Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, January 12, 2008

Mallory i Irvine




George Herbert Leigh Mallory va néixer el divuit de juny de 1886 a Anglaterra. Va prendre part a les tres primeres expedicions britàniques a l'Everest, que es van realitzar a la dècada dels anys vint del segle XX. A la tercera expedició, Mallory i el seu company Andrew Irvine, van desaparèixer en algun punt de la ruta Nord-est, no se sap si abans o després d'assolir el cim. S'ha de tenir en compte que en aquell moment l'Everest no havia estat assolit encara per ningú.
El cos de Mallory va ser descobert a l'any 1999, perfectament conservat, car estava congelat. Com que la seva càmera no fou trobada, no es va poder esbrinar si tornava del cim en el moment de morir, o si encara no hi havia arribat. Els experts diuen que si s'arribés a trobar, la pel·lícula fotogràfica estaria encara en bones condicions per a ser revelada.
A Mallory sovint li preguntaven per què volia arribar a l'Everest. Ell responia que perquè estava allà.
En Mallory era una persona a qui apassionaven els reptes, i que freturava anar sempre enllà dels límits. Quan el cap d'expedició deia que no, en Mallory sempre preguntava per què no.
A banda d'això tenia una mentalitat propera al naturisme, en el sentit en què cercava la unitat amb la muntanya, amb la natura, apostant per la nuesa quan la climatologia ho permetia; i era conegut entre els expedicionaris per la seva entestada defensa dels banys en nuesa. Ho podeu veure a la fotografia. El qui va nu és en Mallory. El qui no porta pantalons és en Howard Somervell. I al centre, Arthurd Wakefield. La foto és de George Finch, del 1922. Si bé aquesta foto va ser presa en un moment en què acabaven de banyar-se en un rierol camí de l'Everest, quan encara eren als primers contraforts.


Friday, January 11, 2008

Ben endins de tots dos


Blens de cabells de blat, lliscant pels muscles
i els ulls tabolls d’oliva, penetrants,
mentre les flames roges del crepuscle
recuperen el mestratge dels instants.
Despulles el teu cos de porcellana
tenyit del vinós brau d’aigües enllà
i el traç de llum de carn que m’abassega
fa brillar dues llunes sobre el mar.
L’una del firmament s’ensenyoreix
L’altra és el teu darrere despullat.
Travesses la flassada d’atzabeja,
darrere les centelles del trencant,
qui fóra bri d’escuma en el teu ventre,
i a poc a poc, suau, anar baixant.
Lliuro embriac la roba, tota a terra,
i nedo foll darrere el teu deixant,
t’encalço just sota d’aquella estrella
que a les nits de l’estiu s’adorm cantant.
M’entomes el parrac, goluda i tendra,
i el fal·lus desbocat es va aixecant;
submarina glopada de sang boja,
que a poc a poc per baix et va adorant.
Balandregem units fins a la platja,
i n’esbotzem la sorra pam a pam,
després niem dessota l’argelaga,
i sense pressa ens anem estimant.
T’apamo amb serenor tota la pell,
jugant a fer-te riure sota els dits,
i traço, amb l’escalfor del meu pinzell,
ara i adés, camins entre els teus pits.
I el joc al jaç fimbreja l’arpa bruixa,
oculta a la flor nua dels teus plecs,
pètals de roig burell, tast de maduixa,
desferren l’esgarip del teu plaer.
I t’entro endins, i endins som la resposta
de tot misteri, de tota incomprensió;
consumim l’embranzida de la vida
entrant endins, ben endins de tots dos.

Thursday, January 10, 2008

Tres mots incorrectes.

Diuen els pedagogs, que els aprenentatges, si van dosificats, entren i romanen millor.
Per això avui, en aquest petit tast de lingüística, em limitaré a fer incidència en tres coses; en tres mots que semblen correctes (a mi m'ho semblaven), però que no formen part del català correcte normatiu, bo i que (us sóc ben sincer), jo he vist com alguns traductors i escriptors els fan, i han fet, servir.
Estic parlant dels mots:

“Recapacitar” és un mot castellà. S'ha de fer servir: “pensar”, “reflexionar”, o algun altra.

“Despedir” “despedida” són mots castellans. Convé fer servir: “acomiadar” “comiat”

“Arrepenjar-se” és incorrecte. El correcte és: “repenjar-se”

Wednesday, January 9, 2008

Recordant Fuerteventura.

.





















Heus aquí la crònica que vaig escriure a l'estiu de 2006, just tornant de Fuerteventura:

La primera sensació que hom té quan baixa amb l'avió des del cel, travessant les boires, i contempla la superfície de Fuerteventura, és que està arribant a un bocí del desert dels Monegros, perdut com una taca color de terra seca, enmig de l’oceà. Aquell desert, enmig d’enlloc, entre Saragossa i Fraga. Envoltat ara, però, en aquest escenari atlàntic, d’un blau atzurat, de vegades turquesa.

No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és el goig de saber que de tant salvatge, no ho has pogut veure pas tot, perquè hi manquen camins. I saps, íntimament feliç, que mentre hi manquin camins hi romandrà la natura en el seu estat més original i bell.

El nostre hotel (campament base per entendre’ns) està situat a Costa Calma, un barri artificial i artificiós enmig d’una terra esquerpa. Allà no hi ha res, ni nucli antic, ni una raó per habitar-hi, o aixecar-hi res, fora del negoci hoteler. Malgrat tot, si Fuerteventura restés amb les construccions artificials que avui té, esdevindria un paradís. Per això us demano que no en feu propaganda. Digueu a tothom que és un país apte només per les cabres, que per cert n’hi ha moltes. Digueu que només s’hi senten a gust els qui estan com cabres, els qui estimen el desert, la solitud, la nuesa, els camins que destrossen cotxes, el vent que aixeca boires de sorra, l’aridesa de les muntanyes ermes i seques, el mar fosc de les costes ennuvolades de l’oest, l’ambient tan internacionalment apàtrida d’alemanys, italians, anglesos, majoreros... que per damunt de tot són ciutadans d’una terra que és única i que està viva.
Costa Calma, doncs, el llogarret on vàrem dormir, es troba allà on antigament existia un murallam que separava l’illa en dos regnes; els quals foren destruïts per Juan de Betancourt que es va endur un bon grapat d’indígenes per a ser venuts com a esclaus. És clar, que tot ho feia en nom de la civilització, empès per l’empeny de salvar les ànimes dels pobres salvatges que habitaven l’ílla. Es veu que en van quedar tan contents que li van dedicar un poble, que durant molts anys fou la capital de l’ílla i que es diu Betancúria.

La nostra vida aquesta setmana ha consistit en sortir al matí, ben d’hora del campament base, explorar un determinat objectiu, i acabar en una d’aquestes platges on no hi trobes gairebé ningú, i s’i t’hi trobes algú està tan enamorat de la natura com tu, i t’hi acabes fent amic. Al vespre, tornàvem a sopar al campament base pletòrics de sol, de llibertat, de blaus, de vent...
Hem arribat a estimar el vent; un vent que sempre ens ha bufat del nord, i que dibuixa (segur que en aquests moments ho està fent) crespons blancs en un mar de mil tons.
Us recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i un pendís tant suau, que la pujada i baixada de les marees fa que la platja avanci i retrocedeixi fins a dos cents metres en alguns punts. L’aigua és increiblement neta, canvia d’un blau turquesa a la riba, cap un blau atzurat més al fons, i una mica més endins varia bruscament a un blau lapistlazuli d’aquell tan obscur. De tant en tant, s’hi veuen estols de peixos, de vegades petits, de vegades pavorosament grossos, que avancen en formació, tots a l’ensems, com si fossin avions de guerra.
Gairebé sempre hi bufa el vent, això fa que s’hi dibuixin ones profundes damunt la sorra. És agradable protegir-se al fons de la platja, dins d’uns cercles de pedra alçats enmig de les dunes. La platja no s’acaba. Amb això vull dir que si hom s’allunya de la mar, terra endins, hi continua trobant sorra i més sorra. En alguns punts, fins i tot durant quilòmetres. A la sorra, de vegades, hi ha clapes d’arbusts que ajuden a protegir-se del vent. És una sorra finíssima, sahariana, que no ha estat pas importada, perquè us ben asseguro que amb el vent que sempre bufa no sé pas on aniria a espetegar la sorra si la seva presència no hi fos natural. Enmig de la sorra hi podeu trobar conquilles i caragols de mar. Si cerqueu lluny de la riba, hi trobareu fòssils marins.

Al nord, no us heu pas de perdre la platja de les dunes de Corralejo, que és bastant similar a la de Sotavento de Jandía, encara que el pendís és pronunciat, i les marees gairebé no modifiquen la fesomia de la platja. La platja, aquí, es transforma en desert, quan caminem terra endins, i afortunadament està declarat espai natural protegit, esperem que per molts anys. Jandia també està protegida, encara que no al llarg de tant de tros. Si Jandia no ha sofert excessives construccions, encara, és gràcies a la manca d’aigua de Fuerteventura, i a que el cacic alemany que va posseir Jandia en propietat durant fosques dècades de nazisme i franquisme, es va mig arruinar mercès la derrota de Hitler i es va haver de dedicar a criar cabres, en lloc de contruir ports esportius. Més endavant ja us parlaré d’en Gustav Winter i la llegenda de... bé ja en parlaré que això sortirà en un relat meu ben aviat...

Al nord teniu la illa de Lobos, integrament protegida, on podreu caminar fins a tretze quilòmetres entorn l’illa. Es diu de Lobos perquè fins fa poc hi havia un munt de llops marins a les seves platges... ja no en queda cap... bé, de vegades hi ha gent que diu que n’ha vist...

Finalment us parlaré de Cofete, paratge de platges immenses i virginals on no s’hi pot arribar amb cotxe, potser amb tot terreny, però tampoc no ho tinc clar. A Cofete hi podeu trobar un rectangle de vint quilòmetres de llarg i 8 d’ample sense vestigi de civilització tecnificada, i unes platges de sorra finíssima absolutament solitàries... Jo tinc el goig de no haver-hi pogut arribar. Tot i que a la propera... tinc intenció de fer-ho ni que sigui a peu.

Hi ha més coses a Fuerteventura: poblets mariners deixats de la mà de Déu... cabres... cactus... pedres... turons erms des d’on s’hi clissen més turons erms... carreteres impossibles... coves encara no descobertes... volcans... malpaisos (espais coberts de lava recent, recent vol dir de 2000 o 3000 anys)... plantes endèmiques en perill d’extinció, coses que em deixo... i el més important... molts turistes fidels, que hi van any rere any, i que s’estimen la natura... Turistes fidels que s’estimen la nuesa humana més absoluta, i que la viuen en família (la nuesa a Fuerteventura es pot viure i es viu a qualsevol platja)... Polítics sensibles a la necessitat de protegir el medi ambient... Gent respectuosa i tolerant amb els estils de vida alternatius... Llibertat.

També hi ha especuladors que intenten fer de les seves. Fins ara, mercès a les dures condicions de l’illa, no han pogut fer gaire. Tot i així, hi ha coses que fan por, com els cartells que anuncien noves urbanitzacions. Bo i que és esperançador adonar-se que aquest cartells són de l’any 2000, molts d’ells, i que moltes de les urbanitzacions, ningú no sap per què, no s'han arribat a fer, de moment.

Per tant, us demano que si cerqueu comoditat, no aneu a Fuerteventura. Si cerqueu unes vacances consumistes, no aneu a Fuerteventura (tot i que les podríeu trobar, sé de gent que no ha sortit de l’hotel en tota la setmana). Si us molesta la nuesa... no aneu a Fuerteventura. Si voleu carreteres que estiguin en bones condicions... per Déu, no aneu a Fuerteventura.
Un últim favor, feu el favor de no anar a Fuerteventura. Aconselleu a amics, coneguts, etc... que se’n vagin a Tenerife o a Gran Canaria, i que no vagin a Fuerteventura.
Deixeu-me-la només per a mi, si us plau, que d’aquí a pocs anys, quan hi torni, me la vull trobar igual... i vull que els meus fills i els fills dels meus fills se la trobin igual. Aneu al Càrib... que hi ha tot incluïts molt econòmics.

Sunday, January 6, 2008

Estil I



ÚS DEL VERB “ESTAR”



“Estar” és incorrecte en sentit locatiu. En aquest cas s'ha d'escriure “ser” en comptes de “estar”

Per exemple:

Els bombers eren molt lluny del foc. (Correcte)

Els bombers estaven molt lluny del foc. (Incorrecte)


“Estar” és correcte i preferible a “ser” en cas de participis i locucions diverses.

Per exemple:

“El nen està adormit” és preferible a “El nen és adormit”

Friday, January 4, 2008

La bellesa i la lletjor




Un dia, la bellesa i la lletjor es van trobar en una platja, i es van dir:
Banyem-nos al mar...

Llavors es van treure la roba i varen començar a nedar. Després d’una estona, la lletjor va tornar a la platja, es va vestir amb la roba de la bellesa i se n’anà.

La bellesa també sortí de la mar i no va trobar la seva roba. Com que era massa tímida per córrer pel món nua, es va vestir amb la roba de la lletjor i va seguir el seu camí.

D’ençà d’aquell moment, hi ha homes i dones que s’enganyen, i que confonen l’una amb l’altra.

No obstant això, hi ha qui ha contemplat el rostre de la bellesa i l’ha reconegut malgrat la seva indumentària. I hi ha també qui coneix el rostre de la lletjor, sense que la seva roba la oculti als seus ulls.

Gibran Khalil Gibran.

Wednesday, January 2, 2008

Un Déu per a totes les maneres de ser?


L'error d'algunes religions és declarar lícits només determinats estils de vida, costums o morals, condemnant, probablement sense raó, maneres i cultures, individuals i col·lectives, que xoquen amb alguna tradició o amb la revelació d'alguna aparició sobrenatural acceptada per l'oficialitat del poder religiós. Tant de bo les religions, les actituds religioses, els sistemes laics, i qualsevol poder, fossin capaços d'integrar i de respectar la diversitat de costums (i, fins al límit del respecte, la diversitat de morals), limitant-se a exigir amor i respecte entre les persones, sense caure en la mutilació de la imaginació, de la llibertat i de la bellesa. No dubto que el més fàcil per a combatre el mal sigui eliminar tot el molt de bé i tot el molt de mal que sovint van junts, (i que de vegades i per algunes persones són difícils de destriar) però el més fàcil no és pas el millor. El millor és limitar-se a eliminar només el que és estrictament dolent, per difícil que sigui, i permetre allò que no és objectivament perjudicial, per grotesc o inútil que ens pugui semblar, i per difícil que sigui comprendre-ho o destriar-ho. D'aquesta manera evitarem convertir-nos en uns intolerants. Només així estarem actuant com a humans.

I tornant al tema religiós: si en un ésser humà és una virtut el fet d'estimar els qui són diferents a ell, ¿com podria Déu no tenir aquesta virtut? Si tots som diferents, si tots som capaços de entendre l'existència d'una manera única i personal, talment com l'empremta dels dits, com el traç del somriure, com la fesomia, ¿per què ens hem d'igualar, eliminant allò que ens fa únics, allò que ens permet comunicar als altres una espurna nova de la comprensió de tot? Si cadascú és capaç d'entendre Déu d'una manera personal, ¿per què no respectar-ho? ¿Per què no respectar la fe personal de cadascú, exigint a cadascú només la recerca de la justícia, l'amor i la llibertat? Si acceptem la diversitat de religions, ¿per què no acceptar la diversitat d'opinions individuals respecte el fet religiós? ¿Com podria Déu tenir preferències per un o per un altre en funció de les opinions sobre un tema respecte el qual no hi ha cap certesa, i sobre una qüestió el posicionament de la qual no implica superioritat moral de cap mena? ¿Quantes baralles, quantes guerres, quants odis, quants integrismes, quants menyspreus, quant de temps perdut ens hauríem estalviat si haguéssim estat capaços de considerar-nos germans, i de posar en comú una ètica de germanor, malgrat que el nostre posicionament religiós o moral hagi estat diferent? ¿Quan tindrem el coratge d'acceptar que alguns costums que nosaltres considerem dolents, un altre els considerarà bons, i que la nostra opinió igual com la de l'altre han d'aprendre a conviure en llibertat? ¿Quan arribarem a l'essència de la qüestió que és “viu i deixa viure”, “estima i deixa't estimar” “fes el que vulguis mentre això no impedeixi als altres fer el que vulguin” “accepta els demés com són, encara que no t'agradi com són”?