que s'han cregut, sense saber-ho, que el sexe és la porta de l'infern; segurament perquè amb el sexe recorden que són bèsties, i això inconscientment (sense adonar-se'n) els humilia profundament.
El secret és la llibertat. Sigueu lliures i deixeu ser lliure l'altre; sense abandonar, però, la responsabilitat amb els fills, que són el primer de la vida; i sense deixar, per cap raó, d'estimar la parella. Però cal recordar que l'amor no és el mateix que el sexe; ni el mateix que el desig. Quan algú estima algú altre, pensa en el bé de l'altre, no en el propi; per això quan algú diu que "necessita" una altra persona no l'està estimant, l'està convertint en un producte del qual se sent dependent. Si algú estima algú altre, no l'ha de necessitar, no la de posseir, no l'ha de dominar, no l'ha d'estimar per les seves qualitats. Quan algú estima algú altre per les seves qualitats a qui està estimant realment? a l'altre o a les seves qualitats?
.
.
.
.

Monday, August 31, 2009

Tu i jo, i cadascú amb la seva veu. (Sobre la violència de gènere i les seves solucions I)

.



Veig penjat al menjador d'uns coneguts un marc de fusta amb una placa d'argent amb la inscripció: “Ni tu, ni jo, tots dos com una sola veu”, i la silueta dels rostres de dos enamorats que es miren embadalits.
No.
No és això.
Aquesta placa, regal de noces, o de noces d'argent, o de noces d'or, és un error.
La unió de dues persones no ha d'ofegar la identitat de cadascuna.
És impossible estimar bé sense llibertat, i no hi ha llibertat sense la possibilitat de ser un mateix, sense el dret a la pròpia identitat, sense el cultiu de la pròpia identitat.
Les diferències, en una societat lliure, enriqueixen, no separen pas. La uniformitat és la mort de la identitat individual i de la llibertat. L'anulació de les identitats fa que les societats esdevinguin inhumanes; i si duren, no serà per a fer felices les persones que en formen part.
Hi ha qui viu encorsetat en camises d'onze vares, perquè li fa por la llibertat, i quan fa por la llibertat és perquè fa por l'existència.
La societat actual necessita replantejar-se el tema de l'educació de la llibertat per evitar la tragèdia de la violència de gènere, que té moltes causes; una d'aquestes causes és no comprendre que una parella són dues veus, i que no han de dir necessàriament el mateix. Cadascuna d'aquestes veus és igual de digna; aquestes dues veus poden caminar juntes pel mateix camí, o decidir de fer camins per separat, sense que això signifiqui que el món s'enfonsa. Quan una persona es converteix en una peça del nostre cos, de manera que si se'n va ens morim, vol dir que la relació entre nosaltres s'ha plantejat des d'una base malaltissa. Necessitem ser dos. I cadascú de nosaltres, malgrat que caminem junts perquè ens ve de gust o perquè ajudem a créixer unes criatures, n'hem de tenir prou amb cadascú de nosaltres si en algun moment la llibertat de cadascú ho fa necessari.
.
.